El Marq comptat pels seus guies

Coneix la nostra gent

En aquest espai us comptem el Marq a través dels qui ho expliquen, cada dia

Fes clic sobre cada ítem i et portem al contingut

MARQ

EXPOSICIONS

Sala d'Edat Moderna i Contemporània

Cocentaina, Arquologia i museu

PECES

JACIMENTS

MONUMENTS

TOTS ELS VÍDEOS

Segueix els continguts en vídeo que hem creat per a tu. Coneix de primera mà les persones que treballen al museu per transmetre't el millor de la nostra història i el valor del nostre patrimoni.

ENS QUEDEM A CASA

>> Accedeix al nostre canal de vídeos

PECES

EL MOSAIC ROMÀ DE CALP

Hola a tots ia totes!

Seguim amb més articles a #yomequedoencasaconelmarq, avui parlarem sobre el mosaic trobat a la vil·la romana dels Banys de la Reina a Calp (Marina Alta). Aquesta peça es troba a la zona final de la sala de cultura romana de la nostra exposició permanent i és una de les més emblemàtiques de la col·lecció del MARQ. Aquest mosaic va ser trobat a les excavacions dirigides per M. Pellicer en dècada dels anys 60, que va recuperar una part dels mosaics ja documentats i il·lustrats per Cavanilles al segle XVIII.

Pel que fa a les seves característiques formals, el mosaic de la vila dels Banys de la Reina de Calp està compost per tessel·les blanques i negres. Sobre el fons blanc es desenvolupa un dibuix format per una escena principal de caràcter vegetal, que consisteix en una vinya que neix d'un recipient ceràmic. Entre les branques de la vinya, apareixen unes figuretes humanes amb ales portant cistelles en actitud de recollir els fruits. A la zona dreta del mosaic també hi apareix representat un ocell que sembla volar cap a una de les branques per posar-s'hi. Pel que fa a la seva cronologia, per tècnica utilitzada i paral·lels trobats en altres viles hispanoromanes, data del segle II – III dC Segons investigacions, aquest mosaic, juntament amb un altre documentat per Cavanilles al segle XVIII, podria formar part d'una mateixa pavimentació al voltant a una estructura circular. Trobem mosaics similars en tipologia i estructura a les nostres terres, com per exemple la trobada a l'antiga Vila Petrària (actual Petrel) que va ser restaurat al laboratori de restauració del MARQ, i posteriorment va estar exposat al nostre museu durant la mostra temporal “Petrel, Arqueologia i Museu”.

Aquests mosaics van ser trobats en zones d'hàbitat i altres dependències vinculades a una vil·la romana de producció industrial ubicada a la costa de la Marina Alta. Aquesta residència de caràcter industrial va tenir al seu moment una importància cabdal en el desenvolupament de la vida econòmica i social de aquestes terres durant els primers segles de la nostra era.

Gràcies a tots els mosaics documentats ja des del segle XVIII al jaciment arqueològic de la vil·la romana dels Banys de la Reina, podem concloure dient que es tracta d'una vila residencial de l'aristocràcia romana que reuneix un dels conjunts més importants i nombrosos de mosaics de tota la província d'Alacant, superat tan sols pel jaciment de la Colònia Iuila Ilici Augusta (Elx). És per això que és un honor i un privilegi tenir a la nostra col·lecció permanent un dels mosaics més importants i amb més història de les nostres terres.

Carlos Pérez, guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

PECES

Mà de Bronze

La troballa de la Mà de Bronze

Port jac 1505 1 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Port jac 1805 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Més contingut interessant sobre la Mà de Bornze

........

Hola!

Al meu parer, hi ha diverses coses que sorprenen la gent quan visita el jaciment de Lucentum, però la que més sorprèn és la mà de bronze, trobada l'any 2005 i exposada a la Sala de Roma del Marq.

Aquesta mà de bronze, és una mà esquerra que està subjectant l'empunyadura d'una espasa cerimonial o parazonium, pertany a una estàtua que estaria situada al fòrum. Només la mà té 36 cm de llarg i pesa 6 kg, des de l'empunyadura fins a l'avantbraç, de manera que, a partir d'ella, es va estimar pels arqueòlegs i investigadors el que podria arribar a mesurar l'estàtua completa, al voltant dels 2,2 m d'alçada, cosa que la convertiria en una imatge veritablement Monumental.

Aquesta mà com comentava abans, subjecta una empunyadura d'espasa que la fa especial, la seva artística i cuidada terminació amb una àguila bicèfala els dos caps de la qual miren els dos oposats units per la part del clatell. A més, la mà té un anell amb una simbologia especial al seu segell, el litus o símbol de l'augur, cosa que ens permet assegurar que representava una persona d'alt estatus social, fins i tot el mateix Emperador o algú proper a la seva família.

La resta de l'espasa, segons la simulació i els estudis realitzats, es caracteritza com un parazonium, una espasa cerimonial o de comandament, que acabaria enfundada de forma arrodonida, no en punta, i per tant, descartant ser un gladius o espasa que servia per lluitar a les batalles.

Es diu que normalment la majoria de fragments d'estàtues que se solen trobar a ciutats romanes solen ser fragments de mans tallades per la part del canell, guardades com a símbol de bon auguri i/o protecció, i la resta de l'escultura, quan ho eren de bronze, es fonia, majoritàriament, per crear un altre tipus d'utensilis, armes, monedes, etc., per això comptem amb molt poques probabilitats de trobar les parts que ens falten d'aquesta estàtua monumental.

Tota aquesta història, és la que més sorprèn els visitants que visiten Lucentum.

Però... a vosaltres que us ha semblat? Us ha cridat l'atenció?...A més podeu tocar-la quan vingueu a Lucentum, ja que es va col·locar el 2007 i al mateix lloc on va ser trobada pels arqueòlegs, una rèplica exacta feta en bronze, amb la mateixa tècnica de la cera pèrdua, obra de l'escultor alacantí Miguel Bañuls (nét del famós Escultor Bañuls, autor, entre d'altres, del conjunt escultòric de la Plaça dels Estels a Alacant).

Com veieu és força interessant la cultura romana, esperem que aviat pugueu venir a veure totes les curiositats de Lucentum en primera persona.

Alexis Becerro, atenció al públic a Lucentum.

-------------------------tornar al menú >>

PECES

Copa Argàica

GESTOS QUE UNEIXEN: UNA COPA ARGÀRICA.

Hola a tots ia totes!

Seguim amb més articles a #yomequedoencasaconelmarq!, en aquesta ocasió us parlaré sobre una Copa Argàrica que va arribar als fons del MARQ a través d'una donació per part de la Sra. Margarita Ramón-Borja Berenguer l'any 2013. La Cultura de l'Argar es va desenvolupar al llarg de l'Edat del Bronze a la zona sud-est peninsular, sent les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura els principals focus d'aquesta cultura prehistòrica en terres alacantines.

Entre els jaciments alacantins més importants vinculats a aquesta cultura, podem destacar Cabezo Pardo a San Isidro, Tabayá a Aspe o Caramoro I a Elx. Aquesta cultura té el seu límit septentrional a terres alacantines, concretament al jaciment de La Illeta (El Campello) on també es van trobar restes arqueològiques associades a aquesta societat, dipositats al MARQ i exposats, molts d'ells, a la sala cronològica-cultural que aquest dedica a la Prehistòria.

La copa a què avui dediquem aquest post té una antiguitat de més de 3.500 anys. Aquestes copes han tingut una importància cabdal des del punt de vista de la investigació arqueològica, ja que la ceràmica en general ha constituït un dels instruments fonamentals amb què reconèixer aquesta cultura, a partir del registre arqueològic i distingir-la d'altres societats coetànies dins de làmbit peninsular. Les copes argàriques s'han trobat principalment en contextos funeraris, on es farien servir principalment per al consum de begudes dins d'un complex procés ritual que es realitzaria en honor al difunt. Algunes d'aquestes copes també van ser utilitzades en àmbits domèstics i fins i tot van poder ser utilitzades com a llums segons han afirmat alguns investigadors especialitzats en aquesta cultura de l'Edat del Bronze.

L'any 2017, aquesta peça i dues més de característiques similars van integrar una petita exposició situada al vestíbul principal del museu sota el suggerent títol “Preneu i beveu. Una copa per a un ritual mil·lenari”, on es van exhibir tres copes argàriques que van ser clau per conèixer la cultura material d'aquesta gent del Bronze peninsular i els complexos processos rituals de caràcter funerari que van existir en aquesta societat prehistòrica desenvolupada entre el 2200 i el 1500 aC

Carlos Pérez, guia del MARQ.

.........

PECES

L'Orellut de Lucentum

Port jac 0505 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú >>

PECES

Lucernes romanes

Port guia 0705 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

....

PECES

Les Dames Iberes

Les Dames Iberes més famoses i conegudes són: La Dama d'Elx i La Dama de Baza. Totes dues anteriors al segle IV aC i com sabem amb multitud de guarniments.

La Dama d'Elx és una peça que representa el bust d'una dona amb una bellesa espectacular i és la imatge del Món iber per excel·lència. Va ser trobada l'any 1897, ia través d'un estudi a base de llum microscopi es va poder saber que la pedra amb què es va tallar provenia de la Pedrera de Ferriol (Elx).

Pel que sembla aquesta dama va romandre enterrada durant molts anys. Segons els experts, en aquest enterrament, se li va fer un petit recinte amb pedres, on aniria col·locada la dama i posteriorment es va cobrir amb sorra (possiblement sorra de platja). Els investigadors i arqueòlegs diuen que l'han estudiat profusament que la peça era policroma, és a dir, pintada amb colors, però el pas del temps, la humitat, la sal i la llum, etc. han fet que aquests es descomposessin.

Posseeix un forat a la part dorsal, que en principi es va pensar que seria per dipositar ofrenes, per subjectar i que quedés penjada o fins i tot que s'utilitzés com a oracle.

Però tots aquests dubtes es van resoldre el 1971, amb la troballa de la Dama de Baza. Una estàtua d'una dona asseguda sobre un tron alat, representat el viatge que es fa del món dels vius al món dels morts, hi podem observar algunes desproporcions i que no té pit. A la mà esquerra té un colom, un dels símbols de la divinitat alada, per tant estaria molt vinculada a la religiositat. Però la peculiaritat d'aquesta peça, és que sota el braç dret del tron, hi trobem un forat on es van trobar uns ossets. És una urna funerària. A la seva tomba va aparèixer acompanyada d'un aixovar funerari d'armes, cosa que indica que podria ser una reina ibera.

Amb aquest descobriment, els experts van decidir analitzar, els sediments que poguessin haver quedat adherits al buit de la Dama d'Elx, i pel que sembla es van trobar una grata sorpresa. Pel que sembla les cendres s'han conservat tot aquest temps, perquè quan s'hi van dipositar encara estaven calents, aquesta calor va fondre una part del guix que compon aquesta i quedo vitrificat.

El que crida l'atenció és que juntament amb el seu aixovar funerari no han aparegut la multitud d'adorns i joies que portaven, sembla que són objectes que passarien de generació en generació.

Finalment, per als qui encara no ho sabessin, la Dama d'Elx va resultar ser una urna funerària i quant a la seva exuberant bellesa, potser s'hagi magnificat en excés, però am em sembla molt bonica.

I vosaltres, que creieu?

Elena Noguera, guia del MARQ a La Illeta

-------------------------tornar al menú >>

EXPOSICIÓ PERMANTENT

El primer que podrem tornar a gaudir

Port Atp 0505 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú >>

ÀREES TÈCNIQUES

Els soterranis del Marq

Port guia 2305 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Hola a tots ia totes!

Avui us faré un recorregut pels soterranis del MARQ, una zona de treball i recerca clau per al correcte funcionament del museu. A les àrees tècniques de treball situades en aquest espai es realitzen algunes de les funcions més importants per al dia a dia del museu. Es podria dir que gràcies a les tasques desenvolupades pel nostre equip tècnic, la part expositiva “visible” al públic funciona a la perfecció. Actualment el museu ofereix una visitada guiada als soterranis un cop per setmana, en aquest recorregut es visiten cinc dependències dins aquesta immensa àrea de treball situada als baixos de l'edifici.

La primera sala que es visita és la zona d'Ingressos i Sortides, una zona d'oficines on es fan tasques de gestió relacionades amb la recepció i la sortida de peces de la nostra immensa col·lecció d'objectes arqueològics, per aquestes dependències hi passen totes les peces que acumula el MARQ al seu fons, es podria dir que és l'eix vertebrador de tota la col·lecció del nostre museu. Des d´aquests despatxos es gestionen i custodien els toms de les diferents excavacions que ha realitzat l´equip d´arqueòlegs del MARQ, els formularis de moviments de peces amb caràcter intern, els toms amb les peces catalogades i inventariades de tota la nostra col·lecció permanent i tota documentació referent al control de temperatura i humitat de les sales del museu. Al final d'aquesta zona es troba una banyera de dessalació per així eliminar la sal de les peces trobades en prospeccions subaquàtiques com ara àmfores trobades en restes que descansen al fons del Mar Mediterrani.

La següent sala visitable en el recorregut guiat és l'Anforari, un magatzem que compta amb al voltant de 900 peces, la majoria són àmfores de diferents cultures (principalment romanes) que van cedir o van donar antics col·leccionistes al Museu Arqueològic Provincial durant el segle XX principalment . Totes aquestes peces estan catalogades i inventariades, per tant totes tenen la seva etiqueta amb la signatura corresponent assignada pels tècnics del museu. A més de les àmfores, podem trobar peces amb un valor arqueològic incalculable com ara les dues sitges d'emmagatzematge per al cereal trobades a les cabanes de la fase neolítica de la Illeta (El Campello), un molí d'època ibèrica que data del segle V - IV aC, restes d'una cisterna púnica trobada al Tossal de Manises (Lucentum) o una meravellosa gerra ibèrica amb una decoració impressionant estil Elx – Archena.

La tercera sala a visitar en aquest recorregut és el Gabinet de Col·leccions, també conegut com a magatzem visitable. En aquesta estada es fan reunions científiques, classes pràctiques del Màster d'Arqueològica de la Universitat d'Alacant i fins i tot els investigadors que sol·licitin l'accés als soterranis del museu, podran accedir a aquestes dependències per treballar i investigar qualsevol de les peces dels nostres fons. A banda de la zona d'oficines d'aquesta sala, tenim una exposició increïble amb prop de 9.000 peces dividides per etapes que van des de la Prehistorita fins a l'Edat Contemporània.

Aquesta exposició “oculta” és una autèntica delícia ja que compta amb peces increïbles procedents dels principals jaciments arqueològics de la província d'Alacant.

La quarta dependència a visitar és el Laboratori de Restauració, una estada importantíssima per a les feines de restauració de peces de la nostra col·lecció que per algun motiu han pogut patir un procés de deteriorament. El laboratori compta amb tres professionals i cada cert temps el MARQ ofereix beques remunerades per a personal qualificat. En aquestes instal·lacions, gràcies a la formació del personal ia les instal·lacions daquest laboratori, es poden restaurar tot tipus de peces, independentment del material i la tipologia de lobjecte. Al fons del laboratori hi ha un petit estudi fotogràfic i una zona d'oficines amb tota la documentació referent a les peces restaurades fins ara.

L'última zona que es visita dins del recorregut és un dels tres magatzems de compactes que hi ha als soterranis. Aquestes estances són àmplies i tenen diverses fileres d'armaris corredissos on hi ha emmagatzemades milers de peces guardades en caixes, ordenades per jaciments i campanyes d'excavació. Totes les peces que es troben als magatzems de compactes han passat prèviament per Ingressos i Sortides i han estat inventariades i catalogades, per la qual cosa tota la informació referent a aquestes peces es troba inserida a la base de dades del museu.

En definitiva, el recorregut pels soterranis del MARQ és una oportunitat única per viure de primera mà la feina que s'hi fa a sota, una tasca que serveix perquè tota la part expositiva i visitable del nostre museu funcioni a la perfecció, així que us convido que quan tot això passi, conegueu aquesta joia oculta del nostre meravellós museu!

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

SALES TEMÀTIQUES

Excavant sota l'aigua

Hola a tots/es!

Avui a #QuedateencasaambelMARQ vull analitzar amb vosaltres una de les sales temàtiques pertanyent a l'exposició permanent, en la meva humil opinió, més impactant del MARQ.
Es tracta d'una reproducció d'una troballa arqueològica subaquàtica: un restes romà o vaixell de comerç enfonsat prop del Portus Ilicitanus o Port d'Ilici, a Santa Pola (Alacant).

En primer lloc, vull destacar l'important paper que exerceix una, (de vegades infravalorada) professió com és l'arqueologia subaquàtica, ja que a més d'enfrontar-se a l'impediment de trasllat del navili original a la superfície, ha de desenvolupar les seves investigacions i treballs sota el aigua; gràcies a l'àrdua tasca de tots/es els que van dur a terme aquest projecte, un equip especialitzat i qualificat del museu va poder realitzar una magnífica rèplica a escala original del navili submergit permetent-ne la difusió, a l'abast de tots/es per gaudir-ne.

Com he esmentat anteriorment, es tractava d'una embarcació destinada al comerç, tripulada per dues persones (les necessàries perquè mentre una pogués descansar, l'altra manejés el timó) i els productes principals dels quals eren l'oli i el vi, transportats en àmfores, allargats recipients de ceràmica.

Tota aquesta interessant història es plasma en aquesta sala temàtica, una estructura dissenyada amb cura i amb tot luxe de detalls perquè el públic visqui una experiència el més realista possible a la situació que van viure la tripulació del vaixell en aquell temps.

Per descomptat veure la reacció dels visitants davant d'una escenografia semblant, la imaginació desbordant dels nens/es… Fa que em senti feliç en el meu lloc de treball i orgullosa de l'esforç que es realitza cada dia per l'equip del MARQ perquè tot això sigui possible. Us animo que seguiu molt atents a les nostres xarxes socials perquè els continguts que pujarem properament són interessantíssims... No us ho podeu perdre!
Salutacions ;)

Nerea Cuba. Atenció al públic al MARQ

-------------------------tornar al menú >>

SALA D'EDAT MITJANA

VÍDEOS SOBRE L'EDAT MITJANA

.............

Les joguines

YouCut_20200521_101551839 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

MÉS CONTINGUT INTERESSANT

.............

Hola a tots!

Avui us vull parlar d'una de les sales de l'exposició permanent del MARQ, la sala d'Edat Mitjana. Aquesta sala està dividida en dues, a la meitat dreta podem trobar objectes del període musulmà i al costat esquerre restes de l'època cristiana. Això està precedit per la caiguda de l'imperi romà i els regnes visigots a la sala anterior. Si ens fixem a les vitrina veiem que d'aquest període fascinant, ni més ni menys que de deu segles, ens trobem amb objectes, costums i fins i tot construccions, que veiem als panells i audiovisuals, que ens resulten familiars, ja que han perdurat fins als nostres dies. En les línies següents vull parlar d'això, d'algunes de les coses que han arribat fins a l'actualitat, però centrant-me en el període de l'ocupació musulmana de la península Ibèrica.

Primerament, ens posarem en context. L'any 711 van arribar a la Península els àrabs-berbers des d'Àfrica i van anar ocupant ràpidament part del territori, inclòs el regne de Teodomir, que ocupava part de l'actual província d'Alacant i part de Múrcia. La conquesta d'aquest regne es va realitzar mitjançant un pacte, ja que es va signar l'any 713 el tractat de Teodomiro o Tudmir amb Abd al-Azīz Ibn Mūsā. Per tant, aquest regne va passar a formar part d'al-Andalus.

Després de la conquesta dels musulmans i l'ocupació de la nova al-Andalus, van portar nous costums, una nova fe, nous productes i per tant a causa d'aquests aspectes nous van canviar la vida de les persones que habitaven tot aquest territori conquerit, i fins i tot molts daquests aspectes han perdurat fins als nostres dies.

Algunes d'aquestes novetats van ser els nous cultius, ja que van portar les palmeres datileres, els cítrics com la taronja i la llimona, o el safrà i l'arròs, per comentar només alguns productes que van arribar a la Península en aquests moments. Aquests cultius no només van ser importants per a l'economia d'aquest moment, sinó que encara ho són encara en l'actualitat, ja que no només són productes típics de la nostra terra, sinó que fins i tot s'han convertit en símbols gastronòmics, ja que amb productes com el arròs i el safrà es fa el plat més conegut de la Comunitat Valenciana i d'Espanya: la Paella. Però per plantar aquests nous productes es necessitaven noves tècniques d'agricultura, van portar tota una Cultura: la de l'Aigua i amb ella tècniques com la del regadiu, que consistia, de manera sintetitzada, a “domesticar” o “manejar” l'aigua perquè arribés fins a la plantació, de fet, aquesta tècnica continua sent utilitzada als nostres dies.

Un altre dels aspectes que devem als musulmans és la fundació de moltes ciutats de l'actual Espanya i per tant també de la província Alacant, com ara el nucli antic de la pròpia ciutat d'Alacant; i fins i tot el topònim prové del nom àrab al-Laqant. Fins i tot moltes de les construccions d'aquest nucli antic tenen origen en aquest moment. Com el castell de Santa Bàrbara, la planificació dels carrers, estrets i en costa, i fins i tot les estructures de moltes de les cases amb pati interior, i enganxades les unes a les altres.

Una cosa que va revolucionar aquest territori va ser la fe que van portar amb si, l'islam i això va ser una de les bases del mode de vida d'aquestes persones, ja que es guien pel seu llibre sagrat, l'Alcorà. Per això a les ciutats que fundaven van construir mesquites; a Alacant la gran mesquita es va rehabilitar a l'època cristiana i es va construir sobre aquesta la que és l'actual Basílica de Santa Maria. Una altra de les construccions típiques d'una ciutat musulmana és el hamman, que solien estar enganxat a les mesquites, ja que aquests banys els utilitzen per poder-se purificar abans d'entrar-hi. En un altre dels aspectes en què influeixo aquesta religió és en els motius decoratius, i això ho podem veure molt bé a les ceràmiques que trobem a la sala. En aquestes veiem diferents motius decoratius com, epígrafs, utilitzant fragments de l'Alcorà, motius geomètrics, vegetals i fins i tot veiem la tècnica de vidriat, a moltes d'aquestes ceràmiques; però no trobem motius antropomorfs. Això és degut a que l'islam proscriu els ídols, i al segle IX la teologia mutazilí va introduir la iconofòbia pel que durant un llarg període de temps es va proscriure la representació d'éssers animats, fins i tot als llibres i l'art laics. Aquesta prohibició acabo amb la tradició icònica omeia.

Moltes d'aquestes tradicions decoratives no només han embellit moltes de les ciutats espanyoles durant segles a la vista de les generacions posteriors, com per exemple ho ha fet a l'Alhambra de Granada, que fins i tot es va utilitzar per monarques cristians. Sinó que en la tradició artesanal actual se segueixen utilitzant aquests motius i el vidriat, i fins i tot ha perdurat la utilització de les rajoles, que a moltes de les nostres cases tenen un paper fonamental.

Amb tot allò esmentat veiem que molts dels objectes, productes i tradicions que utilitzem avui i fins i tot alguns símbols de la nostra comunitat, provenen d'aquest moment i van ser portats de terres llunyanes.

Si voleu més informació sobre Alacant recorda #quedateencasaconelmarq

Ens veiem aviat,

Davinia Llopis, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

LA MEDICINA A L'EDAT MITJANA

Hola a tots!

En la publicació d'avui a #yomequedoencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos de la importància que va tenir la medicina i els seus avenços durant l'Edat Mitjana.

Dins aquest període hauríem de parlar, d'una banda, de la medicina popular basada en els vells sabers i remeis, i de l'altra, d'aquells coneixements estudiats i practicats a l'origen pels monjos i més tard, a les universitats.

Pel que fa al primer tipus, correspon a malalties derivades de les supersticions transmeses de generació en generació. Les afeccions en si anaven des de la més lleu com podia ser un esternut o la menstruació, fins a altres de més gravetat que podien acabar fins i tot amb la mort o deixar alguna marca a la persona com podia ser les deformacions físiques en néixer.

Tal era la seva importància, que intentaven eradicar-se tant sí com no, qualsevol malaltia, ara ja catalogada, es deia que era conseqüència d'un mal d'ull, de càstigs divins, possessions o embruixaments. És el cas d'aquelles dones considerades “bruixes” només pel fet de caminar encorbades o tenir berrugues, i que, només per això, ja eren considerades una amenaça per a la societat.

En el cas de la medicina científica té el seu origen a Grècia, concretament amb Galeno i la seva “teoria de sobre els humors”, basada en la idea que el cos humà es compon de quatre substàncies bàsiques conegudes com a humors, que s'han de mantenir en un perfecte equilibri per evitar tota mena de malalties tant de cos com desperit.

L'àrab va ser la primera cultura que va traduir i va interpretar els coneixements hel·lenístics entre els segles VIII i IX dC, i, a partir del segle X desenvoluparan la seva pròpia medicina sense perdre de vista les idees dels metges grecs.

En el cas dels cristians, van seguir també aquesta influència grega i eren els monjos els encarregats de la pràctica curativa en què incloïen els seus coneixements de plantes medicinals. Els monjos havien de tractar tot malalt que necessités la seva ajuda, especialment aquells més pobres, per la qual cosa la seva tasca era essencialment benèfica. Eren per tant els monestirs indrets on s'estudiava i transmetia els sabers clínics, fins a l'aparició de les universitats.

Al marge dels monestirs, tenim la constància d'hospitals d'època medieval, que van cobrar la seva importància als segles finals de l'Edat mitjana quan van ser les confraries les que es van encarregar de gestionar-les, en substitució del clergat, els quals comptaven amb escassos recursos econòmics. Però aquests hospitals van continuar amb aquesta tasca caritativa i religiosa pel fet que, majoritàriament, estaven plens de les persones més desafavorides.

Pel que fa als avenços en medicina, tot i que són nombrosos els elements a destacar, alguns van arribar amb cert retard a Europa o fins i tot a Espanya. A banda dels hospitals, en aquesta època trobarem, d'origen àrab tindrem les farmàcies, les nocions d'òptima i oftalmologia; d'origen europeu, les primeres universitats, la cesària, les ulleres, l'anatomia i la dissecció, entre d'altres.

Però potser un dels avenços més importants dins aquest marc seria la iniciativa de posar-se en quarantena. Aquesta última idea es va produir, com és ben sabut en aquesta època, arran de la forta Pesta Negra que es va produir el 1348.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

SALA D'EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

Vídeos de l'Edat Moderna i Contemporània

....

YouCut_20200430_103318022 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

La societat al S.XIX i XX

Port guia 0606 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

El Teatre Principal d'alacant

Port guia 0406 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

La burgesia

Port guia 0805 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

...

La història del Marq

Port guia 1805 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

L'arribada del ferrocarril

Port guia 1405 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Més Contingut Interessant:

..........

L'arribada del ferrocarril a Alacant

Hola a tots!

Al post d'avui a #quedateenelmarq, m'agradaria parlar-vos de l'arribada del ferrocarril a Alacant, i el que va suposar per a la ciutat aquesta innovació.

A principis del segle XIX, els viatgers es queixaven que els camins a la província d'Alacant eren pocs i dolents malgrat tenir el millor port d'Espanya. Per tant, resultava paradoxal que no s'hagués invertit més a proporcionar millors comunicacions i ser una província rica en grans productes.

En aquesta època, existien almenys quatre camins d'accés a la nostra ciutat: per la zona costanera, un altre a l'interior, al sud per la comarca del Baix Segura i, finalment, el més important, el que recorria la comarca del Vinalopó, on es dividien camins cap a València i Madrid.

Una de les primeres propostes serà la de “La Companyia de Maria Cristina” el 1844, amb l'objectiu d'implantar el ferrocarril a Alacant, però no s'obté el finançament necessari per dur-lo a terme.

El 1851, després d'inaugurar-se la línia que unia Madrid amb Aranjuez, es promou la concessió que permetia el trajecte des d'aquest darrer cap a Alacant, encara que tampoc no es farà possible, posposant-ho a l'any següent.

El 1852, s'obté la concessió de la línia d'Almansa a Alacant gràcies a José Viudes, marquès de Ríoflorido i fundant-se la Companyia del Ferrocarril d'Almansa a Alacant. Aquesta societat estava composta per la burgesia alacantina i les institucions municipals i provincials, així com alguns inversors catalans.

Però, malauradament, quan ja s'havien obtingut els estatuts i el reglament de la Societat, aquesta patirà una crisi financera que desembocarà en la transferència de tots els drets a José de Salamanca, el seu accionista més gran, amb la condició d'acabar l'obra al temps determinat i reemborsar els diners invertits als altres socis.

No serà fins al 1856, quan la Companyia de Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (MZA) realitzi el projecte ferroviari a la nostra ciutat. El primer viatge abastarà el trajecte des d'Almansa a Alacant, que tindrà una durada de disset hores.

Però la inauguració oficial serà el 25 de maig de 1858 coincidint amb un viatge real que farà la reina Isabel II a Alacant.

La ciutat es va preparar per a aquest esdeveniment i amb aquest motiu, la Diputació Provincial va nomenar una comissió perquè anés a França a encarregar tots aquells objectes i tractaments ornamentals propis per a la recepció de la reina i que fossin adequats per revestir aquelles zones de la ciutat que anaven a ser visitades per la família reial.

En definitiva, l'arribada del ferrocarril a la ciutat d'Alacant suposarà l'obertura de les vies de comunicació a altres províncies i el capital del país, així com l'eixample de la ciutat i la creació d'edificis monumentals.

Lorena Gomis, guia del MARQ

...............

LA MODA FEMENINA AL SEGLE XIX

Hola a tots!

Al post d'avui a #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos del canvi a la indumentària femenina a partir del segle XIX.

L'evolució de la moda durant el segle XIX va ser de gran importància, en què cal destacar la varietat de tipologies i estils que es van desenvolupar, així com el rerefons social i estilístic que es poden intuir a través de la moda. En aquest sentit, hem de parlar, potser, de quatre períodes al món tèxtil femení.

Per explicar el primer dels períodes cal esmentar esdeveniments polítics que van tenir lloc a principis del XIX. Durant aquest període assistim a la Guerra del Francès enfront de França, encapçalada per Napoleó Bonaparte.
En aquest àmbit, la manera de vestir de les dones de l'alta societat, concretament de la burgesia, canviarà de manera radical, amb motiu d'aquestes idees polítiques i de les llibertats franceses.

El primer dels vestits que es donarà a conèixer serà el vestit Imperi, gràcies a Josefina Bonaparte, dona de Napoleó. Aquest vestit es caracteritzarà per ser d'una sola peça, inspirat en el neoclassicisme, sense l'esclatador que donava volum de la falda i sense necessitat de l'ús del cosset, propi dels segles anteriors.

Aquest tipus de vestit estava inspirat en l'Antiguitat Clàssica per la quantitat de plecs i la forma que feia el teixit al cos. A més, aquesta mena d'indumentària anava adornada amb cintes, galons, llaços de seda i joies. En el cas de la noblesa, les dones també solien portar condecoracions.

El pentinat també guardava aquest classicisme basat en rínxols al front ia prop de les orelles, i lligat en un nus o rodet al clatell; també solien anar adornats amb cintes o diademes i plomes en vestits de cerimònia. A partir del 1820, canviarà la forma de recollit, usant l'estil dels cabells partits en dos i bucles sobre les orelles, a més d'utilitzar un barret o bonet per sortir al carrer.

Durant el regnat de Ferran VII i Maria Cristina, el vestit torna a tenir cert tall que recorda al segle XVIII, en el qual es marca la cintura, les mànigues són voluminoses, i es procedeix de nou a l'ús de la cotilla, nombroses enaigües i miriñacs , elements clarament reflectits pels pintors de l'època. Normalment, els vestits anaven acompanyats de certs xalets o echarpes de teles molt fines i delicades.

Pel que fa als tocats, solien utilitzar barrets amb cintes que es lligaven sota la barbeta, però el més freqüent va ser l'anomenat capota, que, en lligar-se de la mateixa manera que el de cintes, adquiria una forma de teula.

En el cas espanyol, va ser molt important també l'ús de mantellina i peineta, absents a altres països, però que adquiriran molta rellevància en moments puntuals com la Setmana Santa o els toros.

El següent pas al món de la moda anirà unit a un altre aspecte, el teatre. Durant aquest segle, es produeix una millora en l'art escènic amb la creació d'auditoris i teatres amb públic burgès i de classes populars, que cercaven al teatre una forma d'entreteniment i evasió. És en aquest àmbit, i favorable per a les altes classes socials, on sorgeixen s'observa un canvi a la vestimenta femenina: el vestit de societat.

Aquest model era imprescindible per assistir a qualsevol esdeveniment social, com ara el teatre, l'òpera o fins i tot els balls, en què les dones mostraven les seves millors gales amb l'objectiu de garantir-se un bon marit, o, si ja estava casada, propòsit requeia sobre el marit, la intencionalitat del qual era la de presumir de la seva dona.

Es mantindrà la cotilla fins a mitjans del segle XX, però el vestit estarà compost per dues peces, d'una banda, el propi cosset i de l'altra la pròpia faldilla, composta d'estructures metàl·liques per donar-li volum, creant visualment, una imatge de dones tancades en una gàbia, sense oblidar, la idea que, des del punt de vista mèdic, tant la cotilla com els mirinyacs, proporcionaven deformitats i problemes de salut a les dones de l'època.

L'últim dels models per a la vestimenta femenina serà ben entrat el segle i coincidint amb el regnat d'Isabel II quan s'hi incorpori un canvi més. Aquest, estarà caracteritzat per la incorporació d'una mena de coixinet lligat a la cintura per donar-li més volum a la part del darrere del vestit, proporcionant de nou, una modificació de la figura femenina.

Un dels pintors que reflectirà notablement els vestits d'època isabelina serà Federico de Madrazo, als seus llenços immortalitzarà als vestits brodats heràldics amb motius de flor de lis, castells i lleons.

Lorena Gomis, guia del MARQ

....

EL VENTALL COM A REFERENT HISTÒRIC

Hola a tots!

L'anàlisi dels objectes de caràcter quotidià ens aporta una valuosíssima informació que ens ajuda a entendre millor la manera com va avançant i canviant la societat; instruments i objectes de temps passats que, de vegades, han arribat fins als nostres dies. És, per exemple, el cas del ventall, una bella peça que representa alguns dels aspectes més destacats de les elits durant l'edat moderna i contemporània.

Una llegenda situa l'origen o la invenció del ventall a l'Orient Llunyà. Durant la festivitat de les torxes, la bella Kau-Si, filla d'un ric mandarí, estava tremendament sufocada per la intensa calor que desprenia la torxa que portava. Per això, molt audaçment, va decidir treure's l'antifaç que preservava la seva intimitat i, amb gest nerviós, el va agitar davant del nas i va arribar a formar una cortina que, a més d'aconseguir que el seu rostre seguís invisible per als curiosos -per estar prohibida la seva visió a els homes-, va refrescar l'aire que la circumdava. El gest agosarat però intel·ligent de la bella jove va ser imitat per la resta de les dames que l'acompanyaven.

A Europa es coneix des del segle XVI, en ser portat des de l'Orient per navegants i comerciants portuguesos, convertint-se en un accessori indispensable de la roba femenina a partir del segle XVIII. Al principi, el ventall era un objecte rar i força car, ja que solia elaborar-se amb materials de gran qualitat, com l'ivori o el carei -la closca d'un tipus de tortuga marina-, convertint-se en privilegi exclusiu de l'alta societat. En aquests moments, el seu ús era comú per a tots dos sexe; els models masculins solien mancar de paisatge -la part del ventall de tela-, és a dir, únicament constaven de varillatge i eren de mida reduïda, exemplars de butxaca. Per contra, els models de dona eren molt més grans i elaborats, amb un paisatge profusament decorat.

A més, es podia escollir entre una gran varietat i diversitat de ventalls, ja que cada model s'adaptava a la perfecció a un moment o altre de la vida. Hi havia models tant de senyora casada com de soltera, altres per sortir a fer una passejada o per anar a un funeral, n'hi havia també de casament… Fins i tot, es van dissenyar petits models perquè els portessin els nens de classe alta en determinades ocasions importants.

Al segle XVIII, va sorgir un complicat codi o “llenguatge del ventall”, donant-li un ús força curiós a aquest tipus d'objectes. En aquells temps, estava mal vist que una dona anés sola a un ball, per la qual cosa havien d'anar sempre acompanyades de la seva mare o d'una senyoreta de companyia, per tal que vetllessin pel seu comportament. Al ball hi havia homes solters però no es veia amb bons ulls que parlessin i, per això, va sorgir aquest codi que va convertir el ventall en un important aliat amorós, utilitzat per comunicar-se amb els seus pretendents i passar desapercebudes. A finals del segle XVIII, van arribar fins i tot a escriure's manuals que instruïen les dones en aquest codi o “llenguatge del ventall”: ventar-se ràpidament mirant l'home als ulls significava que l'estimava amb bogeria, però si se'n feia lentament el significat era el oposat; si el ventall era subjectat amb les dues mans significava “és millor que m'oblidis”; si el recolzava sobre el pit obert volia dir que l'estimava; si es cobria la cara amb el ventall obert “segueix-me quan me'n vagi”…

A la Sala d'Edat Moderna i Contemporània podem trobar diversos exemplars increïbles però, personalment, considero que la peça més excepcional és el ventall de les cares aplicades o de les mil cares, una tipologia que va ser importada d'orient. Concretament, la peça procedeix de les Filipines, té una cronologia de mitjans del segle XIX i rep aquest nom perquè s'hi solien representar escenes de la vida quotidiana o mundana en què apareixien multitud de personatges; per això l'apel·latiu de les “mil cares”. Pel que fa a les seves característiques, destaca l'exquisida aplicació de nacre a les cares dels personatges i de seda als seus vestits, la gran qualitat dels dibuixos i del varillatge…

Per tant, el ventall es converteix en un valuosíssim testimoniatge per a l'arqueologia i la història, ja que ens mostra certs usos i costums d'aristòcrates i burgesos, a través dels quals ens podem acostar una mica més i comprendre millor els processos de canvi i transformació que va experimentar la societat al llarg de ledat moderna i contemporània.

Espero que us hagi resultat interessant l'article.

Salutacions.

Maripaz Gadea, guia del MARQ.

.......

L'ORIGEN DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL A ALCOI

Hola a tots!

En el post d'avui a #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos del procés d'industrialització a la Comunitat Valenciana, més concretament, a la ciutat d'Alcoi.

La industrialització, a grans trets, és un procés de canvi constant i creixement continu, en què intervenen tècniques a través de les màquines, descobriments teòrics, capitals i transformacions socials, acompanyat per una renovació de l'agricultura, que permet el desplaçament d'una part de les masses camperoles a les ciutats. Aquesta té lloc a la segona meitat del segle XVIII a Anglaterra i més tard s'anirà difonent a altres nacions europees.

Però en quin moment es produeix la nostra entrada al món industrial? Espanya patirà un llarg període de canvis, que s'estén des del començament del segle XVIII fins als primers decennis del segle XIX. A aquesta qüestió cal afegir que el creixement econòmic espanyol serà molt escàs a causa del seu caràcter agrari supeditat a la comercialització dels seus béns i la seva dependència amb les colònies americanes. Per tant, serà un procés molt lent.

L'economia nacional no tenia capitals per invertir i fonts d'energia. Tot i això, es va aconseguir rellançar, encara que tardanament la construcció de ferrocarrils. El transport naval va incorporar els avenços tecnològics del vapor i es van fundar companyies.

Tot i que la mineria passa gairebé tota a les mans del capital estranger, s'impulsa la indústria tèxtil, la química i l'elèctrica. En qualsevol cas, encara que tardana, l'impuls industrial va donar els seus fruits amb un auge econòmic generalitzat en què es van establir les bases d'una indústria moderna.

Pel que fa al tema que ens ocupa, Alcoi va comptar amb factors òptims, des de molt de temps enrere, perquè es donés un procés industrial, sent la ribera del riu Molinar una de les zones més favorables per a això.

Des del segle XIV, l'ús de les aigües per a activitats manufactureres ja es constata, sent el 1310 quan es comencen a construir molins destinats a batans (màquines tèxtils per transformar teixits), i en segles posteriors, també més de 50 molins fariners. Però, la gran transformació es produirà a la segona meitat del segle XVIII quan es transformin els molins batans en molins paperers, la qual cosa generarà la producció del 60% del Regne de València.

Durant aquest segle es convertirà també en una gran empresa tèxtil, d'això en queda constància a partir del 1723 com a conseqüència de les polítiques reals de Nova Planta quan la Fàbrica de Panys, associació gremial, passi a ser Real Fàbrica de Panys en fabricar teixits per als uniformes militars de l'Exèrcit Reial.

Els factors que afavoreixen aquest procés industrial són: les condicions preindustrials en gestió de les explotacions agràries, el factor humà, la innovació i la qualitat de la producció artesanal o manufacturera; i finalment, la disponibilitat de capital per invertir en la indústria, així com la transformació de molins fariners en instal·lacions tèxtils i papereres. Com a dada curiosa, serà a Alcoi on s'obtinguin tints durant el segle XV, que fins ara només controlaven els florentins, o l'obtenció de paper d'alta qualitat.

A aquests factors hi podem afegir una dada més, a nivell tecnològic, les vies de comunicació. Aquestes, malgrat que ja eren relativament bones, milloressin amb l'arribada del ferrocarril i la construcció de carreteres nacionals, unint Alcoi amb altres localitats i ciutats més importants, com serà València.

En períodes posteriors, la situació internacional dels dos períodes bèl·lics (Primera i Segona Guerra Mundial) i l'aïllacionisme d'Espanya va afavorir que la indústria no es veiés afectada, serà més endavant, a partir del 1960 quan la indústria tèxtil entri en declivi, moment en el qual, s'introdueixen nous materials tèxtils per als quals les màquines alcoianes no estan preparades ia més, no es veu cap indici d'innovació a la indústria del Molinar.

La crisi del tèxtil alcoià es va aguditzar durant la dècada dels vuitanta i malgrat la poca ajuda que va rebre el sector, es va produir una adaptació del nou model industrial, permetent a aquesta ciutat continuar sent un nucli important del tèxtil a la Comunitat Valenciana.

Lorena Gomis, guia del MARQ

......

L'AGRICULTURA I LA INDÚSTRIA A L'EDAT CONTEMPORÀNIA

Hola a tots i totes.

Avui a #quedateencasaconelmarq m'agradaria parlar-vos sobre alguns aspectes rellevants relacionats amb l'agricultura i la indústria durant l'edat moderna i contemporània.

Fins ben entrat el segle XIX, l'economia de pràcticament la totalitat dels territoris de la província d'Alacant es fonamentava principalment en una agricultura de subsistència de tipus tradicional. Però, de mica en mica i al llarg d'aquest segle i del següent, la modernització va irrompre i va fer que l'agricultura experimentés una millora dràstica, canvis que van transformar radicalment l'aspecte del paisatge de les hortes. La invenció de les màquines no només va millorar i va facilitar la realització de nombroses tasques de caràcter agrícola, sinó també en altres àmbits, com ara el tèxtil o el sabater. D'altra banda, però, la industrialització també va generar un fort moviment social, el ludisme, que es fonamentava en l'oposició a la introducció de la maquinària moderna en el procés productiu, ja que el treball que realitzaven moltes persones va passar a ser realitzat per aquestes màquines quedant-se, per això, sense cap mitjà de subsistència.

Alacant va trigar força a començar la seva industrialització respecte a altres països, com Anglaterra o França però, a poc a poc, va anar naixent i florint una indústria a diferents comarques i territoris alacantins, on destaca la indústria tèxtil i paperera a les comarques de l'Alcoià, la indústria del calçat a la vall del Vinalopó, la joguinera a Ibi, Dénia i Onil, la de la xocolata a la Vila Joiosa o la torronera a Xixona.

EL TORRÓ
En el cas del torró, aquest es va començar a elaborar al segle XVI, a Xixona. El costum de prendre torró per Nadal ja estava estès al segle XVII, almenys entre les classes acomodades. La indústria torronera va néixer al segle XIX i va ser a principis del segle XX quan es va començar a exportar als mercats hispanoamericans. Antigament, la comercialització i venda del producte corria a càrrec del propi fabricant; un cop elaborat el producte, havia de transportar-lo mitjançant uns calaixos de fusta a lloms de mules als punts de venda. Solia desplaçar-se inicialment a poblacions properes a Xixona en dates molt assenyalades, com fires i romeries, dies previs al Nadal, festes locals… i, finalment, els exposava en punts de venda mòbils coneguts com a paraets-.

EL GEL

Un altre tema curiós és aquell relacionat amb la producció del gel. Antigament, la neu de la muntanya es tenia en alta estima, ja que era habitualment utilitzada per a múltiples aplicacions, com baixar la febre o inflamacions, tallar hemorràgies, conservar els aliments, elaborar gelat… El consum de neu es va popularitzar a Espanya al segle XVI, però la seva màxima esplendor es va produir als segles XVIII i XIX. Abans de l'aparició de les fàbriques de gel i dels frigorífics, es feien servir nevers artificials, uns pous excavats a la terra amb murs de contenció i, fins i tot, amb sostre, que disposaven d'obertures per a la introducció de la neu.

Encara que les neveres eren ja conegudes en temps dels romans, el seu gran desenvolupament es va produir entre els segles XVI i XIX. Els treballs a les neveres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. En primer lloc, es tallava la neu amb pals i es transportava als pous, on la premsaven per convertir-la en gel. Ja a l'estiu, es tallava en blocs que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports o nuclis urbans més propers on eren comercialitzats. L'emmagatzematge de la neu va donar lloc a l'ofici del “gelaor”, que repartia a l'estiu el gel per fer refrescos i conservar la carn, el peix, les fruites… Finalment, fa aproximadament uns cent anys, amb la revolució que a la indústria del gel estava suposant la producció artificial de fred, els dipòsits de neu van caure en desús i es van anar abandonant.

Al territori alacantí destaca la Cava Gran d'Agres, un bé cultural protegit, catalogat com a Bé de Rellevància Local per la Generalitat Valenciana, que s'ubica en un vessant dels cims de la Serra de Mariola, en ple Parc Natural Sierra Mariola, baix la supervisió de la seva Junta Rectora i que va ser recentment consolidat, restaurat i museïtzat, per tal de donar-lo a conèixer i posar-ho en valor, inclòs a la xarxa de Jaciments i Monuments que gestiona el MARQ. És una de les neveres més grans i millor conservades de les situades a les serres de l'Aitana, la Carrasqueta i Mariola. Si voleu saber més sobre aquest curiós lloc podeu veure el vídeo que us indico a continuació:

CAVA D'AGRES from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Maripaz Gadea, guia del MARQ.

....

L'ANTIC HOSPITAL DE SANT JOAN DE DÉU

Hola a tots ia totes!

Avui a #yomequedoencasaconelmarq escriuré un post sobre la història de l'edifici on es troba actualment el MARQ, l'antic Hospital Provincial Sant Joan de Déu d'Alacant, projectat per l'arquitecte alacantí Juan Vidal Ramos, qui va ser l'artífex de gran part del patrimoni arquitectònic alacantí del segle XX.

La història de la institució hospitalària de Sant Joan de Déu es remunta al segle XIV, després de passar per diverses seus al llarg de les centúries, a principis del segle XX la Diputació d'Alacant va aprovar un projecte per a la construcció d'un nou centre hospitalari ja que la ciutat havia crescut a finals del segle XIX i es requeria un edifici i unes instal·lacions més àmplies i modernes per a la cura dels malalts. Els terrenys escollits per a la construcció del nou hospital se situaven al barri del Plà del Bon Repós. Les obres es van iniciar a la dècada dels anys 20 i l'encarregat de projectar l'edifici va ser l'arquitecte Juan Vidal Ramos, autor d'altres edificis importants de la ciutat d'Alacant com la Casa Carbonell, el Mercat Central o el mateix Palau de la Diputació Provincial dAlacant. Encara que l'hospital funcionava parcialment des de l'any 1930, va ser inaugurat definitivament el 1931. Durant els anys de la Guerra Civil (1936 – 1939), gran part del centre va ser transformat a Hospital Militar. L'Hospital va funcionar com a tal fins a l'any 1991, va ser en aquell moment quan l'Hospital Sant Joan de Déu va tancar les portes perquè, progressivament, els recursos sanitaris es van anar integrant al Servei Valencià de Salut dependent de la Generalitat Valenciana, amb la transferència de les competències en aquest àmbit des de l'Estat a les comunitats autònomes, apareixent nous hospitals, ambulatoris i clíniques a zones més cèntriques de la ciutat.

Va ser ja a finals dels anys 90, quan es va iniciar un projecte expositiu per part de la Diputació d'Alacant per albergar la col·lecció del Museu Arqueològic Provincial, que es trobava en aquests moments a la planta baixa del Palau de la Diputació d'Alacant, a l´antic edifici d´Hospital situat al barri del Plà. Aquest projecte va veure la llum l'any 2000, quan es va inaugurar parcialment el renovat Museu Arqueològic Provincial d'Alacant a l'edifici de l'antic hospital, procés que va culminar definitivament el 28 de maig del 2002 amb l'obertura al públic tal com avui el coneixem per SM. La Reina Dña. Sofia, convertint-se així en un dels primers museus del segle XXI en apostar per la renovació del sistema expositiu tradicional, incorporant una gran varietat de recursos didàctics i audiovisuals per fer arribar a tothom el ric patrimoni arqueològic de les nostres terres .

A nivell arquitectònic, l´edifici té l´estructura clàssica d´hospital de la primera meitat de la centúria passada. Seguint un esquema de rígida simetria axial, la planta de l'edifici s'estructura al voltant d'un eix principal amb vuit pavellons (quatre a cada costat) i dos caps situats als extrems de l'eix principal. Des del punt de vista ornamental, es va utilitzar un llenguatge clàssic, incorporant balustrades, arcs de diversa procedència, escalinates i pinacles, essent un dels edificis més bells i emblemàtics de la ciutat d'Alacant.

Actualment, el museu està dividit en dos grans espais expositius situats a la planta baixa de l'edifici. La col·lecció permanent està situada als pavellons del costat dret, on antigament estaven hospitalitzades les dones, i la zona d'exposició temporal al flanc esquerre, àrea reservada per als homes en temps de l'hospital. A l'eix central trobem les sales temàtiques destinades al mètode arqueològic, on antigament hi havia els quiròfans. A la part final de l'edifici trobem la biblioteca del museu (antiga capella de l'hospital), una de les zones més belles i espectaculars d'aquest edifici ple d'història i tradició per a la ciutat d'Alacant.

Carlos Pérez, guia del MARQ

...

EL PORT D'ALACANT

Hola a tots ia totes!

Avui a #yomequedoencasaconelmarq us parlaré sobre l'important paper que va jugar el port d'Alacant durant l'Edat Moderna i Contemporània. La seva activitat va ser decisiva en l'expansió de la ciutat i des de temps d'Alfons X el Sabio, es va convertir en un dels ports més importants, gràcies a la seva activitat comercial, del Llevant espanyol.

Després de la concessió del títol de ciutat a la vila d'Alacant per part del Rei Ferran “el Catòlic” l'any 1490, el port d'Alacant va experimentar un creixement en l'activitat comercial que va ser clau per al desenvolupament urbà i econòmic de la ciutat durant l'Edat Moderna com per exemple ens indica la crònica de Viciana (cronista del Regne de València) al segle XVI. A partir d'aquell moment, Alacant es va convertir en una gran ciutat comercial i portuària dins l'àmbit mediterrani. Durant aquests segles, les exportacions consistien en productes propis de la regió com les panses, els fruits secs, l'espart, la sal i el vi. El port també rebia productes de diferents punts d'Europa, principalment d'Itàlia i els Països Baixos. Ja a la segona meitat del segle XVIII i als inicis de l'Edat Contemporània es va permetre al port d'Alacant comerciar directament amb Amèrica, convertint-se així en el port més important del Llevant espanyol en aquells moments.

A la sala Edat Moderna i Contemporània del MARQ podem trobar diversos objectes fruit d'aquesta activitat comercial que va tenir el port alacantí, entre els quals destaquen una pipa de fumar de procedència holandesa, diversos objectes de vaixella italiana (plats, copes, gerros) i diversos ventalls de diferents procedències, un d'ells de les Filipines que data de finals del segle XVIII i principis del segle XIX i que posa de manifest el gust de la burgesia alacantina d'aquelles moments per allò exòtic i oriental.

En definitiva, el port d'Alacant va ser un motor clau per al desenvolupament econòmic i urbà de la ciutat, i que per descomptat, avui continua sent una senya d'identitat importantíssima per a l'Alacant ja que des de les albors de la història, el comerç ha estat un dels elements clau per al desenvolupament de totes les civilitzacions que s'han anat succeint per les nostres terres.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

SALA DE PREHISTÒRIA

....

Maqbara

Port guia 0506 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Els Bous de l'Argar

YouCut_20200522_112407353 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

....................

Hola a tots!

Avui a #QuedateencasaambelMARQ m'agradaria parlar de la importància que té, al meu entendre, la sala de Prehistòria de la col·lecció permanent del MARQ.

La sala de Prehistòria és molt atractiva per a tots els públics; tot el coneixement que presenta, juntament amb la distribució de les peces que et posa en context traslladant-te a aquesta època, i així entenent la forma de vida i recursos dels nostres avantpassats.

En aquesta sala podem aprendre i conèixer informació molt interessant, com ara els qui van ser els habitants que van constituir la primera ocupació humana a Europa, així com quin era el seu hàbitat. També ens descobreix el model de subsistència de la població mitjançant la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits i vegetals.

Una peça que voldria destacar d'aquesta sala és el got cardial. Aquest procedeix de la Cova de l'Or (Beniarrés, Alacant), ubicada a la façana mediterrània on es van desenvolupar les primeres comunitats agrícoles i ramaderes al nostre àmbit. Em resulta molt cridanera la seva decoració, ja que representa la primera ceràmica que apareix a les nostres terres, associada a la nova economia de producció neolítica.

Espero que aviat ens pugueu visitar i gaudir del MARQ i d'aquesta magnífica col·lecció Permanent.
Us hi esperem!

Cristina González, atenció al públic del MARQ.

....

Hola a tots!

A la publicació d'avui, m'agradaria parlar-vos del Paleolític, fent un recorregut pels aspectes més generals d'aquest període, però incidint també en les troballes de les coves del Llevant de la Península Ibèrica.

L'evolució humana ha estat un llarg procés que es va iniciar a l'Àfrica fa uns cinc milions d'anys, amb els Australopithecus, que evolucionaran al gènere Homo, sent l'Ergaster el que fa una mica més de 1.500.000 anys sortís per primera vegada d'Àfrica, per estendre's pel Pròxim Orient i Àsia.

A Europa, els primers homínids apareixen fa aproximadament un milió d'anys, estesos per les zones més meridionals del continent, entre les quals hi ha la Península Ibèrica, ja que a les terres del nord les temperatures eren molt baixes i l'escassetat d'aliments en dificultaven la supervivència.

Tot i que a nivell peninsular, tenim nombroses evidències de totes les etapes d'aquest període (Inferior, Mitjà i Superior), serà a partir de la segona etapa en endavant, quan trobem presència de restes humanes i lítiques a la Comunitat Valenciana.

Els primers indicis d'activitat es troben a Cova Bolomor (Tavernes de la Valldigna, València), Cova Negra (Xàtiva, València) i El Salt (Alcoi, Alacant), encara que el seu desenvolupament o evolució no es produeix a tots els emplaçaments per igual.

Potser, la Cova Negra (Xàtiva) és la més important pel seu ampli conjunt de material trobat deixant clar l'absolut control del treball sobre pedra i el contacte amb altres grups propers que habitaven a Cova Parpalló (Gandia) i Malladetes (Barx), ubicats a 20 km de distància. En aquest emplaçament, és possible estudiar com es comportava el grup davant la seva principal font de recursos, la caça, en la qual feien un seguiment de les rajades i una posterior selecció de la presa abans d'abatre-la.

Sabem també que l'ocupació va ser freqüent, però no continuada, igual que al Jaciment El Salt (Alcoi), encara que en aquest darrer comptem amb la presència de restes humanes, concretament cinc peces dentals corresponents a un home de neandertal relativament jove.

Pel que fa al Paleolític Superior, els nous habitants, grups d'Homo Sapiens, coneixien bé la feina de l'os, elaborant, preferentment en banya, punxons o atzagaies; i que, conforme vagi avançant aquest període, aniran perfeccionant la tècnica lítica. Quant a lloc d'assentament, l'elecció de l'hàbitat no serà fruit de la casualitat, sinó que estarà condicionada per la facilitat d'obtenció de recursos i la seva permanència s'ha d'entendre, tot i ser una societat nòmada, com una possibilitat de aprofitament. A més, és en aquest moment quan comencen a desenvolupar les primeres manifestacions d'art rupestre, ja esmentat en alguna publicació anterior, i que en fa llocs, veritables santuaris.

Són més nombroses, en aquesta etapa, les evidències arqueològiques que podem trobar a terres alacantines i valencianes, sobretot, a les comarques de la Marina Alta i la Safor, respectivament que han estat zones molt habitades a causa d'índexs alts de pluviositat, ecosistemes variats , coves i planes litorals que afavoreixen la transhumància i lexistència danimals com el cavall. Uns exemples clars són llocs com Cova de les Cendres (Moraira, Alacant), el qual compta amb 25.000 anys d'ocupació humana durant el Paleolític i Neolític, i les peces dels quals estan exposades al MARQ, des de ceràmiques fins a arpons de sílex.

Però, dins de les darreres investigacions sobre el mode de vida en aquest període, m'agradaria parlar de la Cova del Comte (Pedreguer, Alacant), ja que permet, assegurar, una vegada més la riquesa natural que la nostra província oferia per a aquests primers habitants . Fent una breu menció a l'art del moment, aquest lloc, dit per arqueòlegs i investigadors, és l'únic que combina gravats amb pintures anteriors a l'art macroesquemàtic, incloses a la declaració de Patrimoni de la Humanitat del conjunt d'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani des del 1998 .

Al marge de les pintures, s'han trobat projectils, eines per treballar la pell i per a l'especejament de la carn, així com una gran quantitat d'ossos d'animals. Tots aquests elements permeten determinar que duien una vida equilibrada dedicada a la caça i la recol·lecció, així com la capacitat d'adaptar-se al medi.

Com a conclusió, caldria dir que, durant aquest llarg període, no es van desenvolupar grans llocs d'assentament a causa de la seva vida nòmada i, per tant, estaven condicionats a factors climàtics i l'escassetat de mitjans, però malgrat això, van saber aprofitar recursos naturals i perfeccionar-los al màxim, establint, en molts casos, tallers d'indústria lítica.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

......

Un món de pedra

Un dels primers materials que ens vénen al cap quan imaginem com era la vida durant la Prehistòria, sens dubte, és la pedra. La seva importància al llarg del temps és inqüestionable. De fet, comptem amb testimonis abundants sobre el seu ús en la construcció i elaboració d'eines d'ús quotidià, però també de paral·lels que ens demostren el seu aprofitament en època contemporània.

Dins la sala 1 del MARQ, podem gaudir de nombrosos exemples del registre arqueològic fabricats sobre pedra, destacant el sílex sobre qualsevol altre suport lític. És un tipus de material molt dur format principalment per sílice. A diferència d'altres, es trenca amb relativa facilitat, generant després de la seva fractura vores esmolades que permeten punxar, tallar superfícies i fins i tot encendre focs.

La cabana de la Illeta dels Banyets, documentada dins del poblat del IV mil·lenni a. C, conté a l'interior evidències de talla de sílex. A aquestes pistes es podria sumar la troballa d'una mena d'enclusa associada a nombroses làmines de les quals s'extraurien puntes de fletxa.

El descobriment té lògica en un espai que també inclou ceràmica (dos contenidors de fang suro) i malacofauna; objectes que en conjunt vindrien a confirmar el caràcter
suposadament estacional de l'assentament.

La pedra mai no passa de moda!

Anabel Castro

#ommequedoalmarq

.......

Hola!

Al post d'avui m'agradaria parlar-vos de l'enfocament didàctic de les nostres sales del museu, més concretament, de la Sala de Prehistòria.

Són molts els col·legis i les associacions que al llarg de l'any visiten el MARQ, i la franja d'edat és molt àmplia, per tant, el nivell d'atenció o la curiositat de cadascú varien segons anem avançant per les sales.

A manera general, per a aquesta etapa històrica, la sala dedicada a la Prehistòria compta amb una sèrie de panells que marquen l'evolució al nostre territori des del Paleolític fins a l'Edat dels Metalls. Dels mateixos podem destacar el mode de vida, els costums, les activitats que realitzaven, per tant, permeten acompanyar, d'una millor manera, les explicacions que com a guies donem als visitants, així com entendre les peces que poden contemplar a les vitrines de la sala. A més, dins de la Sala comptem amb dos audiovisuals un sobre pintures rupestres i un altre sobre ceràmica i tecnologia que complementen la informació.

Centrant-me en la meva experiència com a guia, resulta molt complicat fer una visita estàndard per a tots els visitants ja que hi ha molta varietat en els grups, en edats i en maneres d'enfocar els coneixements, és per això, que hem d'adaptar les nostres explicacions a les necessitats de cada col·lectiu.

En aquest article m'agradaria centrar-me en els més petits de casa, els escolars, que ens visiten diàriament i que, per tant, cal fer-los l'experiència més interactiva i entretinguda. En el meu cas, sempre intento centrar-me en aquells aspectes que permeten, dit col·loquialment, donar més joc i els permeti participar. Per això, m'agradaria destacar dos moments a la visita en què ells, tant els de menor edat com els adolescents, posen a prova els seus coneixements o fins i tot la seva imaginació. És el cas de la recreació de la pintura macroesquemàtica del jaciment de Pla de Petracos a la localitat alacantina de Castell de Castells, i que es pot veure a l'absis de la sala. Després d'unes pautes prèvies, són ells els que van descrivint la representació, el material utilitzat i, fins i tot, són capaços de donar una interpretació, de vegades aproximada, d'altres vegades no tant, del significat d'aquesta pintura rupestre inclosa al catàleg de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1998, juntament amb el conjunt d'art rupestre de l'arc mediterrani.

El segon moment que m'agradaria destacar i que els crida molt l'atenció als nostres amics més joves són els soterraments. Potser és un dels aspectes amb què més es queden quan han acabat la visita per la Sala, a més de ser també un recurs didàctic per destacar, permet explicar altres conceptes com l'aixovar funerari i la seva funcionalitat en el mode de vida prehistòric. Per tant, considero que el MARQ, i en concret aquesta sala, permet que els més petits es posin a la pell dels nostres avantpassats.

Un altre dels recursos que ens ofereix el museu són les reproduccions de peces arqueològiques que podem trobar al passadís d'accés a les sales d'exposició permanent. Aquests recursos “tocables” tenen una funció molt important, l'accessibilitat, és a dir, apropar la història a aquelles persones amb algun tipus de singularitat especial, ja sigui auditiva o visual, entre d'altres.

L'accessibilitat, molt rellevant al MARQ, permet que qualsevol visitant tingui accés a les exposicions i tallers que programa i tira endavant. No només comptem amb les taules de mostres, sinó també amb codis QR, intèrpret en llengua de signes, així com guies didàctiques en braille i textos de lectura fàcil. Aquesta gran tasca duta a terme per la Unitat de Didàctica de la seva Fundació fa possible que aquests programes adaptats arribin a qualsevol persona.

Espero que hagueu gaudit amb aquest article, ens veiem aviat al MARQ…Mentre, #quedateencasaconelMARQ

Lorena Gomis, guia del MARQ.

.........

Hola a tots!

Avui vinc a parlar-vos de les tècniques i dels pigments que utilitzaven les societats prehistòriques per a la realització de les pintures rupestres, analitzant això en els diferents estils utilitzats.

Les primeres manifestacions artístiques daten del Paleolític, i en aquest període trobem una sèrie de manifestacions englobades dins l'art Paleolític, en aquest estil hi ha diverses tècniques: el gravat: realitzat mitjançant el picat amb un percutor o la incisió o ratllat de la superfície amb instruments tallants de pedra (burins de sílex); i la pintura aplicada mitjançant un pinzell, les mans mateixes o mitjançant l'aerografia (bufant la pintura amb tubs com si fos un aerògraf, obtenint així figures en negatiu). Els colors que prevalen a la pintura paleolítica són el vermell i el negre. A la província d'Alacant tan sols coneixem 4 llocs amb art paleolític, tot i així trobem exemples de figures gravades i pintades. Un exemple és la Cova Fosca (Vall d'Ebo), un santuari paleolític, on trobem diferents figures realitzades mitjançant el gravat, de fet al MARQ comptem amb la rèplica d'un plafó amb les figures gravades que s'hi troben. Per contra, un exemple, de pintura d'aquest tipus d'art, el trobem a la Cova de Reinós també a la Vall d'Ebo, on hi ha un únic motiu pintat, una Cabra de ventre engrunada.

Al període Paleolític el va seguir el Neolític, període marcat per una sèrie de canvis, que va fer que la vida de les persones canviés completament, gràcies a l'agricultura i la ramaderia. En aquest moment veiem també un canvi a les pintures rupestres i s'originen diversos estils artístics que enumerarem a continuació.

L'art Macroesquemàtic, aquest és l'art dels primers agricultors que arribaven a les terres alacantines a mitjans del VI mil·lenni aC. Aquest art és exclusiu de l'àrea muntanyosa del nord de la província d'Alacant, encara que en els darrers anys també s'han registrat presència a les àrees limítrofes de la província de València. La tècnica utilitzada per fer aquest estil és la pintura, utilitzant pigments de color vermell fosc, quedant una barreja densa i espessa, i s'aplicava amb gruixuts pinzells o amb els dits, donant com a resultat traços gruixuts. Un exemple magnífic de l'art Macroesquemàtic és el que trobem al Pla de Petracos (Castell de Castell), on es localitza un extraordinari conjunt de pintures repartides en sis abrics formant un retaule natural sobre l'espectacular paret rocosa. A la sala de prehistòria comptem amb una rèplica de l'abric V d'aquest indret.

L'art Levantino és un altre dels estils d'aquest període i és contemporani a l'art macroesquemàtic i de l'esquemàtic. A diferència de l'estil esmentat anteriorment, aquest té una difusió geogràfica més gran ja que s'estén per la façana oriental de la península ibèrica, des dels Pirineus fins a Almeria i Jaén. L'art valencià es pot definir com un estil narratiu i naturalista. La tècnica utilitzada és la pintura vermella aplicada amb pinzell, de traç molt fi. Primer es fa el contorn i la silueta de la figura i després s'emplena totalment o parcialment. El lloc més representatiu a la província d'Alacant d'aquest art és potser la Sarga (Alcoi). On trobem a l'abric I sobre unes figures macroesquemàtiques una escena de caça llevantina amb diversos arquers i cérvols.

Per acabar, però no menys important, trobem en aquest període l'art Esquemàtic. El seu origen es remunta a les nostres terres al Neolític Antic i perdura fins a l'Edat del Bronze (II mil·lenni aC). Comprèn tota la península ibèrica i algunes zones d'Europa occidental. Com suggereix el mateix terme, l'art esquemàtic es caracteritza per la simplificació de les figures. La tècnica que es va fer servir és la pintura de color vermell, ocre-groguenc i negre, amb un traç de vores irregulars i, només en alguns casos, amb el contorn ben perfilat. Un exemple significatiu de l'art Esquemàtic és el conjunt del Cabeço d'Or (Relleu) on es poden observar tres ídols oculats amb ulls radiats i tatuatges facials, braços en dos casos en creu amb els dits marcats i en l'altre en forma de nansa, recolzats a la cintura.

Un cop exposats els diferents estils, i les tècniques amb què es realitzaven això ens fa formular-nos una pregunta, com feien els diferents pigments per així obtenir aquests colors característics de les pintures que es van realitzar en aquests períodes de la prehistòria.

Per obtenir els colors blancs, poc utilitzats, però que es troba sobretot en pintures trobades en context funerari, com al tholos de Montelirio (Sevilla), es realitzaven a base de mica i caolí. El color negre s'obtenia gràcies al carbó mineral i vegetal. Finalment per aconseguir les tonalitats vermelles, groguenques i marrons, es realitzaven mitjançant compostos generalment d'òxid i hidròxids de ferro (hematites, goethita, llimononita, manganès, cinabri, etc). Es tractaven de materials, que de vegades es podien trobar en forma de pols a la natura però en la majoria dels casos se solien triturar en pedres (molins i morters) dels que hem trobat exemples, com a Altamira o un fragment de molí recobert de colorant i dos matxacadors a la Cova de l'Or (Beniarrés). Obtinguda la pols era necessari crear una pasta per aplicar-la a la paret, per a la qual cosa s'hi afegeix l'aglutinant, que pot ser greix d'animal, resina o clara d'ou, sembla que la matèria més utilitzada en aquest cas era el greix animal .

Un cop obtinguda la pasta es col·locava en una paleta, s'han trobat a diferents llocs mol·luscs, amb restes de pigments, com per exemple a la Cova de la Sarsa (Bocairent) oa la Cova de l'Or (Beniarrés). A més també s'han trobat tonets o ceràmiques amb restes de colorants, per la qual cosa també servirien per poder introduir la barreja, el primer cas molt útil per poder-la portar ja que compta amb dues petites nanses que servirien per poder penjar-lo.

Conèixer els diferents suports on s'introduïen els pigments, les tècniques i com feien els colorants aquestes societats, ens ajuda a conèixer una mica millor aquestes societats caçadores-recol·lectores del Paleolític, i les societats agricultores i ramaderes del Neolític, veient una unitat en les tècniques, materials i suports per poder plasmar les seves creences i pensaments mitjançant l'art.

Si vols saber més sobre l'art a la Prehistòria aquí us deixo el link a alguns articles i vídeos relacionats amb aquest tema:

https://arqueologiaalicante.blogspot.com/2011/02/santuario-prehistorico-de-cova-fosca.html.
https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#yumiq/
https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#orantes_de_petracos

I recorda #quedateencasaconmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.

....

Hola a tots!

Avui, a #quedateencasaconelMARQ m'agradaria parlar-vos de l'evolució de les formes d'enterraments al llarg de la Prehistòria.

Amb certesa, no sabem exactament, quan es van poder produir aquests primers enterraments o la preocupació pel més enllà dels nostres avantpassats pels seus éssers estimats. Al llarg de les diferents etapes històriques, les societats han anat elaborant creences i pràctiques funeràries molt diverses i, cada cop, més complexes, en relació amb les seves estructures socials i mentals. En el cas de la Prehistòria, és un període tan ampli, que permet la possibilitat d'observar una successió de transformacions importants en el comportament social davant dels morts.

Les primeres evidències que tenim pertanyen al Paleolític Mitjà al Pròxim Orient i algunes zones d'Europa, tant a coves com a l'aire lliure. Són pràctiques funeràries mitjançant el ritu de la inhumació, les quals assoliran més importància durant el Paleolític Superior (32.000 – 9.000 aC), ja que durant aquest primer període resulta molt complicat d'afirmar que els soterraments es produïssin sota algun tipus de cerimònia o ritual simbòlic. En qualsevol cas, les sepultures trobades, la majoria en coves, suposen un nombre molt baix en relació amb tota la població existent en aquests moments, cosa que sembla indicar que l'enterrament més comú era un altre, segurament a l'aire lliure, que amb prou feines ha deixat rastres.

Al Neolític, gràcies als canvis en el mode de vida i en la seva economia, fomenten el creixement demogràfic i amb ells, la creació dels primers llogarets importants i els grans cementiris, situats a l'exterior dels poblats. Solen ser conjunts de fosses d'inhumació individual, on els esquelets es disposen ritualment flexionats. Al final d'aquest període, apareix un nou ritual funerari al pla europeu, principalment a les cultures assentades a la zona atlàntica i europea. Es tracta de la inhumació col·lectiva de cadàvers, assentada a la societat durant prop de 2.000 anys. Aquestes sepultures col·lectives es dipositen tant en construccions megalítiques com en coves, seguint en totes dues, el mateix patró ritual.

Els cadàvers d'homes i dones de totes les edats s'hi van acumulant al llarg del temps, de vegades fins a assolir números elevats (100 o més individus), acompanyats d'un aixovar funerari compost per tot tipus d'objectes, des de ceràmica fins a elements de metall i adorns, que suggereixen creences en un més enllà. I és que, a través de les restes materials que trobem a una sepultura, podem conèixer les classes dels modes de vida del passat.

A mitjan Edat del Bronze, es registra un retorn a les inhumacions individuals. Les necròpolis d'alguns poblats importants d'aquesta època, com els existents al sud-est peninsular, mostren esquelets situats separadament a l'interior de cistes de pedra o grans atuells de ceràmica.

Aquesta situació dura fins a l'arribada de l'edat del ferro amb l'arribada de pobles indoeuropeus, que aporten al nostre territori el ritual funerari de la cremació. La incineració dels cadàvers implica un rerefons mental diferent del de la inhumació, ja que no es tracta de tornar el cos a la Terra com a les creences de les societats agrícoles neolítiques (cicle agrari), sinó que, es planteja com una volta del ànima a les altures, embolicada amb el fum que s'elevava de les cendres del cos mortal, com plantegen les religions celestes europees que comencen a sorgir en aquest moment.

En el cas del sud-est peninsular, concretament amb la Cultura del Argar, les pràctiques mitjançant el ritu de cremació no són encara dutes a terme. D'aquesta manera, cal destacar els soterraments adults i infantils, a l'interior de les cases, al subsòl oa l'exterior. Tots ells, mitjançant la pràctica de la inhumació, i col·locats a urnes, cistes o fosses.

L'ésser humà ha estat en constant evolució, encara que no podem parlar de grans canvis radicals o ruptures amb períodes anteriors i prova d'ells són les constants pervivències culturals que podem trobar a les restes arqueològiques. No obstant això, hi ha varietat en el mode d'enterrament o en les societats prehistòriques, reflectit en un aixovar funerari de més o menys riquesa, en molts casos a causa dels recursos naturals de la zona geogràfica o la presència d'una elit socioeconòmica, política o religiosa , ja esmentat en altres articles anteriors. Tot i això, hi ha una idea clara, els rituals funeraris permeten que es formalitzin les ideologies i marquen una identitat pròpia als grups socials d'època prehistòrica.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

...

Hola amics!

Avui, a # queda enca amb el MARQ, m'agradaria parlar-vos sobre la major revolució que, juntament amb la revolució industrial, ha experimentat la nostra espècie al llarg de la seva història: el Neolític. Però, com va sorgir?, quines en van ser les principals característiques?, com va canviar la manera d'entendre el món, la naturalesa, les relacions socials i l'organització dels diferents col·lectius poblacionals, entre ells i amb el seu entorn?

Per poder donar resposta a aquests interrogants primer hem d'entendre com vivia la nostra espècie al Paleolític. L'Homo Sapiens arriba a la Península Ibèrica fa aproximadament 40.000 anys, al Paleolític Superior, període que s'estén al nostre territori fins fa uns 7.500 anys. Es tracta d'un període en què encara no hem après a domesticar la natura, per tant la nostra subsistència es basava en la caça d'animals salvatges i la recol·lecció de fruits silvestres i llavors. Quan s'esgotaven els recursos al lloc on vivien es veien obligats a triar entre dues opcions: quedar-se i morir o marxar i tenir alguna possibilitat de sobreviure en un altre lloc. Per això, estaven en constant moviment, vivint com a nòmades i ocupant coves de manera estacional. La cova, refugi ancestral, era un lloc perfecte per aixoplugar-se tant dels animals com de l'intens fred al qual havien de fer front, ja que ens trobem en els temps de la glaciació Würm, una època força complicada des del punt de vista de la supervivència , per la qual cosa no érem gaires i l'esperança de vida era baixíssima.

La nostra espècie va viure així durant diverses desenes de milers d'anys, fins que es va produir un fet que ho canviaria tot: un gran canvi climàtic. Fa uns 12.000 anys es comença a escalfar de manera gradual el nostre planeta, finalitzant la darrera gran era glacial. Com a conseqüència d'això, diferents llocs es van veure especialment afavorits com, per exemple, el Creixent Fèrtil, una regió situada al Pròxim Orient asiàtic amb forma de mitja lluna creixent (d'aquí el nom), on per primera vegada l'ésser humà va aprendre a domesticar tant plantes com animals. Amb l'alimentació assegurada ja no calia vagar d'un lloc a un altre a la recerca de suport, per la qual cosa la nostra espècie comença a assentar-se a determinats llocs, a prop de les zones de cultiu i, per tant, de rius i llacs, sorgint amb la agricultura els primers assentaments permanents. Amb això, van aparèixer noves necessitats a les quals van haver de donar resposta creant nous utensilis, com les destrals i les àvies de pedra polida per deforestar i treballar la terra i la fusta, els recipients ceràmics per emmagatzemar allò que es produïa, la cullera per consumir-ne de nous tipus d'aliments com les farinetes realitzades a base de cereal…

Amb aquesta nova forma de vida unida a l'agricultura i la ceràmica, juntament amb nombrosos avenços tecnològics es produeix una explosió demogràfica per la qual cosa, a poc a poc, aquesta gent anirà ocupant nous territoris, iniciant un viatge que els portarà a llocs tan llunyans com , per exemple, el territori alacantí, al qual van arribar fa uns 7.500 anys, ubicant-se principalment a valls i conques fluvials, com la Vall de la Gallinera o el Canal Ibi-Alcoi (destaca la Cova de l'Or a Beniarrés), i jalonant “el seu territori” amb pintures i gravats: santuaris en què contemplaven i veneraven imatges sagrades, en què van realitzar cerimònies per reforçar la cohesió del grup, però també en els que van manifestar de manera simbòlica el seu domini sobre el territori davant d'altres grups, sol·licitant protecció i fertilitat. Destaquen jaciments tan importants com La Sarga (Alcoi) o el Pla de Petracos (Castell de Castells).

Per tant, el Neolític va marcar una fita històrica, un abans i un després en la concepció per part de la nostra espècie del territori que l'envolta, iniciant-se un procés intens d'apropiació i transformació del mateix que arriba fins als nostres dies.
Espero que us hagi resultat interessant. Salutacions.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

COCENTAINA

Arqueologia i museu

Hola a tots ia totes!

Seguim amb més articles i amb més arqueologia! En aquesta ocasió m'agradaria recordar una de les exposicions que he gaudit més guiant, Cocentaina: Arqueologia i Museu, una mostra que va permetre portar al nostre museu el ric patrimoni d'aquesta localitat, una magnífica oportunitat per conèixer la riquesa arqueològica i artística de la capital del Comtat. Aquesta exposició va tenir lloc a l'any 2015 i va formar part del Cicle expositiu de Museus Locals i Municipals que organitza el MARQ.

La primera sala de l'exposició abastava els períodes de la prehistòria, l'edat antiga i el període islàmic de l'edat mitjana. La primera secció de l'exposició, dedicada a les primeres etapes de la història de la humanitat, recollia restes arqueològiques pertanyents a les tres etapes de la Prehistòria: Paleolític, Neolític i Edat dels Metalls, totes aquestes restes arqueològiques procedien dels principals jaciments prehistòrics de la comarca del Comtat. Pel que fa a l'època ibèrica, l'exposició ens oferia tres vitrines amb armament del guerrer ibèric, exvots religiosos i recipients ceràmics, destacant el Vas del Guerrer, una de les peces ceràmiques més excepcionals de la cultura ibèrica procedent de l'importantíssim jaciment de la
Serreta (Alcoi – Cocentaina – Penàguila). Pel que fa a l'època romana, l'exposició ens oferia un mapa detallat amb les principals viles rurals romanes a la comarca del Comtat, ia la part de l'absis de la sala es posava èmfasi a la necròpolis de Polisixt, un cementiri Tardorromà – Visigot que va ser descobert pel Centre d'Estudis Contestans als anys 80. Als panells es recreaven les diferents tipologies d'enterrament existents a la necròpolis ia les vitrines estaven exposats diversos elements d'aixovar en vidre i pasta vítria que acompanyaven els difunts a les sepultures. La secció final de la primera sala es va destinar al període islàmic; a principis del segle VIII els musulmans van iniciar la conquesta de la Península Ibèrica, això va donar lloc a noves formes de vida després de l'arribada dels nous pobladors. Serà en aquests moments quan es fon Qustantaniya (germen de l'actual localitat de Cocentaina); d'aquesta part de l'exposició destacaria el Bací ceràmic que es va trobar a la plaça de Sant Miquel treballat amb la tècnica de la corda seca, objecte fascinant de la cultura material islàmica que data de finals del segle XII a principis del segle XIII.

La segona sala anava des de la conquesta cristiana del territori islàmic de Qustantaniya fins a l'edat contemporània. La primera secció estava dedicada al Castell de Cocentaina, construït per la Casa de Llúria (senyors de Cocentaina) al capdamunt de la muntanya (Cerro de Sant Cristòfol) que dominava la vila cristiana. Aquest castell està considerat com un dels poc exemplars de gòtic militar de tota la Comunitat Valenciana. Pel que fa a l'Edat Moderna, La vila de Cocentaina va passar a les mans dels Corella (noblesa de Navarra) i serà en aquest moment quan es construeixi una de les joies del patrimoni arquitectònic de la localitat, el Palau Condal, seu dels nous comtes de Cocentaina. D'aquesta secció de la mostra, en destacaven l'escut d'armes amb motius heràldics de la família dels Corella, una maqueta del Palau Comtal i el retaule de Santa Bàrbara, una de les joies del gòtic a les nostres terres. La part final de l'exposició estava dedicada al procés d'industrialització que va patir la localitat al llarg de l'edat contemporània, principalment a mitjans del segle XIX. Al pre-absis i l'absis de la segona i última sala de l'exposició, es feia un homenatge al fantàstic patrimoni immaterial i folklòric de la capital del Comtat, centrant-se en les festes de Moros i Cristians, el cèlebre pasdoble de “Paquito el Xocolater” compost pel contestà Gustavo Pascual Falcó i la Fira de Tots Sants, una de les fires medievals més antigues de tot Espanya.

En definitiva, l'exposició de Cocentaina: Arqueologia i Museu va ser una oportunitat única perquè tothom que visités el MARQ conegués el ric patrimoni històric, arqueològic i artístic d'aquesta meravellosa localitat.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

PETRER

Arqueologia i museu

Petrer, Arqueologia i Museu al MARQ

Hola a tots ia totes!

Avui us porto un escrit sobre una de les exposicions temporals que més he gaudit a l'hora de guiar, es tracta de l'exposició que va organitzar el MARQ en col·laboració amb el Museu Dámaso Navarro de Petrer l'any 2018. Petrer, Arqueologia i Museu va ser la tretzena proposta del programa expositiu “Museus locals i municipals al MARQ”. L'exhibició va tenir com a objectiu apropar el llegat arqueològic i patrimonial (tant material com immaterial) d'aquesta localitat del Vinalopó Mitjà a tots els visitants. També cal destacar que aquesta va ser la primera exposició a tenir panells de “Lectura Fàcil” per ajudar així les persones amb dificultats lectores en la visita a l'exposició.

L?exposició tenia un recorregut cronològic que anava des de la Prehistòria fins a la Guerra Civil; a la part final de l'exposició també es van exposar elements vinculats a les tradicions artesanals de la localitat com l'agricultura, la terrisseria o el calçat i es va reservar una part de la segona sala per exposar el patrimoni immaterial destacant així les festes i tradicions com les festes de Moros i Cristians, Les Carasses o la Cavalcada dels Reis Mags.

La primera sala de l'exposició estava dedicada a la prehistòria, l'edat antiga i part de l'edat mitjana sota dominació musulmana. A la primera secció de la sala es van exposar vestigis arqueològics del Neolític i l'Edat dels Metalls procedents dels principals jaciments de la zona com ho són Chorrillo Chopo, l'Almorxó o Catí-Foradà. Pel que fa a l'època ibèrica, es van exposar objectes arqueològics procedents dels quatre poblats ibèrics documentats en aquestes terres, aquests jaciments possiblement van estar vinculats a un assentament molt més gran que es trobaria a Elda, ens referim a la ciutat ibèrica del Monastil. D'època romana ens va arribar un dels vestigis més importants trobats al nucli urbà de Petrer, el mosaic de
Villa Petraria que segurament decoraria una estada de la vil·la romana que va estar funcionant com a lloc de producció agrícola i industrial fins a l'època tardo-antiga. Pel que fa a la secció final de la primera sala, aquesta estava dedicada al primer període de l'època medieval sota dominació islàmica, moment clau en la gestació de la ciutat de Petrer, ja que l'origen d'aquesta localitat és a la Bitrir islàmica que es va assentar al vessant meridional del turó del castell de Peter. A la part final d´aquesta secció hi havia una maqueta en 3D del castell de Petrer sota dominació islàmica, ideal perquè el visitant es fes una idea de l´aspecte primitiu d´aquesta fortalesa medieval.

Ja a la segona sala, trobàvem objectes arqueològics d'època medieval sota dominació cristiana a més d'una maqueta amb la recreació del castell amb les reformes fetes pels nous pobladors cristians. De l'Edat Moderna, destacar l'expulsió dels moriscs l'any 1609, esdeveniment clau que va comportar importants conseqüències econòmiques i principalment demogràfiques ja que Petrer va ser despoblada i es va haver de fer una Carta Pobla per establir nous pobladors al territori. Finalment, es van establir a Petrer cent persones procedents d'altres poblacions de la província d'Alacant com Xixona, Sant Vicenç, Castalla, Monforte, Agost o Biar. Pel que fa a l'Edat Contemporània, l'esdeveniment històric que es va tractar amb més èmfasi a l'exposició va ser el de la Guerra Civil ja que el govern republicà (que s'ubicava a València) es va traslladar fins a la finca del Poblet (Petrer) i s'hi va mantenir fins al final del conflicte. Entre els objectes exposats, cal destacar una sirena antiaèria i les fotografies d'una zona industrial de calçat anomenada “La ciutat sense llei” ja que es va transformar en una fàbrica d'armes per al bàndol republicà durant la guerra.

Com a guia del museu, és tot un plaer i un honor poder aprendre més coses sobre el patrimoni local de les principals localitats de les nostres terres i fer arribar als visitants l´increïble llegat arqueològic que tenim a la província d´Alacant.

Al següent enllaç, podeu gaudir del vídeo que es va fer ex professo per a l'exposició:
https://www.youtube.com/watch?v=tl4wTupPPog

Carlos Pérez, guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

Dama de Cabezo Estel

.....

Hola a tots ia totes!

Seguim a #quedateencasaconelmarq amb més articles i més arqueologia. Avui és el torn per escriure sobre una de les peces estrella de la sala de cultura ibèrica del MARQ, la Dama de Cabezo Lucero. Aquesta peça presideix la sala dels ibers, cultura autòctona de la façana mediterrània del nostre territori que va conviure amb els pobles celtes del centre nord peninsular abans de l'arribada dels romans a la Península Ibèrica.

La Dama de Cabezo Lucero es va trobar a la necròpolis del jaciment homònim, situat al terme municipal de Guardamar del Segura l'any 1987. Segons estudis basats en datacions i comparatives amb altres exemples de bustos funeraris d'aquesta cultura, data de finals del segle V aC - primer quart del segle IV aC L'escultura es va trobar fragmentada i posteriorment va ser reconstruïda per Vicente Bernabeu, restaurador de la Diputació d'Alacant al Museu Arqueològic Provincial. Gràcies a la perícia i habilitat de Vicente Bernabeu com a restaurador, l'escultura es va poder reconstruir a partir d'uns quants fragments originals, convertint-se així en un dels exemples d'estatuària ibèrica més importants de tota la província d'Alacant.

És un bust femení en posició frontal amb vestimenta i joies. Porta una túnica, una diadema, rodets laterals a la zona de les orelles i collarets de comptes que estarien fets de pasta vítria. Segons els estudis de recerca realitzats fins ara, aquesta figura podria representar una dona de l'aristocràcia relacionada amb el poder religiós o fins i tot podria tractar-se de la representació d'alguna divinitat femenina dins de l'heterogeni i l'orientalitzat panteó de déus ibèric. Pel que fa a la seva funció, queda palès que està vinculat al món funerari ja que es va trobar a la necròpolis reservada a l'aristocràcia del poblat ibèric de Cabezo de Lucero. Si atenem altres paral·lels similars d'escultures femenines d'aquest tipus com la Dama d'Elx o la Dama de Basa, podria tractar-se d'una urna cinerària per dipositar les cendres del difunt juntament amb l'aixovar o una escultura funerària per senyalitzar una zona determinada de la necròpolis.

Les similituds estilístiques entre la Dama de Cabezo de Lucero i la famosíssima i excepcional Dama d'Elx ens fa pensar que possiblement existís un cercle escultòric definit a les zones del sud de la Província d'Alacant (Comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura), que en definitiva, seria una forma d'expressió artística d'un entorn cultural homogeni conegut per les fonts com la Contestània Ibèrica.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

Ídols de pinyol

Port Guia 0904 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú >>

MONUMENTS

Torrre d'Almudaina

La recuperació i l'obertura al públic del monumental edifici que constitueix la Torre d'Almudaina, declarada Bé d'Interès Cultural-BIC amb categoria de Monument, és recent. Construïda a la primera meitat del segle XIII, és una de les moltes torres defensives d'alqueria erigides a la regió oriental d'al-Andalus poc abans de la conquesta cristiana.

Port monu 0104 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

....

Hola a tots i totes.

Seguint amb alguna de les curiositats de la Torre Almohade d'Almudaina cal dir que al principi comptava amb quatre nivells, als quals s'accedia amb escales de mà des del seu exterior i els seus graons estaven incrustats als murs de tàpia. A partir del segle XIX va passar a ser vivenda i per tant a tenir un nivell més.

Quan la torre va ser construïda la seva finalitat principal era la defensiva, als nivells superiors tercer i quart apareixen una espècie de finestres en forma de triangle la part més ampla del qual estaria a l'interior dels murs, obrint-se a la part exterior amb una obertura d'uns 8-10 centímetres. Reben el nom d'espitllera o tronera i es destinaven especialment a la defensa, col·locant-se els seus guardians a la part interior amb la ballesta fixant el seu objectiu. Des de la cara exterior cap a l'interior era molt difícil encertar per les seves mides.

Així mateix, la Torre disposava d'una terrassa emmerletada que li atorgava una grandíssima visibilitat i poder complir amb una altra de les seves funcions primordials, la de comunicar-se amb altres torres i castells, perfectament alineats, que la connectaven amb la resta de fortificacions que guardaven tant les poblacions d'interior com les de la costa, davant dels atacs per terra i mar a tot el territori alacantí de l'edat mitjana. Al segle XVI la terrassa emmerletada és substituïda per una teulada a dues aigües per evitar l'excés d'humitat.

Enric Juan Vidal, guia del MARQ a la Torre d'Almudaina.

....

Hola a tots!

Un dels detalls que més em va impressionar de la Torre d'Almudaina van ser dos fragments de ceràmica incrustats a la façana interior de les parets formant part del tapial, que alhora ens ofereixen una pista importantíssima del segle en què es va aixecar (finals XII principis XIII). Al costat d'aquest interessant detall, al primer nivell, i concretament en una zona força visible, apareixen unes ratlles en diagonal a manera de “marques” molt enganxades, que probablement s'utilitzaven per comptar el gra o oli emmagatzemat o fins i tot el pas del temps (dies, setmanes...).

A més, voldria destacar el gran treball realitzat per la Diputació i el MARQ a la rehabilitació i posada en valor del Monument, convertint la Torre en un Museu de Lloc obert al públic des d'Agost de 2009.

L´accés exterior pel segon nivell consta d´una escala d´acer que forma una mena de mirador, des del qual podem gaudir d´unes meravelloses vistes. L'escala interior de ferro, fusta i vidre, es va reconstruir sobre el setge, tram a tram, donant accés als 4 nivells. Totes dues són independents sense estar ancorades sobre el monument.

Enric Juan Vidal, guia del MARQ a la Torre d'Almudaina.

....

EMPREMTES DEL MITJÀ

#Sabiasque… A la Torre d'Almudaina apareixen diverses empremtes a la façana exterior. Es creu que van ser produïdes per impacte d'algun objecte d'atac o setge. Al seu torn, linealment s'aprecien orificis en línies anomenats “mechinals”, tots aquests a la cara superior, tenen una pedra. Això és degut al fet que en la fase de construcció dels murs de tàpia servirien per introduir les agulles recuperables i que així no quedessin trepitjades per posteriorment poder-les extreure.

També és curiosa l'entrada pel primer nivell del monument. Des de la cara exterior de la Torre s'aprecia un rectangle el qual amaga allò que sembla ser una misteriosa entrada. Tot i això, és una porta giratòria que oculta, darrere d'aquesta, la porta antiga de fusta que va aparèixer al segle XVI, que només es pot obrir per la cara interior, sent un dels detalls que més agrada als visitants.

Enrique Juan Vidal, guia i atenció al públic del MARQ a La Torre d'Almudaina.

...

#Sabies què… Els quatre cantons de la Torre d'Almudaina corresponen exactament amb els quatre punts cardinals?

A més, es creu que quan es va construir la torre es va utilitzar el seu primer nivell com a aljub per a emmagatzematge d'aigua.

És importantíssim destacar la duresa del material de construcció aconseguint pressions de 25 KG/C2. Això és degut a l'excel·lentíssima qualitat de la grava que es va utilitzar a l'argamassa que forma part dels blocs de tàpia que conforma les parets de la torre.

#QuedateencasaambelMARQ

Enric Juan, guia del MARQ a la Torre d'Almudaina.

....

#Sabies que… L'edició de "La Volta a Espanya 2019" va passar als peus de la Torre d'Almudaina?

Aquí tens una foto del "moment clau"

#QuedateencasaambelMARQ

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

Estela de Crato

Hola amics!

Avui, a #quedateencasaconelmarq, us parlaré sobre una de les peces que podem trobar a la sala 2 de l'exposició temporal “Ídols, Mirades Mil·lenàries” que allotja en aquests moments el Museu Arqueològic Provincial d'Alacant (MARQ): L'Estela de Crato (Alt Alentejo, Portugal).

Es tracta d'una peça realitzada en granit i decorada amb baix relleu, en la qual podem distingir dues àrees diferenciades, la meitat superior, en què es representa el rostre, amb indicació d'ulls -dos punts simples- i d'un nas -un solc vertical- i la meitat inferior, delimitada per una línia horitzontal sota la cara, de la qual sorgeixen tres cercles concèntrics que han estat interpretats per un gran nombre d'investigadors com a collarets o elements d'ornament. Tant als laterals com a la part superior de la peça, podem observar un entramat de línies que es creuen entre si, conformant un motiu reticulat que s'assembla a una xarxa.

L'Estela va ser trobada de manera casual en una finca de la localitat portuguesa de Crato (Portalegre), per la qual cosa està descontextualitzada, encara que hi ha nombrosos paral·lels al sud-oest de la Península Ibèrica (Alentejo portuguès, Extremadura i Andalusia occidental) que sí que van aparèixer vinculats a un context arqueològic i que, per tant, ens ajuden a destriar el seu profund significat. Es tracta d'objectes estretament vinculats al megalitisme, amb una connotació predominantment funerària, en trobar-se generalment a l'interior de sepultures col·lectives (estructures dolmèniques i tipus tholos), en un punt específic de la cambra mortuòria, on rebien la llum del Sol naixent cada matí, projectant la seva gegantina i imponent ombra sobre els difunts.

Tot i que són elements molt difícils d'interpretar i descodificar des d'una perspectiva actual, en tractar-se d'imatges i símbols relacionats amb estructures mentals de col·lectius prehistòrics, podem arribar a intuir allò que pretenien representar i evocar a través d'aquestes manifestacions artístiques. Aquest tipus d'esteles en concret, semblen representar simbòlicament un ésser, humà o diví, profusament ornamentat amb collarets que penjaven sobre el pit i amb el cap adornat per un mantell que cobreix també part del cos. És possible que sigui un tipus de vestimenta vinculada a un col·lectiu amb un estatus social i/o espiritual destacat; de fet, aquests motius reticulats ens recorden a la vestimenta que portaven les “sacerdoteses” de Montelirio, unes luxoses i pesadíssimes vestidures (d'entre 8 i 10 kg.), confeccionats amb desenes de milers de comptes de calcària o petxina, enfilades amb fils , l'ús del qual estaria vinculat a les celebracions rituals de caràcter cerimonial o litúrgic. A més, a la part posterior de la peça es pot distingir un motiu serpentiforme, símbol connectat amb l'inframón des de temps ancestrals, que cal relacionar amb la creença en una realitat més enllà de la mort. Per tant, potser a través d'aquests rituals en què els estels, sembla que jugaven un paper primordial, el que pretenguessin era infondre vida als difunts, les ànimes dels quals estaven destinades a vagar entre la llum i les ombres, entre la vida i la mort, fins al final dels temps.

No us resulta fascinant poder acostar-nos a un moment tan remot de la nostra Prehistòria recent a través de peces tan significatives com la descrita en aquest article? Doncs això és el que s'aconsegueix al MARQ, reviure la història i aprendre'n. Per part meva això és tot per avui. Us envio molts ànims i força. Ens veiem molt aviat al nostre estimat MARQ.

Maripaz Gadea, guia al MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

Ídols Antropomorfs

Port Guia 0804 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

...........

Hola a tots ia totes!

Avui a #yomequedoencasaconelmarq us parlaré sobre els ídols antropomorfs, les seves característiques formals i la relació que guarden amb els canvis socials que es produeixen en la transició del Calcolític a l'Edat del Bronze. Aquestes figuretes de mitjans del III mil·lenni aC es troben exposades a la part final del recorregut de la nostra exposició temporal Ídols: mirades mil·lenàries.

La producció d'ídols antropomorfs es generalitzarà a mitjan – finals del III mil·lenni aC per tota la regió del Sud-oest peninsular (Part Occidental d'Andalusia, Extremadura i Portugal). Aquestes figures es feien en diversos materials com ara la pedra, el fang cuit, l'os o l'ivori; aquest últim material posa en relleu la importància del comerç existent entre llocs llunyans i evidencien la complexitat de les xarxes comercials existents durant aquests moments. El nivell de detall i les proporcions simètriques d'aquestes figures posa de manifest la gran habilitat i l'elevat nivell de destresa i tècnica que hi havia entre la gent de les comunitats peninsulars del III mil·lenni aC. El cos sol aparèixer nu i apareixen representats amb un alt grau de detall els ulls, el nas, el cabell realitzat a base de línies incises en ziga-zaga i per sota de la cintura apareix marcat el sexe. Algun dels exemples més destacables d'aquesta variant d'ídols i que compleix a la perfecció amb el cànon clàssic estilístic d'aquesta tipologia és l'antropomorf en os del Turó del Cap, jaciment localitzat a Valencina de la Concepción (Sevilla) pertanyent als fons del Museu Arqueològic de Sevilla i que actualment està exposat a la segona sala de la nostra exposició temporal Ídols: mirades mil·lenàries.

A nivell estadístic, trobem un percentatge més gran de figures antropomorfes masculines, mentre que la producció de figures femenines decreix en nombre de manera gradual al llarg del tercer mil·lenni aC, també s'ha documentat una reduïda quantitat de figures en què el sexe no ha pogut ser determinat. Els ídols antropomorfs s'han trobat tant en contextos habitacionals com en espais rituals - funeraris i estan associats a aquest canvi en les estructures socials que es va donar a la transició de l'Edat del Coure (Calcolític) a l'Edat del Bronze, desembocant en una desigualtat social molt marcada habitual a les societats peninsulars del II mil·lenni aC, curiosament serà en aquell moment quan la producció d'ídols desaparegui, sent els ídols antropomorfs els més recents des del punt de vista cronològic.

En definitiva, els ídols antropomorfs són una de les darreres manifestacions artístiques de les societats peninsulars del Calcolític. Aquests ídols, que estarien associats als líders tribals i als llinatges familiars, deixaran de produir-se a partir de l'Edat del Bronze, moment en què s'imposarà (a nivell artístic) a causa dels canvis socials, la representació de la imatge del guerrer , tant en figures com en esteles.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

Crani trepanat

Hola!

Al post d'avui m'agradaria parlar-vos d'alguna cosa que, des que vaig començar a guiar l'exposició permanent del MARQ, ha cridat profundament la meva atenció: els cranis grimpats a la Prehistòria.

La trepanació és una tècnica en què es fa servir un instrument quirúrgic per foradar el crani. Es realitza des d'antic ia tot arreu del món. Tanmateix, és curiós que avui encara no tinguem clar amb quina finalitat es feien aquestes trepanacions.

Durant l'Antiguitat Clàssica se servien d'aquestes pràctiques quirúrgiques per curar malalties com les migranyes severes (mancant un paracetamol o un ibuprofè) o diferents tipus de trastorns. En paraules d'Hipòcrates, s'obria << el folre del cap i es procedia a retirar els fragments d'ossos dispersos>>.

Durant molt de temps els investigadors i estudis apuntaven que les trepanacions es feien amb fins quirúrgics i, probablement, en la majoria dels casos, així fos. Tot i això, estudis recents indiquen que hi podria haver alguna cosa més enllà d'aquesta finalitat mèdica, vinculant les trepanacions a diferents rituals d'iniciació, per donar pas als esperits, per absorbir coneixements, etc.

Aquestes teories es nodreixen, entre altres motius, per la troballa el 1997 d'una sèrie de cranis enfilats en una de les tombes col·lectives, datades de l'Edat del Coure, i excavades a Rússia, a prop de les costes del Mar Negre. Dins d'aquesta tomba, es van trobar les restes de cinc individus (dos homes i tres dones) als cranis dels quals s'havia practicat la trepanació. Una trepanació, per cert, realitzada al mateix punt: l'anomenat “obel·lió”. Aquest punt, situat a la part superior i posterior del crani (a la coroneta), és extremadament delicat ja que una mala operació pot provocar una hemorràgia greu. I, tanmateix, ens trobem que aquests cinc individus van sobreviure a la trepanació, com també ho van fer aquells als quals corresponen els cranis que trobem a la segona sala de la nostra exposició Ídols, mirades mil·lenàries.

Hi ha diferents tipus de trepanació: per barrinat (fent girar una punta esmolada sobre el crani) i per abrasió (raspant amb pedres granuloses). Tots dos buscaven arribar a la Dura Mare, mantenint els subjectes “operats” amb vida, encara que també, trobem un percentatge molt petit de trepanacions realitzades post-mortem. Resulta molt curiós observar l'escassa quantitat de cranis, dins de la totalitat de trepanacions, que mostren signes de regeneració, per la qual cosa podem mantenir l'afirmació anterior, tant si aquesta pràctica buscava curar malalties com si es tractava d'un ritual. Als cranis trobats als jaciments alacantins de Cova de la Pastora i de Cova d'en Pardo observem aquests signes de regeneració, sent en el cas de la segona molt més evident que en el de la primera. D'altra banda, coneixem l'ús de certes herbes o plantes medicinals per fer aquestes pràctiques, que portaven els individus a un estat de sedació, indolència i fins i tot embriaguesa, com la rosella, l'adormider o la valeriana. Aquestes tres plantes les podem trobar especialment als jaciments de l'interior de la província, al subsector alcoià-diànic, sent més escasses a la zona sud de la nostra província.

En tots tres casos, una infusió o fermentació de les llavors i flors, fins i tot una barreja entre elles, va poder servir com a analgèsic per suportar el dolor i portar els subjectes a una mena de sedació similar a la que provoca l'anestèsia. Aquest estat també podrien obtenir-lo mitjançant la proto-cervesa, molt diferent de la nostra beguda alcohòlica però els efectes de la qual serien molt similars i podrien alleujar lleugerament el dolor.

He de dir-vos que el consum d'aquestes substàncies es vincula, habitualment, a la celebració de diferents tipus de rituals, especialment dedicats a la mort oa honrar els ancestres. Per això, juntament amb el fet que les trepanacions es realitzessin aproximadament en el mateix punt i que es busqués la supervivència dels individus “operats” recolza la línia de recerca actual que apunta a rituals.

Si això ha cridat la vostra atenció, no dubteu a visitar-nos i participar a les nostres visites guiades quan tot això passi perquè, com podeu veure/llegir al llarg dels nostres articles, comentaris i vídeos, tenim moltíssim per explicar i ensenyar a les nostres exposicions.

Mentrestant, seguiu-nos per xarxes socials i quedeu-vos a casa amb el MARQ.

Una salutació.

Henar, guia al MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

Càntir de Costamar

Port Guia 3003 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú >>

MARQ:

Hola a tots!

Avui us vull parlar d'alguna cosa que fa del MARQ un museu de referència: la seva accessibilitat. Un espai que facilita la inclusió.

Com a guia del MARQ és un privilegi treballar en un lloc que apropa a tothom una cosa tan important com és la nostra història, i ho fa gràcies a una sèrie de professionals que hi dediquen el seu esforç, juntament amb la col·laboració d'una sèrie d'associacions que fan possible tota aquesta tasca.

Encara que, és cert que el museu és accessible en tots els sentits, amb l'adaptació del disseny del recinte, les entrades, el discurs expositiu de la mostra permanent, a més de comptar amb cadires de rodes a la disposició del públic que les necessiti, etc. .; avui vull fer referència a una cosa més concreta, a l'accessibilitat de les exposicions temporals.

És digne assenyalar l'esforç que es dedica a aquestes exposicions, perquè són mostres que duren un determinat període de temps i que després d'aquest es desmunten i se'n torna a dissenyar una altra de diferent, per la qual cosa comporta un gran treball. La meta final de totes és apropar-les a totes les persones, siguin quines siguin les seves capacitats, amb diferents recursos que fan que això sigui possible. A continuació us explico quins són aquests recursos basant-nos en l'exposició temporal que tenim actualment, “Ídols, Mirades Mil·lenàries”.

El primer recurs d'accessibilitat el trobem després de passar la porta d'entrada a les sales d'exposicions temporals, i és un plànol tàctil, que no només facilita l'orientació al visitant sinó que a més a més indica en braille la disposició dels recursos accessibles.

Tant a l'exposició permanent com a les temporals disposem de guies en braille realitzada en col·laboració amb el centre de recursos de l'ONCE d'Alacant, que es poden obtenir a les taquilles del MARQ, també en aquest mateix lloc tenim a disposició del públic altres recursos , com el bucle magnètic, una cosa molt útil per visitar l'exposició, ja que un recurs magnífic d'aquestes és la música però és cert que aquesta pot dificultar les persones que porten audiòfons, per la qual cosa el bucle magnètic és una gran ajuda, a més comptem amb lupes per a qui tingui visibilitat reduïda pugui llegir les cartelles i panells.

Una mica molt cridaner d'aquestes exposicions són les reproduccions d'algunes peces destacades i les maquetes que es troba a les diferents sales, instal·lades en taules adaptades perquè càpiguen les cadires de rodes i així tots i totes, i molt especialment les persones cegues puguin veure la exposició a través del tacte.

En el cas de l'exposició “Ídols, Mirades Mil·lenàries” trobem diversos recursos d'aquest tipus. A la primera sala, només entrar, trobem la reproducció en miniatura d'un dolmen, al costat d'un panell on aquest es mostra en una imatge, per així poder arribar a entendre d'una manera visual o mitjançant el tacte l'enllaç que tenen els ídols amb el megalitisme. Aquesta mateixa sala compta amb altres reproduccions, com la Dama de Gavà, a la part dels precedents, o els exemples més significatius de cadascuna de les tipologies dels ídols i, entre aquestes, trobem, al meu entendre, un dels més grans encerts de l'exposició, un mapa peninsular, on estan organitzades per regions, les diferents tipologies d'ídols Així tots podem entendre amb facilitat la diferència i alhora l'homogeneïtat d'aquestes figuretes i la diferència entre les característiques dels ídols del vessant Atlàntica en contraposició a la mediterrània.

A la segona sala, on es parla dels diferents jaciments on s'han trobat els ídols, per així comprendre en quins contextos apareixen, també hi trobem rèpliques de diverses peces representatives, com ara el crani trepanat de la Cova d'en Pardo (Plans ). A més, en aquesta sala trobem una maqueta d'un dels jaciments més impressionants de la Península Ibèrica, els Millars, a Almeria, per mostrar-nos la part habitacional d'aquest poblat. Cal destacar que aquesta maqueta és única, és la primera maqueta que es fa d'aquesta part i s'ha fet a fi d'aquesta exposició. Però aquestes reproduccions no estan soles, estan totes i cadascuna acompanyades d'altres recursos d'accessibilitat, com ara panells explicatius en braille, codis QR, on s'expliquen mitjançant àudio les característiques formals de la peça i codis QR amb lectura en llengua de signes.

També cal destacar que els audiovisuals que estan a les sales estan subtitulats i així el missatge que ens volen transmetre ens arriba a tots i totes.

Els panells de l'exposició i les guies didàctiques editades tenen una part de lectura fàcil, per fer més accessible el discurs expositiu i els continguts didàctics a tota mena de persones.

Pel que fa a les visites guiades, també adapten els seus recorreguts i continguts en funció dels usuaris del grup.

Si la visita guiada se sol·licita en llengua de signes, s'hauria de fer amb antelació per poder ser conduïda per professionals de la Federació d'Associacions de Sords de la Comunitat Valenciana. A més, aquesta exposició temporal compta amb punts d'intèrpret que faciliten aquestes visites. Aquests punts són zones marcades que estan il·luminades especialment per permetre que les mans dels intèrprets siguin totalment visibles per als grups de persones sordes que realitzen la visita.

Les guies del museu comptem amb els recursos necessaris per realitzar visites guiades a persones cegues o amb diferents capacitats intel·lectuals, i aquesta és una gran oportunitat per transmetre el nostre patrimoni, que és el nostre treball i passió, a tots els visitants. També els companys i companyes de didàctica fan el mateix, adaptant la realització de tallers en forma i contingut als diferents usuaris segons les seves necessitats. Així entre tots i totes fem del MARQ, un museu per a tots.

Per a més informació, us deixo el link a la web del MARQ accessible:

>> http://accessibilitat.marqalicante.com

#quedateencasaambelmarq

Davinia Llopis, guia al MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

ÍDOLS PLACA

En aquesta publicació volia parlar-vos d'una sèrie de peces que podeu trobar a la nostra exposició temporal “Ídols. Mirades Mil·lenàries”. Estic parlant concretament, dels Ídols placa. Al llarg d'aquest article us aniré descobrint diferents curiositats sobre ells, des del material amb el qual s'elaboren, els diferents tipus que es poden trobar, fins al seu significat per als grups socials que habitaven a la nostra península durant el Neolític Final i Calcolític .

Els Ídols placa, característics del sud-oest peninsular, està realitzats en fang o pedra (pissarra o esquist) i solen tenir decoració, almenys, en una de les dues cares, gravada de manera esquemàtica i geomètrica, a base de bandes superposades farcides de triangles que simbolitzen marques didentitat o, en alguns casos, representacions del cos humà.

Aquest tipus de peces estan vinculades als individus d'un clan o grup tribal, ja que apareixen al costat d'ells en tombes o càmeres funeràries i eren visitades de forma periòdica per ser consultades posteriorment quan s'havia de prendre una decisió important dins del grup, com ara per exemple un enterrament. Per tant, podríem dir que aquestes plaques servirien per controlar, com a registre, els membres que ocupaven el clan, o, amb altres paraules, informació genealògica dels ancestres del grup ja morts, perpetuant-ne la memòria.

Com acabem de comentar, aquests objectes simbolitzen la pertinença a un grup social, però hem de parlar d'una altra representació abans esmentada, l'antropomòrfica. El cos humà pot aparèixer reflectit de formes molt variades, bé de forma esquemàtica o, per contra, representant simbòlicament parts del cos humà com els ulls, les extremitats i fins i tot el sexe. Un dels exemples que podem trobar dins de la nostra exposició és la Placa Anta do Espadanhal del Museu Nacional d'Arqueologia de Portugal, amb seu a Lisboa. En aquest cas, com es pot veure a la imatge, apareix esculpits en baix relleu els ulls perforats, amb tatuatges facials sota ells, i uns grans braços, les mans dels quals es recolzen sobre el baix ventre, representant el pubis.

També podem observar exemples en què el cap, en forma rectangular o triangular, està separada de la pròpia placa a manera d'apèndix, donant a entendre l'evocació d'un cos dret, ia la part superior, dues perforacions la funcionalitat de la placa en si, és la de ser transportada al coll. És el cas de la placa de Cavaleiros també procedent del mateix museu que a l'exemple anterior.

Espero que aquest article us hagi estat d'interès per conèixer les primeres manifestacions de relacions socials i de pertinença a un col·lectiu que van aparèixer a la península ibèrica. Seguiu atents a les nostres xarxes socials perquè…”JO EM QUEDO A CASA AMB EL MARQ”.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

VENUS DE GAVÀ

Hola a tots!

Avui us parlaré sobre una de les peces més excepcionals que tenim a la primera sala de l'exposició temporal “Ídols: mirades mil·lenàries”. Una mostra que recull més de 200 peces de tot el territori peninsular per apropar al públic les diferents formes de representació humana que es van fer durant la prehistòria, especialment durant el període calcolític (IV – III mil·lenni aC)

La peça que comentaré es troba al principi de la sala. Es tracta de la reproducció de la Venus de Gavà (Barcelona), procedent del museu de la localitat esmentada, una representació del neolític (etapa anterior al calcolític) que serveix com a precedent i punt de partida dels ídols de l'etapa calcolítica, protagonistes principals de l'exposició.

La Venus de Gavà és una figura humana femenina feta en ceràmica, es va trobar fragmentada i incompleta a finals de 1994, en un pou de les mines de Gavà (Barcelona) que durant el neolític van ser utilitzades i explotades de manera intensiva. És una de les representacions humanes en ceràmica més antigues de tot el territori peninsular ja que data del V mil·lenni aC

Pel que fa a l'anàlisi formal de la peça, es poden reconèixer els ulls en forma de sol (representacions típiques de la prehistòria peninsular), el nas, un penjoll en forma de peineta i els braços creuats disposats sobre el ventre inflat, recreant segurament una dona embarassada. Segons les investigacions, aquesta magnífica i singular peça es podria relacionar amb el culte a la fertilitat com a deessa mare, una pràctica ritual molt habitual entre els agricultors i ramaders de les nostres terres durant el neolític.

Com a conclusió de la nostra visita d'avui, posem èmfasi en la importància d'aquesta figura, ja que ens ha donat molta informació sobre les creences i les pràctiques rituals dels pobladors neolítics a l'aixequi peninsular i sobre el tipus de representacions antropomorfes que es realitzaven en aquest període.

Carlos Pérez. Guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

ÍDOLS

MIRADES MIL·LENÀRIES

PODEU ACCEDIR DES D'AQUÍ AL MICROSIT DE L'EXPOSICIÓ >> https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/idolos

VERO from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Ídols Museu 2403 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Port guia 3103 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

....

Hola a tots!

Avui a #quedateencasaconelmarq us parlaré sobre els ídols trobats a la Província d'Alacant.

Com ja hem comentat en articles i vídeos anteriors, els ídols són objectes antropomorfs realitzats en diferents materials (principalment os i pedra) datats entre el IV i el III mil·lenni aC. Són habituals de la meitat meridional del territori peninsular, existint dos grans focus geogràfics on trobem un gran nombre d'ídols; el focus atlàntic (Portugal, Extremadura i part d'Andalusia) i el focus mediterrani (Llevant peninsular, concretament, Alacant i Múrcia).

A l'escrit d'avui, com ja he comentat al principi de l'article, toca parlar sobre els ídols trobats a terres alacantines. Primer de tot, cal destacar que a la façana llevantina predominen els ídols realitzats en os (principalment falanges i ossos llargs de bòvids i càprids) i que la majoria d'aquestes troballes s'han trobat en contextos funeraris, principalment en coves d'enterrament col·lectiu, encara que també s'ha documentat un reduït nombre d'ídols en contextos domèstics vinculats als poblats de finals del Neolític i el Calcolític, com ara els trobats al jaciment del Niuet (L'Alqueria d'Asnar).

Pel que fa a tipologies, abunden els ídols oculats sobre os, els ídols tremuja, els tritriangulars, i els excepcionals ídols ancoriformes. Tots ells representen siluetes de cossos humans o trets anatòmics de manera parcial i molt esquemàtica.

A nivell geogràfic, els ídols alacantins es concentren a l'interior muntanyós del territori, principalment a la capçalera del riu Serpis i les seves muntanyes adjacents, destacant els ídols tritriangulars de Cova d'En Pardo (Plans), els ídols oculats sobre os de Cova de la Pastora (Alcoi) i el meravellós ídol ancoriforme en os trobat a la Cova de la Barcella (La Torre de les Maçanes) que es troba a la sala u de l'exposició. Tots s'han trobat en coves d'enterrament col·lectiu (model d'enterrament habitual a Alacant a finals del Neolític i inicis del Calcolític), on també s'han trobat diferents tipus d'aixovar de gran riquesa i varietat que han aportat molta informació sobre els rituals funeraris i el món de les creences durant aquesta etapa.

En definitiva, el territori d'Alacant és molt prolífic en varietat de tipologies i nombre d'ídols, i és un dels més importants de l'àrea mediterrània. Gràcies a totes les troballes ia les investigacions realitzades, podem treure clar que aquest tipus d'objectes coneguts com a ídols tindrien una vinculació directa amb el món de la mort i els enterraments a les nostres terres.

Carlos Pérez, Guia al MARQ.
...

Hola estimats amics!

Com ja han comentat alguns companys i companyes, podem trobar una gran varietat d'ídols pel que fa a la seva tipologia formal: ídols falange i sobre os llarg, betilos i cilindres petris, plaques i esteles… Les seves formes són adaptacions regionals d'un mateix concepte , el cos humà, representant des d'imatges reduïdes al seu simple contorn fins a representacions amb gran detall, en què podem distingir les extremitats, els atributs sexuals o, fins i tot, adorns personals.

Però si hi ha un element que unifica totes aquestes tipologies en un únic conjunt és la representació del rostre, un rostre de grans dimensions, desproporcionat pel que fa al cos. La part més expressiva són els ulls, que es mostren permanentment oberts, contemplant-ho tot i normalment radiats, evocant l'astre (ulls-sols). S'hi ha volgut observar des de la representació dels mateixos ulls -ja siguin divins, humans o animals- fins a motius astrals, relacionats amb el cicle vital de la natura. El que sí que podem afirmar amb rotunditat és l'estreta relació que hi ha entre la representació dels primers motius soliformes a la Península Ibèrica i l'arribada dels primers neolítics, fa uns 7.500 anys. Per a ells, la vida dels quals es regia pel cicle agrícola, el Sol ocupava un lloc destacat dins de la seva cosmovisió, sent considerat com un “ens” màgic gràcies al qual sorgia la vida, tant de la terra com de la dona. De fet, nombrosos abrics amb pintures rupestres i enterraments en dolmen o tipus tholos estan directament vinculats amb solsticis o equinoccis (per la seva orientació). Per tant, és molt probable que aquests ulls radiats representats als ídols oculats fessin al·lusió a aquest culte solar que sorgeix al Neolític antic i que continua existint al llarg de tot aquest període i durant el Calcolític o Edat del Coure.

D'altra banda, la majoria d'investigadors relacionen els ídols amb un culte als ancestres. La vinculació amb aquells que ja no hi eren i dels que descendien era vital per poder legitimar la propietat sobre unes terres, el dret sobre un espai –es tracta de societats àgrafes, que desconeixen l'escriptura–. Hi ha un refrany que diu així: "Els ulls són el mirall de l´ànima" i, de fet, potser amb aquestes representacions oculades intentessin plasmar l'ànima dels qui ja no hi eren, l'ànima dels seus avantpassats, per adorar-los i rendir-los culte allà on fossin.

A més dels ulls, també podem trobar altres elements: una sèrie de línies corbades interpretades com a celles -sobre els ulls-, tatuatge facial -sota els ulls- o, fins i tot, com a màscares. Observar els “primitius” actuals (aborígens australians, boiximans, grups de l'Amazones…) ens permet aproximar-nos a la manera com pensaven o es comportaven els individus a la Prehistòria. Tots aquests grups utilitzen la pintura corporal o els adorns com a elements que donen informació sense la necessitat de parlar, indicant l'estatus, la pertinença a un grup… Per això, és molt possible que les línies que apareixen sota els ulls representessin aquesta pintura facial. Però, es tatuaven? El 1991, uns alpinistes alemanys van trobar un cos liofilitzat entre la neu i gel del massís d'Otzal, als Alps italians; conegut com "Otzï, l'home de les neus", el seu cos estava cobert de tatuatges consistents en punts, ratlles i creus. Gràcies a aquesta troballa podem afirmar que els individus de la prehistòria sí que es tatuaven i és molt possible que aquestes línies que es representen als oculats siguin tatuatges. A més, sabem que feien servir pintura corporal, tant ocre com cinabri, ja que s'han trobat nombroses restes en una gran quantitat de jaciments arqueològics.

En definitiva, el detall que presenten alguns ídols, així com la presència de trets únics, fa pensar que podien representar o evocar individus més que divinitats, seguint uns codis reconeixibles en àmbits territorials concrets, convertint-se en representacions simbòliques dels ancestres.

Això és tot per ara. Fins aviat amics!

Mª Pau Gadea. Guia del MARQ

....

Hola a tots!

Avui a #QuedateencasaconelMARQ, tinc l'enorme privilegi de poder compartir amb vosaltres la meva experiència en relació a la nova exposició temporal que actualment es troba al MARQ: Ídols. Mirades Mil·lenàries

Inaugurada el 29 de gener passat, aquesta exposició temporal composta per peces úniques de la Prehistòria provinents d'Espanya i Portugal, va arribar al MARQ per generar-nos tota mena de sensacions.

Personalment, he de dir que és especial per a mi per ser la primera que tinc l'honor de conèixer des que treballo com a personal d'atenció al públic al MARQ.

Recordo amb afecte tot el procés que vaig viure des del lloc de treball que desenvolupo: les ganes dels visitants per saber la data de la seva inauguració, els preparatius previs que amb tant d'afecte i delicadesa realitzen els arqueòlegs i tècnics del MARQ, l'anhelada inauguració amb la seva corresponent repercussió a la premsa, els pòsters publicitaris que vas trobant per la ciutat i en el transport públic...

No oblidaré mai la primera vegada que vaig entrar a les sales temporals del museu.

Em vaig quedar perplexa davant de l'enginy i la creativitat reunits per crear aquest ambient que et fa viatjar al passat. L'estructura de l'exposició i distribució de les peces és senzillament brillant.

Sens dubte Ídols. Mirades Mil·lenàries, és una exposició que ha vingut per sorprendre'ns així que, des de les nostres xarxes socials (i les nostres cases), ens encarregarem de fer-vos arribar un tros d'aquesta mostra tan magnífica a les vostres llars.

Estigueu molt atents que properament tindreu més contingut a #QuedateencasaconelMARQ ;)

Molt ànim!

Nerea Cuba, atenció al públic del MARQ

....

Hola a tots!

Avui us parlaré una mica de la nova exposició d'ÍDOLS, MIRADES MIL·LENÀRIES i el que em transmet a mi.

Al meu parer, aquesta exposició em sembla molt completa respecte a qualsevol tipus de detall, perquè els seus comissaris i els tècnics del MARQ no han passat res per alt. He de citar la magnífica disposició de les sales, la decoració, la música que l'acompanya…

Una de les coses que destacaria, ja que em va cridar moltíssim l'atenció quan vaig conèixer l'exposició per primera vegada, van ser les 2 escultures que es troben al començament de l'itinerari. Es tracta d'una dona i la seva filla, només veure-les, pots imaginar-te i transportar-te a aquella època perquè són dues figures molt reals. Hi destaquen els magnífics tatuatges facials que porten, ja que són molt cridaners, igual que el meravellós fons que acompanya mare i filla, també he de dir, que l'expressió de les cares fa que semblin reals.

En conclusió, aquesta exposició val la pena visitar-la i saber-ne una mica més, ja que ens ajuda a conèixer la manera de vida dels nostres ancestres a la Península Ibèrica i així poder viatjar en el temps i conèixer una mica més la nostra història.

Lidia Alcázar, atenció al públic del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

PECES:

ORANTS DE PETRACS

Hola a tots!

Avui a #quedateencasaconelmarq us parlaré sobre la meva peça favorita de l'exposició permanent, no sense abans dir que em resulta molt difícil triar-ne una en concret, perquè cada sala té peces increïbles amb un valor arqueològic incalculable.

Per la seva espectacularitat i valor artístic, em quedaré amb la recreació de la pintura rupestre dels Orants del Pla de Petracos, situada a la part final de la sala de Prehistòria.

Aquesta pintura és una de les més característiques de l'Art Macroesquemàtic, un tipus d'art rupestre que pertany al Neolític Antic que només el podem trobar a les terres de l'interior muntanyós de la Província d'Alacant i al sud de la Província de València i està vinculat als primers agricultors de les nostres terres.

L'escena dels Orants es troba a escassos quilòmetres de la localitat alacantina de Castell de Castells (Marina Alta), al conegut com a Santuari del Pla de Petracos. (inclòs a la llista de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1998). La pintura està situada al bell mig d'un conjunt d'abrics on també podem trobar diferents motius característics del més pur estil Macroesquemàtic. La representació que ens ocupa avui, es compon de dues figures humanes en actitud orant (de prec o suplica) per demanar bones collites, serien representades pels artistes del neolític a través de motius serpentiformes, també molt habituals en aquest tipus d'art prehistòric . La representació té un caràcter simbòlic i religiós ja que es tracta d'una escena ritual vinculada amb la fertilitat de la terra, els cicles de les estacions, les collites i el món religiós dels primers agricultors situats a casa nostra al voltant del VI mil·lenni aC

En definitiva, el Santuari del Pla de Petracos és un dels jaciments amb pintures rupestres més importants de tota la Comunitat Valenciana. La visita és una magnífica oportunitat per conèixer i gaudir de la natura i l'art prehistòric en un entorn paisatgístic i mediambiental privilegiat.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

MAIES

L'Enigma de les ciutats perdudes

Port guia 0106 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Hola estimats amics!

Recordo amb moltíssim afecte i fascinació una exposició temporal que vam tenir al MARQ fa 2 anys: “Maies. L'enigma de les ciutats perdudes”, una gran mostra composta per més de dues-centes peces, majoritàriament procedents del Museu Nacional d'Arqueologia i Etnologia de Guatemala i de dues institucions d'aquell país que lluiten contra l'espoli per preservar la memòria d'aquesta cultura mil·lenària que continua impressionant tothom: la Fundació Ruta Maya i la Col·lecció Neria Herrera del Museu Juan Antonio Valdés.

He de donar les gràcies per haver tingut la fortuna de poder-ne participar, transportant i submergint els visitants a la selva, bressol d'aquesta increïble cultura, recorrent els seus mites, llegendes i història a través d'una col·lecció de peces excepcional.

A més, a cadascuna de les sales podíem caminar entre temples i palaus monumentals, per viatjar finalment a Xibalba, el món d'ultratomba, on es mostrava l'imponent “home jaguar”, l'escultura d'un felí sagrat, humanament, en postura d'aguait, que ens permetia aproximar-nos al món sobrenatural maia.

Visitar aquesta Exposició al MARQ realment es va convertir en una experiència totalment sensorial ja que, a més de l'impressionant muntatge expositiu i de la monumentalitat de moltes de les peces, els visitants s'obrien pas per la selva i els temples escoltant el rugit del jaguar i de micos udoladors marcant el seu territori, percebent l'olor de la vegetació salvatge i del cacau (els diners que creixien als arbres…).

En definitiva, visitar el MARQ és obrir una porta al passat, per trobar la història del futur…

És temps de recordar la saviesa dels nostres avantpassats i, per això, us vull traslladar una reflexió:

“Que tots s'aixequin, que ningú es quedi enrere,

que no siguem un ni dos de nosaltres, sinó tots”.

Popol Vuh (Llibre sagrat dels maies)

Podeu recordar aquesta meravellosa exposició a la web >> https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/mayas

Maripaz Gadea, Guia al MARQ

-------------------------tornar al menú >>

IRAN

BRESSOL DE CIVILITZACIONS

Hola!

Les exposicions temporals que acull el Museu Arqueològic Provincial d'Alacant són una oportunitat per apropar al visitant un trosset de la nostra història i fins i tot ens ajuden a conèixer cultures llunyanes sense haver de moure'ns d'Alacant. A més, per a nosaltres com a guies, és una oportunitat inigualable per aprofundir i apropar-nos a diferents cultures i civilitzacions i així poder conèixer les persones que van viure en altres temps i van realitzar i van utilitzar les peces que poden veure exposades a les nostres sales i difondre'l a tots els nostres visitants .

Si bé és cert que, totes les exposicions del MARQ, pel seu muntatge expositiu i el seu contingut són espectaculars, si n'hagués de triar tan sols una, sens dubte, em quedo amb “Iran, Bressol de Civilitzacions”, ja que per mi és molt especial, perquè ha estat la primera exposició temporal que he guiat en aquest museu, i li tinc un especial afecte. A més va suposar que m'enfrontés a nous reptes, com aconseguir parlar d'un país tan extens i tan ric en història com és l'Iran, fent un recorregut des de la prehistòria fins al segle XVIII en tan sols una hora, i intentant que els visitants no quedessin totalment extasiats.

Però a més d'ajudar-me a superar aquests reptes, l'exposició ens feia endinsar-nos en un viatge en el temps amb què vam poder entendre com van sorgir invents tan importants per a la humanitat, com ho és l'escriptura, ja que la primera sala tenia una butlla. Les bullae són boles d'argila amb fitxes dins que servien com una mena de contracte, on deixar constància d'una transacció comercial, i aquest sistema va suposar el germen de l'escriptura. Un cop conegut això, el nostre periple continuava amb els primers Imperis que es van assentar a l'Iran o es van originar al territori d'aquest país actual, com l'imperi persa aquemènida, un imperi que entre el mite i la veritat va deixar constància de peces, monuments i ciutats que ens fan veure el seu poder i la seva riquesa; com el ritó d'or de Hamadà. Un got en forma de lleó alat d'ús litúrgic o cerimonial i que trobàvem a l'absis de la segona sala. Fins i tot ens va fer remuntar al naixement de l'islam i com va arribar a estendre la seva fe a les terres perses, ja a la tercera sala, on ens trobàvem un Alcorà del segle XVI. I el nostre viatge acabava al segle XVIII quan la capital de l'Iran va canviar d'Isfahan a Teheran, l'actual capital de l'Iran. Mostrant a més les històriques relacions entre la Dinastia dels Àustries i la Safavi, i que han perdurat fins avui entre Espanya i l'Iran.

Perquè et puguis quedar prendat, com jo, d'aquesta exposició et deixo el link al vídeo de l'Iran, Bressol de Civilitzacions: https://vimeo.com/323666071

Podeu recordar aquesta meravellosa exposició a la web >> https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/aniran

Davinia Llopis, guia al MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS: LUCENTUM

VÍDEOS

...................

......

MÉS CONEgut INTERESSANT

LUCENTUM: VISIÓ GENERAL

Hola a tots i totes

Un dia més, us volem mostrar un trosset d'uns llocs més extraordinaris que ens brinda el MARQ, i una de les visites que més emocions desperten entre els nostres visitants: el jaciment arqueològic del Tossal de Manises, Lucentum.

La ciutat de Lucentum, també coneguda com a Tossal de Manises, es localitza a la Badia de l'Albufereta, al nord-oest de l'actual Alacant. Tradicionalment, ha estat considerada l'escenari de trobada de diferents cultures de la Mediterrània, que van trobar en aquesta sortida al mar un punt idoni per assentar-se i desenvolupar la seva activitat comercial. La seva ubicació privilegiada justifica la gran quantitat de restes que s'han trobat a les cinc hectàrees que actualment ocupa el jaciment, extensió considerablement menor de la que va haver de tenir en origen a causa de la pressió urbanística exercida a mitjans del segle XX passat sobre l'entorn.

A grans trets podem trobar les empremtes de dues ocupacions diferents (púnica i romana), a més de les restes d'un antic cementiri islàmic (maqbara) datat entre els segles VIII-X dC

Els primers coincideixen amb l‟existència d‟un destacament militar cartaginès, el qual va estar actiu entre els segles III-II a. C, és a dir, en el moment en què Cartago i Roma es van enfrontar al gran episodi històric conegut com a Guerres Púniques. D'aquesta etapa sobresurten algunes estructures projectades per defensar el poblat de l'artilleria romana. Gràcies a les campanyes arqueològiques realitzades, entre d'altres, per Enrique Llobregat al sector oriental, ens consta l'existència d'un tram de muralla dotada d'un antemural, diverses torres buides i una porta. Tots aquests vestigis són indicadors de la presència cartaginesa i del contacte amb la cultura indígena local (els contestans), però també de les seqüeles que va deixar el conflicte (així ho confirma l'aparició de projectils de catapulta al costat de diverses cases i cisternes arrasades).

Amb la victòria de Roma després de la Segona Guerra Púnica, aquestes estructures van abandonar la seva funció original i van passar a tenir-ne una altra de tipus monumental. Naixia així la ciutat romana de Lucentum, un punt clau al llevant peninsular integrat perfectament a la xarxa de camins i encreuaments secundaris de la via Augusta.

Des de finals del segle I a. C, va experimentar una transformació dràstica sota la dinastia Julio-Claudia. Es projecta la trama urbana i als carrers s'hi instal·len habitatges, edificis comercials i altres racons pensats per albergar la vida cívica i religiosa del municipi. Destacarem les termes i el fòrum, el centre neuràlgic on es concentrava l'activitat política i religiosa. Així, actualment es coneixen dos banys: les termes de Popili (anomenades així en honor al Marc Popili Onyx, mecenes que va finançar la seva ampliació), i les que es troben a la muralla oriental. Totes dues estaven dotades d'un sistema de calefacció sofisticat.

El fòrum, per la seva banda, representa el cor del municipi. Hi reconeixem tant el govern local, com el poder religiós (consagrat al culte imperial). La gran protagonista d'aquest espai singular és la coneguda com a Mà de Lucentum, una peça única al món custodiada al MARQ des del seu descobriment el 2005. per l'equip d'arqueòlegs dirigit per Manuel Olcina, actual director del Museu Arqueològic Provincial d'Alacant.

Per acabar, tots aquells que visitin Lucentum tenen la possibilitat de conèixer millor la seva història a través de l'exposició permanent del museu, on es mostren alguns objectes que ens ajuden a comprendre com era la vida quotidiana fins a l'abandó de la ciutat al segle III d. C.

No deixeu de seguir-nos si voleu saber més sobre el nostre patrimoni!

#quedateencasaambelMARQ

Anabel Castro, guia en jaciments.

.............

LA MUSEALITZACIÓ DE LUCENTUM

Hola a tothom!

Avui us vinc a parlar com va ser que Lucentum va ser museïtzat i què van fer els arqueòlegs i especialistes del MARQ i de la Diputació d'Alacant perquè tots el puguem visitar.

Per començar, us explicaré que conservar el jaciment va ser una lluita força difícil, ja que hi havia diversos promotors que volien edificar a tota aquesta zona pel seu gran atractiu turístic. Però gràcies a les persones implicades i al decidit impuls de la Diputació d'Alacant es va aconseguir no només salvar el jaciment, sinó també posar-lo en valor i convertir-lo en visitable.

Als anys 90 s'inicia un projecte seriós per conservar les restes arqueològiques de la mà de l'arquitecte provincial Rafael Pérez Jiménez, actual director de l'àrea d'arquitectura de la Diputació d'Alacant i de l'arqueòleg Manuel Olcina Domenech, actual director del MARQ . Un llarg procés impulsat per la Diputació Alacantina, que va permetre que el 1998, l'obertura al públic de Lucentum, també conegut com a Tossal de Manises, esforç econòmic i de gestió continuada reconegut pel Govern d'Espanya, amb la cessió del jaciment a la diputació el 2007.

El jaciment des de les primeres intervencions es va adaptar per permetre la visita de tota mena de públics, per això es van posar, per exemple rampes perquè les persones amb cadires de rodes o famílies amb carrets de nadons, poguessin fer el recorregut còmodament per tots els recorreguts marcats.

Els objectes que es van trobar i se segueixen trobant, (el jaciment se segueix excavant cada any) i les investigacions i estudis relacionats amb el mateix són constantment actualitzats i publicats, estan exposats al Marq, com per exemple la mà de bronze trobada el 2005 o diferents ceràmiques.

Si voleu saber més coses estigueu atents a les nostres xarxes socials i mentrestant, queda't a casa gaudint del MARQ

Alexis Becerro, atenció al públic del MARQ a Lucentum.

..........

TASQUES DE RECUPERACIÓ I POSADA EN VALOR

Als anys 90 del segle XX s'inicien les tasques de recuperació i posada en valor del jaciment del Tossal de Manises a Alacant, l'antiga ciutat romana de Lucentum, com ja s'ha comentat anteriorment, convertint-lo en un dels jaciments més importants de la Comunitat Valenciana.

Igual que a Illeta es col·loquen graves de diferents colors per identificar àrees ja excavades i protegir-les, a més de diferenciar-les les unes de les altres, però els colors i els seus significats varien d'un jaciment a un altre.

A Lucentum els colors són:

Groc per a la zona defensiva, és a dir muralla i torres.
Blanc per distingir zones públiques, carrers i algunes tabernae.
Assolades per identificar les cisternes i la seva acumulació d'aigua o sistema de clavegueram/cloaca.
Grisos per a la Maqbara (necròpolis islàmica).
Vermelles per identificar els habitatges romans.
I marrons o vermelles fosques per representar zona incendiada (habitatge preromà d'origen cartagins).

Comprovant la identificació de colors als dos jaciments, aquests coincideixen en el color blau per representar l'emmagatzematge d'aigua; la resta són diferents.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

.....

VISITES GUIADES I TALLERS ALS JACIMENTS

Als jaciments com el Tossal de Manises i la Illeta dels Banyets, durant tot l'any es realitzen visites guiades a tot tipus de grups, sobretot durant la temporada d'hivern, ja siguin escolars, universitaris, com a diferents associacions, o famílies durant els caps de setmana als passis guiats, en els horaris previstos; per la qual cosa tenim un públic molt variat i així es realitzen visites guiades adaptades a qualsevol d'ells.

Una cosa interessant és que per als més petits, o grups escolars durant l'hivern es realitzen tallers d'excavació mitjançant un calaix de mida mitjana, com en diem nosaltres; on se situen algunes peces o exemples de materials trobats ia través d'una fitxa per emplenar i alguns utensilis facilitats als alumnes, aquests poden realitzar treballs d'excavació perquè puguin veure amb les mans pròpies, com és el treball de camp i puguin adonar-se'n de com és d'important la conservació d'aquestes troballes, el valor que tenen les restes arqueològiques, la història pròpiament dita, i la posterior conservació i posada en valor dels recursos que tenen a la seva ciutat.

Per als grups d'alumnes que acudeixen als jaciments de visita, aquest tipus d'activitats són molt interessants i divertides, ja que cada dia com a guia del jaciment, observo sortir els alumnes molt contents per tot allò que han après tant a les visites com a la feina feta als tallers pels meus companys.

Tot això realitzat a través del departament de didàctica del MARQ i els companys d'aquest departament, que són els que s'encarreguen de fer aquests tallers educatius i de forma didàctica, mostren als més petits un trosset molt important del que ha format i segueix formant part d'alguna manera de la nostra ciutat, fent la feina més atractiva als més petits.

Anabel Castro, guia del MARQ a jaciments.

.....

MAQBARA

Hola a tots!

Avui m'agradaria parlar-vos sobre el jaciment arqueològic del Tossal de Manises (Alacant) i, concretament, sobre la maqbara o necròpolis islàmica que va ser creada sobre les restes i ruïnes de la ciutat romana de Lucentum. La necròpolis va ser excavada en diferents campanyes d'excavació, com les realitzades per Lafuente Vidal el 1931 i 1932, o les efectuades per Figueras Pacheco entre els anys 1934 i 1935. Aquestes primeres campanyes arqueològiques es van veure completament truncades i interrompudes per aquesta Civil, el 1936, i no es tornarien a reprendre fins als anys 50 del segle passat i ja més recentment, durant el projecte de recerca, consolidació i posada en valor del jaciment.

Des del segle II dC, Lucentum va iniciar un lent procés de decadència que culminaria amb el seu abandonament definitiu al segle III dC. Es tracta d'un moment en què es va produir un important procés de ruralització a la zona, és a dir, molta gent es va desplaçar a viure al camp però, per altra banda, un elevat contingent poblacional es va assentar en altres ciutats més pròsperes, com Ilici (Colònia Iulia Ilici Augusta, Elx), que era una colònia i, per tant, pagava menys impostos a Roma. A més, estava molt ben connectada tant per terra -ja que per ella passava la Via Augusta, considerada com “l'autopista del Mediterrani” de l'antiguitat- com per mar, en comptar amb un gran port obert al mar Mediterrani, situat a l'actual Santa Pola-.

Tot i que s'ha documentat una recurrent freqüentació de la zona en època altimperial/tardoantiga, no serà fins als primers moments de la dominació musulmana quan es produeixi una nova ocupació del lloc, però no pels vius sinó per difunts, ja que es va crear una maqbara o necròpolis islàmica que va estar en funcionament des del segle VIII fins al segle X dC, segons les dades obtingudes.

L'emplaçament de la maqbara en aquest precís lloc no és fruit de l'atzar, sinó que obeeix a una sèrie de trets comuns a la majoria; aquesta es localitza en un vessant i es relaciona amb punts d'aigua encara que, actualment, la relació visual entre la maqbara i la línia de costa es troba desvirtuada, a causa de l'enorme pressió urbanística patida a la zona, principalment a causa del boom immobiliari derivat de l´eclosió del turisme de sol i platja. Òbviament, un altre punt relacionat amb la ubicació és la necessària proximitat a algun nucli d'hàbitat, a prop o al costat dels camins d'accés, qüestió no resolta de moment, ja que no ha aparegut cap nucli de població als voltants. És possible que es tractés dels habitants d´un petit assentament rural o, fins i tot, d´una alqueria propera. Respecte a aquest tema, podem obtenir certa informació a partir de l'anàlisi antropològica de les restes òssies que, en aquest cas, indiquen que aquests individus probablement treballaven al camp i en vivien.

D'altra banda, el nombre total de tombes localitzades és de cent vuit individus inhumats seguint el ritu musulmà i un altre, curiosament, associat al ritu cristià. Les anàlisis antropològiques han revelat que es tracta d'una dona adulta i, encara que no s'ajusta totalment a la retícula, les sepultures islàmiques no només respecten aquesta inhumació sinó que, a més, aquesta està envoltada per enterraments infantils musulmans. S'estudien hipòtesis com el parentiu o la tradició mortuòria a la zona, encara que no disposem de dades suficients per explicar aquest fenomen.

Si voleu obtenir més informació us recomano el llibre “La Maqbara del Tossal de Manises”, una publicació del nostre company Enric Verdú Parra, tècnic del MARQ.

https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/Publicaciones/es/LA-MAQBARA-DEL-TOSSAL-DE-MANISES-ALICANTE-P64.html

Espero que els hagi resultat interessant l'article i els envio una enorme salutació.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

....

PRESÈNCIA ÍBERA A LUCENTUM

Hola!

Avui us voldria parlar de la presència ibera prop del Jaciment del Tossal de Manises, a la ciutat iber romana de Lucentum.

Després de diversos estudis realitzats pel MARQ i les excavacions dirigides sota la supervisió de Don Manuel Olcina Domenech, director del museu arqueològic provincial d'Alacant, ens desvetllen que prop del Tossal de Manises podia haver-se assentat un poblament iber, situat al Tossal de les Basses .

El Tossal de les Basses és un jaciment arqueològic situat a uns 300 metres del Tossal de Manises, i la seva extensió és d'unes 3,5 hectàrees. S'hi han trobat restes de les tribus més antigues i prehistòriques de la ciutat d'Alacant, desenvolupades durant l'edat del Bronze, a l'etapa Neolítica.

Temps després, aquesta mateixa zona ocuparien un poblament Ibero, desenvolupat durant els segles IV i V aC. Aquest poblat es trobaria envoltat d'una gran muralla, de la qual tan sols s'han trobat les restes dels murs d'aquesta fortificació.

L'interior de la zona fortificada es troba dividit en àrees la distribució de les quals està delimitada per carrers. En algunes s'han trobat restes d'edificis destinats a emmagatzemar productes. Al sud d‟aquests sectors d‟emmagatzematge, s‟ha pogut comprovar l‟existència d‟embarcacions primitives d‟època Ibera.

Un altre dels descobriments, en aquesta zona, va ser la Necròpolis Ibera, en què es van trobar gairebé un miler de tombes.

Als cèrcols de la muralla s'han trobat restes de zones dedicades a treballs artesanals, vinculats amb la terrisseria i la metal·lúrgia de la plata.

Una troballa veritablement interessant en una de les estances properes a l'Albufereta va ser trobar fragments de vaixells de guerra de terracota, ja que segons alguns historiadors ens indiquen una evidència clara de l'existència d'un santuari naval.

També es van trobar restes d'algunes peces, ja que sembla que aquest enclavament hagués estat destinat a l'explotació de recursos de l'entorn i també a la importació d'altres productes.

#eomoquedeencasaambelMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ a jaciments arqueològics.

....

JACIMENTS QUE ENAMOREN

#sabiasque... El jaciment del Tossal de Manises i la Illeta dels Banyets són dos dels atractius turístics més importants i visitats, no només de la província, sinó de tota la Comunitat Valenciana.

Aquests jaciments estan plens d'històries i llegendes des de temps de la Prehistòria, passant per la cultura Ibera, Romana i destacant especialment els intercanvis comercials a través del Mare Nostrum amb altres cultures com els fenicis, grecs i cartaginesos i també pobles indígenes i tribus, adoptant així no només objectes de subsistència i decoratius o de luxe sinó cultures i altres costums.

Per aquesta mateixa raó, ambdós jaciments, es converteixen en llocs emblemàtics però no només a nivell turístic i històric pels alacantins o els turistes interessats en l'evolució de les nostres terres, sinó també pels enclavaments on se situen, convertint-se així en llocs màgics per fotografiar o on poder gaudir en grup, de forma individual, en família, o també en parella.

Nosaltres, els treballadors dels jaciments, tant els guies com el personal d'atenció al públic i els companys de seguretat, hem estat testimonis, en diverses ocasions, fins i tot de comandes dins dels nostres jaciments, fotografiant aquests llocs tan iconogràfics de la nostra província , de manera que indirectament les parelles ens han fet participes de la seva pròpia celebració.

És per això que veiem que aquests jaciments històrics també enamoren i per això ens sentim feliços i satisfets que el públic sàpiga apreciar aquests llocs tan meravellosos de la nostra ciutat.

#ommequedoalmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

TOTS ELS CAMINS CONDUEIXEN A ROMA

#sabiasque... La civilització d'època romana va ser pionera en la construcció i la creació de camins i vies de comunicació entre viles, ciutats i l'accés a aquestes.

S'estima una creació de més de 140.000km de calçada que connecten les unes amb les altres tenint l'epicentre i punt cultural, comercial i centre polític a Roma. Per això la dita tan popular que diu: “tots els camins condueixen a Roma”.

Aquest tipus de construccions a més permetia el control polític, militar i el desenvolupament comercial de les ciutats, convertint i entenent Roma com a “estat”.

Una de les principals calçades d'època romana, que recorre Espanya és la coneguda Via Augusta, degut gairebé amb tota seguretat a les intervencions i modificacions que es van realitzar a la via en època de l'emperador August.

Aquesta té una longitud de 1.500km aproximadament, que recorre tota la Península des dels Pirineus fins a Cadis, vorejant el Mediterrani, passant a prop de l'antiga ciutat de Lucentum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

LA VIA PRINCIPAL DE LUCENTUM

#sabiasque... L'estiu del 2017, durant la campanya d'excavacions fetes cada mes de juliol; es va localitzar la via principal de l'assentament cartaginès, és a dir del primer poblat que va habitar el jaciment arqueològic de Lucentum, cosa que seria la posterior ciutat romana, a l'Albufereta.

Es descobreix així l?avançat entramat urbanístic d?aquest primer assentament.

S'estudiaven diverses hipòtesis sobre si l'assentament cartaginès era un poblat o podria haver estat un fortí, però amb aquesta última troballa es confirmava que es tractava d'un poblat púnic i aquest seria el més gran i el carrer més antic d'aquest assentament.

Segons D. Manuel Olcina, director del museu arqueològic, (MARQ), juntament amb Antonio Gilabert i Eva Tendero com a equip d'arqueologia principal, s'ha descobert que sota aquesta via, no hi ha res més, per tant es tractaria de la via principal i és molt important per poder reconstruir tota la història i entendre'n el context.

D'aquesta manera també es confirmaria que la porta de l'assentament púnic, és a dir, la porta d'aquesta primera fase de la muralla, estaria situada just a la prolongació d'aquest carrer.

Com ja s'ha dit en un altre article anterior, aquesta porta encara està pendent d'excavar però ja es té prevista per a propers treballs d'arqueologia, ja que es té la certesa d'on estaria situada.

Aquest carrer seria el més ample, i estaria connectat a un altre eix viari, per la qual cosa es tractaria d'una zona “urbanísticament planificada”.

Es diu que a causa de les diferents capes de pavimentació localitzades hi va haver algunes reformes, que indicarien que es cercioraven de la conservació de la via principal.

Això ens indica que any rere any els jaciments de la província d'Alacant ens continuen brindant durant els treballs d'excavació i arqueologia grans descobriments sobre la nostra història.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

LES VILLAE ROMANES

#sabiasque... Les viles romanes també anomenades villae, es trobaven situades als anomenats barris suburbans oa la perifèria, és a dir, fora de les ciutats emmurallades però properes a aquestes i els camins o vies per estar ben connectats; eren similars a una casa de camp de les actuals, és a dir un ampli habitatge amb terreny.

A Lucentum la major part de les viles properes a la ciutat desapareixen al llarg del segle III amb l'evident declivi de la pròpia ciutat. Tot i així apareixen restes d'una vila al parc de les Nacions prop del nostre jaciment. Però igual que passa amb la resta de vestigis ibers i romans, amb les construccions realitzades a la zona de l'Albufereta, es van eliminant molts elements que formen part de la història i del context del jaciment, com per exemple: trulls, les instal·lacions per a la producció del peix, premses per al vi, les viles entre elles, la necròpolis, àrees de producció, etc.

Es tractava també de zones cultivades per a la seva posterior producció i comercialització o abastament propi (pars rustica), per la qual cosa les viles comptaven amb un gran terreny i diferents estades o sales, vinculades a l'habitatge del propietari (pars urbana).
A prop del Tossal de Manises i del Tossal de les Basses es van localitzar dues viles per a la producció d'oli i vi, això se sap per la presència d'un torcularium ia més del forn per a aquest ús.

Els amos d'aquestes viles normalment eren els que pertanyien a les classes més riques de la població. Les seves riqueses venien de rendes que aconseguien de l'explotació de les extensions i les àrees agrícoles. Els seus amos es traslladaven a elles per temporades per vigilar i controlar la feina i la producció que s'hi realitzava, a més de descansar i divertir-se però sense privar-se dels mateixos luxes dels que tenien als habitatges que tenien a les ciutats. tant es podria dir que són com les segones residències de què disposen algunes persones a la nostra societat actual. És a dir, podem fer-nos una idea de com serien aquestes viles ja que s'assemblen molt a les nostres actuals cases de camp.

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta.

....

LES TERMES ROMANES

#sabiasque... Al jaciment del Tossal de Manises, l'antiga ciutat romana de Lucentum, s'han trobat dues edificacions dedicades als banys i cura de la higiene, és a dir, podem veure dues termes romanes.

Totes les ciutats romanes, encara que fossin humils i tingueren menor mesura, sempre comptaven amb aquest tipus d'edificacions a causa de la importància que tenien per als romans i curiosament a Lucentum en trobem dues.

A unes se'ls ha anomenat les termes de la muralla, aquestes són més àmplies i modernes i es troben molt a prop de la muralla defensiva, d'aquí el nom que se li ha posat.

Les altres en canvi són les anomenades termes de Popili, a causa de la troballa del banc en forma de “T”, de Popili Onix que es va localitzar al seu interior. Aquestes finalment, es tractarien de les termes més antigues del jaciment, i de menor mida.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

LES INSULAE ROMANES

#sabiasque... En època romana s'anomenava insulae als blocs o pomes d'habitatges, normalment en règim de lloguer per a aquells ciutadans que no podien permetre's tenir un habitatge propi com eren les Domus.

Normalment a la part de baix es construïen els locals comercials o tallers artesanals, anomenats “tabernae”.

Les insulae estaven construïdes amb maons i argamassa, si ho pensem bé, seria una cosa molt similar als edificis actuals d'apartaments o blocs d'habitatge a pomes urbanes, on trobem a baix els locals comercials i a dalt els habitatges. Però al contrari que actualment, amb els àtics, en aquella època com més pobre i modest, més amunt de l'edifici estaven situats els ciutadans.

Al Tossal de Manises, l'antiga ciutat romana de Lucentum, hi ha alguns exemples d'insulae però on es conserven millor és a la ciutat de Roma, molt a prop del Capitoli.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

EL MIRADOR DE LUCENTUM

#Sabiasque…Al jaciment del Tossal de Manises, al punt més alt de l'antiga ciutat romana de, LUCENTUM, hi ha un mirador, una mica més amunt del famós mosaic romà.

Des del mirador de Lucentum, un dels punts més bonics pel que sembla molta gent que ens visita, es pot veure la geografia de tota la zona que va formant l'Albufereta i que s'ha anat modificant al llarg dels anys.

Se situen uns panells als punts cardinals amb imatges del perfil geogràfic de l'època romana i posterior i la comparació amb l'actualitat.

A dia d'avui es poden veure les edificacions i part del Tossal de les Basses, aquest altre jaciment de què ja hem parlat alguna vegada.

Des del més alt del preciós mirador, s'entreveu part de la costa, a dia d'avui coberta per grans edificacions que han anat amagant el jaciment entre elles.

Podem distingir i comparar gràcies als panells informatius, l'evolució de l'ambient i de la geografia del lloc que envolta el jaciment del Tossal de Manises, fent-nos una idea de com seria en època romana o fins i tot als segles XVI i XVII que coincideixen amb l'expansió de l'horta alacantina, per la qual cosa a més, com podem comprovar moltes de les torres defensives d'aquella època i el que formaria part de l'horta alacantina, encara es conserva malgrat els espolis a tota la zona de l'Albufereta.

Aquestes torres defensives van ser construïdes per defensar-se dels atacs dels pirates barbarescos, algunes ja desaparegudes íntegrament i altres conservades en zones com Santa Faç o la Condomina a més de les que podem veure des del mirador de Lucentum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

...

ORNATRIX

#Sabiasque... La paraula Ornatrix significa adornadora, encara que també es diria en masculí adornador com a “ornator”.

Eren persones designades com a esclaus o esclaves, existents tant en època romana com grega.

S'encarregaven de la cura i pentinat del seu amo als habitatges de la població més rica. A més de la cura del cabell i pentinat podien encarregar-se de l'adorn corporal, dissimulant així alguns defectes, utilitzant perfums, joies i tints.

També van arribar a existir ornators per als mateixos criats d'algunes cases riques perquè també fossin elegants sobretot pel que fa al cabell, ja que això era considerat un gran luxe.

També es va generalitzar el costum d'adornar les estàtues dels ídols arribant a cobrir-les amb joies.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

PLAQUES D'INTERVENCIÓ: TESTIMONIS D'UN BON TREBALL

#Sabiesque... Com bé saben, ja que hem parlat en articles anteriors sobre els treballs realitzats i la posada en valor tan important que s'ha realitzat als jaciments, tant a Lucentum com a la Illeta dels Banyets.

Però avui els volia comentar una cosa curiosa, i és que en visitar aquests jaciments, si es fixen una mica, poden trobar en algunes de les muralles o habitatges, entre les lloses de pedra, unes plaques identificatives amb unes fletxes i uns anys concrets.

Aquestes plaques són testimonis indicadors dels treballs dintervenció realitzats. On són les plaques situades, matisant amb les fletxes i els anys, tot aquest treball realitzat i fins i tot diferenciant els diferents materials entre el treball d'intervenció i els vestigis originalment trobats, que serviran per assenyalar en futures intervencions tant allò realitzat garantint la seva reversibilitat com necessitat de conservació i integritat de l'element original.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

EL FÒRUM ROMÀ

#sabiasque... El fòrum romà és un espai públic on s'allotgen diferents edificacions públiques, amb entitats com podien ser tant civils com religioses, és a dir edificacions dins del fòrum d'una gran importància per a la ciutadania en època romana.
Sabies que la paraula “fòrum” també es pot traduir com a “plaça” i aquesta paraula “plaça”, prové del terme grec “plateia”, designant-la com un carrer molt ampli i un lloc de trobades i àmbit polític.

En aquest lloc es decidien els assumptes de govern, també es realitzava part de la comercialització i intercanvis, per tant la plaça també s'utilitzaria com a zona de mercat, (exactament igual que actualment), i com a lloc per impartir justícia, o alliberar esclaus.

Beatriz Bueno, guide at Lucentum

....

USOS CULTURALS DE LUCENTUM

#sabiasque... El jaciment del Tossal de Manises, LUCENTUM, es va convertir fa anys en un lloc cultural, no només per la possibilitat de visita accessible a les seves restes arqueològiques en si, sinó també per les activitats que van arribar a realitzar-s'hi promogudes per la Diputació Provincial de Alacant, sobretot en època estival.

Entre les troballes i les restes de la ciutat de Lucentum, s'han arribat a fer concerts de Jazz, Zarzuela, Dansa, Teatre a l'Aire Lliure entre altres festivals d'estiu, els quals han generat una enorme difusió i acceptació entre els ciutadans alacantins i quants turistes ens visiten.

No només en aquest moment, sinó que avui dia, fins i tot anys més tard encara acudeix gent al jaciment, preguntant pels concerts o les “famoses gales”, com van ser conegudes per molts; per al seu gaudi, i en el projecte del qual treballa actualment l'Àrea d'Arquitectura i Cultura de la Diputació juntament amb l'equip tècnic del MARQ per poder-los reprogramar més enllà de les Jornades de Recreació Històrica Lucentum Reviscit que anualment se celebren amb l'Associació Hispana Romana i que aquest any assoliran la seua Cinquena Edició, per així atreure la cultura en tots els sentits, en un enclavament espectacular i dels més importants jaciments a la Comunitat Valenciana.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

LES PORTES DE LUCENTUM

#sabiasque... Al jaciment de Lucentum s'han trobat dues entrades, una d'elles es tracta de l'anomenada “porta oriental” que donava a un camí secundari que arribava fins a la Via Augusta per comunicar amb la resta d'accessos a altres ciutats i viles romanes.
Aquesta via recorre per les nostres terres la vall del Riu Vinalopó. Des de la zona de Novelda i Aspe naixia un ramal que anava a través d'Agost i Sant Vicent del Raspeig fins a arribar a l'antiga Lucentum.

L'altra porta, encara pendent dels treballs exhaustius d'excavació, donava a un port pesquer per a l'aprovisionament, aprofitament dels recursos naturals propers a la ciutat i per a la posterior comercialització que comunicava amb la badia, encara que amb una gran competència com va ser el Portus Ilicitanus, per això, passats uns anys, el ancoratge de Lucentum va entrar en crisi amb la desaparició d'aquesta ciutat.

Tot i això, es diu que en època Ibèrica ja existia en aquest mateix lloc un petit embarcador.

A l'època musulmana i baix medieval-cristiana, l'activitat portuària és traslladada a un nou enclavament on estaria situada la nova urbs, és a dir a les faldes de la Muntanya Benacantil.
A través de la via marítima no només es van intercanviar productes alimentaris i productes ceràmics o altres materials, sinó que s'han intercanviat idees, costums, religions i cultures, al llarg de tota la història.

De manera que la ciutat anava creixent, també ho feia al seu port. El Mediterrani i les necessitats van modificant i creant la ciutat i el seu port.

Al llarg de totes les etapes històriques per les quals ha anat passant Lucentum, es mostra a cada racó dels vestigis trobats, com aquesta ciutat costanera sempre ha aprofitat i ha tingut una relació molt important amb el Mar Mediterrani.
És a dir que la ciutat d'Alacant sempre ha estat lligada al mar, no només per a l'oci com es coneix avui dia, sinó per a aprofitar-lo, i enllaç clau amb altres ciutats i viles a través de l'anomenat Mare Nostrum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

CALÇAT

#sabiasque... En època romana no hi havia gran diferència entre el calçat masculí i femení? Tot i això les sabates de les dones estaven fetes amb pells més suaus, de colors variats i més adornats.

El calçat, com ara, es feia servir segons el clima i l'activitat que s'havia de fer, és a dir, hi havia una gran varietat al contrari del que es pensa, hi havia des de botes i sabates fins a les famoses sandàlies.

Molts dels calçats utilitzats per part dels romans van ser, en part, adaptacions provinents d'altres cultures. Per exemple, les sabates calcei provenen de tribus etrusques i les sandàlies de pobles grecs.

El material que més es feia servir era el cuir per la seva resistència i flexibilitat.

Igual que a la vestimenta, hi havia dissenys al calçat per a allò quotidià i per a allò extraordinari (mostrant l'elegància i classe social).

Era habitual veure les dones amb sandàlies decorades amb fines perles i ornaments d'or al llarg de tota la història de Roma.

TIPUS:

Les sandàlies, soleae, s'emportaven a casa o quan feia bon temps o també per als soldats i treballadors.

Els esclops, “socci”, quan plovia

Les sabates, calcei, es reservaven per a grans ocasions (els ciutadans els havien de portar sempre amb la toga).

I les sandàlies per a l'exèrcit anomenades càligues.

Un altre tipus de calçat menor era el dels esclaus, una mena de esclop “soccus”.

El calçat era confeccionat pel calceolarius- el sabater. Depenent de l'habilitat del treball que feia, de la qualitat dels materials, s'establia el preu igual que avui, com més qualitat, més gran era el preu.

Com podem comprovar hi ha coses que no han canviat gaire, des d'època romana fins a l'actualitat.

Gaudeix del MARQ des de casa a:

>> https://bit.ly/2vTfJekk

#ommequedoencasaambelMarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

..........

MONEDES

#sabIasque… La circulació monetària al Tossal de Manises, en els temps de la ciutat romana de Lucentum, està caracteritzat per la moneda de bronze pertanyent a l'Imperi d'August entre els anys XIX i XV aC amb emissions de diferent valor:
Sestercis

Dupondis (valor de mig sesterci)
Ases (valor de mig dupondi)
Semis (valor de mig As)
Quadrants (valor de mig semis)

També existien monedes de plata, el Denari (valia quatre Sestercis)

I monedes d'or com l'Àureo, el valor del qual era de 25 denaris.

Aquest sistema monetari va estar vigent fins al segle III dC, quan va aparèixer la nova moneda, l'Antonià, que va substituir denaris i sestercis.

Gaudeix del MARQ des de casa a:

>> https://bit.ly/2vTfJek
#ommequedoencasaambelMarq

Elena Noguera, guia del MARQ a Lucentum.

.....

CLAVEGUERAM

#sabiasque... A l'antiga Roma es va construir la claveguera màxima, era una de les xarxes de clavegueram més antigues del món que s'utilitzava per drenar els aiguamolls locals i eliminar les restes residuals d'una de les ciutats més populars del món, portava un afluent cap a el riu Tíber, que fluïa al costat de la ciutat.

El nom significa literalment "L'Alcantarilla Mayor" i d'acord amb la tradició, la seva construcció podia haver-se iniciat al voltant de l'any 600 a. C. per ordres del rei de Roma Lucio Tarquinio Prisco.

A la ciutat romana de Lucentum, segons les excavacions realitzades i sota la supervisió del director del MARQ, Don Manuel Olcina Domenech; la seva xarxa de clavegueram és modesta i circula de forma subterrània pel centre d'alguns dels carrers més importants o cèntrics del jaciment. Només es coneix part del seu sistema de clavegueram, que discorre per la meitat del carrer de Popili i es connecta amb el carrer que porta al fòrum i té un ramal transversal que recull les aigües pluvials i restes residuals de la zona central, la plaça . També el recorregut final de la Domus del Peristil i el del carrer de la chambilla, que al punt central connecta amb un tram més ample, al qual se li ha donat el nom del gran col·lector, finalment es coneix també una sortida de una claveguera a la muralla al nord de la porta Oriental.

Les parets estaven fetes de maçoneria i morter de calç, recobertes de grans lloses de formes irregulars, les quals en alguna zona tenen forats de forma circulars, que són tapades amb una pedra simplement encaixada que funcionaven com a registre.

Una cosa significativa és que en construir el sistema de clavegueram de Lucentum, en un tram just davant de les termes de Popili, es fa una modificació arquitectònica i urbanística, en ser elevat el propi carrer; per la qual cosa es troben diferents alçades que donen lloc a que alguns habitatges o tabernae haguessin de modificar els llindars, construint escales de pedra d'accés per al nivell inferior al que s'havien quedat i d'aquesta manera no haver de modificar tot el pis, degut a l'elevació del carrer en construir la claveguera a la via principal.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

.....

EL PAISATGE RURAL

#Sabiesque… El paisatge rural en època romana, al voltant d'algunes ciutats presentava una divisió parcel·lària de trama ortogonal.
Les parcel·les estaven incloses en extensions quadrades, anomenades centúries (d'aquí el nom genèric de centuriació) d'aprox. 50,5 ha. Els límits dels quals es materialitzaven en camins o cunetes.

La centuriació va ser un instrument de repartiment de terres (deductio). Els eixos principals de tot l'espai dividit eren el Kardo (Eix NS), i el decumano (Eix EO).
El sistema de coordenades que generava la quadrícula centuriada, va ser utilitzat com a denominador de les possessions rústiques, sent un document de gestió cadastral de propietats.
S'han localitzat centuriacions a diferents punts de la província d'Alacant, però la més ben conservada se situa als voltants d'Ilici.

Gaudeix del MARQ a casa:
#ommequedoencasaambelmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ al jaciment de Lucentum.

..........

LA VIDA QUOTIDIANA

#Sabiesque Molts dels objectes trobats als jaciments romans ens revelen aspectes de la vida quotidiana dels seus habitants.

A les diferents excavacions d'aquest període de la nostra història s'han trobat elements com miralls de bronze, flascons de vidre per a perfums, varetes de la mateixa matèria per remoure els perfums, agulles d'os o metall per subjectar els cabells, pintes, pinces, etc. , són elements que deixen entreveure la cura personal ja des d'època romana i fins i tot abans; sobretot de la cura femenina.

Fins i tot durant l'Imperi romà es va posar de moda portar les mans carregades d'anells amb pedres precioses que conservaven en unes capsetes especials dactylotheca.

Les dones tenien objectes d'ús quotidià que, en alguns casos, es podien considerar joies, com són les agulles que feien servir: fibulae per a la roba i comatòria per als cabells, així com cintes brodades en or o en plata.
El més curiós de tot és que molts d'aquests objectes encara els podem veure avui al MARQ i avui te'ls portem a Casa

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

...

RECREACIONS HISTÒRIQUES

#Sabiesque...

A Lucentum, un cop l'any més o menys, es fa el Lucentum Reviviscit, que és una recreació històrica adreçada a tots els públics i molt especialment a les famílies. .
Aquestes Jornades, anomenades Lucentum Reviviscit, recreen la vida quotidiana a la romana ciutat de Lucentum.

Els participants, l'Associació Cultural Hispana Romana, recreen escenes quotidianes, amb la supervisió dels investigadors i arqueòlegs del MAR Q i els seus companys de la Unitat Didàctica de la Fundació MARQ, que realitzaven els romans a les seves ciutats i viles, de manera fidel a la realitat i molt didàctica perquè fins i tot els més petits les puguin gaudir.

Es fan diverses jornades de recreació, i els nostres romans d'Hispània Romana, munten el seu campament i fins i tot dormen al jaciment.
Fan tallers, cerimònies religioses, judicis…mostrant quins objectes utilitzaven al seu dia a dia, etc. La part favorita dels petits sol ser la recreació de lluites entre gladiadors, una escena que agrada també als més grans.

I tu? Vols passar-t'ho igual de bé? Només has d'estar atent a les nostres xarxes socials per saber quan seran aquest any, mentrestant queda't a casa!

Alexis Becerro, atenció al públic a Lucentum

...

ELS LLIBERTS

#Sabiesque... A l'Antiga Roma un llibert era un esclau que havia estat alliberat però seguia lligat al seu antic amo?

S'aconseguia la llibertat per mitjà de l'anomenada manumissió, és a dir, el procés d'alliberament que l'amo donava a l'esclau. Un esclau podia ser alliberat per afecte, per mèrits o favors realitzats, per la predisposició del propi amo, comprant la seva llibertat, o per la mort del seu propietari, qui al seu testament solia alliberar-lo com a mostra de generositat.

Com a dada curiosa al jaciment de Lucentum es va trobar una inscripció, que avui podem veure a la Sala de Roma del MARQ, en què es diu “Marco Popilio Onyx ho va fer dels seus diners”, (ampliant la reforma d'una de les termes i deixant-ne constància); el seu cognom "Onyx" és d'origen grec, i ens indica l'estatus social; això no vol dir que fos grec, sinó que era habitual que els propietaris donessin als seus esclaus un nom hel·lè, ja que això els atorgava més valor.

Un detall molt curiós, oi?

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

...

COM LUCENTUM ES VA SALVAR DE LA SEVA DESTRUCCIÓ

#Sabies que… Solveig Nordstrom és una arqueòloga sueca que va aconseguir que el jaciment arqueològic de Lucentum o també conegut com a Tossal de Manises, (parcel·la d'uns 25.000 m2 aproximadament), se salvés de la seva destrucció.

Solveig es va tombar davant de les excavadores després d'avisar la premsa internacional de l'atropellament que s'estava a punt de cometre amb el patrimoni cultural més important de la província d'Alacant, salvant així el jaciment de l'espoli.

Hi havia la possibilitat d'un gran projecte urbanístic, un complex hoteler als anys 60 en aquest mateix enclavament.

Va haver d'intervenir una persona de fora de la nostra ciutat, per poder conservar part de la nostra història i patrimoni per adonar-nos de com era d'important i és avui dia aquest lloc.

Cinquanta anys més tard, al març del 2011, es va fer un homenatge inaugurant el parc que porta el seu nom.

Beatriz Bueno, guia a Lucentum.

-------------------------tornar al menú >>

-------------------------------------------------- --------------NEWS

EL MARQ AMB EL DÍAMUNDIAL DE LA SÍNDROME DE DOWN

El 21 de març se celebra el Dia Mundial de les persones amb Síndrome de Down. El MARQ s´uneix a aquesta iniciativa reafirmant la col·laboració que durant set anys mantenim amb l´Associació Alacantina Síndrome de Down.

Des d'aquí us animem a donar suport a aquesta magnífica campanya, amb l'optimisme i la força, que ens transmeten les persones amb síndrome de Down, com José Manuel i Jesús de l'IES Mediterrània de Benidorm, que s'han unit el nostre hastag #quedateencasaconelmarq.

Pots veure el contingut complet a:

https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/Noticias/es/El-MARQ-con-el-Dia-Mundial-del-Sindrome-de-Down-N1199.html

tornar al menú >>

-------------------------------------------------- ---------------------------------------NEWS

SALA DE CULTURA ROMANA

Vídeos sobre Roma

.................

El Centurió

Port jac 0106 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Pena capital

Port jac 2905 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Necròfors

Port jac 2805 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Monedes romanes

Port guia 2705 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Calçada Romana

Port jac 2605 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Els daus

Port guia 2005 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Iscripcions Funeràries Romanes

Port guia 1505 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Qui era Marco Popilio?

Marc Popili from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo

Enterraments en època romana

E enterraments romans from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo

Més conegut sobre aquest tema dels guies >> AMPLIAR

El vidre a l'època Romana

V idri romà from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

....

Hola amics!!!

Avui us parlaré sobre la sala que més m'apassiona del museu. La veritat, us he de confessar que gaudeixo molt en cadascuna d'elles, tant per la riquesa de peces que contenen com per la manera com es mostren al públic. Però si hagués de quedar-me amb una, sens dubte escolliria la Sala de Cultura Romana.

Com a guia, gaudeixo molt mostrant aquesta sala als visitants, ja que és molt fàcil entendre com es desenvolupava la vida diària dels habitants d'una ciutat romana.

A la sala, tenim dues grans pantalles a banda i banda que ens permeten “viatjar en el temps”, per conèixer com era la ciutat romana de Lucentum i en què consistia el treball que es feia en els diferents tipus de vila. Els visitants poden observar les peces caminant pels carrers de la ciutat, entrant a l'interior de les “termes de la muralla” de Lucentum, veient com es varen les oliveres en una vila agrícola o com crien peix a la vila que se situava a la Illeta dels Banyets, viles en què produïen alguns dels productes estrella de l'Antiguitat, com l'oli d'oliva, la salaó de peix o el famós i cobejat garum, una salsa de peix fermentat i salat que, segons deien, tenia propietats curatives i afrodisíaques.

A més, aquesta sala acull una peça única al món: la “mà de bronze de Lucentum”. Trobada al Jaciment arqueològic del Tossal de Manises a L'Albufereta d'Alacant, Lucentum, durant la campanya d'excavació realitzada l'any 2005, dirigida pel nostre actual director del MARQ, Manuel Olcina Domenech. Es tracta del fragment d'una escultura feta en bronze, amb la tècnica de la cera perduda, que devia mesurar entre 2,20-2,30 m. d'alçada, i que se situava al fòrum de l'urbs. La mà sosté l'empunyadura d'una espasa molt especial, parazonium, símbol de poder militar i polític, que es caracteritza generalment per la representació d'un doble cap d'àliga. L'exemplar que tenim al museu converteix aquest detall en un “unicum”, en una peça completament insòlita i extraordinària.

Així que amics, únicament dir-vos una cosa… Amb un museu com el nostre, com no quedar-se amb aquest impressionant continent de saviesa, catalogat fins i tot com un dels “IMPRESCINDIBLES” per part de National Geographic?

Això és tot per ara però ens veiem aviat. I, és clar… “JO EM QUEDO A CASA AMB EL MARQ”!!!!

Maripaz Gadea, guia.

....

La dona i la religió a la cultura romana

Hola a tots!

Quan recorrem l'exposició permanent del MARQ, hi ha moltes peces que ens fan reflexionar sobre el nostre passat i, per tant, sobre el nostre present i futur. A més, ens ajuden a imaginar com vivien els nostres avantpassats, gràcies als objectes que van fer servir en el seu temps. Això ens passa quan visitem la sala de cultura romana i ens topem amb unes figuretes femenines que s'atribueixen a la deessa Venus, ja que en veure-les ens fan pensar en el paper de la dona a la religió romana. A priori, podríem pensar que el seu paper seria molt actiu a la religió, ja que el panteó romà compta amb nombroses deesses, però com veurà si segueix llegint poc té de real aquest pensament.

Per entendre la posició de la dona al món religiós romà cal destacar que la religió romana té un caràcter públic i per tant és una religió dirigida, administrada i organitzada des de l'estat, així que està fortament vinculada a la vida política i ciutadana. La vida política era una cosa exclusiva per als homes i, per tant, les dones quedaven excloses d'aquest poder. A causa d'això, el cap de la religió romana sempre ha estat un home. En època monàrquica era el rex; a l'època republicana el Senat es va convertir en la màxima autoritat religiosa; i amb la instauració del sistema de govern unipersonal a les mans d'August, el poder religiós va ser ostentat per l'emperador, pontifex maximus de la religió publica romana i alhora es va convertir en una divinitat.

No era diferent a l'àmbit privat o domèstic, ja que tant els membres de la família, com el culte domèstic estaven sota el màxim poder de la família, el paterfamílies, que era el sacerdot del culte privat, i l'encarregat de dur a terme els ritus i fer-los respectar.
Tot i així, cal destacar que la dona va tenir un espai reservat per expressar el seu sentiment religiós i fins i tot va arribar, en alguns casos, a ostentar el sacerdoci.

Un dels sacerdocis que podien exercir les dones era el sacerdoci a la deessa Vesta. El culte a Vesta requeia en sis dones de famílies nobles que consagraven la seva virginitat, de fet la pèrdua de la virginitat suposava un greu crim, el delicte d'incestum, de contaminació, sent les culpables condemnades a ser enterrades vives. Aquestes dones dedicaven la vida a la deessa des dels 6-10 anys fins als 36-40, durant els seus anys fèrtils. Aquestes dones podien exercir el sacerdoci perquè jurídicament eren considerades com a homes, ja que en ingressar al sacerdoci, la jove vestal sortia de la pàtria potestat del seu pare i ja no necessitava un tutor per realitzar els actes derivats de l'activitat civil, i així deixava de ser considerada una menor, com la resta de dones.

A més de les vestals, trobem la presència femenina al sacerdoci, però en aquest cas com a complet dels seus marits; ja que les dones dels flamines maiores i del rex sacrum, tenien com a comesa ajudar-los en els actes sacerdotals, encara que no gaudien dels privilegis jurídics que tenien les vestals, sinó que estaven sota el poder dels seus marits. Aquestes dones representaven el model de llevadora romana a la qual se li podrien aplicar els qualificatius de casta, púdica, lanifica, univira i unicuba.

Al marge d'aquests sacerdocis trobem la dona en un lloc destacat en el culte a l'emperador, on es van establir funcions sacerdotals femenines i masculines. A més les esposes i mares dels emperadors es convertien a divar imperials i després de la seva mort es convertien en divinitats que simbolitzaven la maternitat, sent assimilades a les deesses-mare fecundes que portaven prosperitat a l'imperi i protegien els seus habitants.

Dins de la religió romana trobem déus estrangers a causa dels contactes romans amb el món grec i oriental, així sorgeixen a Roma altres sacerdocis femenins vinculats a divinitats orientals: Baco-Dioniso, Magna Mater-Cibeles, Isis i el culte hel·lenitzat de la deessa Ceres , Demetre. Els casos de Cibeles, Isis i Demeter representaven formes particulars de maternitats que van resultar atraients a les dones romanes en presentar elements comuns amb els tradicionals cultes matronals, encara que un culte que se sortia d'aquesta percepció de la dona casta, és el culte mistèric a Baco , al principi culte exclusiu de dones, encara que amb el temps es van permetre homes, sobretot joves.

A més del sacerdoci femení, hem de destacar la participació d'aquestes en cultes i rituals, com ara les litúrgies matronals i cultes que practicarien futures comares com el Fortuna Virginalis, en aquest la nena que entrava a l'adolescència, normalment en tenir la primera menstruació , lliurava la seva roba infantil a la deessa fortuna i es col·locava l'estola pròpia de la llevadora. Era un ritu de transició que situava la jove romana en la posició de casadora, resultant evident als ulls de la gent a causa del canvi de vestimenta.

Però les dones no només participaven en cultes relacionats amb la fertilitat, també, encara que en moments destacats, la dona participava en cultes a les advocacions més polítiques i guerrera de la deessa Juno, o fins i tot durant l'etapa republicana rendien culte a Hercules. , veiem que la dona, encara que participava en cultes i rituals, tenia un paper molt limitat al poder polític i per tant al poder religiós.

Recorda que si vols més informació sobre el passat queda't a les nostres xarxes socials, i ben aviat ens veiem al MARQ.

Davinia Llopis, guia del MARQ.

....

EL CULTE PEL PENTINAT A L'ANTIGA ROMA

Hola a tots!

Avui us vull parlar de la quotidianitat a l'època romana, en concret d'un aspecte essencial per al dia de les classes més altes, ja que parlarem de modes, dels pentinats utilitzats per dones i homes des de l'època republicana fins a l'arribada del cristianisme; i és que a Roma realment hi va haver un gran culte al pentinat.

Partint de la base que les romanes sempre han estat de portar els cabells llargs, la seva forma va anar variant segons l'època. Començarem parlant de l'època republicana, moment en què la tendència va ser per a les dones, la de pentinats senzills, generalitzant-se els monyos amb la ratlla al medi. Ja en aquest mateix període va aparèixer el tupé que, a partir de llavors, va estar molt present i va evolucionar progressivament.

En època imperial i, especialment amb el canvi d'era, es comença a deixar enrere la sobrietat del període anterior i comencen a ser comuns els pentinats més sofisticats, als quals s'incorpora el trenat i es comença a jugar amb perruques, volums i rínxols . Per aconseguir els rínxols, s'utilitzava el calamistrum, un ferro candent que funcionava com una mena de tenaç. El pentinat més antic que es coneix en els primers anys de l'Imperi és el “pentinat Octavia” que consistia en un copet sobre el front i una trena recollida en un monyo al clatell.

Durant la dinastia dels Flavis va sorgir una nova tendència, pentinats alts de diversos pisos; els cabells eren recollits formant un semicercle (orbis) i deixant-los caure en rissos (anuli), mantenint cadascun al seu lloc mitjançant una agulla gruixuda (acus). De fet a la sala cronològico-cultural del MARQ dedicada a Roma podem veure mostres d'aquestes agulles i agulles per sostenir els pentinats. Cada pentinat tenia un nom, com el tutulus que era el pentinat que reunia els cabells al capdamunt del cap formant una mena de con i sobre ell es posava un vel. Aquests pentinats no es portaven diàriament, a causa de la seva complexitat, sinó que es reservaven per a les grans festes, i moltes vegades calia l'ajuda de dones expertes i fins i tot, de vegades, s'usaven postissos per augmentar el volum dels cabells i també es posaven redetes que mantingueren ben subjecte el pentinat.

Durant l'època de l'Imperi era molt comú l'ús de perruques, postissos, tints i fins i tot ungüents de color per al tint dels cabells eren molt corrents. Utilitzant agulles i cintes de porpra, a les quals moltes vegades s'hi afegien flors per decorar-lo, així com pols d'or, de rosa i perfums.

Com a curiositat, una moda exclusivament femenina era la d'aparentar tenir els cabells rossos; la dona romana solia tenir els cabells negres, i l'efecte ros s'aconseguia amb l'ús d'una tintura (gripau) que tenyia els cabells d'aquest color, complementant l'efecte amb l'ús de postissos formats per cabells nòrdics.

Però aquests pentinats tan elaborats van veure el seu declivi amb l'arribada del cristianisme influint també en la forma de pentinar-se en fomentar l'austeritat i la discreció femenina, tornant a la senzillesa, deixant enrere els tocats, les perruques i els bucles i tornant a posar de moda els monyos senzills i baixos amb la ratlla al mig, com durant la República.

En el cas dels homes els talls de cabells i la manera de portar la barba, també va anar canviant amb el temps.

Fins al segle III aC, els homes no s'afaitaven ni tallaven els cabells, però a partir d'aquest segle, es difon el costum d'afaitar-se, moda que perdura fins a la Segona Guerra Púnica, quan es va generalitzar el costum de treure's la barba. quaranta anys d'edat com a senyal de vellesa; quan començaven a notar-se els primers cabells blancs, les treien amb les pinces i amb el temps optaven per afaitar-se la cara definitivament. Durant aquest període els adolescents portaven els cabells curts i dret, és a dir, deixats al seu aire, els tallaven per pectinem o strictim, de rap.

A l'època d'Adriano torna la moda de la barba, que dura fins als primers decennis del segle IV quan arriba al poder Constantí, aleshores es torna de nou al costum d'afaitar-se; encara que hi havia excepcions. Els homes que estaven de dol es deixaven créixer la barba, igual que els cabells. El mateix feien els que tenien pendent un procés penal per fer sentir compassió al jutge, presentant-se mal vestits, bruts i despentinats. També portaven una barba espessa els filòsofs, singularitat que es remunta al costum grec de l'edat hel·lenística, quan tots van començar a afaitar-se i només els filòsofs van mantenir l'ús antic de la barba llarga. Durant l'època de Constantí existia una altra varietat de pentinat masculí, que era característic de joves romans que es preocupaven per mantenir un bon aspecte, aquest pentinat consistia a arrissar els cabells amb el calamistrum.

En veure aquest desig per seguir les modes, i de cuidar els cabells, també per part dels homes, podem entendre que un greu problema per a ells era la calvície, i els causava grans preocupacions. Juli Cèsar va ser un dels que va sentir aquesta preocupació, igual que Calígula, els que intentaven tapar la calvície amb perruques, diademes i fins i tot corona de llorers, un altre dels mètodes per dissimular l'alopècia era pintar el cap, imputant cada pèl.

Per tant no hi ha dubte que Ovidi tenia raó en dir: “ni jo em sento capaç d'explicar tantes modes diverses, nombre que augmenta amb altres cada dia que passa”, i és que la moda del pentinat anava canviant constantment i coincidint amb els emperadors que estiguessin en el poder en aquell moment, a més influïa sobre manera també la família d'aquest.

#quedateencasaambelmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.

....

ELS RITUALS FUNERARIS A ROMA

Hola a tots!

En aquest nou post del nostre espai #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos dels rituals funeraris d'època romana.

Els costums i ritus funeraris a Roma van tenir una llarga i variada evolució al llarg de la història. En els seus orígens, no existia una unificació de sistemes d'enterrament o tradicions que cal seguir, i serà, amb el pas del temps i fruit dels intercanvis culturals amb altres civilitzacions, quan desenvolupin els seus rituals fúnebres propis i reconeguts a nivell mundial.

Abans d'avançar amb aquest tema, però, hem de plantejar una qüestió, què significa la mort per a la societat d'aquesta època? Potser la resposta es resumeix en una sola paraula: tot. La mort era un aspecte molt present i encara més, quan l'esperança de vida era molt curta. Per aquest motiu, des de començaments de la República es va començar a creure en la permanència de l'ànima en el cos del difunt i no en la separació, com passava en cultures anteriors.

D'aquesta manera, calia un lloc subterrani cobert de terra perquè ànima i cos romanguessin units. La por que la seva ànima estigués destinada a tornar al món terrenal per turmentar els seus éssers estimats per no haver seguit les cerimònies fúnebres estipulades de dol i enterrament va portar qualsevol romà, amb capacitat econòmica, a deixar per escrit abans de morir els ritus funeraris que els seus familiars i hereus li havien de proporcionar, així com la ubicació de la tomba.

La preparació dels funerals de les altes classes socials es feia de dia i les famílies competien entre si per la grandesa de l'esdeveniment. Pel que fa al trasllat del cadàver a la tomba, sempre era a la nit perquè la mort era impura a més a més ser associada a la contaminació, per tant, havien de fer-se fora de les ciutats.

En el cas que no es tingués prou diners per comprar un terreny destinat a la inhumació o un nínxol per a la cremació, existia la possibilitat d'integrar-se al que es va anomenar col·legia funeratícia, associació de caràcter gremial o religiós, que, mitjançant un pagament anual d'una quota, es comprometien a vetllar perquè els socis tinguessin un funeral digne. Era l'única manera que les classes més empobrides poguessin tenir un lloc d'enterrament, llevat dels moments en què certs emperadors es van encarregar d'assegurar-los un funeral adequat.

Molt diferent era la situació per als més pobres, els quals eren recollits, al capvespre, als carrers, llançats en fosses comunes als afores de les ciutats perquè els seus cossos es podressin i, posteriorment, ser incinerats en aquestes mateixes fosses.

La preparació del cadàver, per a les classes adinerades, requeria una sèrie de complexos processos que passaré a comentar a continuació. Quan una persona moria, el familiar més proper recollia en un got el seu darrer sospir per retenir el seu esperit abans d'abandonar el món terrenal; després, se li feia un petó, li tancava els ulls i se li treia els anells per evitar qualsevol tipus de robatori a la sepultura. Per confirmar que la persona havia mort, se'l nomenava, en veu alta, tres vegades per tal de retenir l'ànima fins al seu enterrament i per descomptat, per comprovar la mort real. Del següent pas s'encarregaven els esclaus, els quals rentaven, perfumaven i vestien amb les millors gales, el cos del difunt. En alguns casos, el difunt també podia anar acompanyat d'una màscara, que faria temps que durés el seu enterrament. Per contra, els seus familiars anaven abillats amb els pitjors vestits, com era el cas de les dones, que esquinçaven i tacaven els vestits durant el ritu cerimonial com a demostració d'aflicció i pena.

L'esdeveniment següent, en cas de poder costejar-lo, seria la pompa funerària o seguici fúnebre. Per això es contractaven músics encarregats d'entonar melodies fúnebres, a continuació, portadors de torxes i darrere seu, les ploraneres acompanyant el fèretre. Les famílies nobles fins i tot podrien incorporar les imatges dels avantpassats que havien ostentat càrrecs públics, mitjançant les màscares dels familiars portats per homes. Darrere seu, arribava el taüt i els familiars vestits de dol.

Pel que fa a la durada dels funerals, com és evident, també depenia de la classe social que aquesta persona ocupés. En el cas dels pobres, eren sepultats el mateix dia o com a molt l'endemà, per tant l'exposició del cadàver era més aviat nul·la; les classes mitjanes i altes duraven de tres a sis dies, i, finalment, els emperadors, que arribaven a estar exposats tota una setmana.

Quan el difunt ja havia estat vetlat, segons el temps estipulat, ja només quedava el lloc d'enterrament: les necròpolis. Aquests espais funeraris, col·locats extramurs però propers a les vies d'entrada i sortida de la ciutat, esdevingueren un lloc d'ostentació a través de la seva decoració als monuments funeraris. Però, per sobre de qualsevol cosa, l'objectiu primordial serà garantir la memòria i el prestigi social del difunt.

Lorena Gomis, guia del MARQ

....

L'ARRANJAMENT PERSONAL A L'ANTIGA ROMA

Hola a tots!

Avui us vull parlar de la cura del cutis i dels productes de maquillatge que s'utilitzaven en època romana, i és que a la sala de cultura romana de l'exposició permanent del MARQ, trobem una vitrina dedicada a objectes utilitzats per a l'arranjament personal. Potser malgrat que la cultura romana és una de les més conegudes, encara avui és objecte de sorpresa per la seva arquitectura, pel seu vast imperi i sempre anem descobrint nous detalls sobre aquesta cultura fascinant, ja que hi ha temes, com el que anem a tractar avui que encara continuen sent desconeguts per a molts.

L'arranjament personal i l'aparença era molt important tant per a la dona com per a home en aquest moment i es donava encara més importància si és possible al cutis. La cura de la pell va ser una autèntica obsessió per a les romanes de classe alta, i al seu voltant es va desenvolupar un autèntic art del maquillatge no menys sofisticat i luxós que el de la nostra època.

La majoria de les dones es pintaven quan sortien de casa, sobretot els ulls, les celles i les parpelles seguint uns cànons de bellesa concrets i cuidats. Aquests cànons aconsellaven a la dona una pell lluminosa, rosada i, sobretot, blanca. Aconseguir una pell blanca va esdevenir una autèntica obsessió, ja era un tret de distinció. Per tant, per aconseguir aquest efecte de blancor s'utilitzaven diverses substàncies, moltes poc recomanables, que s'aplicaven sobre el rostre a la manera del maquillatge actual. Per fer-ho i per suavitzar alhora s'utilitzaven cremes en què destacaven els ingredients com lanolina de la llana d'ovella sense desgreixar, midó i òxid d'estany. La lanolina servia de base per a la barreja; el midó suavitzava la pell, funció per a la qual segueix usant-se avui dia en els productes cosmètics; l'estany era l'element que blanquejava la pell, i es va començar a utilitzar durant l'Imperi en substitució de l'acetat de plom, que tenia efectes molt nocius. També es feia servir una base de maquillatge elaborada amb vinagre, mel i oli d'oliva, així com les arrels seques del meló aplicades com una cataplasma i els excrements de cocodril o estornell. Altres ingredients utilitzats com a blanquejadors van ser la cera d'abella, l'oli d'oliva, l'aigua de roses, l'oli d'ametlla, el safrà, el cogombre, l'anet, els bolets, les roselles, l'arrel del lliri i l'ou. Amb el mateix propòsit, es deia que les dones ingerien comins en gran quantitat. Per dotar la pell d'una lluminositat més gran es feien servir les pólvores de mica.

Un cop aconseguit aquest color a la pell es passava al següent pas, pintar els pòmuls amb tons vermells molt vius, com a símbol de bona salut. Per això s'aplicaven terres vermelles, falguera o cinabri, encara que hi havia alternatives més econòmiques, com el suc de mora o els pòsits de vi. D'altra banda, per al carmí de llavis, també s'utilitzaven tons vermells molt vius, s'aconseguia amb l'ocre procedent de líquens o de mol·luscs, amb fruites podrides i fins i tot amb mini. A més, segons Propercio, estava molt difosa la moda que les dones es marquessin les venes de les temples en blau.

Segons l'ideal de bellesa romana, la dona havia de tenir grans ulls i llargues pestanyes. Per això per obtenir aquest efecte s'utilitzava un petit instrument arrodonit d'ivori, vidre, os o fusta, que prèviament se submergia en oli o en aigua, s'aplicava el perfilador d'ulls, que s'obtenia amb la galena, amb el sutge o amb la pols d'antimoni. L'ombra d'ulls havia de ser vistosa i els colors preferits eren el negre o el blau, i per obtenir-ne eren imprescindibles la cendra i la zurita. Així mateix, i per influència egípcia, existien les ombres verdes elaborades amb pols de malaquita. Les celles es perfilaven sense allargar-les i es retocaven amb pinces. En aquest sentit existia una preferència per les celles unides sobre el nas, efecte que s'aconseguia aplicant una barreja d'ous de formiga picats amb mosques seques, una barreja que també s'usava com a màscara per a les pestanyes.

Tots els cosmètics utilitzats es podien comprar als mercats, i es podien trobar en diferents formats; els que eren líquids es col·locaven en petits recipients de terracota, en gots de vidre verd i blavós o en petits envasos realitzats amb diferents materials; el coll del recipient estava tancat de manera que el maquillatge podia abocar-se gota a gota. De fet al museu podem trobar alguns recipients de vidre. Els cosmètics espessos es venien en petits cofres de fusta de talla egípcia, acompanyats amb petxines per barrejar, espàtules, llapis, pinzells o bastonets per aplicar el maquillatge.

Per maquillar-se era indispensable disposar d'un mirall, com el mirall de bronze que trobem a la vitrina de la sala de Cultura Romana, trobat a Lucentum i que data dels segles I i II. Aquests miralls podien tenir forma arrodonida, segons la tradició etrusca, o quadrada, model molt difós i comú durant tot l'Imperi. Tradicionalment, els miralls es fabricaven en metall (ja fora de bronze, coure, plata o or) i tenien mànecs finament treballats, tant en metall com en os o ivori.

Però per lluir un cutis perfecte no només val el maquillatge sinó que també ha de rebre cures i les romanes per estar lliures d'arrugues, pigues o taques es valien de màscares que feien servir a la nit. Hi havia mascaretes de bellesa contra les taques, com una realitzada amb fonoll, mirra perfumada, pètals de rosa, encens, sal gemma i suc d'ordi. Per contrarestar les arrugues era molt comú una màscara composta d'arròs i farina de faves; també es recorria a la llet de burra, amb la qual hi havia dones que es rentaven fins a set vegades al dia, segons referia Plini el Vell.

El mateix autor recull un altre remei sorprenent contra les arrugues: l'astrágalo (os del peu) d'una vedella blanca, bullit durant quaranta dies i quaranta nits, fins que es transformava en gelatina i s'aplicava posteriorment amb un drap. Per tractar les pigues es recomanava l'aplicació de cendres de cargols. Per allisar la pell era molt comú una màscara a base de nap silvestre i farina de ero, ordi, blat i tramús. Així mateix existien mascaretes facials per anul·lar l'acne, les ulceracions oculars i les ferides labials.

Pel que hem vist les romanes dedicaven molt a temps i recursos per embellir-se convertint-se en una veritable obsessió fins al punt d'utilitzar fins i tot productes tòxics, repugnants i exòtics.

#quedateencasaambelmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.

....

A LES TERMES

Hola a tots!

Al post d'avui a #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos d'un dels llocs més freqüentats pels romans: les termes.

Abans d'entrar en matèria, cal fer una distinció entre banys públics i privats. Les termes fan referència al primer tipus i és, per tant, el que analitzarem en aquesta publicació, mentre que, per al segon cas, són anomenats balmes o balneum i són els banys que es trobaven a les antigues viles romanes.

El propi nom de les termes prové del grec thermos (calent). I és aquí, a Grècia, on té l'origen, concretament del tradicional gimnàs, compost per una palestra, un bany i una exedra (construcció de planta circular amb seients), on els filòsofs grecs discutien amb els deixebles. Després de fer exercicis físics, passaven a banyar-se amb aigua calenta i posteriorment a l'exedra on es rebia educació filosòfica. Seguint aquest exemple, i tenint en compte que, a Roma, les activitats de lleure més importants eren l'esport i la pràctica col·lectiva del bany, la combinació de totes dues va donar lloc a les anomenades termes.
Inicialment, es van crear en llocs on era possible utilitzar aigua calenta procedent de les fonts naturals fins que, ja en època imperial, començaran a estendre's a les ciutats, gràcies als avenços tècnics que van permetre escalfar l'aigua.

Posteriorment, l'aigua arribarà a través de construccions com ara els aqüeductes o les cisternes.

Tot i que els habitants de les ciutats ja començaven a fer servir petits balnearis situats als voltants de les cases, no serà fins a finals del segle I a. C. quan veiem les primeres grans termes amb l'emperador Agripa. Aquest serà el punt de partida perquè, amb la successió d'emperadors, vegem construccions molt més grandioses amb la finalitat de superar els seus predecessors.

Les termes o els banys públics es van convertir en llocs de reunió de totes les classes socials i sexes. Eren un dels principals llocs per fer vida comunitària o fins i tot, tancar negocis de qualsevol mena, inclòs, les qüestions polítiques. Però, encara que homes i dones compartien en alguns moments certs espais, les hores de bany eren diferents per als uns i els altres: les dones solien acudir al matí, mentre que els homes ho feien al capvespre. Més tard, amb l'arribada del cristianisme, es va determinar que les dones no tinguessin accés al bany a les termes.

Un altre dels matisos de l'ocupació d'aquestes estades era el gaudi d'alguns serveis dins d'elles com massatges o l'ús d'ungüents i perfums, només apte per als més privilegiats, perquè eren productes cars i, per tant, no estaven al abast de qualsevol butxaca; o bé perquè calia disposar d'esclaus per gaudir-ne.

Pel que fa a la construcció del lloc, sabem que, un conjunt termal havia de tenir almenys tres estades bàsiques: frigidarium (sala d'aigua freda), tepidarium (sala temperada) i caldarium (sala d'aigua calenta), però n'hi va haver d'altres, com les construïdes a la mateixa Roma, on podem trobar vestidors, sauna, pati d'exercicis, biblioteca i fins i tot piscina.

Pel que fa a les sales principals, la persona que accedia a les termes havia de començar el recorregut pel tepidarium fins arribar al caldarium i repetir el procés a la inversa per donar per finalitzat el bany. En el cas de les termes de major extensió, es duplicaven el tepidarium i el frigidarium perquè el recorregut fos en una única adreça sense haver de retrocedir.

L'interior de les estances i les piscines d'aigua calenta utilitzaven un sistema conegut com a hypocaustum, que consistia a repartir la calor per sota dels sòls d'aquestes estades a través de túnels i tubs d'aigua calenta, per una sèrie de forns situats als soterranis .

En definitiva, les termes van ser elements essencials en la vida romana quant a educació física, higiene i salut. Però també, podem dir que va ser un enriquiment de l'art, reflectit a les parets mitjançant la pintura al fresc i als terres decorats amb mosaics. Malauradament, després de l'època romana, les termes van perdre la seva esplendor, potser per l'excessiu cost que suposava mantenir-les o pels canvis als costums sota el cristianisme.

En qualsevol cas, malgrat el seu abandonament de forma gradual, encara podem gaudir de la seva essència a través de les seves restes arqueològiques, a molts llocs de la nostra geografia espanyola, però en especial, als nostres jaciments de la Illeta dels Banyets a Campello i de Lucentum a Alacant.

Lorena Gomis, guia del MARQ

....

LA DONA A ROMA

Hola a tots!

Avui us vull parlar del paper de la dona dins l'àmbit privat, és a dir dins la família a la societat romana. Cal destacar que aquest paper va anar canviant des de l'època dels reis fins a l'Imperi, evolucionant fins a adquirir nous costums que mai no haguessin estat permesos en temps antics. En aquest escrit ens centrarem en la seva vida a partir del final de la República, ja que a la sala de cultura romana del MARQ trobem restes a partir d'aquest moment, després de la Segona Guerra Púnica moment en què els romans van ampliar el seu territori fins a la Península Ibèrica.

Abans de continuar aclarir que encara que des de l'inici ens estem referint de manera genèrica a la dona, malauradament parlarem dels drets de la dona privilegiada i de classe alta, ja que la majoria de la informació que ens ha arribat als nostres dies a través de les fonts contemporànies ens parlen de la dona d'aquesta classe social.

La societat romana es va caracteritzar per una desigualtat enorme de classes, i també desigualtat entre homes i dones, sobretot si la comparem amb altres societats com l'egípcia. Encara que si és cert que la societat romana, pel que fa a aquest tema, estava molt més avançada que altres cultures com la grega, ja que el paper de la dona grega era quedar reclosa a casa seva.

Les lleis romanes dictaven que la dona era inferior a l'home i romania sempre com una menor o impuber, és a dir, jurídicament era igual que els infants. Per tant, depenia de l'autoritat d'un paterfamílies, que primerament seria el seu pare i, si contreia matrimoni, seria el seu marit. Així doncs, sota la direcció del paterfamílies, el paper fonamental de la dona, dins de la família, era el de la custòdia de manera formal de les claus de la casa i el de controlar la vida diària dels nens i esclaus, encara que si bé és cert que les dones riques no tenien obligacions com a mestresses de casa.

Tot i això, cap al principi de la nostra era, van començar a canviar les coses i la dona va emprendre un procés d'emancipació gràcies als seus èxits, encara que també cal destacar, que en part va ser gràcies a la influència de la societat egípcia, entre altres factors. Així les dones van superar el rol tradicional que els havia estat imposat i van començar a assolir certa llibertat respecte als vincles familiars, ja que va assolir la independència tant del pare i la pàtria potestes com de l'autoritat absoluta del marit sobre ella (in manu), la qual cosa va anar desapareixent gradualment. Encara que mai va poder adquirir certs drets com els polítics, una cosa exclusiva per als homes, per la qual cosa mai no va tenir dret al vot. En aquest moment ja veiem que les dones tenien llibertat de pensament i certa llibertat d'acció i fins i tot disposaven de llibertat econòmica; de fet, trobem exemples de dones que van aconseguir amassar grans fortunes, com va ser el cas de Livia i Mesalia. Malgrat aquests canvis, que s'obtenen amb el temps, el paper de la dona pertanyent a l'aristocràcia, continua sent gairebé la majoria, el de supervisió de la casa i de les persones que en formen part, pel fet que el treball a l'antiga Roma no es veia com un dret o una prova d'alliberament. Encara que les cròniques si ens parlen de dones de condició social més privilegiada que van ser poetes com Melinno, que va escriure un poema sobre la grandesa de Roma (edat imperial); escriptores d'elegies com Sulspicia (edat augustea); fins i tot advocades com Afrania o Carfania, una cosa sorprenent degut a la prohibició expressa d'exercir aquesta classe d'oficis o professions. A més hi havia dones de condició humil que van ser venedores, copistes, sastres, pedagogues o metges, treballadores en llocs d'esbarjo o teatres, comerciants, entre moltes altres professions.

També veiem aquest canvi en els drets de la dona a les activitats socials dins de la llar, ja que encara que les dones podien participar dels banquets, veiem grans diferències entre l'època Republicana i el període que el va seguir a August. Ja que al principi la dona en aquests banquets s'havia de quedar fora dels llits o lectus (triclinium) i havia d'estar retirada, asseguda en cadires juntament amb els nens, en canvi a partir del segle I aC. a la dona com una part més activa d'aquestes recepcions, ja que se li permetia recostar-se en aquests lectus com els homes que havien estat convidats al menjar, fet que veiem representat a la sala de cultura romana del MARQ, on trobem una imatge que recrea una escena d'un banquet dut a terme a l'habitació del triclinium on també podem veure dones als lectus.

Després d'aquest breu repàs sobre el paper de la dona dins de la llar, podem veure una evolució des de ser considerada a termes legals com una impuber o una menor, malgrat que hagués aconseguit la majoria d'edat, fins a poder assolir certs drets com el de disposar del seu propi patrimoni conseqüència d'aconseguir que el pater família deixés de tenir-ne dret absolut.

Recorda que si vols més informació sobre la cultura romana, #quedatencasaambelmarq.

Davinia Llopis, guia del MARQ.

....

L'ART D'ELS MOSAICS

Hola a tots!

En la publicació d'avui a #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos dels mosaics en època romana.
La paraula mosaic prové etimològicament del grec “musa”. A la mitologia grega, les muses són, segons els escriptors més antics, les divinitats inspiradores de les arts. Per tant, un treball tan precís i de tanta magnificència, com és la realització d'un mosaic, havia d'estar-hi inspirat.

Els mosaics no són originaris dels romans, ja que s'han trobat en altres llocs com Creta o Mesopotàmia, però serà amb la cultura romana on es convertiran en elements importants de tots els edificis, tant públics amb privats. Tal serà la seva importància i el nivell artístic, que es van promulgar decrets per fixar el preu que els artistes podien donar a les seves obres, seguint un barem de qualificació de totes aquestes. El preu del mosaic depenia de la complicació del disseny, de la seva policromia i dels materials utilitzats (importats o locals). Per tant, la possibilitat de tenir un mosaic a casa no estava a l'abast de qualsevol.

A nivell general, el mosaic era una obra composta per pedres de mida petita de terracota o vidres de diversos colors, que, estratègicament col·locats, van formant diferents dibuixos i dissenys. La seva tècnica prové d'un perfeccionament del primitiu paviment que es feia amb còdols i s'anomenava amb el terme grec lithostrots (“preparat amb pedres”), on l'àrea a pavimentar s'excavava en una profunditat de dos metres i es compactava; sobre ella s'estenien aquests còdols o graves en tres capes, sent la més profunda els més grans fins arribar a la capa superior la barreja de la qual seria pols de maó i sorra fina per aconseguir una major fixació.

Aquesta pràctica va deixar d'utilitzar-se a partir del segle II aC, en aquest moment, serà quan els còdols, graves o còdols deixin pas a les tessel·les, facilitant l'aplicació dels materials, de forma més ràpida i fàcil, a més de tenir a l'abast una gamma de colors molt més àmplia. Les tessel·les són petites pedres de forma cúbica, fetes de roques calcàries o material de vidre i ceràmica. Aquestes, es tallaven, amb especial cura, en diferents mides i depenent d'això, de les temàtiques triades o del lloc on s'anés a col·locar, els mosaics van adoptar diferents noms.

Tant als paviments de mosaic com als murals, abans d'aplicar-hi les tessel·les, es feien marques sobre l'espai a decorar, per indicar les àrees que havien de tenir les tessel·les d'un mateix color. Per a la seva col·locació, calia un disseny previ, realitzat a mida natural i es pintava amb els colors reals que s'utilitzarien. Un cop realitzat això, es passava a inserir les tessel·les i els espais que quedaven entre elles s'emplenaven amb morter i es polit amb sorra.

Seguint aquestes pautes, els mosaics més comuns són de tres tipus. En primer lloc, el tesselatum a base de cubs de marbre o calcària que componen figures en blanc i negre o policromes; en segon lloc, el sectile utilitzat per representar composicions geomètriques i realitzat amb trossos de marbre de colors i, finalment, l'opus signinum el qual alterna, tessel·les incrustades en morter amb trossos ceràmics formant figures geomètriques o animals. En alguns casos, podien aparèixer noms propis als mosaics que feien referència a l'enorgulliment de l'artesà per la feina ben feta així com al reconeixement de tot el grup que havia format part d'aquesta activitat artesanal, encara que no tots rebessin el mateix reconeixement.

Inicialment els mosaics es van utilitzar per decorar fonamentalment parets i sostres, envers el pas del temps i la millora de les tècniques, usar-se també per cobrir la superfície del sòl, elaborant així uns espectaculars paviments que proporcionaven a les viles i palaus una majestuositat addicional, mostrant la posició social i econòmica dels seus llogaters. Amb l'arribada de l'època imperial el mosaic es va popularitzar i va començar a utilitzar-se també als temples, teatres, banys públics i fins i tot a les botigues.

Els temes representats als mosaics eren molt diversos, a més varien segons el destí del seu lloc de col·locació i el context de la seva elaboració. Per als edificis públics eren més comuns els referents a esdeveniments històrics i jocs del circ o amfiteatre. En el cas de les termes, qualsevol imatge marina en relació amb el déu Neptú, animals o escenes quotidianes al voltant dels ports o les viles marineres. I als mosaics domèstics s'escollien escenes quotidianes (representacions de la caça i treball agrícola), elements relatius a la prosperitat i protecció de la llar. Finalment, a nivell decoratiu, es va recórrer a dos temes que, encara que van ser més minoritaris, van cridar l'atenció igualment, l'obsessió pel temps, representat amb els signes zodiacals o les estacions, i la preocupació per la geografia amb mapes de diferents parts de l'Imperi Romà.

Amb el pas del temps l'art musivari es va anar desenvolupant i cada època va aportar un estil i uns materials diferents, tot i mantenir sempre l'essència original. Les cultures que van continuar aquesta herència romana seran els bizantins o la cultura islàmica, grans amants del mosaic com a element decoratiu.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

....

#sabiasque... El món del calçat en època romana és extens, i com ja us he parlat sobre els tipus de calçat que s'utilitzaven per a cada ús en un post anterior; avui continuaré amb el tema del calçat ja que algunes dades són molt curioses de conèixer.

Les parts del calçat eren les següents:

> Vincul: eren l'equivalent als nostres cordons d'avui dia.
> Corriagi: eren cordes utilitzades per sostenir també el calçat al peu.
> Lingul: era l'equivalent a les nostres llengüetes.
> Lunula: eren bandes platejades al calçat d'alguns magistrats d'importància i antiguitat que indicaven el prestigi.

Dada curiosa és que quan els patricis i ciutadans d'un nivell econòmic elevat sortien al carrer, aquests solien vestir sabates de cuir, però si aquests anaven de visita a un banquet o eren convidats per un amfitrió important, solien portar un esclau que transportava les sandàlies per ells. Això és perquè en arribar al seu destí, ells es canviaven el calçat per les sandàlies novament. L'habitual era tota vegada que s'acabava el banquet o el menjar i ja asseguts a les butaques o als parcs i jardins de la vila, els esclaus s'encarregaven llavors de canviar les sabates per les sandàlies.

D'altra banda, continua existint la incògnita sobre l'ús o no dels mitjons de manera regular. Sí que se sap que solien utilitzar tires de cuir o de llana en temps de molt fred per cobrir les articulacions i els dits dels peus. També s'utilitzaven peces de cuir, però sense adobar, per protegir els peus en les difícils i dures feines que realitzaven, sobretot, les classes socials més pobres.

Algunes troballes arqueològiques fora d'Espanya confirmen que els legionaris romans utilitzaven mitjons en climes hivernals, però tot i així no serien com els mitjons actuals, semblant més als que utilitzaven els antics egipcis. És a dir que portaven separacions entre els dits dels peus per poder ubicar a les separacions les cintes de les sandàlies de forma més còmoda.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

L'AUGUR

#Sabiaisque… Els augurs eren uns sacerdots de l'antiga Roma que practicaven l'endevinació.

Els augurs existien des de la fundació de Roma, exercint una pràctica presa de grecs i etruscs. La seva corporació constituïa un dels quatre prestigiosos col·legis sacerdotals a l'antiga roma. Era un càrrec oficial, encara que també hi havia augurs particulars. Únicament els magistrats podien consultar els augurs oficials, en recintes especials. El càrrec oficial era vitalici, compatible amb magistratures o amb altres càrrecs sacerdotals.

Disposaven per a la seva feina de dos tipus de llibres: rituals, que contenien fórmules fixes; i de comentaris, que recollien resums de les seves actuacions.

Hi havia dues classes d'augurs:
- Els que impetraven els déus i manifestaven la seva voluntat mitjançant rituals.
- Els que desxifraven els signes de la voluntat dels déus, manifestada sense prèvia sol·licitud. Aquests van ser els més importants, fins al punt que només declarant que els auspicis eren desfavorables, podien anul·lar assemblees, eleccions o qualsevol resolució dels magistrats.

Aquest càrrec en principi estava reservat als patricis però a partir de la Lex Ogulnia, va quedar accessible als plebeus. En temps de la monarquia eren elegits pel rei. Amb la República, al principi eren elegits per cooptació al Col·legi, i més tard l'elecció d'aquests residia al poble, excepte durant el període de la dictadura de Sila, en què es va tornar al sistema primitiu. Finalment, a l'Imperi van ser nomenats per l'emperador. El càrrec va quedar suprimit per l'Emperador Teodosi.
Al bon augur, se'l representa sota la forma d'un jove àgil, ben plantat, vestit amb una túnica verda, símbol de l'esperança i el cap cobert amb un vel blanc assegurat per mitjà d'una estrella. A la mà dreta té el bastó augural (litu) amb una forma recargolada i amb la mà esquerra podem veure'l acariciant un cigne.

El mal augur és la figura d'un home sever en l'aspecte i de mirada sinistra. La túnica que porta és color de fulla seca.

Es duien a terme diferents tipus d'endevinació:
- Mitjançant senyals del cel. En el cas de raigs i llampecs, estimaven l'auguri favorable, si mirant al sud, queien a la seva esquerra (dreta de Júpiter).
- Crits i vols d'aus. Analitzaven el granyit de corbs, grajos i òlibes. També el vol d'àligues, voltors i falcons.
- Ingesta dels pollastres sagrats. S'estimava auspici favorable si tenien gana i desfavorable si estaven inapetents.
- Posicions i actituds de mamífers i rèptils.
- Esdeveniments imprevistos extraordinaris. En general, considerats de mal auguri.
- Endevinació en la disposició de budells dels animals.

Elena Noguera, guide at Lucentum.

-------------------------tornar al menú >>

SALA DE CULTURA ÍBERA

Ceràmica Grega a la Contestània

Port guia 0806 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Imatges dfemenines de terracota

Port guia 0205 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Sala de la Cultura Ibèrica from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Port guia 2204 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Port guia 2804 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

.....

Hola a tots!

Avui us vull parlar dels ibers i així introduir una de les sales més espectaculars del MARQ. Aquesta introducció permetrà tenir un coneixement general sobre els ibers i així poder-los conèixer i comprendre d'una manera òptima les publicacions relacionades amb aquesta cultura que ja podeu fer una ullada a les nostres xarxes socials o que s'aniran publicant en els propers dies.

El món iber constitueix un univers complex i molt ric que es va desenvolupar al segle VI aC perdurant fins al segle III aC La cultura ibera va veure el seu final amb la segona Guerra Púnica, entre romans i cartaginesos que va tenir com a escenari la Península Ibèrica. Així, amb la victòria dels romans, la resistència ibera va durar poc i el seu territori va quedar annexat a l'imperi romà. Destacant que el segle V aC va ser el moment de més apogeu d'aquesta cultura.

Els ibers van ocupar diversos territoris de la Península Ibèrica, els que s'estenien pel vessant mediterrani, incloent-hi també l'Occident d'Andalusia, fins a arribar a Cadis i fins i tot al sud de Huelva.

Després de conèixer el territori i el període temporal de la presència d'aquesta cultura a casa nostra, no podem endarrerir resoldre la qüestió del sorgiment d'aquesta cultura i com va passar. Aquesta cultura sorgeix després de l'arribada de diferents pobles com els fenicis vinguts de Tir a partir del segle IX aC, els grecs i els cartaginesos que van arribar a les nostres terres per ordre de menció. Aquests pobles van arribar a la nostra Península amb la intenció d'estendre els seus assentaments al llarg de tota la Mediterrània, aconseguint fundar ciutats –com, per exemple, en el cas dels fenicis Cadis-, i en el cas dels grecs Emporion, a la costa de Girona-. Aquests van aprofitar els rics recursos de la península per explotar-los i enriquir-ne els nous assentaments, així com ajudar els seus territoris d'origen. En el cas dels grecs van aprofitar la seva nova localització per comercialitzar per tota la costa mediterrània amb la regió que ja podem anomenar ibera. Aquests pobles van aconseguir marcar en gran mesura i influir els indígenes i així van ajudar a néixer la cultura ibera. Aquestes influències les podem trobar a l'escultura, religió i escriptura, entre altres factors culturals.

Encara que actualment anomenem de manera global els pobles que van habitar els territoris esmentats anteriorment com a ibers, de fet, en el post d'avui els anomenem d'aquesta manera, perquè els seus contemporanis els anomenaven així. Els escrits anomenaven iber diferents rius de la península ibèrica, com l'Ebre, el Negre i el Tajo i anomenaven Iberia el territori que ocupa avui la península ibèrica que al món romà es traduiria com a Hispània. Però no cridaven amb aquesta nomenclatura, ibers, els grups humans que es trobaven en aquest territori, sinó que tal com comenten les fonts, estaven dividits i tenien denominacions pròpies, les quals podem veure al mapa (figura 1).

Part del territori d'Alacant, segons els textos de Ptolemeu i Plini la part s'estenia des del Segura, Xúquer i Vinalopó s'anomenava la Contestània. Per tant, no hi havia un sol nom que englobés tots aquests grups. Aleshores si aquesta nomenclatura no ve de l'antiguitat per què els anomenem així, ibers. Doncs bé, això ve de la investigació del segle XX, és un nom generat pels investigadors per englobar aquests pobles, perquè eren pobles que tenien elements en comú formant així part d'una cultura homogènia, elements com l'escultura, llengües no indoeuropees o la ceràmica pintada amb figures. Tot i que és cert que hi ha diferències entre territoris i aspectes propis d'aquests, per exemple, a la Contestània veiem trets propis com la ceràmica d'estil Elx-Archena (figura 2) o la utilització del signari grec jònic (figura 3).

Tot i els estudis realitzats, encara avui desconeixem diferents aspectes d'aquests ibers i és degut al fet que ens trobem davant d'una gran problemàtica: els ibers van fer escrits en una llengua pròpia, però que encara avui no sabem llegir, no la sabem traduir, perquè no hem trobat una mena de Pedra Roseta que ens ajudi a resoldre aquest enigma, però en canvi sí que la sabem llegir gràcies al fet que utilitzaven diferents signaris coneguts. Per conèixer com sonava aquesta llengua al MARQ, a la sala de cultura Ibera, comptem amb un àudio on es reprodueix la lectura d'un escrit realitzat en aquesta llengua que ens fa sorprendre i així en visitar-la ens podem fer una idea de com sonava. Per tant pel fet que no comptem amb fonts pròpies que puguem entendre, la investigació d'aquests pobles es basa en les fonts clàssiques (gregues i romanes), en les restes arqueològiques i en els dibuixos narratius que trobem a la ceràmica ibera, un recurs excepcional ja que hi trobem representacions que ens mostren escenes quotidianes, de treball al camp, de caça, o fins i tot guerres i rituals, i així a través d'aquests relats, podem conèixer com era el dia a dia d'aquestes persones. A la sala hi trobem un audiovisual que ens mostra escenes animades trobades a les ceràmiques, que s'han trobat a la província d'Alacant i així podem veure com a introducció el que s'explica al llarg de la sala, a través de diferents restes arqueològiques entre els quals trobem algunes ceràmiques en què s'han trobat aquestes representacions.

Un cop presentats els ibers aquí us deixo el link del vídeo de la sala de cultura ibera, on trobem alguns detalls de la seva vida quotidiana, religió, societat o món funerari i també recordeu que podeu trobar diferents publicacions sobre aquesta i les altres sales del museu arqueològic provincial d'Alacant, a les nostres xarxes socials pel que recorda #quedateencasaconelmarq.

>> https://vimeo.com/4743114

Davinia Llopis Martínez, guia del MARQ.

....

Hola a tothom!

Avui a #QuedateencasaconelMARQ escriuré sobre quina és la meva sala favorita de la col·lecció permanent del Museu.

Primer de tot, dir que gaudeixo molt guiant l'exposició permanent del MARQ, ja que aquesta ens ofereix una visió global sobre totes les cultures que han passat pel nostre territori al llarg dels temps, permetent-nos conèixer i valorar la riquesa històrica i arqueològica de la Província dAlacant.

Entre totes les sales del recorregut, em quedaria amb la galeria dedicada a la cultura dels Ibers. Sota el meu punt de vista, és una sala molt didàctica i atractiva; el muntatge expositiu és espectacular (audiovisuals, sons, interactius), i té unes peces arqueològiques magnífiques (escultura funerària, ceràmica, objectes d'ús quotidià, armes…) que ens apropen perfectament als diferents modes de vida d'aquesta cultura tan fascinant que va habitar la Península Ibèrica abans de larribada dels romans.

Si t'animes a viatjar en el temps per conèixer així com van viure els ibers… Has de visitar aquesta sala! Us esperem!

Carlos Pérez, guia.

....

L'ESCULTURA FUNERÀRIA ÍBERA

Hola a tots i totes!

Avui a #yomequedoencasaconelmarq us parlaré sobre l'escultura funerària al món ibèric, destacant tres exemples que es troben exposats a la col·lecció permanent del MARQ, concretament a la zona final de la sala que el museu dedica a aquest període de la nostra hitòria, on es posa l'accent en el món funerari d'aquesta cultura.

Un dels aspectes més destacats de la societat ibèrica és l'ús de l'escultura com a element de decoració a l'àmbit funerari. Gràcies als treballs arqueològics, s'han trobat moltíssims exemples d'escultures de diferents tipologies a l'interior de les necròpolis dels poblats principals d'aquesta cultura; éssers humans, animals (bous, cavalls, aus, etc.) o monstres fantàstics són representats amb un gran mestratge per aquesta cultura autòctona del Sud-est peninsular que ens apropa, amb la seva forma de fer art a través d'una escultura, a la seva visió del món del més enllà.

Moltes d'aquestes escultures flanquejarien els accessos als espais funeraris (necròpolis) d'aquestes poblacions amb l'objectiu de protegir els seus difunts; també es farien moltes escultures d'aquest tipus per senyalitzar tombes (a manera de pilars-estela o monuments turriformes) pertanyents a individus de l'aristocràcia local, ja que estem davant d'una societat molt jerarquitzada i perfectament estructurada. La immensa majoria d'aquestes escultures estan realitzades en pedra calcària, un material òptim per tallar però feble per sobreviure a les inclemències del temps o als nombrosos enfrontaments que segurament van existir entre els habitants de diferents poblats, tal com l'arqueologia i la investigació ens demostrat. És per això que moltes d'aquestes escultures es troben fragmentades i dificulten així les tasques de recerca.

A la zona final de la sala dedicada a la cultura ibèrica del MARQ, hi ha exposats alguns exemplars d'estatuària funerària espectaculars. Trobem dos bous treballats en pedra calcària trobats a la Província d'Alacant. Ambdues escultures incompletes, però molt importants des del punt de vista iconogràfic i funerari, representen un bou, animal molt representat a l'estatuària ibèrica, associat al món funerari que estaria vinculat a la protecció dels difunts. Un dels bous va ser trobat en un pou de la necròpolis de l'Albufereta (Alacant) i l'altre es va documentar a la necròpolis ibèrica del Molar (Sant Fulgenci). En aquesta mateixa zona de la sala, també trobem un altre exemple magnífic d'escultura ibèrica, el cap d'una aixeta (animal fantàstic representat per moltes societats del Mediterrani durant l'Antiguitat, sobretot pels grecs) que es va trobar a la necròpolis de Cabezo de Lucero (Guardamar del Segura) i que posa de manifest les influències gregues a l'escultura ibèrica, que es van produir gràcies a l'intercanvi comercial existent entre ambdues cultures a través de la Mediterrània, facilitant així l'adopció de trets característics de l'art grec per part de la societat ibèrica. Totes aquestes escultures tindrien una cronologia similar (S. V - IV aC), corresponent als moments de màxima esplendor cultural.

En definitiva, gràcies a l'arqueologia funerària hem pogut treure conclusions generals sobre la importància de la producció escultòrica destinada als espais d'enterrament, així com analitzar i estudiar les característiques principals de l'escultura funerària ibèrica.

A continuació, us deixo un enllaç per descarregar una publicació dedicada a la necròpolis ibèrica del Molar (Sant Fulgenci) que forma part del Catàleg de Fons del Museu Arqueològic Provincial on s'explica la troballa i les característiques de l'escultura amb forma de toro esmentada en aquest article, així com, altres elements d'aixovar (joies, ceràmiques, copes gregues, àmfores, etc.) trobats en tombes:

https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/Publicaciones/es/LA-NECROPOLIS-IBERICA-DE-EL-MOLAR-SAN-FULGENCIO-GUARDAMAR-DEL-SEGURA-P33.html

Carlos Pérez, guia del MARQ.

....

L'ESCRIPTURA IBERA

Hola a tots!

Avui els vull parlar del que encara avui dia és un misteri, la llengua i l'escriptura dels ibers.

La cultura ibera deixo constància de la seva llengua en diferents escrits, plasmats en nombrosos suports, a dia d'avui coneixem més de 2.300 textos ibèrics, encara que aquests segueixen sent intraduïbles i per tant les paraules, que en un moment parlaven, avui callen els nostres ulls . Cal destacar, però, que des del Renaixement, moment en què es comença a estudiar aquesta llengua, fins als nostres dies, s'han produït notables progressos en el seu coneixement.

Segons les restes trobades fins ara, aquesta escriptura es va utilitzar entre finals del segle V aC i mitjan segle I dC, d'aquest moment s'ha trobat una inscripció ibera a un banc del teatre romà de Sagunt. Durant aquest ampli període de gairebé 5 segles aquesta llengua es va escriure en un extens territori que va des de Rosselló (França) fins a Almeria, barrejant-se a Andalusia amb altres escriptures. Del que s'ha estudiat fins ara sembla indicar que en tot aquest territori s'utilitzava una única llengua, encara que això suposa “un problema lingüístic”, ja que segons les fonts clàssiques i les restes arqueològiques tot aquest territori, que avui anomenem iber, va ser ocupat per pobles independents, cadascú anomenat amb un nom propi, per la qual cosa és estrany que tots aquests pobles tinguessin una mateixa llengua, desconeixent fins ara el com i per què d'aquest fenomen. Si bé és cert, que encara que sembli que es tracti d'una mateixa llengua, es van utilitzar diferents signaris o sistemes d'escriptura, en concret tres: El signari anomenat nord-oriental, utilitzat a la zona septentrional; el sud-oriental usat a la zona meridional i, finalment, s'han trobat inscripcions amb un sistema que és l'adaptació a la llengua ibera de l'alfabet grec-jònic (Figura 1). Aquesta última escriptura anomenada greco-ibèrica va ser utilitzada des del segle IV aC al territori comprès entre El Comtat- Alcoià (Alacant) i Mula (Múrcia), és a dir al territori de la Contestània. Utilitzant excepcionalment per escriure aquesta llengua el propi alfabet grec i el llatí.

Un dels més extraordinaris avenços i dels primers que es van realitzar quant a aquest tema va ser el que va tenir lloc el 1940 per Gómez-Moreno. Aquest investigador va establir els valors fonètics del conjunt dels signes d'escriptura i, gràcies a això, avui sabem com es pronunciava aquesta llengua, és a dir, com es llegeix. Això és gràcies a l'estudi que va dur a terme, tant aquest investigador com els col·legues que el van precedir, de les inscripcions greco-ibèriques i de l'estudi de les llegendes ibèriques que procedien de monedes de la mateixa seca que altres monedes amb llegendes llatines, que presentaven el mateix tipus d'imatges. Això va ser un grandiós avenç en la investigació de la llengua i escriptura dels ibers, encara que encara avui hi ha moltes incògnites per respondre, algunes de les respostes a aquestes qüestions estan començant a veure la llum, com ara la funció de la llengua Ibera. Aquesta escriptura s'ha trobat en diferents suports, en ceràmica, és escultura (mostrant-nos la possible funció de narració de la història que hi ha darrere d'aquestes) a fusayoles, esteles funeràries (encara que ja apareixen en aquestes en una època tardana i per influència romana) i en els suports més comuns, sobretot de l'escriptura grecoibèrica, les plaques de plom. Per tant, malgrat tenir un caràcter narratiu, també tindria una funció comercial.

Moltes de les coses que se saben sobre aquesta llengua les devem a escrits o documents externs, com ara la inscripció romana en bronze escrita l'any 89 aC, on Neo Pompeyo, després d'una victòria bèl·lica, llicència a unes tropes que han lluitat a les seves ordres i enumera en aquesta inscripció els personatges que formaven part de la tropa, per sort es tractaven de personatges ibers i així s'ha pogut veure una sèrie de noms propis i com estan formats, la majoria compostos i amb formacions comunes, això és un gran avenç ja que ara als escrits ibers ja es pot identificar, gràcies a aquestes composicions, els noms propis.

Per comentar un altre avenç recent en la investigació, dir que també se sap el nom de tres déus, que molt possiblement siguin ibers, i també es coneixen gràcies a textos en llatí, ja que a tres llocs diferents, Jaén, Cartagena i Girona s'han trobat inscripcions demanant el favor o invocant un déu local, a cadascuna d'aquestes se cita el nom d'un déu diferent, Betatvun, Salaeco i Sertundu.

A més d'aquests descobriments, s'estan temptejant traduccions per a algunes de les paraules més trobades a les inscripcions iberes, això és gràcies a les comparacions en llatí, que van acompanyades de noms propis o topònims que es coneixen pels escrits dels cronistes romans. Del que no hi ha cap dubte és que l'iber no és una llengua indoeuropea i que encara estem esperant trobar una “pedra roseta” que ens ajudi a traduir aquesta llengua i així conèixer millor aquesta cultura que encara avui està plena de enigmes.

Si t'ha agradat aquest article, pots trobar més publicacions relacionades amb aquesta cultura o amb altres que van habitar les terres alacantines, molt abans que nosaltres, a la nostra web i xarxes socials, així que #quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis Martínez, guia del MARQ.

...

Hola, amics i amics Voleu aprendre alguna cosa més sobre les característiques de l'escriptura Ibera? Doncs anem allà.

El tret més característic de la Contestània és l'adopció de l'alfabet grec-jònic per escriure la llengua Ibèrica, se'l coneix com a escriptura Greco-Ibèrica i és una de les tres variants d'escriptura al món ibèric.

L'alfabet Grecoibèric que es desenvolupa durant els segles VI i III aC apareix només al territori de la Contestània i únicament en punts molt concrets de la província d'Alacant. S'han trobat importants testimonis als jaciments de la Serreta d'Alcoi, la Illeta al Campello, de la nostra província i en altres enclavaments de la regió de Múrcia.

Vull destacar que els Ibers escrivien amb un punxó de metall sobre una placa de plom, ja que aquest és més tou que el ferro i els seria menys costós per poder-hi gravar.

Aquest alfabet s'ha documentat en forma de breus inscripcions sobre ceràmica a la Illeta dels Banyets i en forma de textos sobre làmines de plom a la Serreta d'Alcoi, que eren documents comercials.

La Contestània és com se'l denomina avui al territori de la província d'Alacant que va ser ocupada pels contestans, que van ser els que van ocupar les nostres terres en època Ibera.

Gràcies, amics, espero que us hagi agradat, ens veiem aviat!

Verónica Gregorio Ivars, atenció al públic del MARQ.

..

LA RELIGIÓ A LA CULTURA ÍBERA

Hola a tots i totes.

Avui us vull parlar de la religió en la cultura ibera.

Les empremtes de la religió ibèrica no són tan nombroses si les comparem amb les que van deixar altres pobles del passat. Tot i això, gràcies a les excavacions realitzades en diferents jaciments de la província d'Alacant (L'Albufereta d'Alacant, el Tossal de la Cala de Benidorm...), ha estat possible recopilar alguns testimonis fonamentals per a la seva comprensió, molts dels quals es exposen a la sala que el MARQ dedica a la Cultura Ibèrica.

La religió en època ibèrica tenia una funció social indiscutible, actuant sovint com a nexe d'unió dins de la pròpia comunitat. Molts dels objectes sagrats que han arribat a nosaltres procedeixen d'espais religiosos o de caràcter funerari documentats tant a l'aire lliure com a coves-santuari. Tots, en suma, ens ajuden a entendre les creences i els rituals dels qui van habitar aquestes terres des de finals del segle VI aC. C fins i tot el canvi d'era.

A la Illeta dels Banyets (El Campello) s'han trobat unes figures de terracota buides per dins conegudes com a pebeters. Totes tenen relació amb altres peces trobades en diferents àmbits del Mediterrani, tenen forma de cap femení i recorden una deïtat associada a la fecunditat (probablement

Demèter o Tànit). Cal afegir que algunes presenten restes de policromia (tonalitats clares per a la pell, marrons per a les pestanyes i les celles, i tons vermellosos per als llavis), encara que les que han arribat a nosaltres, lamentablement, amb prou feines conserven els pigments originals.

El procés a través del qual diferents religions es reconeixen en un culte comú s'anomena sincretisme religiós. D'aquesta manera, els navegants que arribarien a la Illeta veurien representades les creences mitjançant aquest procés d'assimilació i coexistència pacífica entre creences i cultes. Els pebeters i exvots recuperats en serien la millor prova.

A més, a la Illeta es conserva un petit altar de pedra procedent del temple B que recorda altres figures similars localitzades al món púnic i que ve a demostrar, una vegada més, que aquest assentament va formar part d'aquell mosaic de cultures que va ser mar mediterrani.

#ommequedoencasaambelmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

.....

La dona a l'època ibera

Hola a tots!

Al post d'avui de # queda encasa amb el MARQ, m'agradaria parlar-vos de la dona en època ibera. Per poder estudiar aquest tema, ens podem basar en tres possibles fonts complementàries entre si. En primer lloc, els textos d'historiadors grecs i llatins, que, davant de la manca de poder traduir textos ibèrics per desconeixement de la llengua, són els únics en què ens podem basar per extreure'n informació. En segon lloc, tenim les representacions de la dona en escultures i decoracions en ceràmica, i finalment, els objectes femenins trobats en aixovars funeraris.

Un bon punt de partida seria la infància i l'adolescència, però tant les fonts com les restes arqueològiques donen molt poca informació sobre aquests moments vitals. Això és degut al percentatge tan alt de mortalitat infantil que hi havia durant aquest període de la nostra història a causa de problemes durant el part o els dies posteriors, malnutrició i, fins i tot, malalties. Tot i així, ha quedat constància dun moment clau per a qualsevol individu: els ritus diniciació. I, és que, com és habitual, tant en la cultura ibera com en altres, se celebraven qualsevol tipus de cerimònies, i, en aquest cas, durant l'adolescència, els joves (del sexe masculí i femení) eren sotmesos a ritus de iniciació per donar-los la benvinguda a la comunitat o entrada a la vida social activa. Al capdavall, ells eren els que garantirien la successió de generacions futures.

Pel que fa a l'edat adulta, hi ha moltes més evidències que manifesten un gran protagonisme de la dona i, per tant, un dels pilars més fonamentals per a la cultura ibera. Potser hauríem de començar pel seu paper a la vida domèstica. La funció principal de la dona era la protecció de la llar i en situació de guerra, elles havien de prendre a càrrec seu tota la casa, fins i tot l'agricultura i la ramaderia, independentment de la seva condició social. És possible que les freqüents situacions bèl·liques afavorissin la importància social de la dona, que vetlla per la família i el poblat mentre l'home està combatent. També van formar part del món del comerç i la producció de teixits, ja que les activitats com la costura constituïen una tasca exclusivament femenina. Fruit d'aquestes tasques, dins dels aixovars funeraris s'han pogut trobar objectes com agulles, plaques d'ossos o fusaioles, entre d'altres instruments.

Pel que fa al matrimoni, l'edat mitjana per casar-se era de 15 anys. Fins aquell moment, la dona ibera depenia del pare de família, i, un cop s'havia produït la cerimònia matrimonial, passava a dependre del marit, però malgrat aquesta dependència, les dones podien conservar, administrar i transmetre el seu dot. Al capdavall, eren elles, els qui rebien les herències i planejaven els matrimonis dels seus fills.

La vida de les dones depenia molt del seu status social; en la majoria dels casos, la seva funció era purament domèstica. Però, a les classes socials altes, la dona era associada a la participació en el món religiós, deixant constància de la seva actuació com a sacerdotesses i fins i tot, en alguns casos la prostitució sagrada, pràctica consentida en aquesta època, i aquelles dones que l'efectuaven tenien un gran prestigi a la societat.

D'altra banda, gràcies a les escultures trobades podem conèixer la vestimenta de les dones d'elit. Sempre anaven amb el cap cobert amb un vel que li arribava fins a la cintura, on de vegades podien anar complementats amb adorns, diademes o fins i tot gorres. El vestit solia ser llis i sempre acompanyat d'alguna túnica superposada o un mantell brodat; i els seus complements més comuns eren els collarets, anells, arracades i rodets per recollir els cabells trenats. Exemples d'aquestes importants dones els trobem a la Dama de Basa, Dama d'Elx o la Dama Cabezo Lucero, aquesta última es troba exposada al MARQ.

Dins del món religiós, sembla que les dones van adoptar diversos papers: fidels, sacerdotesses o fins i tot, divinitats. En santuaris apareixen exvots amb forma de dona en actitud suplicant o d'oferent, embarassades, vinculades a la maternitat i representacions de pits o fal·lus. Al Turó dels Sants (Albacete) es van trobar grans escultures de dames que semblen sacerdotesses realitzant algun ritual de libació.

En aquests llocs, considerats sagrats, s'han associat a divinitats femenines relacionades amb la fertilitat i la natura, assimilant-la, en el nostre cas més proper, a la deessa Tanit fenícia. Amb la imatge d'aquesta deessa, es van fabricar peces de terracota per cremar perfums o per col·locar les primeres mostres de la collita, com ara espigues de blat.

En definitiva, la dona era un element imprescindible en la reproducció de l'estructura familiar, transmetent-s'hi el llinatge i el vincle sanguini de generació en generació. La seva funció a la societat no era tant una qüestió de gènere sinó d'estatus, és a dir, si la dona pertanyia a l'aristocràcia o posseïa prou riquesa, el seu poder i la seva influència en els terrenys sociopolítics, econòmics igualava el de l'home.

Lorena Gomis, Guia del MARQ

.......

ORANTS

#Sabies que…

Al món religiós de la cultura ibera, l'orant intenta acostar-se als déus a través de ritus que impliquen reverència, adoració i agraïment?

En la majoria, es fan ofrenes i sacrificis de més o menys índole. Tots dos fan possible la comunicació entre els homes i els déus.

Aquest gest d'Ofrena de Vas també s'ha relacionat amb el ritual de la libació de la Mediterrània antiga (realitzat per Fenicis, grecs, ibers). La libació consistia en una “Ofrena Liquida” vessada sobre el terra, foc, al final d'un sacrifici, o sobre un difunt.

L'exemple més representatiu de la nostra Península Ibèrica quant a gots i libacions, destaca la Dama de Galera de Granada, una figureta fenícia que va apreciar en una tomba, d'una persona d'un rang alt de l'aristocràtic i sacerdotal, a la necròpolis de Tútugi. Es tracta d'una figureta femenina antropomorfa que sosté entre les mans una safata d'ofrenes, il·lustrant un ritual de libació sobre un tron flanquejat per esfinxs. Aquesta peça tot i ser molt prestigiosa es diferencia de les altres, ja que podem observar com brolla i lliba alhora. Aquest exvot oferent formaria part d'un aixovar funerari.

El Santuari Turó de Santos (Montealegre del Castell-Albacete) ofereix els millors i més abundants exemplars on s'han trobat exvots oferents amb gots de cultura ibera, la major part figures femenines amb braços estesos; ocults sota el mantell; mans rígides subjectant el got oferent amb els dits de les mans en paral·lel. Els peus gairebé sempre separats i les cames ocultes sota els vestits.

En el cas de les figures masculines, podem observar com els exvots porten un bol amb la mà dreta i amb l'esquerra sostenen la vora del mantell.

També s'ha trobat un exvot de Parella; encara que normalment aquestes ofrenes eren privades, en aquest cas, l'home i la dona apareixen units a través de l'ofrena conjunta del got.

A causa de la qualitat i la quantitat d'aquests exvots amb “gots oferents” estaríem parlant del santuari de Turó de Santos, com un dels llocs de culte i peregrinació més importants de la cultura ibera.

Aquests gots caliciformes (en forma de calze) són representats amb un gest en què són acuradament portats i protegits pels exvots, pel que sembla aquests gots pertanyerien a una vaixella molt fina, no destinada a l'ús domèstic sinó més aviat per a un ús cultural i de culte (gots per a ofrenes).

L'ofrena de gots pot tenir múltiples significats que dependran del contingut del got; com a llet, hidromel, vi o aigua (molt comuns en la cultura ibera); del material del got oferent (pedra, bronze o terracota) i el gest de l'exvot. A les peces femenines s'ha pogut observar la que la majoria presenten el got als déus, però no fan l'acció de vessar el líquid que contenien, gest representatiu de la libació. Encara que això podria definir-se com una doble ofrena als déus.

#eomoquedeencasaambelMARQ

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS: ILLETA

VIDEOGUIES SOBRE ILLETA DELS BANYETS

Els tècnics que fan Illeta possible

Port jac 0806 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Prehistòria a Illeta

Port jac 0406 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Pintures Rupestres a Illeta

Port jac 0506 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Ús de la fibra vegetal

Port jac 3005 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Geomorfologia d'Illeta

YouCut_20200521_100500952 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

LA DONA ÍBERA

Port jac 1905 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

CERÀMICA GREGA

Port jac 15052 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

NEOLÍTIC A L'ILLETA

Port jac 1405 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

SALVAR ELS BANYS DE LA REINA

Port jac 1105 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

L'ASTRONOMIA ÍBERA

Port jac 1205 v2 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

ELS GRECS A ILLETA

Port jac 0905 2 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

LAGARS

Port jac 0705 2 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

EXVOTS

Port jac 0405 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

LA CANTERA

Port jac 2804 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

LA VESTIMENTA DELS IBERS

Port jac 2304 2 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

ORFEBRERIA ÍBERA

Port jac 2204 1 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

PRIMERS TESTIMONIS DE L'EXISTÈNCIA D'ILLETA

Port yac 2004 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

MAGATZÉS ÍBERA

Port YAC 1304 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

UBICACIÓ D'ILLETA

QuedatencasaambelMARQ Jaciments 21 març from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

TERMES ROMANES

ELENA from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

COM ES VA SALVAR ILLETA DE LA SEVA DESTRUCCIÓ

Anabel 2703 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

POSADA EN VALOR DEL JACIMENT ILLETA DELS BANYETS

Port jac 0204 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

IBERS A L'ILLETA

Port Yac 0904 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

..........

MÉS CONTINGUT RELLEVANT SOBRE ILLETA DELS BANYETS

VISIÓ GENERAL

Hola a tots!

A la publicació d'avui volem, a nivell general, presentar-vos un dels jaciments més emblemàtics que tenim a la província d'Alacant. Parlem, concretament, de la Illeta dels Banyets, al Campello.

El nom d'aquest jaciment és degut fonamentalment a dos motius. El primer fa referència a la seva morfologia, ja que és una petita illa, unida a la costa mitjançant un istme artificial, que la converteix en península. I, el segon, a les piscifactories d'època romana, conegudes com Els Banys de la Reina, a causa d'una llegenda local.

Aquesta illa, tot i ser esmentada ja des del segle XVII, romandrà intacta fins que Figueras Pacheco, il·lustre cronista de la ciutat d'Alacant, va dirigir les primeres excavacions d'aquest lloc als anys 30 del segle XX. Però, no serà fins als anys 70' quan, un altre arqueòleg i investigador valencià Enrique Llobregat, aleshores director del Museu Arqueològic Provincial d'Alacant, va emprendre una sèrie de campanyes arqueològiques per a la preservació del jaciment, origen de la seva compra per la Diputació d'Alacant el 1999 i de la seva posada en valor continuada de llavors amb la seva obertura al públic el 2003. 2016 el Ministeri de Cultura la va declarar Paisatge Cultural d'Espanya, juntament amb 100 enclavaments més de tot el país.

La Illeta dels Banyets va ser un important port comercial, de més de 5.000 anys d'antiguitat, que no només controlava les vies marítimes, sinó també el comerç amb l'interior de la província. Hi podem fer un recorregut per tres cultures essencials per entendre els nostres orígens. Començant per una cabana circular neolítica i unes cisternes argàriques, arribarem a tot un assentament iber, en què es va desenvolupar la major part de l'activitat productiva de vi, oli d'oliva, espart i ceràmica. I per acabar podrem contemplar uns vivers d'època romana dedicats a l'elaboració de salaó.

Finalment, us vull dir que aquest jaciment compta amb activitats de tota mena tant per a escolars i famílies com per a tot tipus de públics, entre les quals cal destacar els tallers didàctics per fer entendre l'arqueologia als més petits i les visites teatralitzades que ens apropen la forma de vida dels nostres avantpassats als homes i les dones del segle XXI.

Espero que aquest article us hagi servit per conèixer una mica més aquest emplaçament únic i vingueu a visitar-nos properament, però, encara no, perquè “JO EM QUEDO A CASA”.

Lorena Gomis, guia a la Illeta dels Banyets.…..

..........

L'ILLETA I EL SEU EMPLAÇAMENT

Un dels majors inconvenients i reptes que presenta la Illeta dels Banyets per als arqueòlegs i conservadors del MARQ és la seva composició geomorfològica. Nombrosos estudis realitzats en aquest punt de la costa del Campello, demostren que el relleu experimenta aquí una sèrie de canvis no només en les formes, molt més abruptes, sinó també per la presència de certs materials vulnerables al vent, l'erosió marina i la intervenció humana.

Tal com es veu a la imatge, la Illeta està formada per tres nivells de roques diferents. Un primer estrat de roques calco-arenoses, caracteritzat per una tonalitat marró-grisenca; un segon grup, format per gres altament degradable; una tercera crosta calcària sobre la qual es recolzen els estrats de terra solta i les seccions on es van localitzar les restes arqueològiques. Aquest tipus de formació geològica afavoreix l'erosió i contribueix que a poc a poc l'antic illot s'enfonsi. El nivell que més es veu afectat és l'intermedi, fàcilment recognoscible tant per la textura porosa com per la coloració ocre-groguenca.

Les contínues modificacions realitzades per la mà humana, sumades a les tasques dels arqueòlegs, han accelerat aquest procés de degradació, sense que hi hagi ara per ara una solució definitiva que aconsegueixi frenar els despreniments.

Per això, tots els esforços se centren en la seva conservació. Cuidem-la.

Gaudeix del MARQ a casa:
>>#ommequedoencasaambelmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta.

........

LA PERCEPCIÓ DEL VISITANT

Hola a tots i totes,

A l'article que oferim avui, us vull parlar del que suposa per als visitants conèixer un jaciment arqueològic i quina és la impressió que es porten un cop han acabat el recorregut.

Potser, resulta una mica complicat focalitzar-lo des d'un aspecte concret, pel fet que qualsevol que vulgui fer una volta pel jaciment pot fer-ho de forma lliure o bé, recolzat per les nostres explicacions com a guies. Així, les reaccions al final són completament variades, però sempre positives.

Entrant en matèria, nombrosos racons són els que criden l'atenció en aquest entorn cultural, començant pel seu emplaçament. Aquesta illa, unida de forma artificial a la península, permet gaudir de vistes úniques del Mar Mediterrani, així com entendre'n la importància a nivell comercial en el passat.

Seguint aquest passeig per les zones més sorprenents del nostre jaciment, arribaríem a la zona enjardinada. En aquesta àrea s'ha plantat flora autòctona, amb la funció que en absorbir la sal de l'aigua marina no faci malbé les restes arqueològiques que es troben al subsòl encara per excavar. Algunes plantes són el raïm de pastor, molt útil per fer licors i infusions; o el fonoll marí, que s'utilitzava per evitar l'escorbut, malaltia que ataca l'organisme davant la manca de vitamina C.

Arribem al mirador on podem trobar, possiblement, el lloc més visitat, les piscifactories d'època romana. Van ser excavades a la pròpia roca, fent compartiments separats amb portes de plom, que permetien l'entrada d'aigua per oxigenar l'habitacle on hi havia els peixos. Des del punt de vista local, aquesta zona és coneguda com els Banys de la Reina, a causa d'una llegenda d'època islàmica.

Molts visitants se sorprenen amb l'evolució que aquest jaciment ha tingut durant la nostra història més recent. Parlem, en concret, de projectes urbanístics com ara restaurants o habitatges que van provocar, durant un temps, la transformació de l'illa. Però, gràcies a les campanyes arqueològiques per part d'Enrique Llobregat, i, posteriorment, amb la compra del jaciment per la Diputació d'Alacant i la posada en valor del mateix per aquesta, es va poder protegir aquest enclavament únic i imprescindible per conèixer la nostra Història.

Seguiu atents a les nostres xarxes socials perquè “JO EM QUEDO A CASA”

Lorena Gomis, guia a Illeta dels Banyets.

....

L'EDAT DEL BRONZE A LA PENINSULA IBERICA

L'Edat del Bronze és un període de la Prehistòria o de la Protohistòria que s'estén, segons les zones, entre el 1700 i el 800 aC. S'anomena així perquè es comencen a fabricar armes i utensilis amb l'aliatge del coure i l'estany, resultant un metall més dur que el coure.

El trànsit entre el Calcolític i el Bronze es manifesta mitjançant uns signes de crisi que es produeixen durant la segona meitat del III mil·lenni a. C. i que són, entre altres:

Abandó d'assentaments i construcció d'altres de nous. Els Millars (assentament prehistòric de l'Edat del bronze) van entrar en clara decadència, recloent ha petita població a la part més alta de la fortificació.
Substitució dels soterraments col·lectius per altres individuals, que van passar a situar-se a l'interior dels poblats.
Augment de la riquesa i de la diferenciació social.

El Bronze antic (2250-1900 a. C.) es constata inicialment al sud-est peninsular: Almeria, Múrcia, altiplà de Granada i alt Guadalquivir, àrees en què comença a desenvolupar-se la denominada cultura argàrica, una de les que van aconseguir més rellevància a Europa durant l'Edat del Bronze.

Al jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets, s'han trobat tombes de la cultura argàica, una excepció excepcional en aquesta zona d'Alacant. Que ens mostra clars indicis que aquesta cultura es va estendre fins a les nostres terres, malgrat que els estudis arqueològics ens parlen que aquesta cultura només es desenvolupava al sud peninsular.

Tot això prova l'existència d'un grau d'especialització laboral alt i d'una complexa organització de la distribució de la producció, unides a un accés desigual a la riquesa, constatat en els aixovars funeraris.

La utilització del got campaniforme (el seu nom és la conseqüència de les especials característiques d'aquests atuells o gots) amb forma de campana invertida i profusament decorades, com a objecte de luxe i lligat al món funerari perdura durant aquests moments inicials del Bronze encara que el seu ús és més freqüent al nord que al sud de la península.

#iomec al MARQ

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

...

Enterraments argàrics a la Illeta dels Banyets

Hola amics i amigues!

En aquesta ocasió, vinc a parlar-vos d'un dels grans protagonistes de la Illeta dels Banyets. Es tracta de l'aixovar funerari que es va trobar a l'interior d'un dels habitatges prehistòrics, concretament la fase que pertany a l'època argàrica.

Com hem vist en altres posts, la coneguda com a cultura de l'Argar es va desenvolupar al llevant peninsular entre el 2300-1500 aC, abastant el sud de la província d'Alacant, Múrcia i Andalusia. Els habitants d'aquestes terres van viure fonamentalment l'agricultura i la ramaderia. Així mateix, van desenvolupar el seu propi univers funerari, creient en els ancestres i en la vida després de la mort.

La pèrdua d'un membre de la comunitat era considerada un moment de màxima importància. Solia acompanyar-se d'una sèrie de ritus que no s'han pogut documentar, però que s'intueixen a través de diversos indicis que ens brinda el registre arqueològic.

Les primeres fosses es van localitzar durant les excavacions realitzades als anys trenta per Figueras Pacheco. A finals del segle XX, es van ampliar amb nous descobriments, els quals demostraven l'existència d'un espai on es van documentar una vintena d'enterraments, simples i dobles.

Habitualment, els difunts s'enterraven en cistes o gerres sota el terra de les cases i amb alguns dels seus objectes personals. El model ideal d'enterrament argàric es compon d'armes, adorns i gots ceràmics amb ofrenes comestibles a l'interior.

En una d'aquestes obertures a terra, es van trobar dos esquelets (una dona gran i un nen) inhumats al costat de dos gots ceràmics, un punyal de coure i quatre botons d'ivori, símbols, tots ells, de riquesa i status social.

A la sala de Prehistòria del MARQ, disposem d'una recreació parcial d'un soterrament argàric trobat al jaciment arqueològic conegut com El Tabayá, a Aspe. Tot i localitzar-se en un espai diferent, comparteix trets culturals amb les restes arqueològiques de la Illeta, la qual és considerada, alhora, com l'expressió més septentrional d'aquesta cultura mil·lenària.

#ommequedoalmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

....

Els Bessons Idèntics de la Illeta dels Banyets

Quan pensem en el museu i en els seus jaciments, automàticament ens vénen al cap algunes de les seves peces més importants. No obstant això, a causa de les mesures de conservació d'algunes, no sempre tenim la possibilitat de veure-les al mateix lloc on van ser trobades. A causa de diferents factors naturals i humans, molts dels objectes recuperats ni tan sols poden ser exposats al públic general a les vitrines de les sales temàtiques; de fer-ho es farien malbé i mai més en podríem gaudir.

Aquest és el cas dels dos grans contenidors o sitges trobades a l'interior de la coneguda com a cabana 3, datats al sector més antic de la Illeta dels Banyets.

Tots dos recipients estaven fets de fang no cuit i s'aixecaven directament sobre el paviment de l'habitacle. Se'n van recuperar diversos fragments, els quals van ser units per un equip de restauradors als laboratoris del MARQ com si es tractés de peces d'un trencaclosques. Entre les seves funcions, probablement es trobaria emmagatzemar queviures i aliments.

Actualment, al mateix lloc on es van documentar els originals, s'han instal·lat dues rèpliques o “bessons idèntics”.

Així, doncs, els jaciments arqueològics del MARQ en realitat són una prolongació del propi museu, però també un complement essencial per conèixer millor com era la vida de les persones en el passat a través dels seus objectes.

#ommequedoalmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

...

HABITATGES IBERES

La majoria dels habitatges eren d'una planta, tot i que la presència d'escales en un bon nombre d'assentaments indica l'existència d'un segon pis, o almenys de terrasses. També alguns altres habitatges s'han trobat soterranis o semisoterranis.
La mida dels habitatges pot variar, igual que el nombre d'habitacions. Normalment els habitatges es componien de dues estades, en una es realitzaria la major part de la vida quotidiana i diària i l'altra estada la farien servir com a magatzem.

També hi ha habitatges més complexos, com el que podem trobar a la Illeta dels Banyets. Aquest habitatge d'època ibera es troba vinculat juntament amb els cups trobats al jaciment arqueològic i hi podem trobar les restes d'una escala en el que seria un pati interior que tindria l'habitatge, que donaria accés a un segon pis. La hipòtesi que es plantegen els arqueòlegs i historiadors seria que normalment la planta baixa s'utilitzaria per fer oficis i la planta superior s'utilitzaria com a habitatge.

El teler normalment es feia servir en vertical recolzat sobre un mur. Les peces més destacades del teler són: les peses i les fusaioles. Les fusayoles són petites peces de ceràmica o pedra perforades per la part central, s'usaven per passar una vareta i servien de contrapès al filat per torsió. Algunes tenien decoracions o fins i tot inscripcions en llengua ibera. Les peses de teler o ponderals, tenien una o més perforacions transversals i servien per mantenir tenses els fils de fil mentre es teixia. Generalment aquest treball era realitzat per les dones i les nenes.

A l'interior de l'habitatge iber del jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets es van trobar les fusaioles just a l'entrada de l'habitatge, curiosament es creu que estudiarien la posició i el lloc idoni on col·locar el teler, aprofitant així la llum que entrava per l?entrada al?habitatge. També dins aquest habitatge es van trobar un altre tipus de materials com molins giratoris de pedra que servirien per moldre cereals o fins i tot alguns podrien haver-se utilitzat per elaborar farina de peix. També s'han trobat objectes de ceràmica d'ús domèstic, com ara gots o bols.

Aquest habitatge és conegut popularment com la “Casa del Cura” ja que al seu interior també s'han trobat pebeters i encensers de la deessa Tanit. A causa d'aquestes troballes es dedueix que aquest habitatge degué pertànyer a l'alta societat del poble Contestano ibero.

Gaudeix del museu a casa

#ommequedoencasaambelmarq

Elena Noguera, Guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

....

LA CERÀMICA

Hola a tots ia totes!

Seguim a #yomequedoencasaconelmarq! Avui us parlaré sobre la producció ceràmica a la Illeta dels Banyets (El Campello). La zona de l'alfar d'aquest jaciment va produir grans quantitats de recipients ceràmics que es van distribuir pels diferents poblats ibèrics mitjançant una xarxa comercial intensa. En un dels panells de la sala de cultura ibèrica del MARQ dedicats a la ceràmica ibèrica apareix una imatge de la recreació de la zona de l'alfar de La Illeta. Al costat d'aquest panell, hi ha exposades una infinitat de tipologies ceràmiques procedents dels jaciments ibèrics més importants de la Província d'Alacant.

La Illeta és un dels jaciments que conserva millor les estructures dels forns de producció ceràmica de tota la zona ibèrica de la Província d'Alacant. La zona de l'alfar se situa a terra ferma, al costat de la torre guaita del segle XVIII (coneguda com la Torre de la Illeta), així que la zona de forns per a la producció ceràmica es troba allunyada del que seria el centre neuràlgic del jaciment .

La primera publicació que parla sobre la zona de l'alfar i els forns de producció ceràmica del jaciment és de Francisco Figueras Pacheco l'any 1943. També s'ha publicat un treball de

Nuria Álvarez en què es tracten les àmfores de l'alfar del Campello a propòsit de les trobades al magatzem del temple A de la Illeta. Per descomptat, Manuel Olcina (Director del MARQ) ha realitzat diferents excavacions i feines, en relació a les zones de producció ceràmica. A principis del segle XXI es van publicar investigacions i treballs referents a la distribució ceràmica que posaven de manifest la importància que va haver de tenir aquest enclavament com a punt d'importació i exportació de ceràmica a la Península Ibèrica.

La producció ceràmica dels forns de la Illeta dels Banyets va ser molt prolífica ia través de l'activitat comercial es van distribuir un gran nombre d'àmfores per tot el territori circumdant entre el segle V aC i el III aC. La Illeta no només va exportar la seva pròpia producció ceràmica , sinó que també va importar ceràmica grega com ens indiquen les troballes arqueològiques que s'han realitzat al jaciment. Molts exemplars ceràmics procedents de l'àmbit grec trobats a la Illeta dels Banyets estan exposats a la sala de cultura ibèrica del nostre museu. Per descomptat, cal destacar l'activitat comercial entre grecs i ibers en aquests moments previs a l'arribada dels romans al territori peninsular.

A tall de conclusió, cal destacar que el nivell d'ocupació ibèric de la Illeta s'ha interpretat com un gran emporium costaner, és a dir, un lloc destacat de producció i intercanvi comercial, i és que el comerç ha estat, al llarg de tota la seva història, una de les senyes d'identitat del territori alacantí.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ.

....

LA MERAVELLOSA EXPERIÈNCIA D'UNA VISITA GUIADA

#Sabies que…Quan visitem els jaciments del Tossal de Manises a l'Albufereta, la Illeta a Campello, i el MARQ, podem fer i hem de fer un recorregut de forma circular per tot el camí que està senyalitzat prèviament.

El públic pot veure com a les visites guiades, nosaltres els guies, seguim un ordre cronològic perquè, d'aquesta manera tot aquell que ens visiti pugui posar-se en situació i entendre tota la història que ens acompanya, els vestigis que es van visualitzant, totes les peces trobades i l'entorn del qual s'envolten les restes arqueològiques, en el cas dels jaciments.

D'aquesta manera és més senzill en fer una visita guiada, que qualsevol persona entengui millor tant la situació geogràfica del lloc, com el perquè d'una construcció o una altra i el motiu dels salts en la història pels quals han anat succeint per exemple a els jaciments; ja que la paneleria ens dóna la informació de forma específica sobre una construcció però juntament amb els guies, tot aquell que ens visiti, podreu gaudir amb una mica d'imaginació d'una explicació més detallada i completa.

Així, amb aquesta imaginació i una animada i agradable explicació dels guies acreditats i en constant formació, fan que unes “quantes pedres o peces” com podrien dir algunes persones, es converteixin en una cosa grandiós i espectacular a ulls de tot aquell que estigui atent a aquesta visita, ja que aquestes restes són, les que han format part de la història de la nostra ciutat i l'han anat formant en allò que és avui dia.

Aquestes visites a més poden acompanyar-se amb fullets informatius, sol·licitant-los prèviament a l'oficina per complementar la visita guiada amb un mapa del recorregut on es destaquen els punts més importants a tenir en compte i pels quals s'aniran passant al llarg de tota la visita.

Però el més important de tot és que quan es visiten els museus de la nostra ciutat, tant el MARQ com els jaciments; tot aquell que vingui ha d'estar disposat a gaudir d'un recorregut ple d'història i de llegendes complementat amb una agradable companyia.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

LA "CASA DE LA CULTURA" DE L'ILLETA DELS BANYETS

#Sabies que…La majoria dels habitatges eren d'una planta, tot i que la presència d'escales en un bon nombre d'assentaments indica l'existència d'un segon pis, o almenys de terrasses. També alguns altres habitatges s'han trobat soterranis o semisoterranis.

La mida dels habitatges pot variar, igual que el nombre d'habitacions. Normalment els habitatges es componien de dues estades, en una es realitzaria la major part de la vida quotidiana i diària i l'altra estada la farien servir com a magatzem.

El teler normalment es feia servir en vertical recolzat sobre un mur. Les peces més destacades del teler són: les peses i les fusaioles. Les fusayoles són petites peces de ceràmica o pedra perforades per la part central, s'usaven per passar una vareta i servien de contrapès al filat per torsió. Algunes tenien decoracions o fins i tot inscripcions en llengua ibera. Les peses de teler o ponderals, tenien una o més perforacions transversals i servien per mantenir tenses els fils de fil mentre es teixia. Generalment aquest treball era realitzat per les dones i les nenes.

A l'interior de l'habitatge iber del jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets es van trobar les fusaioles, just a l'entrada de l'habitatge, curiosament es creu que estudiarien la posició i el lloc idoni on col·locar el teler, aprofitant així la llum que entrava per l?entrada al?habitatge. També dins aquest habitatge es van trobar un altre tipus de materials com molins giratoris de pedra que servirien per moldre cereals o fins i tot alguns podrien haver-se utilitzat per elaborar farina de peix. També s'han trobat objectes de ceràmica d'ús domèstic, com ara gots o bols.

Aquest habitatge és conegut popularment com la “Casa del Cura” ja que al seu interior també s'han trobat pebeters i encensers de la deessa Tanit. A causa d'aquestes troballes es dedueix que aquest habitatge degué pertànyer a l'alta societat del poble Contestano ibero.

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

....

L'ILLETA, UN JACIMENT ACCESSIBLE

#Sabies que… La Illeta dels Banyets és un jaciment obert a tots els públics. Disposa de rampes per a l'accés de persones amb mobilitat reduïda, panells de braille, Qr i audioguies.
Així mateix, des del MARQ, en col·laboració amb el Departament de Didàctica de la Fundació, també es dissenyen visites pensades per a aquells usuaris amb algun tipus de discapacitat intel·lectual.

És per això que aquest lloc està pensat per ser percebut a través dels sentits, complint així els principis de la nova museografia inclusiva.

#eomoquedeencasaambelMARQ

....

EL GARUM

#sabiasque… El Garum Era un producte molt apreciat pels romans, la fabricació dels quals va ser elaborada, entre altres llocs de la costa mediterrània, a les piscifactories de la Illeta dels Banyets a Campello. E garum, una salsa o pasta de peix, molt cobejada durant aquesta època.

El garum, té el seu origen al segle III aC a Mesopotàmia, on va ser coneguda sota el nom de siqqu o shippu. Aquest condiment, de sabor i aroma extremadament fort, serà utilitzat a tot l'espai mediterrani durant l'Antiguitat i part de l'Edat Mitjana, quan comença a desaparèixer-ne l'elaboració i el consum. A l'actualitat, es coneixen certes variacions d'aquesta salsa a llocs com Vietnam o Laos, encara que amb noms diferents.

Però com arriba aquest producte a les nostres costes? Aquest moment té lloc en el primer mil·lenni aC quan tant els grecs com els fenicis inicien la seva expansió comercial per la Mediterrània, i els mateixos fenicis són els que introdueixin a la Península Ibèrica la tècnica d'explotació de la sal, emprada per a les seves salaons i per a la fabricació de la salsa de peix, coneguda com a garifles.

Aquest comerç va generar, que tant les salaons com les salses de peix ibèrics fossin els més venuts i difosos durant prop de vuit segles, per tota la franja mediterrània.

Així doncs, durant l'assentament romà a les nostres costes, aquests productes seran adquirits a la seva dieta convertint-los en part de la seva rutina industrial. Hi va haver diversos centres de producció de garum, però serà a Hispània on es desenvolupi el millor garum de l'Imperi.

El procés d'elaboració era mitjançant la barreja de diverses parts del peix com el fetge o els intestins amb sal. Alguns dels peixos utilitzats per a la seva elaboració van ser el verat, la sardina o la tonyina, entre d'altres. Pel que fa a la sal, permetia potenciar el sabor a més de prevenir qualsevol tipus de putrefacció, de manera que es podia obtenir un producte per ser conservat durant llargs períodes de temps.

Aquesta barreja es feia normalment en un recipient de fusta o terracota i es deixava fermentar al sol durant mesos. El període de fermentació podia anar des d'uns pocs dies fins a molts mesos en funció del tipus i la mida dels trossos de peix emprats.

El resultat final era una mena de líquid que, abans de ser col·locat en àmfores per al seu transport i emmagatzematge, era filtrat, quedant un residu sec que no es dissolia a la salsa, similar a la pasta d'anxova que podem conèixer actualment. Aquest residu també podia ser utilitzat per al seu consum i comerç, el qual, es rentava amb una solució d'aigua salada repetides vegades, obtenint una salsa similar al garum anomenada liquamen.

Si traslladem aquestes idees a l'època actual, podríem apuntar que el liquamen seria la salsa de peix utilitzada pels cuiners com a guarniment durant l'elaboració del menjar, mentre que el garum podria comparar-se a la salsa de soja, utilitzada com a condiment de taula. Encara que, amb el pas del temps, tots dos termes es van considerar sinònims sense cap mena de distinció.

El garum s'afegia a tot tipus de menjars com un substitutiu de la pròpia sal, ja que, com a salsa que era, aportava humitat als aliments a més de certes propietats com a minerals, proteïnes o vitamines.

Però aquest producte no només tenia una funció alimentària o culinària, també, segons certs estudis, era usat en medicina o en cosmètica. Dins l'àmbit de la medicina resultava ser un bon remei per a úlceres o el restrenyiment, mentre que, en cosmètica s'usava per eliminar pigues o el pèl.

Tot i la seva importància comercial, aquest producte assolirà la seva decadència en els moments finals de l'època imperial romana, a causa de diferents causes, que passaré a comentar tot seguit. Entre altres motius, se n'atribueix la desaparició a la introducció de forts impostos sobre la sal durant la caiguda de l'imperi romà, que potser van dificultar l'enorme producció i per tant el seu encariment de manera continuada, i, per tant, se'n redueix el consum. A més, quan els ports van deixar d'estar protegits pels romans, el transport i la distribució de mercaderies per via marítima es va tornar més complicat i insegur.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

....

EL MÓN DE LES CREENCES A LA CONTESTÀNIA

#sabiasque…

Dels déus ibers en coneixem ben poc, encara que apareixen representats a les ceràmiques molts animals mitològics fantàstics. Un d'aquests animals són les aixetes.
L'aixeta és una criatura mitològica, la part frontal de la qual és la d'una àguila gegant, amb plomes daurades, esmolat bec i poderoses urpes. La part posterior és la d'un lleó, amb pelatge groc, potes musculoses i cua llarga. L'àliga al cel i el lleó a la terra.

Els guerrers ibers s'hi enfrontaven passades les portes de la mort, segons la mitologia ibera. Apareixen aixetes en representacions, en tombes i en llocs sagrats per custodiar i cuidar.

Es creu que pot estar representant la voluntat o el destí del guerrer, el que porta a la realització de les proves. És el protector i el guia, però també el jutge implacable.

#eomoquedeencasaambelMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ a La Illeta.

....

EL PA DE CADA DIA

#sabiasque... El pa és un dels aliments més importants de les cultures prehistòriques i antigues de la Mediterrània i del Pròxim Orient.
Va ser un dels primers productes processats de la humanitat, i juntament amb el vi i l'oli d'oliva, forma part dels aliments coneguts com a triada mediterrània.

A la Illeta dels Banyets, s'han trobat diversos espais dedicats a l'elaboració i l'emmagatzematge d'aquest producte. Es tracta d'un suposat forn situat entre el trull i el Temple A, a l'àmbit iber. Al seu interior, els arqueòlegs van trobar un forn amb forma de volta que recorda els actuals. També va ser recuperat un segell de plom, probablement usat per marcar la propietat de la massa quan aquesta encara estava tendra. La funció productiva d'aquest edifici es veu reforçada per la proximitat d'altres dependències destinades a emmagatzemar i comercialitzar cereals.

A més del valor nutricional, el pa també ha tingut un paper simbòlic al llarg de la història, trobant-se present en diferents cerimònies religioses i funeràries a través d'ofrenes alimentàries i donatius. Ibers, púnics, grecs i romans consumirien pans àcims i fermentats de forma habitual.

#ommequedoencasaambelmarq

Anabel Castro, guia del MARQ al Jaciment de la Illeta.

....

RÈPLIQUES EXACTES

#sabiaisqué la major part dels elements que es poden veure al recorregut són rèpliques exactes dels originals que es troben a les Sales del MARQ?
Entre aquestes cal destacar:

Dos contenidors ceràmics trobats a l'interior de la cabana neolítica.
Un petit altar documentat pels arqueòlegs dins del Temple B.
Una finestra romana utilitzada com a reixa de forn a les termes.

A més, tots els visitants tenen la possibilitat de conèixer millor cadascun d'aquests objectes amb la visita a les sales d'exposició permanent del MARQ, on es mostren contextualitzades en un acurat discurs museogràfic que ens permet conèixer diferents aspectes de la vida quotidiana dels nostres avantpassats a cada període de la Història.

Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueològics.

....

INVESTIGACIÓ CONTÍNUA

#sabIasque… Des que s'iniciaren les obres de consolidació, restauració i posada en valor de La Illeta, el jaciment no ha deixat de ser excavat i estudiat per part de l'equip d'arqueòlegs i conservadors del MARQ.

Les tasques que anualment es realitzen la Illeta s'anomenen campanyes arqueològiques. Hi participen des de l'equip tècnic del MARQ fins a estudiants en formació. Gràcies a elles, ha estat possible documentar nous espais que no es coneixien fins ara (productius, d'emmagatzematge, religiosos o d'hàbitat). Entre els sectors pendents d'estudiar hi ha l'ampli solar enjardinat que s'estén a l'est.

Durant l'any passat, es va excavar parcialment la zona situada al costat de l'illa on veiem l'únic habitatge conegut al jaciment (per ara). Els materials rescatats estan sent analitzats als laboratoris del MARQ, i properament tindrem els primers resultats.
No deixeu de seguir-nos i aprendreu una mica més.

#eomoquedeencasaambelMARQ

Anabel Castro, guia del MARQ a jaciments.

...

USOS CULTURALS DE L'ESPAI

#sabiasque… El paratge de la Illeta no només ha estat un escenari de rodatge de diferents pel·lícules, també és el punt de trobada de molts fotògrafs i aficionats a la fotografia de la província. Així, no és estrany veure parelles de nuvis que trien els voltants del jaciment per recordar el seu gran dia. Expliquen els pescadors més assidus que algunes es van donar el “sí, vull” als també anomenats Banys de la Reina.

També és un lloc de meditació per a alguns veïns i visitants, que busquen pau i assossec en aquest entorn privilegiat.

Per això, a la importància històrica i natural d'Illeta s'hi afegeix el valor emocional.

Gaudeix del MARQ a casa:

>> #iomequedoencasa

Anabel Castro, guia del MARQ a jaciments.

....

EL TREBALL DE MUSEALITZACIÓ D'UN JACIMENT

#sabiasque… La museïtzació d'un jaciment arqueològic és un treball força elaborat, ja que consisteix a crear un espai on es pugui excavar, estudiar-ne les restes, conservar el patrimoni, preparar-lo per poder-lo mostrar a les visites i acompanyar-lo d'un circuit amb informació específica o personal qualificat per explicar-ho i que sigui entès correctament.

Al jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets es van realitzar diverses campanyes d'excavació que van impedir que aquest lloc es fes malbé.
Les campanyes d'excavació més destacades van ser dirigides per Figueras Pacheco, una es va desenvolupar entre els anys 1931 i 1933, i la segona el 1935, ja més tard, des del 1999, quan la Diputació d'Alacant va decidir adquirir-lo i continuar amb el treball d'excavacions , estudi i conservació d'aquest lloc, no deixar d'excavar-ho, investigar-ho i difondre'l.

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

...

LA CONTESTÀNIA

#sabiasque… Contestània és el nom que li donen les fonts romanes antigues (Estrabó, Plini i Ptolemeu) a la nostra regió.

Els Contestans va ser un dels pobles ibers amb la cultura més rica i variada de la Península, durant els segles VI i I aC

Van viure organitzats en tribus, dedicats al pasturatge ia l'agricultura. La base de l'organització social era gentilites, grup format per un conjunt de famílies unides per un llaç de parentiu, religiós i de dret, i eren grups tancats. Les formes de govern variaven d'unes tribus a altres (senats aristocràtics, cabdills). Les classes socials van ser dues (plebeus i nobles) i esclaus. La societat ja estava fortament jerarquitzada. Fos aquell que fos el seu representant, actuava com a cap militar i única autoritat representativa. Hi havia una classe noble formada per grans propietaris i els camperols.

La casta guerrera i noble era la que comptava amb més prestigi i poder, així posseïa armes i cavalls.

Una altra de les castes era la dels artesans, molt apreciats perquè en sortien les vestidures amb què es vestien i resguardaven del fred, els que elaboraven el calçat, els que modelaven els atuells on guardar aigua i aliments, i sobretot , per ser els que feien a mida armes i armadures amb què es distingien de les altres castes més baixes.

Finalment hi havia el “poble pla”, gent de diferents oficis que es dedicaven als treballs més durs.

Elena Noguera, guia del MARQ al jaciment de la Illeta dels Banyets

...

LA HISTÒRIA A TRAVÉS DE LES GRAVES DE COLORS

#sabiasque… les graves de colors repartides per tot el jaciment ens indiquen la funció que va tenir cada espai?

El codi és el següent:

a) Groc per a les zones per excavar.
b) Marró per a les dependències productives dèpoca ibèrica.
c) Vermell per a usos domèstics.
d) Groc i vermell per als dos temples.
e) Blau per a estructures destinades a emmagatzemar líquids i canalitzar aigües.
f) Negre per a les sepultures.

Aquí va una dada curiosa: sabies que les graves blaves del cup ens indiquen que s'hi emmagatzemava vi?

...

LES CISTERNES

#sabiasque… les cisternes, van ser grans fosses excavades parcialment sobre la pròpia roca de la illeta. Es van utilitzar materials de l'entorn, que permetien emmagatzemar aigua dolça que s'obtenia per la pluja, ja que l'illeta està envoltada pel mar Mediterrani.

Per conservar l'aigua, les cisternes estaven cobertes amb un sostre que permetia en tot moment que l'aigua fos potable per al consum humà, evitant que fos nociu per a la salut.

A més, s'hi han trobat restes de canalitzacions datades de fa 4000 anys aproximadament, que transportaven aigua potable des d'alguna part de l'interior de la provincial.

Brahyan Camilo, atenció al públic a la Illeta dels Banyets.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS: Barranc dels Garrofers

Un altre interessant jaciment de la província d'Alacant és l'Abric II del Barranc dels Garrofers, on es va representar una figura humana de cos recte amb els braços en nansa. El cap, de grans dimensions porta un plomall de set plomes; per sota, dos traços paral·lels i corbs s'identifiquen amb adorns o exagerats tatuatges facials. Aquesta singular imatge, única a l'art esquemàtic, ha estat adoptada pel MARQ com a mascota en les seves activitats didàctiques, LLUMIQ, que a més dóna nom al Club dels seus Amics més joves, el Club Llumiq, que actualment compta amb més de 13.000 nens i nenes inscrits, fins als 16 anys.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

Cova de la Pastora

Fotografia: A Blanes

Port Guia 0604 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

Cova d'a Pardo

Port guia 1304 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

.....

JACIMENTS

Penya Negra

Hola a tots ia totes!
Avui a #yomequedoencasaconelmarq us parlaré sobre la importància del Jaciment de Penya Negra (Crevillent, Alacant) en l'estudi dels moments finals de la Prehistòria al nostre territori i sobre algunes de les peces que s'hi han trobat i que actualment es troben exposades a la Sala de Prehistòria del MARQ.

El jaciment de Peña Negra se situa a la Serra de Crevillent, a la Comarca del Baix Vinalopó. Es tracta d'un dels jaciments més importants del nostre territori per extensió i pel valor de les restes arqueològiques trobades. Cronològicament, s'ubica en el trànsit entre l'Edat del Bronze i el Ferro, també conegut com a període orientalitzant (S. IX – VII aC) ja que en aquests moments és quan els fenicis procedents del Mediterrani Oriental s'estan assentant a les costes llevantines del territori peninsular i estan començant a comerciar amb les poblacions autòctones de la zona, com per exemple amb la gent d'aquest poblat situat a la zona nord del territori crevillentí. A nivell cronològic ia mode de resum, estem en aquest període intermedi de transició entre la Prehistòria i la Història que rep el nom de Protohistòria, clau en la formació de la cultura ibèrica com comentarem més endavant.

L'assentament va ser un gran centre urbà productor de metalls que, a més, tenia una gran activitat comercial tal com ens indiquen les troballes arqueològiques. La ciutat estava emmurallada i comptava amb una societat fortament jerarquitzada i perfectament organitzada. Els colonitzadors fenicis assentats a la zona litoral del Sud de la Província d'Alacant, aviat es van fixar en aquesta ciutat productora de metall per complir els objectius comercials. Probablement a Penya Negra es van realitzar grans transaccions comercials entre autòctons i fenicis, és per això que s'han trobat articles i objectes orientals de luxe segurament portats pels fenicis des del Mediterrani Oriental fins a aquestes terres. Entre els objectes més cridaners i exòtics trobats al jaciment, podem destacar anells, collarets, plata, escarabis egipcis i una espectacular làmina d'or decorada mitjançant la tècnica de repussat que posa en relleu aquesta intensa activitat comercial entre els fenicis i les poblacions autòctones de les nostres terres. La majoria d'aquests objectes estan exposats a la zona final de la sala de Prehistòria del MARQ, on es tracta aquesta transició entre l'etapa orientalitzant, que marca el final de la Prehistòria, i l'inici de la cultura ibèrica, que marcarà el començament de l'edat antiga.

A partir d'aquests intercanvis comercials i culturals entre fenicis i poblacions autòctones sorgirà la cultura ibèrica al voltant del segle VI aC, que es nodrirà en molts aspectes (social, artístic, religiós) de les cultures colonitzadores del nostre territori com la fenícia i posteriorment la grega. És per això que el jaciment de Penya Negra ens ofereix, a través de l'arqueologia, una radiografia perfecta d'aquells moments de transició entre l'etapa final de la Prehistòria i l'eclosió de la cultura ibèrica al territori de l'actual Província d'Alacant , sent un dels assentaments protohistóricos de caràcter comercial més importants i millor coneguts del territori alacantí.

Carlos Pérez, guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

La Sagra

Hola amics!

Avui vinc a parlar-vos del jaciment arqueològic de La Sarga, a Alcoi.

El 19 d'agost de 1951, diversos membres del Centre Excursionista d'Alcoi aficionats a l'arqueologia, van visitar un lloc on anys enrere havien estat localitzats diversos enterraments: la Cova Foradada. Quan van arribar, ràpidament es van adonar de la grandiositat de l'entorn i de l'existència, a l'altra banda del barranc, de grans abrics rocosos, als quals van decidir aproximar-se per poder-los visualitzar de prop. En arribar, un crit va inundar el lloc… ¡EUREKAAAAAA!; acabaven de realitzar una de les troballes arqueològiques més destacades de la província d'Alacant, un conjunt excepcional de pintures rupestres.

El jaciment arqueològic de La Sarga constitueix un conjunt únic d'art parietal, considerat pels arqueòlegs i investigadors com un enclavament excepcional pel bon estat de conservació, per la gran quantitat i diversitat d'imatges que recull i per l'entorn privilegiat en què es ubica. Hi estan representats els tres estils artístics del Neolític identificats a l'Arc Mediterrani: Macroesquemàtic, Llevantí i Esquemàtic, fet que converteix aquest Jaciment en el “santuari” neolític més complet i complex de la façana oriental de la Península Ibèrica, on diverses generacions de agricultors i ramaders
van deixar testimoni de les seves idees, creences i comprensió del món.

Per tot això, el jaciment va ser inclòs el 1998 per la UNESCO a la llista de Patrimoni Mundial, com a part del gran conjunt d'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, que inclou 705 conjunts, dels quals 305 es localitzen a la Comunitat valenciana.

Dels tres abrics que conformen el lloc arqueològic, potser el més destacat i paradigmàtic sigui l'Abric I, en aportar una valuosa informació sobre la seqüència cronològica de les diferents manifestacions pictòriques que es desenvolupen al llarg del Neolític al territori alacantí. Concretament, en aquest abric podem diferenciar entre motius macroesquemàtics i d'altres de l'Art Llevantí. La superposició dels segons sobre els primers ens permet confirmar la major antiguitat de l'horitzó macroesquemàtic.

Pel que fa als motius macroesquemàtics de l'Abric I, destaquen els serpentiformes –motius sinuosos que pugen cap amunt–, així com la representació d'un “orant” –figura humana amb el cap circular, els braços alçats i els dits indicats-. A part de l'orant representat al santuari neolític de Pla de Petracos (Castell de Castells), un altre dels grans jaciments alacantins inclosos a la llista de la UNESCO de Patrimoni de la Humanitat, hi ha un paral·lel moble que ha permès confirmar la datació de l'Art Macroesquemàtic al Neolític Antic: el got de la Cova de l'Or (Beniarrés), amb una cronologia d'entre el 5.600 i el 5.000 aC, per la qual cosa les pintures han de ser igual de la mateixa cronologia. Per tant, ens trobem davant de manifestacions artístiques que ens permeten aproximar-nos a la mentalitat d'aquelles primeres comunitats de pagesos i ramaders que es van assentar al nostre territori fa més de 7.000 anys. A l'orant del got de la Cova de l'Or es va indicar la vulva mitjançant la impressió sobre l'argila del natis d'una petxina d'escopinya (ceràmica cardial), cosa que ens fa pensar que es tracta de la representació d'una dona, potser una deessa de la fertilitat, divinitat que presideix el panteó en diferents cultures mediterrànies del Neolític, el culte del qual sembla estar directament relacionat amb rituals de fecunditat de la terra, dels animals i de la dona.

Temps després, no podem precisar quant, encara que probablement estiguem parlant de diversos segles, un altre grup va arribar a aquell lloc que ja havia estat utilitzat pels seus avantpassats com a santuari, per pintar un altre tipus d'imatges completament diferents, molt més realistes i naturalistes, que ens mostren escenes més mundanes relacionades amb la seva vida quotidiana: escenes de caça, de recol·lecció, amb nens…; estem parlant de l'Art Llevantino. A l'Abric I, van representar una escena de caça en què apareixen diversos cérvols ferits per fletxes i sagnant, que semblen ser assetjats per un grup de caçadors que segueixen el rastre de sang, portant arc i fletxes, i abillats amb un plomall de plomes sobre el cap. Es tracta també de pintures neolítiques, relacionades amb comunitats de pagesos i ramaders de l'entorn, però posteriors a aquelles que van fer els motius macroesquemàtics. És curiós comprovar com aquest lloc va continuar sent venerat com un lloc sagrat generació rere generació.

Amb tot això, podem concloure el nostre post d'avui, afirmant rotundament la importància simbòlica, no sols religiosa sinó també social, que va tenir aquest lloc singular durant diverses generacions entre diferents col·lectius neolítics de l'entorn. Un gran santuari neolític, un lloc de cohesió i agregació social, on acudien periòdicament per celebrar activitats religioses però també per intercanviar coneixements, per buscar parella i evitar els problemes derivats de la consanguinitat, per realitzar intercanvis comercials… En definitiva i segons les paraules de la UNESCO, cal entendre La Sarga com "el conjunt d'art rupestre més gran que podem trobar a Europa", el qual "ofereix un retrat excepcional de la vida de l'home en un període essencial de l'evolució cultural humana".

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

Cova del'Or

Hola a tots ia totes!

Seguim amb més articles a #yomequedoencasaconelmarq, avui us parlaré d'un Jaciment impressionant: la Cova de l'Or (Beniarrés, Alacant), un dels enclavaments del Neolític Antic (VI - V mil·lenni aC) més importants de tot el llevant espanyol, tant per la seva rellevància arqueològica com per la riquesa i varietat dels objectes i troballes arqueològiques documentades en aquesta cova. Aquest jaciment guarda una relació estreta amb el nostre museu ja que el MARQ ha realitzat diverses campanyes d'excavació dirigides per Jorge Soler (Conservador de Prehistòria i arqueòleg del MARQ). Actualment, la majoria dels objectes trobats al jaciment es troben al Museu de Prehistòria de València, i en menor mesura al MARQ i al Museu Arqueològic Municipal “Camil Visedo Moltó” d'Alcoi.

La cova es troba al terme municipal de Beniarrés a l'alacantina comarca del Comtat i va ser descoberta per Rafael Pardo Ballester als anys 30 del segle passat XX. Entre les restes arqueològiques descobertes a la Cova de l'Or destaquen les culleres fetes en os, estris treballats en pedra polida, elements d'ornament personal, ceràmiques, molins de mà fets en pedra, restes de cereals carbonitzats i animals domèstics que documenten la perfecció les pràctiques agrícoles i ramaderes de la gent que van ocupar aquest jaciment situat a la Vall del Serpis. Els estudis de les troballes arqueològiques documentades a la zona han revelat la seva ocupació per part dels primers agricultors i ramaders que van poblar la façana mediterrània del territori peninsular al voltant del VI mil·lenni aC, procedents segurament del Pròxim Orient, tal com indiquen les darreres investigacions i interpretacions sobre la difusió del
Neolític a la nostra província.

Un dels aspectes que cal destacar d'aquest jaciment és la gran quantitat de ceràmiques trobades amb decoració impresa cardial. Aquesta tècnica consisteix a elaborar motius decoratius sobre la superfície ceràmica encara sense coure. Per fer-ho, es feien impressions amb la vora de la conquilla dentada del cardium (escopinya). L'origen d'aquest tipus de ceràmica es documenta al Pròxim Orient (costes del Líban i Síria). Des d'aquest àmbit de la Mediterrània Oriental, la tècnica de la ceràmica cardial es va difondre per tota la Mediterrània, passant per la Península Itàlica i el Sud de França, arribant fins a la façana llevantina de la Península Ibèrica.

Estem davant d'un procés de difusió cultural llarg i complex que es va iniciar a l'àmbit oriental i va arribar fins a l'extrem occidental del continent europeu. Un altre aspecte fonamental de la gent que va habitar aquest lloc és l'avançada indústria òssia, visible en els objectes treballats a partir d'aquest material. A la Cova de l'Or s'han documentat des de culleres, fins a comptes de collaret treballats en os amb un alt grau de sofisticació i una perfecció mil·limètrica.

La gran quantitat d'objectes i l'excepcionalitat del jaciment han donat lloc a nombroses interpretacions sobre la seva funcionalitat, la proposta més versemblant (segons investigacions) és que la cavitat fos utilitzada com a lloc de significació social que, a més, comptaria amb un espai reservat per a emmagatzemar l'excedent de cereal de la gent que va habitar l'entorn més immediat de la cova.

En definitiva ia manera de conclusió, la Cova de l'Or és un jaciment emblemàtic del neolític antic del territori peninsular, la cavitat del qual va assistir al desenvolupament de les primeres comunitats agrícoles i ramaderes al territori alacantí. El MARQ i l'Ajuntament de Beniarrés el 28 d'abril del 2007 van inaugurar la

Sala d'Interpretació del Jaciment en un edifici municipal just al costat de la Casa Consistorial, que pot ser visitat des de llavors, al qual anys més tard se li va unir el Museu Municipal del Clima, a la planta superior d'aquest mateix immoble. Actualment, la Diputació d'Alacant, a través de l'àrea d'arquitectura, està intervenint juntament amb l'equip tècnic del MARQ en la museïtzació de la cova, que permetrà en un futur proper la seva obertura al públic.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

l'Albir

IMATGE: http://comunitatvalenciana.com/

Hola a tots ia totes!

Continuem parlant d'arqueologia i seguim parlant del nostre patrimoni arqueològic. Avui us parlaré sobre el jaciment romà de l'Albir (Alfàs del Pi, Alacant). A la zona final de la sala d'època romana del MARQ podem trobar dues recreacions d'enterraments (un adult enterrat sobre teules i un nen enterrat a l'interior d'una àmfora d'origen africana tallada per la meitat), diverses gerretes litúrgiques i un parell de soles de sandàlies romanes (caligae) que es van trobar a la zona de la necròpolis d'aquest jaciment.

Aquest assentament forma part d´un gran conjunt arqueològic d´època Baix-imperial (Segles IV dC – V dC). El jaciment es va conèixer a principis de la dècada dels anys 80 del segle passat i consta d'una vila de producció, les termes vinculades a la vila i una extensa necròpolis on destaca un mausoleu privat on s'enterraria la família del domini (amo de la vila). Aquest mausoleu és un edifici molt singular dins de l'arquitectura funerària romana de les nostres terres, existint només un exemple similar al camí del Molí de Frares (Orriols, València). L´estudi de la necròpolis d´aquest jaciment ens aporta molta informació sobre els costums funeraris de l´etapa final de l´Imperi Romà, moment en el qual ja existia una transició entre els costums funeraris romans i els cristians.

A les excavacions realitzades l'any 2010 es va executar el projecte de posada en valor de les termes de la vila. Així, el museu a l'Aire Lliure Vila Romana de l'Albir va obrir les portes la primavera del 2011, després dels treballs de recuperació i posada en valor del jaciment duts a terme per l'Ajuntament de l'Alfàs del Pi i la Universitat d'Alacant, al costat de l'entorn on s'ubica, el van convertir en un enclavament únic que potencia i dinamitza el turisme, el patrimoni i l'oferta cultural al municipi. Gràcies a l'àmplia varietat de recursos didàctics del jaciment (reconstruccions 3D, guia virtual amb realitat augmentada, maquetes, panells), el visitant pot conèixer com funcionaven les termes d'una vil·la romana a l'època Baix imperial.

Actualment el jaciment segueix en procés d'excavació, per la qual cosa no es descarta que en un futur s'incloguin noves dependències de la vila al projecte de museïtzació. La vila romana de l'Albir és un dels jaciments d'època romana més importants de tota la Província d'Alacant, un assentament clau per a l'estudi de la població rural romana de les nostres terres. Gràcies a l´ampli conjunt d´aixovar que tenim exposat a les vitrines del MARQ, procedent d´aquest jaciment, podem oferir un trosset de la història rural en època romana d´aquesta preciosa localitat de la Marina Baixa.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

La Pobla d'Ifac

IMATGE: http://www.calpe.es/ver/206/la-pobla-d-ifac.html

Hola a tots ia totes!

A l'article d'avui us parlaré sobre la Pobla Medieval d'Ifach (Calpe) i l'excepcional capitell gòtic que es va trobar a la campanya d'excavació de l'any 2016 dirigida pel Doctor José Luis Menéndez Fueyo (Tècnic d'exposicions del MARQ i Arqueòleg – Director del Jaciment Medieval de la Pobla d'Ifac). Aquest capitell gòtic es va exposar de manera temporal per primera vegada al públic al vestíbul principal del MARQ durant l'any 2017. >> Ampliar informació

La Pobla d'Ifac va néixer com a assentament de caràcter urbà a finals del segle XIII per iniciativa del llavors Rei de la Corona d'Aragó Pere III. Uns anys després, serà l'Almirall de la Corona d'Aragó Roger de Llúria, qui rebi el privilegi regi (encarregat pel Rei Jaume II) de poblar aquest territori amb gent cristiana dels llogarets rurals circumdants. Roger de Llúria i, posteriorment la segona esposa, Saurina d'Entença van ser els encarregats d'administrar el territori i construir les diferents parts d'aquest enclavament urbà amb caràcter defensiu situat al Penyal d'Ifac (tòmbol rocós, declarat Parc Natural per la

Generalitat Valenciana des de 19 de gener de 1987, situat davant de l'actual localitat de Calp). Aquest assentament fou destruït parcialment en ple conflicte castellanoaragonès (1359) i, posteriorment (al voltant del 1400), l'enclavament fou abandonat.

Com s'ha esmentat anteriorment, a la campanya d'excavació d'estiu de l'any 2016 l'equip de recerca dirigit per José Luis Menéndez Fueyo va descobrir un capitell gòtic de palmells que estaria ubicat en un dels finestrals de l'edifici de dues plantes destinat al poder feudal que allotjava l'autoritat local i l'administració de la Casa de Llúria, batejat per l'equip d'excavació del MARQ com a Domus Llúria. Aquest edifici de dues plantes també tindria una funció domèstica i d'allotjament per a les tropes al nivell inferior. Els capitells de palmells amb roseta són habituals a les construccions gòtiques vinculades al poder feudal de la Corona d'Aragó entre els segles XIII, XIV i XV. Aquest tipus de capitells s'han documentat en nombroses construccions gòtiques de l'actual Catalunya (principalment Girona i Barcelona), València, Mallorca i com ja hem comentat anteriorment a la Domus Llúria d'Ifac a Calp, sent aquesta darrera la primera i única troballa d'aquesta tipus a les terres de l'actual Província d'Alacant.

El descobriment i l'estudi del capitell d'Ifac suposa una peça més dins del constant estudi de recerca realitzat per l'equip d'excavacions del MARQ a la Pobla, un assentament únic i genuí que està emmarcat dins del procés de consolidació del Regne de València a finals del segle XIII.

Carlos Pérez Soler. Guia del Museu.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

Benalua

teler iber from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

Tabarca

Port guia 1105 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú >>

JACIMENTS

LA COVA DEL BARRANC DEL MIGDIA

Hola a tots ia totes!

Avui a #yomequedoencasaconelmarq us parlaré sobre la Cova del Barranc del Migdia, una petita cavitat natural que s'ubica al Montgó (Marina Alta). L'any 2013, el MARQ va recollir a través d'una exposició els treballs i les troballes més importants realitzats en aquesta cova prehistòrica entre els anys 2009 i 2012. En aquest article us parlaré sobre les característiques de la cavitat, els elements arqueològics trobats i les pintures rupestres que s'han documentat a l'interior.
La Cova del Barranc del Migdia es troba a certa altura, per la qual cosa el seu accés s'ha de fer fent una escalada d'uns 20 o 30 metres. La seva troballa va ser fortuïta i relativament recent, ja que es va descobrir l'any 1989. Gràcies a les condicions excepcionals de conservació de la cova, estem davant d'un dels jaciments prehistòrics més importants de les nostres terres.

La cova es va fer servir com a lloc d'enterrament pels habitants d'aquesta zona al llarg del III mil·lenni aC (Edat del Coure) Posteriorment va ser abandonada fins que als segles III – IV de la nostra era va ser utilitzada com a lloc de refugi ocasional per als romans que practicaven el pasturatge en aquestes terres. També s'han documentat restes materials associades a l'edat mitjana, però ja no va existir un ús continuat de la cova en aquests temps.

Pel que fa al seu ús funerari, la cova es va utilitzar com a lloc d'enterraments col·lectius que podrien indicar certs vincles familiars o de pertinença a un mateix clan. Pel que fa als materials arqueològics, s'han documentat innombrables elements d'aixovar que acompanyaven els difunts a les sepultures. Els materials arqueològics més abundants són les fletxes i les làmines de sílex, encara que també s'han documentat instruments de pedra polida, ceràmiques i algun objecte de metall. A les excavacions realitzades a l'interior de la cavitat, s'han recuperat restes de fusta cremada, aquests elements possiblement procedien de focs que es van realitzar a la cova per enllumenar-se mentre es feien els soterraments.

Un altre aspecte important a destacar és que a la part més profunda i inaccessible de la cavitat hi ha una sèrie de pintures rupestres realitzades en vermell i negre que pertanyen a l'estil esquemàtic, realitzades segurament a finals del neolític i inicis de l'edat del coure. També hi ha un motiu incís en ziga-zaga en una de les seccions de la part final de la cavitat. Possiblement aquestes pintures tindrien un sentit religiós per a aquestes societats prehistòriques, encara que és complicat treure'n una conclusió clara perquè la majoria de motius són representacions abstractes, tenint un significat desconegut per a nosaltres.

En definitiva, estem davant d'un dels millors exemples de cova prehistòrica utilitzada com a lloc d'enterrament i santuari d'art rupestre. La Cova del Barranc del Migdia és un dels pocs casos en què el dipòsit funerari prehistòric s'ha conservat inalterat i les pintures rupestres documentades a l'interior de la cavitat s'associen al mateix context arqueològic dels soterraments.

Carlos Pérez, guia del MARQ

-------------------------voblidar al menú >>

JACIMENTS

El Tossal de la Cala

El jaciment ibèric del Tossal de la Cala

Hola, amics i amigues del MARQ.

El Tossal de la Cala és un jaciment de cronologia ibèrica, un oppidum o poblat fortificat amb un període docupació situat entre els segles IV i I aC, que va ser escollit per aquesta gent com a lloc dhàbitat i punt de refugi per a la navegació, degut a la seva posició estratègica. En aquest sentit, el jaciment s'alça en una ubicació privilegiada, concretament sobre un promontori situat a la cala de Finestrat o de Morales, flanquejat pel mar i per la desembocadura del barranc de la Cala, que constituïa una via de comunicació de primer ordre cap a l'interior, per on transitaven tant els productes que arribaven per mar com els de caràcter agropecuari procedents de les muntanyes de l'interior.

Malauradament, actualment el jaciment és pràcticament invisible, a causa de la voraç especulació immobiliària duta a terme a la zona, principalment a partir dels anys 60 i 70 del segle passat, que va provocar que quedés completament envoltat d'edificis i que fos mutilat, ja que gran part del jaciment ha desaparegut. A més, va quedar completament desconnectat de la seva raó de ser, el mar, per la qual cosa és molt difícil obtenir una visió general i objectiva sobre l'ocupació i la funció d'aquest enclavament en el passat.

L'assentament va ser creat sobre la base d'una trama urbana organitzada, on els habitatges es disposaven seguint les corbes de nivell, mitjançant la creació de terrasses a diferents alçades. L'accés s'hi feia per una entrada a L situada en un dels laterals de la potent muralla, d'un metre de gruix, que envoltava i protegia l'assentament. La majoria dels habitatges documentats constaven de dues estances i sembla que estaven dotades d'una segona planta, atesa la recurrent aparició de restes d'escales a l'interior. Totes elles estaven construïdes mitjançant la creació d'un sòcol de pedra, sobre els quals s'alçaven parets de toves fetes d'unes característiques argiles de color verdós; la sostrada estava composta per troncs i branques travades amb fang, i els terres elaborats mitjançant una pavimentació de terra piconada.

Gran part de les restes arqueològiques que van ser trobades durant les diferents campanyes d'excavació es troben actualment dipositats al MARQ: objectes de metall, recipients ceràmics, figures de terracota… L'anàlisi i l'estudi d'aquests materials aporta una valuosíssima informació que ens ajuda a comprendre millor com era el dia a dia, en què es basava la seva economia, així com diferents aspectes relacionats amb el seu món espiritual i funerari.

Entre els diferents objectes recuperats i exposats al MARQ, destaca una gran serra de ferro que seria utilitzada molt probablement per dos individus, cadascun situat en un extrem, per talar talar arbres, potser per a la fabricació de vaixells, atesa la quantitat de claus que s'han trobat i de ploms que funcionaven possiblement com a pes a les xarxes de pesca. També van aparèixer hams, llançadores o agulles per a xarxes que, de nou, ens remeten a la idea de l'existència de pescadors al lloc i que vinculen aquest jaciment amb una profunda vocació marinera.

Si voleu saber més sobre aquest jaciment us recomano el llibre “El jaciment ibèric del Tossal de la Cala”, que podeu trobar de la secció de publicacions de la nostra pàgina web.

https://marqalicante-classic-admin.qwair.com/Publicaciones/es/YACIMIENTO-IBERICO-DE-EL-TOSSAL-DE-LA-CALA-Nuevo-estudio-de-los-materiales-depositados-en-el-MARQ-correspondientes-a-las-excavaciones-de-Jose-Belda-y-Miquel-Tarradell-P84.html

Salutacions.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------Tornar al menú >>

ORGANITZA LA TEUA VISITA

Què veure | Entrades | Horaris

El Marq comptat pels seus guies

Coneix la nostra gent

En aquest espai us comptem el Marq a través dels qui ho expliquen, cada dia

MARQ

EXPOSICIONS

PECES

JACIMENTS

MONUMENTS

TOTS ELS VÍDEOS

ENS QUEDEM A CASA

PECES

EL MOSAIC ROMÀ DE CALP

PECES

Mà de Bronze

La troballa de la Mà de Bronze

​​​Més contingut interessant sobre la Mà de Bornze

PECES

Copa Argàica

PECES

L'Orellut de Lucentum

PECES

Lucernes romanes

PECES

Les Dames Iberes

EXPOSICIÓ PERMANTENT

El primer que podrem tornar a gaudir

ÀREES TÈCNIQUES

Els soterranis del Marq

SALES TEMÀTIQUES

Excavant sota l'aigua

SALA D'EDAT MITJANA

VÍDEOS SOBRE L'EDAT MITJANA.............

Les joguines

MÉS CONTINGUT INTERESSANT

.............

SALA D'EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

Vídeos de l'Edat Moderna i Contemporània

....

La societat al S.XIX i XX

La burgesia

La història del Marq

L'arribada del ferrocarril

Més Contingut Interessant:

..........

Maqbara

Els Bous de l'Argar

COCENTAINA

Arqueologia i museu

PETRER

Arqueologia i museu

PECES:

Dama de Cabezo Estel

PECES:

Ídols de pinyol

MONUMENTS

Torrre d'Almudaina

PECES:

Estela de Crato

PECES:

Ídols Antropomorfs

PECES:

Crani trepanat

PECES:

Càntir de Costamar

MARQ:

PECES:

ÍDOLS PLACA

PECES:

VENUS DE GAVÀ

MIRADES MIL·LENÀRIES

PECES:

L'Enigma de les ciutats perdudes

BRESSOL DE CIVILITZACIONS

VÍDEOS

Qui era Bolusio Sintrofo?

El Déu Esmun

Egipcis a Lucentum?

Tabernae

Casa del pati triangular

Bales de Catapulta

Més contingut interessant sobre la Mà de Bornze

VÍDEOS SOBRE L'EDAT MITJANA

.............