ORÍGENS ISLÀMICS DE XIXONA

A la dècada del 1940, el reverend pare Josep Belda, aleshores director del Museu Arqueològic Provincial d’Alacant, amb la col·laboració d’alguns veïns de Xixona, va dur a terme excavacions al castell. Es va poder recuperar centenars d’objectes arqueològics que constitueixen el testimoni material de l’origen de l’actual ciutat de Xixona, una part important dels quals es mostra en aquesta exposició...

Damunt de l’escarpada penya de Seixona es va establir, a les acaballes del segle XII, una petita població musulmana que, per defensar les seues terres i béns, es va fortificar alçant una forta muralla amb torres i portes.

Després de l’acord signat al Camp de Mirra entre l’infant Alfons de Castella i el rei d’Aragó, Jaume I, al famós Tractat d’Almizra el 1244, el petit i inaccessible indret de Seixona es va convertir en un punt clau de la defensa més llunyana de la frontera entre les terres de la Corona d’Aragó i les de Castella.

Calgueren catorze anys per a conquerir l’antic poblat musulmà i, el 1258, es va convertir en castell de la Corona d’Aragó. El monarca manà alçar la seua Torre Grossa des de la qual onejara la senyera amb l’orgull de ser Clau del Regne. Conta la tradició que, a l’escut de la ciutat de Xixona, es veuen dos claus per ser eixida i entrada a la Corona d’Aragó. Xixona fou frontera des del 1244 fins al 1305 amb el regne de Castella. Frontera també en una terra de mudèjars sublevats, defensada pels castells de Biar, Castalla i Xixona, els quals se situaven als passos naturals entre les terres septentrionals de la muntanya i les planes meridionals, convertint-se en les portes o en Les Claus del Regne.

ARQUEOLOGIA D’UN POBLAT MUSULMÀ (s. XII-XIII)

Les restes arqueològiques trobades durant les excavacions posen de manifest que ens trobem davant de les empremtes d’una població musulmana, eminentment camperola i artesana, que vivia del conreu dels camps i dels petits horts existents als llits dels rius Coscó i de la Torre, així com del pasturatge i de l’aprofitament del bestiar per a alimentar-se’n, confeccionar teixits amb la llana o realitzar diversos objectes amb els ossos i banyams.

D’aquestes activitats s’exhibeixen a la mostra diversos estris i eines de ferro, però també restes d’armes medievals; quasi tot descobert a l’anomenada Casa de l’Artesà. L’estudi d’aquest instrumental de ferro ens ha permès aprofundir en nous aspectes historicoarqueològics, com la tecnologia, la tècnica, l’economia i l’armament, sobretot, de la fase islàmica de la fortificació i de la fase feudal baixmedieval.

Cal afegir a aquests objectes l’excepcional conjunt de peces elaborades amb os i banya de cérvol que il·lustren i completen diversos aspectes de la vida quotidiana del castell: manilles per a portes, tapadores, daus, mànecs de filosa i nous de ballesta, entre d’altres. Però, sens dubte, el més destacat fou la troballa de les restes del taller on, possiblement, es varen elaborar molts d’aquests objectes, així com fines plaques amb les quals es folraven arquetes de fusta, decorades més endavant amb pa d’or i pigments amb motius vegetals, epigràfics i geomètrics.

EL CASTELL DE XIXONA A LA BAIXA EDAT MITJANA (s. XIII-XIV)

El rei Jaume I d’Aragó va prendre possessió de Xixona l’any 1258 i, deu anys més tard, li concedí la Carta de Poblament i l’estatut de Vila Reial per tal de facilitar l’establiment de nous colons a la població; també manà construir la Torre Grossa i una ciutadella a la part superior del castell per a defensar l’enclavament.

Els nous pobladors, o colons cristians, tenen gustos i tradicions diferents. Així ho confirma l’aparició de nous tipus de ceràmiques com, per exemple, l’escudella, objecte utilitzat per al servei dels brous i dels aliments semilíquids que aleshores conformaven la dieta bàsica. També podem destacar la tudonera o aljasana, una peça destinada al servei de les peces de carn, sobretot de tudons; o el tavach o servidora, que s’utilitzava com a rentamans acompanyat d’un pitxer o gerro per a l’aigua. La major part de les ceràmiques feudals aparegudes a Xixona procedeixen dels tallers valencians de Paterna, gran centre productor i distribuïdor de ceràmica durant tota l’edat mitjana. Són ceràmiques profusament decorades, amb motius geomètrics, vegetals i amb els coneguts escuts, que es mostren a la vaixella imitant l’heràldica de les grans cases feudals. També apareixen peces de procedència catalana, originàries del taller de Manresa.