REJA DE HORNO DE LA ILLETA DELS BANYETS

Sala de Cultura Romana

REJA DE HORNO DE LA ILLETA DELS BANYETS

Si hay un hecho que caracteriza a las culturas del pasado es su tendencia al reaprovechamiento de ciertos objetos y elementos arquitectónicos. Observamos testimonios de esa primitiva “cultura del reciclaje” en las ciudades y villas hispanorromanas, donde “lo nuevo” y “lo viejo” coexisten en perfecta armonía, permitiéndonos, desde nuestra mirada presente, conocer y reconstruir la forma de ocupar y modificar el espacio habitado.

En la Sala de Cultura Romana se exhibe una pieza que ilustra a la perfección esa segunda vida útil de los objetos. Se trata de un fragmento de reja o ventana de hierro procedente del yacimiento arqueológico de la Illeta dels Banyets (el Campello). Pertenece a unas pequeñas termas asociadas a una villa construida sobre los restos de época ibérica.

Este edificio constaba de una serie de estancias según el esquema tripartito tradicional de los baños romanos: la sala fría (frigidarium), la sala templada (tepidarium) y la sala caliente (caldarium). Las habitaciones con una temperatura más elevada se caldeaban mediante un sistema de cámaras situadas bajo el pavimento (hipocastum), por donde circulaba el aire caliente. La reja se encontró en el ámbito de la caldera, es decir, en el horno (praefurnium), aunque en un primer momento debió proteger una de las ventanas de la villa.

La pieza, fechada en el siglo II d. C., presenta tres barrotes de hierro entrecruzados, los cuales generan una especie de retícula similar a una malla metálica unida por unos clavos de cabeza circular. Cada uno de los cuadros mide 11 centímetros de lado. No se han hallado los extremos, pero muy probablemente éstos estarían adheridos directamente al marco de madera de la ventana original. Por otro lado, también se aprecian una serie de protecciones en forma de aspa, cuya finalidad debió ser la de dificultar o impedir el acceso al interior del espacio privado.

Existen claros paralelos de esta y otras rejas en varios yacimientos romanos, tanto peninsulares como europeos. Tal es el caso de la parrilla hallada en Hinton St. Mary (Inglaterra), visitable en el Museo Británico, o los enrejados encontrados en las ciudades de Munigua, Pollentia o Mérida.

BIBLIOGRAFÍA:

PÉREZ, R., MARTÍNEZ, A. (coord.) (2013): La Illeta dels Banyets. Un pont del passat al futur, Diputación de Alicante.

VV.AA. (2004): El Marq en imágenes, Diputación de Alicante.

https://www.marqalicante.com/Paginas/es/CATALOGO-P257-M3.html (consultado el 25/07/2021).

REIXA DE FORN DE LA ILLETA DELS BANYETS

Si hi ha un fet que caracteritza a les cultures del passat és la seua tendència al reaprofitament d'uns certs objectes i elements arquitectònics. Observem testimoniatges d'aqueixa primitiva “cultura del reciclatge” a les ciutats i viles hispanorromanas, on “el nou” i “el vell” coexisteixen en perfecta harmonia, permetent-nos, des de la nostra mirada present, conéixer i reconstruir la manera d'ocupar i modificar l'espai habitat.

A la Sala de Cultura Romana s'exhibeix una peça que il·lustra a la perfecció aqueixa segona vida útil dels objectes. Es tracta d'un fragment de reixa o finestra de ferro procedent del jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets (el Campello). Pertany a unes xicotetes termes associades a una vila construïda sobre les restes d'època ibèrica.

Aquest edifici constava d'una sèrie d'estades segons l'esquema tripartit tradicional dels banys romans: la sala freda (frigidarium), la sala temperada (tepidarium) i la sala calenta (caldarium). Les habitacions amb una temperatura més elevada es caldejaven mitjançant un sistema de cambres situades sota el paviment (hipocastum), per on circulava l'aire calent. La reixa es va trobar en l'àmbit de la caldera, és a dir, en el forn (praefurnium), encara que en un primer moment degué protegir una de les finestres de la vila.

La peça, datada en el segle II d. C., presenta tres barrots de ferro entrecreuats, els quals generen una espècie de reticle similar a una malla metàl·lica unida per uns claus de cap circular. Cadascun dels quadres mesura 11 centímetres de costat. No s'han trobat els extrems, però molt probablement aquests estarien adherits directament al marc de fusta de la finestra original. D'altra banda, també s'aprecien una sèrie de proteccions en forma d'aspa, la finalitat de la qual degué ser la de dificultar o impedir l'accés a l'interior de l'espai privat.

Existeixen clars paral·lels d'aquesta i altres reixes en diversos jaciments romans, tant peninsulars com europeus. Tal és el cas de la graella trobada en Hinton St. Mary (Anglaterra), visitable en el Museu Britànic, o els enreixats trobats a les ciutats de Munigua, Pollentia o Mèrida.

BARS OF THE OVEN OF LA ILLETA DELS BANYETS.

If there is one fact that characterizes the cultures of the past, it is their tendency to reuse certain objects and architectural elements. We observe testimonies of this primitive “culture of recycling” in the Hispanic-Roman cities and towns, where “the new” and “the old” coexist in perfect harmony, allowing us, from our present perspective, to know and reconstruct how to occupy and modify the inhabited space.

In the Roman Culture Room there is a piece that perfectly illustrates this second useful life of objects. It is a fragment of an iron gate or window from the archaeological site of Illeta dels Banyets (El Campello). It belongs to a small thermal baths associated with a villa built on the remains of the Iberian period.

This building consisted of a series of rooms according to the traditional tripartite scheme of Roman baths: the cold room (frigidarium), the temperate room (tepidarium) and the hot room (caldarium). The rooms with a higher temperature were heated by a system of chambers located under the pavement (hypocastum), through which the hot air circulated. The fence was found in the area of the boiler, i. e. in the furnace (praefurnium), although at first it must have protected one of the windows of the villa.

The piece, dated to the 2nd century A. D. C. , has three crossed iron bars, which generate a kind of grid similar to a metal mesh joined by circular head nails. Each of the pictures is 11 centimeters in side. The ends have not been found, but most likely they would be attached directly to the wooden frame of the original window. On the other hand, there are also a series of protections in the shape of a blade, the purpose of which must have been to hinder or prevent access to the interior of the private space.

There are clear parallels of this and other gates in several Roman sites, both peninsular and European. Such is the case of the grill found in Hinton St. Mary (England), which can be visited in the British Museum, or the grills found in the cities of Munigua, Pollentia or Mérida.