La província d'Alacant és, sense dubte, una Terra de Castells. Més de 230 castells, fortificacions, torres costaneres, torres de refugi, cases fortes, fortins i bateries poblen el territori alacantí i representen una part molt important del patrimoni cultural de les nostres ciutats, viles i pobles, on encara guarden amb zel la memòria de la nostra història dins de les seues sòlides muralles. Al llarg de la nostra història, la singularitat de la nostra orografia ha convertit el territori d'Alacant en cruïlla i frontera entre regnes i cultures, sent escenari directe de l'enfrontament pel poder i per la terra o de la por dels pacífics habitants de la costa davant les temudes incursions corsàries.

Guardians de Pedra. Els Castells d'Alacant és una exposició itinerant que convida a recórrer la nostra província d'Alacant a la recerca dels nostres propis guardians de pedra, buscant aquells monuments que ens sobresalten, que ens impressionen, que revisquen la rudesa de la vida quotidiana entre els seus murs i que ens compten, al murmuri de les seues desgastades pedres, els avatars i queixes que van patir en el passat.

ELS CASTELLS DE TUDMIR

El Baix Segura es correspon amb un vast territori on es citen la muntanya i la plana, les àrees llacunars i les crestes elevades, dominades per la presència del riu Segura que nodreix i vertebra una àrea que fou part de la pròspera kūra o província islàmica de Tudmīr, un vast territori l'administració de la qual retingué el noble visigot anomenat Teodomiro ḅ. Gandarīš en virtut d'un pacte signat amb el conqueridor 'Abd al-'Azīzḅ. Mūsàen l'any 713. En aquesta comarca es donen cita les grans fortificacions que dominen les principals ciutats, com Oriola, Callosa del Segura, Cox i excel·lents exemples de les defenses costaneres, com les torres de Cap Roig, Cap Cerver i La Mata.

ELS CASTELLS DE LA FRONTERA INTERIOR

Una de les grans fronteres que ha dividit el nostre territori serà la generada en el Pacte d'Almirra signat entre les corones de Castella i Aragó en l'any 1244 que va ser posteriorment ratificat amb la Sentència de Torrellas-Elx de 1305. Des d'aquest moment, en bona part de la Vall del Vinalopó es viu en un permanent estat d'incertesa i inseguretat, en convertir-se en zona de frontera on cavalcades, ràtzies, invasions, conquestes, recuperacions i conflictes de major o menor rang es succeeixen al llarg del temps. És la frontera interior, on les corones d'Aragó i Castella disposen múltiples fortificacions amb què oferir certa protecció als colons i musulmans que resideixen en aquesta zona i que ens han deixat alguns dels castells més bells i espectaculars de la nostra província com els castells de Biar, Villena, Sax, Novelda o l'Alcàsser de la Senyoria a Elx.

ELS CASTELLS DE LA CLAU DEL REGNE

El territori que s'identifica amb la comarca de l'Alacantí és el que els reis van cridar la Clau del Regne, on la ciutat d'Alacant s'erigeix en un fonamental centre estratègic per la inexpugnable disposició del seu castell i les seues muralles, obra nascuda de l’hàbil ment d'enginyers, portats fonamentalment des d'Itàlia pel rei Felip II, com Giovanni Battista Antonelli, anomenat il Vecchio, Giorgio Palearo Il Fratino, Cristòfol Antonelli, Giovanni Battista Calvi, Vespasià Gonzaga, entre altres i que van arribar a influir en altres com Joan Riera o Fernando Méndez de Ras.

ELS CASTELLS DE LA MUNTANYA

La Muntanya alacantina està caracteritzada per nombroses serres i serralades solcades de rius i rierols on creixia la població, convertint-se en àrees riques i fèrtils. Allà s'emplacen molts castells, senzills enclavaments encinglerats. D'altres, es construeixen en època almohade per albergar i defensar la població com Planes, Perputxent a l'Orxa o el Castell de la Torre Grossa a Xixona. Moltes torres s'alcen per defensar les alqueries del territori, com Almudaina o la Torre de les Maçanes. La conquesta cristiana va permetre al rei Jaume I arribar a un acord amb les aljames musulmanes pel qual es convertia en nou senyor d'un territori que va acabar alçant-se en rebel·lia sota el comandament del cabdill al-Azraq. El conflicte finalitzà en 1276, amb la submissió mudèjar i reclusió en les moreries de les noves viles emmurallades com a Alcoi, Cocentaina o Penàguila, que van ser lliurades als principals senyors de la terra com van ser l'almirall calabrés Roger de Llúria, senyor d'Alcoi i Cocentaina; Teresa Gil de Vidaure en Planes, Ponç Guillem de Villafranca en Penella, Ramon de Vilanova a Castalla o en èpoques una mica més posteriors, figures com la d’Eximén Pérez de Corella com Comte de Cocentaina.

ELS CASTELLS DE LA FRONTERA DE LA POR

Durant moltes centúries, la nostra costa fou considerada la frontera de la por, una línia geogràfica marcada per una especial orografia, barreja de mar i muntanya l'explotació de la qual era la base econòmica d'una població assentada en aquests termes, que es converteix en carn de rapte i extorsió per part dels corsaris més atrevits. Noms com Aruj Barba-rossa, Jayr al-Din Barba-rossa, Turgut Reis, més conegut com Dragut, Euljd Ali o Hasan Venecià escriuran una història de raptes, assalts i destrucció que generarà una intensa i permanent psicosi col·lectiva. Enfront d'ells, es disposaran des de pobles noves per colonitzar i ocupar la frontera marítima com la Vila Joiosa, Benidorm, Altea, Calp, Ifach, Benissa, Xàbia, Dénia durant la segona meitat del segle XIII i primera meitat del segle XIV, fins a disposar una autèntica muralla imperfecta, plena de torres alimares i muralles urbanes adaptades a la nova artilleria.