CAP DE GRIFÓ     
Necròpoli de Cabezo Lucero
(Guardamar del Segura, Alacant)


Pedra calcària
h: 27,5 cm; a: 19 cm; e: 23 cm
Ibèric
Segona meitat del segle V – principis del segle IV aC
 

La L'escultura conserva una part de la cara en què s'adverteixen els ulls ixents i la presència de la cabellera que ve marcada per una llarga estria als costats del cap. Les gargamelles obertes, a les quals els falta la punta del llavi superior i la llengua, trencades des d'antic, accentuen la impressió de feresa que transmet; als voltants de la boca s'han gravat finament petits plecs de la pell i dins de la boca s'adverteixen detalls com les dents, en part perdudes. L'altre lateral de l'escultura es troba molt deteriorat.
En la Contestània, el fenomen de l'escultura sol anar lligat al món funerari; a les necròpolis algunes tombes estaven assenyalades mitjançant pilars estela que podien estar coronats per figures d'animals reals, com bous, o fantàstics com grifons o esfinxs. El grifó, com a habitant del món d'ultratomba, se situa als monuments funeraris com a custodi dels objectes de l'aixovar que contenien les tombes; dins de la mitologia grega se'ls considera els guardians de l'or que intenten aconseguir els arimaspes. Es troben molt relacionats amb les divinitats celestes. En la iconografia grega apareixen associats amb el sol i, freqüentment, el carro d'Apol•lo es representa tirat per aquests éssers fantàstics. Per aquestes raons la seua figura és freqüentment triada per a presidir les tombes dels ibers, ja que al seu caràcter apotropaic s’afegeix l’esmentada relació amb les divinitats celestes.
A la província d'Alacant es coneixen exemples tan significatius com el grifó de Redovà o el de l’Alcúdia d'Elx. En el segle IV aC, aquestes representacions són destruïdes sistemàticament. En la historiografia actual existeixen diverses teories que explicarien aquest fet i una de les més acceptades és la que defensa l'extensió d'un corrent ideologicoreligiós iconoclasta.
CS: 5732
LLOBREGAT CONESA, E., 1982.
XAPA BRUNET, T., 1985.