Cap de Grifo

Necròpolis de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura, Alacant) Pedra Calissa h: 27'5 cm; a: 19 cm; e: 23 cm Ibèric Segona meitat del segle V – principis del segle IV a. C.

L'escultura conserva una part de la cara on s'adverteixen els ulls saltons i la presència de la cabellera que ve marcada per una llarga estría als costats del cap. Les goles obertes, a les quals els falta el bec del llavi superior i la llengua, trencats des d'antic, accentuen la impressió de feresa que transmet; als voltants de la boca s'han gravat finament petits plecs de la pell i dins de la boca s'adverteixen detalls com les dents, en part perdudes. L'altre lateral de l'escultura és molt deteriorat.

A la Contestània, el fenomen de l'escultura sol anar lligat al món funerari; a les necròpolis algunes tombes estaven assenyalades mitjançant pilars estela que poden anar coronats per figures d'animals reals, com bous, o fantàstics com aixetes o esfinxs. L'aixeta, com a habitant del món d'ultratomba, se situa als monuments funeraris com a custodi dels objectes de l'aixovar que contenien les tombes; dins de la mitologia grega se'ls considera els guardians de l'or que intenten aconseguir els Arimaspos. Es troben molt relacionats amb les divinitats celestes, apareixent a la iconografia grega associats amb el sol, i sovint el carro d'Apol·lo es representa llençat per aquests éssers fantàstics. Per aquestes raons la seva figura és sovint triada per presidir les tombes dels ibers, ja que al seu caràcter apotropaic uneixen una estreta relació amb les divinitats celestes.

A la província d'Alacant es coneixen exemples tan significatius com l'Aixeta de Redován o l'Alcúdia d'Elx. Al segle IV a. C, aquestes representacions són destruïdes sistemàticament, existint a la historiografia actual diverses teories que explicarien aquest fet, sent una de la més acceptades la que defensa l'extensió d'un corrent ideològic-religiós iconoclasta.

CS: 5732
LLOBREGAT CONESA, I., 1982.
XAPA BRUNET, T., 1985.