Silvia Roca, Elena Santamarina i Antonio Chumillas formen l’equip de restauració del Museu Arqueològic d’Alacant. Ells , amb dos becats de laboratori, s’encarreguen de tractar entre 150 i 250 peces que aproximadament passen cada any pel seu departament. Una xifra que, segons explica Roca, depén tant del tractament que s’ha de fer, com si són per una de les exposicions que acullen. Això sí, «estes són peces finalitzades, les que entren i ixen suposen 150 més».  Actualment el Marq té un conveni decol·laboració amb diferents museus, com ara el d’Agost, on estan fent un nou edifici per fer lloc a les peces que fins ara tene nemmagatzemades. «Volen posar-les en valor i no tenen els mitjans adequats per a restaurarles», comenten les expertes sobre este cas. El problema d‘estes peces, assenyalen, ve d’arrel perquè al fabricar-les se n’afegia sal al fang. I, amb el temps i els canvis d’humitat, la sal acaba apareixent i trencant-les. Les que han dut al Marq eren les més problemàtiques. L’acció més urgent era dessalar-les perquè no es perdera la policromia. Es tracta d’un procés molt lent, que va variant segons la mida, la procedència, el material de cada peça, i que, com a mínim,implica que estan sis mesos a uns banys. Poden aplegar aquedar-se fins dos anys en el procés de‘bany’ descrit.

    Este procedimen és fonamental per a les peces que venen del mar. No es poden assecar directament,han de passar per un procés de retirada salina, en què es mantenen dins d’estes banyeres especials. A poc a poc se va canviant l’aigua seguint una metodología molt concreta fins arribar a la destil·lada i a la desionitzada que elimina tots els clorurs que pogueren conservar-se a les peces. La sal no aplega només pel mar. Si han estat ensorrades poden haver-ne adquirit molta, conta Roca. Per descomptat, la sal no és només enemiga de la ceràmica. També ho és del metall. El material amb què estan fetes les peces que apleguen és principalment ceràmica.«I la corrosió de què parlàvem fa que n’arribenmenys», comenta Santamarina. Hi ha moltes peces per sentir-se orgullosos. Dos especialment. Una d’elles era un fragment de pintura mural que va entrar procedent del terratrèmol de Lorca. «Era molt bonica»,recorda Roca. El van restaurar, restituint allò que s’havia perdut i donant-li un suport rígid perquè es poguera exposar. Santamarina recorda l’altra peça especial, una que va arribar des de Pompeia, on un grup d’arqueòlegs valencians van estar excavant. Era una altra pintura mural, molt fragmentada,de grans dimensions i que es va exhibir en les sales del Marq. Van ser el primer centre en restaurar peces del famós jaciment fora d’Itàlia.