TANNUR PARTE I
Sala Edad Media
TANNUR PARTE I
El tannūr es un hornillo o fogón portátil elaborado en cerámica y destinado a la cocción del pan. Este tipo de fogón, que es la forma más común de horno de cocción en el Próximo Oriente, se documenta en la Península Ibérica en contextos arqueológicos rurales de cronología emiral y califal (siglos VIII al XI d. C.). Estos hallazgos han permitido a los investigadores relacionar la aparición del tannūr en nuestro territorio con la formación de Al-Andalus y la entrada de la península en la órbita cultural islámica.
El uso del hornillo portátil pervivió durante toda la Edad Media, incluso en época bajomedieval cristiana (siglos XIV y XV d. C.). En Oriente y en zonas del norte de África, especialmente en Túnez y Argelia, el tannūr se sigue empleando en la actualidad para cocer el pan.
Atendiendo a las formas de uso presentes y a las fuentes medievales, podemos reconstruir el funcionamiento de estos hornillos. El tannūr es una pieza cerámica de forma cilíndrica o cónica abierta por ambos extremos que se apoya sobre el suelo, pudiendo estar total o parcialmente enterrado en él. La abertura superior sirve para evacuar el humo y la inferior para cargar y limpiar el horno de combustible, que suele ser madera, paja o estiércol. En el momento en que se enciende el fuego en el interior del tannūr ambos orificios deben estar abiertos. El fuego calienta las paredes cerámicas y cuando queda reducido a brasas se introducen los panes por la abertura superior. Los panes se colocan adheridos a las paredes del hornillo y se cierran todas las aberturas con tapaderas de barro para que se cueza el pan. Cuando el pan está cocido se extrae y se vacían las cenizas por la abertura inferior. El resultado es un pan o torta, redondo y poco hinchado.
BIBLIOGRAFÍA:
Gutiérrez Lloret, Sonia (1991): “Panes, hogazas y fogones portátiles. Dos formas cerámicas destinadas a la cocción del pan en Al-Andalus: el hornillo (tannur) y el plato (tabag)”, Lucentum, IX-X, pp. 1614-175.
TANNUR PART I
El tannūr és un fogó o fogó portàtil elaborat en ceràmica i destinat a la cocció del pa. Aquest tipus de fogó, que és la forma més comuna de forn de cocció al Pròxim Orient, es documenta en la Península Ibèrica en contextos arqueològics rurals de cronologia emiral i califal (segles VIII a l'XI d. C.). Aquestes troballes han permés als investigadors relacionar l'aparició del tannūr en el nostre territori amb la formació d'Al-Andalus i l'entrada de la península en l'òrbita cultural islàmica.
L'ús del fogó portàtil va perviure durant tota l'Edat mitjana, fins i tot en època baixmedieval cristiana (segles XIV i XV d. C.). A Orient i en zones del nord d'Àfrica, especialment a Tunísia i Algèria, el tannūr es continua emprant en l'actualitat per a coure el pa.
Ateses les formes d'ús presents i a les fonts medievals, podem reconstruir el funcionament d'aquests fogons. El tannūr és una peça ceràmica de forma cilíndrica o cònica oberta per tots dos extrems que es recolza sobre el sòl, podent estar totalment o parcialment enterrat en ell. L'obertura superior serveix per a evacuar el fum i la inferior per a carregar i netejar el forn de combustible, que sol ser fusta, palla o fem. En el moment en què s'encén el foc a l'interior del tannūr tots dos orificis han d'estar oberts. El foc calfa les parets ceràmiques i quan queda reduït a brases s'introdueixen els pans per l'obertura superior. Els pans es col·loquen adherits a les parets del fogó i es tanquen totes les obertures amb tapadores de fang perquè es coga el pa. Quan el pa està cuit s'extrau i es buiden les cendres per l'obertura inferior. El resultat és un pa o coca, redó i poc unflat.
TANNUR PART I
The tannūr is a portable stove or stove made of ceramic and intended for baking bread. This type of hearth, which is the most common form of cooking oven in the Near East, is documented in the Iberian Peninsula in rural archaeological contexts of emral and caliphal chronology (8th to 11th centuries AD). These findings have allowed researchers to relate the appearance of the tannūr in our territory with the formation of Al-Andalus and the entry of the peninsula into the Islamic cultural orbit.
The use of the portable stove survived throughout the Middle Ages, even in the late Christian Middle Ages (14th and 15th centuries AD). In the East and in parts of North Africa, especially Tunisia and Algeria, tannūr is still used today to bake bread.
Taking into account the present forms of use and medieval sources, we can reconstruct the operation of these stoves. The tannūr is a cylindrical or conical ceramic piece open at both ends that rests on the ground, being able to be totally or partially buried in it. The upper opening is used to evacuate the smoke and the lower one to load and clean the furnace with fuel, which is usually wood, straw or manure. At the moment the fire is lit inside the tannūr both holes must be open. The fire heats the ceramic walls and when it is reduced to embers the loaves are introduced through the upper opening. The loaves are placed attached to the walls of the stove and all the openings are closed with clay lids so that the bread is baked. When the bread is cooked, it is extracted and the ashes are emptied through the lower opening. The result is a loaf or cake, round and slightly swollen.
