El Marq narrat pels seus guides

Coneix la nostra gent

En aquest espai us comptem el Marq a través dels qui l'expliquin, cada dia

Fes clic sobre cada ítem i et portem al contingut

MARQ

EXPOSICIONS

Sala de l'Etat Moderna i Contemporània

Cocentaina, Arquologia i museu

PEIXOS

JACIMENTS

MONUMENTS

TOTS ELS VÍDEOS

Seguiu els continguts en vídeo que hem creat per a tu. Coneix de primera mà les persones que treballen al museu per transmetre el millor de la nostra història i el valor del nostre patrimoni.

ENS QUEDEM A CASA

>> Accedeix al nostre canal de vídeos

PEIXOS

EL MOSAIC ROMÀ DE CALP

Hola a tots i totes!

Seguim amb més articles a #joemquedecasaambelMARQ, hui parlarem sobre el mosaic trobat a la vila romana dels Banys de la Reina a Calp (Marina Alta). Aquesta peça es troba a la zona final de la sala de cultura romana de la nostra exposició permanent i és una de les més emblemàtiques de la col·lecció del MARQ. Aquest mosaic va ser trobat a les excavacions dirigides per M. Pellicer a la dècada dels anys 60, que va recuperar una part dels mosaics ja documentats i il·lustrats per Cavanilles al segle XVIII.

Pel que fa a les seves característiques formals, el mosaic de la vila dels Banys de la Reina de Calp està compost per tessel·les blanques i negres. Sobre el fons blanc, es desenvolupa un dibuix format per una escena principal de caràcter vegetal, que consisteix en una vinya que naix d'un recipient ceràmic. Entre les branques de la vinya, apareixen unes petites figures humanas amb les portant cistelles en actitud de recollir els fruits. A la zona dreta del mosaic també apareix representat un pájar que sembla volar cap a una de les branques per posar-s'hi. Quant a la seva cronologia, per tècnica utilitzada i paral·lels trobats en altres vils hispanoromanes, data del segle II – III d. C. Segons investigacions, aquest mosaic, juntament amb un altre documentat per Cavanilles al segle XVIII, podria formar part d'una mateixa pavimentació entorn d'una estructura circular. Trobem mosaics similars en tipologia i estructura a les nostres terres, com per exemple el trobat a l'antiga Vila Petrària (actual Petrer) que va ser restaurat al laboratori de restauració del MARQ, i posteriorment va estar exposat al nostre museu durant la mostra temporal “Petrer, Arqueologia i Museu”.

Aquests mosaics van ser trobats en zones d'hàbitat i altres dependències vinculades a una vila romana de producció industrial situada a la costa de la Marina Alta. econòmica i social d'aquestes terres durant els primers segles de la nostra era.
Gràcies a tots els mosaics documentats ja des del segle XVIII al jaciment arqueològic de la vila romana dels Banys de la Reina, podem concloure dient que es tracta d'una vila residencial de l'aristocràcia romana que reuneix un dels conjunts més importants i nombrosos de mosaics de tota la província d'Alacant, superat tan sols pel jaciment de la Colònia Iuila Ilici
Augusta (Elx). És per això que és un honor i un privilegi tenir a la nostra col·lecció permanent un dels mosaics més importants i amb més història de les nostres terres.

Carlos Pérez, guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

PEIXOS

La Mà de Bronze

Mes contingut de la Mà de Bronze

........

Hola!

Al meu parer, hi ha diverses coses que sorprenen la gent quan visita el jaciment de Lucentum, però la que més sorprèn és la mà de bronze, trobada l´any 2005 i exposada a la Sala de Roma del MARQ.

Aquesta mà de bronze, és una mà Esquerra que està subjectant l´empunyadura d´una espasa, pertany a una estàtua que estaria situada al fòrum. Només la mà té 36 cm de llarg i pes 6kg, el que ha permès als arqueòlegs i investigadors fer-ne una estimació del que podria arribar a mesurar l´estàtua completa, al voltant dels 2,20 o 2,30m d´alçada.
Aquesta mà com comentava abans, subjecta una empunyadura d´espasa, que la fa molt especial, amb una empunyadura amb una representació magnífica d´una àguila bicèfala, és a dir, de dues caps amb mirades oposades i unides per la part del bescoll. A més, la mà té un anell amb una simbologia simbologia peculiar al seu segell, el litus o bàcul de l'augur, per la qual cosa, podem entendre que s'estava representant una persona molt important, potser el propi Emperador o algun destacat membre de la seva família.

La resta de l´espasa, segons els estudis realitzats, es caracteritza com un parazonium, és a dir, una espasa cerimonial que acabaria de forma arredonida, no en punta, per tant, no serviria per lluitar, i per tant no és un gladius (una espasa que serveix per lluitar a les batallas).

Es diu que normalment la majoria de fragments d´estàtues que se solen trobar a ciutats romanes majoritàriment són fragments de mans tallades per la part del canell, deixades com a símbol de protecció, i la resta, quant són de bronze, es feia servir per a crear un altre tipus d´utensilis, monedes, armes...d´aquí que hi hagi poques possibilitats de trobar la resta d´aquesta monumental estàtua lucentina.

Aquesta història és la que més sorprèn els visitants.
Però… a vós que us ha semblat? Vós ha agradat?. A més, la podeu tocar quan vingueu a Lucentum, ja que es va col·locar una rèplica exacta i al mateix lloc on va ser trobada l'original el 2007, obra de l'escultor alacantí Miguel Bañuls (net del famós Escultor Bañuls, autor, entre altres, del conjunt escultòric que hi ha a la plaça dels Estels de la ciutat d'Alacant).

Com veieu és molt interessant la cultura romana, esperem que promte podreu venir a veure totes les curiositats de Lucentum en persona.

Alexis Becerro, va atemptar el públic a Lucentum.

-------------------------Volver al menú>>

PEIXOS

Copa Argàica

GESTOS QUE UNEIXEN: UNA COPA ARGÀRICA

Hola a tots i totes!

Seguim amb més articles a #joemquedecasaambelMARQ. Avui us parlaré sobre una Copa Argàrica que va arribar als fons del MARQ gràcies a una donació de Na Margarita Ramon-Borja Berenguer a l'any 2013.

La Cultura de l'Argar es va desenvolupar al llarg de l'Edat del Bronze a la zona sud-est peninsular, sent les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura, els principals focus d'aquesta cultura prehistòrica en terres alacantins.
Entre els jaciments alacantins més importants vinculats a aquesta societat, podem destacar Cabezo Marró a Sant Isidre, Tabayà a Aspe o Caramoro I a Elx. Aquesta cultura té el seu límit septentrional a terres alacantins, concretament al jaciment de La Illeta (El Campello) on també es trobaren restes arqueològiques associades a aquesta cultura que a més, estan depositats al MARQ i exposats, molts d'ells a la sala cronològica-cultural que aquest dedica a la Prehistòria.

La copa que ens concerneix al post de hui té una antiguitat de més de 3.500 anys. Aquestes copes han tingut una importància cabdal des del punt de vista de la investigació arqueològica, ja que la ceràmica en general ha constituit un dels instruments fonamentals amb què reconèixer aquesta cultura a partir del registre arqueològic i distingir-la d'altres societats coetànies dins de l'àmbit peninsular. Les copes argàriques s'han trobat principalment en contextos funeraris, on s'emprarien principalment per al consum de begudes dins d'un complex procés ritual que es realitzaria en honor al difunt. Algunes d'aquestes copes també van ser utilitzades en àmbits domèstics i fins i tot, van poder ser utilitzades per fer llum, segons han afirmat alguns investigadors especialitzats en aquesta cultura de l'Edat del Bronze.

A l'any 2017, aquesta peça i altres dues de característiques similars van integrar una petita exposició situada al vestíbul principal del museu que va ser anomenada de manera molt suggerent com: “Preneu i beveu. Una copa per a un ritual mil·lenari”, exhibint totes aquestes tres cops argàriques que van ser clau per conèixer la cultura material d'aquesta gent del Bronze peninsular i els complexos processos rituals de caràcter funerari que existien a aquesta societat prehistòrica desenvolupada entre el 2200 i el 1500 a. C.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

....

PEIXOS

Les Dames Íberes

Les Dames Iberes més famoses i conegudes són: La Dama d'Elx i La Dama de Basa. Totes dues anteriors al segle IV a. C. i com sabem amb multitud d'adorns.

La Dama d'Elx, és una peça que representa el bust d'una dona amb una bellesa espectacular i és la imatge del Món iber per excel·lència. Va ser trobada l'any 1897, ia través d'un estudi a base de llum microscopi es va poder saber que la pedra amb la qual es va tallar provenia de la Pedrera de Ferriol (Elx).

Pel que sembla aquesta dama romandrà enterrada durant molts anys. Segons els experts, en aquell enterrament, se li va fer un petit recinte amb pedres, on aniria col·locada la dama i posteriorment es va cobrir amb sorra (possiblement sorra de platja). Diuen els investigadors i arqueòlegs que han estudiat profusament que la peça era policroma, és a dir, pintada amb colors, però el pas del temps, la humitat, la sal i la llum, etc. han fet que aquests es descomponguessin.

Posseeix un buit a la part dorsal, que en principi es pensarà que seria per dipositar ofrenes, per subjectar i que quedés colgada o fins i tot que s'utilitzés com a oracle.

Però totes aquestes dubtes es van resoldre el 1971, amb la troballa de la Dama de Basa. Una estàtua d'una dona asseguda sobre un tron alat, representat el viatge que es realitza del món dels vius al món dels morts, podem observar-hi algunes desproporcions i que manca de pit. A la seva mà esquerra té un colom, un dels símbols de la divinitat alada, per tant estaria molt vinculada a la religiositat. Però la peculiaritat d'aquesta peça, és que sota el braç dret del tron, trobem un buit on es van trobar uns ossets. Es tracta d'una urna funerària. A la seva tomba apareixerà acompanyada d'un dipòsit funerari d'armes, la qual cosa indica que podria tractar-se d'una reina ibera.

Amb aquest descobriment, els experts van decidir analitzar, els sediments que poguessin haver quedat adherits al buit de la Dama d'Elx, i pel que sembla es van trobar una grata sorpresa. Pel que sembla les cendres s'han conservat tot aquest temps, perquè quan es van dipositar en ell encara estaven calents, aquesta calor fondre una part de l'algeps que composen aquesta i tranquil vitrificat.

El que crida l'atenció és que al costat del seu dipòsit funerari no han aparegut la multitud d'adorns i joies que portaven, pel que sembla són objectes que passarien de generació en generació.

Finalment, per als qui encara no ho sabessin, la Dama d'Elx resulti ser una urna funerària i quant a la seva exuberant bellesa, pot ser que s'hagi magnificat en excés, però a mi em sembla molt bella.

I vosaltres, que creieu?#joemquedecasaambelmarq

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

-------------------------tornar al menú >>

SALS TEMÀTICS

Excavant sota l'aigua

Hola a tots i totes!

Avui a #QuedateencasaambelMARQ vull analitzar amb vosaltres una de les sals temàtiques pertanyents a l'exposició permanent del MARQ més impactant al meu humil parer.

Es tracta d'una reproducció d'un troballa arqueològica subaquàtica impressionant: un ressò roma o vaixell de comerç actualment enfonsat à prop del Portus Ilicitanus o Port d'Ilici, a Santa Pola (Alacant).

En primer lloc, vull destacar l'important paper que exerceix una, (a vegades infravalorada) professió com és l'arqueologia subaquàtica, ja que a banda de l'impediment de traslladar la nau original a la superfície, a desentrellar les seves investigacions baix l'aigua; gràcies a l'àrdua tasca de tots els que duren a terme aquest projecte, un equip especialitzat i qualificat del museu va poder realitzar una magnífica rèplica a escala original de la nau submergida permeten la seva difusió a l'abast de tots per al seu gaudi.

Com he esmentat anteriorment, es tractava d'una embarcació destinada al comerç, tripulada per dues persones (els necessàries perquè mentre una pogués descansar, l'altra manegés el timó) i el producte principal que transportava eren les àmfores, alargats recipients de ceràmica a els quals introduïa normalment oli i vi.

Tota aquesta interessant història és plasma a la sala temàtica, amb una estructura dissenyada amb cura i amb tot luxe de detalls perquè el públic visqui una experiència el més realista possible a la situació que van viure la tripulació del vaixell en aquell temps.

Per descomptat veure la reacció dels visitants davant semblant maravella, la imaginació desbordant dels xiquets i xiquetes… Fa que em senti feliç al meu lloc de treball i orgullosa de l'esforç que es realitza cada dia per l'equip del MARQ per a què tot això segueixi possible.
Vos anime que seguiu molt atents a les nostres xarxes socials perquè els continguts que pujarem properament són interessantissims... No us ho podeu perdre!
Salutacions;)

Nerea Cuba. Atenció al públic del MARQ

-------------------------Tornar a menú >>

ÀREES TÈCNIQUES DEL MARQ

Els soterranis del Marq

Hola a tots i totes!

Avui us faré un recorregut pels soterranis del MARQ, una zona de treball i investigació clau per al correcte funcionament del museu. A les zones tècniques de treball situades en aquest espai es realitzen algunes de les funcions més importants per al dia a dia del museu. Es podria dir que gràcies a les tasques desenvolupades pel nostre equip tècnic en aquesta zona subterrània, la part expositiva “visible” al públic funciona a la perfecció. Actualment el museu ofereix una visitada guiada als soterranis una vegada per setmana, al recorregut es visiten cinc dependències dins d'aquesta immensa àrea de treball situada als baixos de l'edifici.

La primera sala que és visita és la zona d'Ingressos i Eixides, una zona d'oficines on es realitzen tasques de gestió relacionades amb la recepció i l'eixida de peixos de la nostra immensa col·lecció d'objectes arqueològics, per aquí passeu totes les peixos que acumula el MARQ al seu fons, podríem dir que és l'eix vertebrador de tota la col·lecció del nostre museu. Des d'aquests despatxos es gestionen i custodien els toms de les diferents excavacions que ha realitzat l'equip d'arqueòlegs del MARQ, els formularis de moviments de peixos amb caràcter intern, els toms amb les peixos catalogades i inventariades de tota la nostra ·lecció permanent i tota documentació referent al control de temperatura i humitat de les sals del museu. Al final de la zona es troba una banyera de dessalació per així eliminar la sal de les peixos oposades en prospeccions subaquàtiques com per exemple àmfores trobades en derelictes que descansin al fons de la Mar Mediterrània.

La següent sala visitable al recorregut guiat és l'Anforari, un magatzem que compta al voltant de 900 peixos, la majoria d'elles són àmfores de diferents cultures (principalment romanes) que cediran o donaran antics col·leccionistes al Museu Arqueològic Provincial durant el segle XX principalment. Totes estan catalogades i inventariades, per la qual cosa totes tenen la seva etiqueta amb la signatura corresponent assignada pels tècnics del museu. A més de les àmfores, podem trobar peixos amb un valor arqueològic incalculable com per exemple les dues sitges de magatzematge per al cereal trobats a les cabanyes de la fase neolítica de la Illeta (El Campello), un molí d'època ibèrica que data del segle V - IV aC, restes d'una cisterna púnica trobada al Tossal de Manises (Lucentum) o una maravillosa gerra ibèrica amb una decoració impressionant estil Elx – Archena.

La tercera sala a visitar al recorregut és el Gabinet de Col·leccions, també conegut com a magatzem visitable. On es realitzen reunions científiques, classes pràctiques del Màster d'Arqueològica de la Universitat d'Alacant i fins i tot els investigadors que sol·licitin l'accés als soterranis del museu, poden treballar i investigar qualsevol dels peixos dels nostres fons. A part de la zona d'oficines, tenim una exposició increïble amb prop de 9.000 peixos dividida per etapes que va des de la Prehistòria fins a l'Edat Contemporània. Aquesta exposició “oculta” és una autèntica delícia ja que compta amb peixos increïbles procedents dels principals jaciments arqueològics de la Província d'Alacant.

La quarta dependència a visitar és el Laboratori de Restauració, una estada importantíssima per a les tasques de restauració de peixos de la nostra col·lecció que per algun motiu han pogut patir un procés de deterioració. El laboratori compta amb tres professionals i cada cert temps el MARQ ofereix beques remunerades per a personal qualificat. En aquestes instal·lacions, gràcies a la formació del personal ia les instal·lacions d'aquest laboratori, es poden restaurar tot tipus de peixos, independentment del material i la tipologia de l'objecte. Al fons del laboratori hi ha un petit estudi fotogràfic i una zona d'oficines amb tota la documentació referent a les peixos restaurades fins al moment.

L'última zona que és visita dins del recorregut és un dels tres magatzems de compactes que hi ha als soterranis. L'última zona que és visita dins del recorregut és un dels tres magatzems de compactes que hi ha als soterranis. Naus àmplies i amb diverses fileres d'armaris corredissos on es troben emmagatzemades milers de peixos guardats en caixes, ordenades per jaciments i campanyes d'excavació. Totes les peces que es troben als magatzems de compactes han passat prèviament per Ingressos i Eixides i han estat inventariades i catalogades, per la qual cosa tota la informació referent a aquests peixos es troba inserida a la base de dades del museu.

En definitiva, el recorregut pels soterranis del MARQ és una oportunitat única per viure de primera mà el treball que s'exerceix allà, una clau que serveix perquè tota la part expositiva i visitable del nostre museu funcioni a la perfecció, així que us convideu que quan tot això passi, conegueu aquesta joia oculta del nostre maravellós museu!

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------Tornar al menú >>

SALA DE L'EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

....

L'arribada del ferrocarril a Alacant

Hola a tothom!

En el post de hui a #quedateenelmarq, m'agradaria parlar-vos de l'arribada del ferrocarril a Alacant, i el que va suposar per a la ciutat aquesta innovació.

A principis del segle XIX, els viatges es queixaven que els camins a la província d'Alacant eren pocs i pèssimes condicions, tot i tenir el millor dels ports a Espanya. Per tant, resultava paradoxal que no s'hagués invertit més a proporcionar millors comunicacions sent una província rica en grans productes.

En aquesta època, existien al menys quatre camins d'accés a la nostra ciutat: per la zona costera, un altre a l'interior, al sud per la comarca del Baix Segura i, finalment, el més important, el que recorria la comarca del Vinalopó, on es dividien camins cap a València i Madrid.

Una de les primeres propostes serà la de “La Companyia de Maria Cristina” el 1844, amb l'objectiu d'implantar el ferrocarril a Alacant, però no s'obté la finançament necessària per dur-la a terme.

El 1851, després d'inaugurar-se la línia que unia Madrid amb Aranjuez, es promou la concessió que permetia el trajecte des d'aquest darrer cap a Alacant, encara que tampoc es farà possible, fins a l'any següent.

En 1852, s'obté la concessió de la línia d'Almansa a Alacant gràcies a José Viudes, marquès de Rioflorido i fundant-se la Companyia del Ferrocarril d'Almansa a Alacant. Aquesta societat estava composta per la burgesia alacantina i les institucions municipals i provincials, així com alguns inversors catalans.

Però, desgraciadament, quan ja s'havien obtingut els estatuts i el reglament de la Societat, aquesta patirà una crisi financera que desembocarà a la transferència de tots els drets a José de Salamanca, el seu major accionista, amb la condició d'acabar l'#39 ;obra en el temps determinat i reembolsar el diners invertits als altres socis.

No serà fins al 1856, quan la Companyia de Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (MZA) realitzarà el projecte ferroviari a la nostra ciutat. El primer viatge abastarà el trajecte des d'Almansa a Alacant, el qual tindrà una durada de dèsset hores.

Però, la inauguració oficial serà el 25 de maig de 1858 coincidint amb un viatge reial que farà la reina Isabel II a Alacant.

La ciutat es va preparar per a aquest esdeveniment i amb aquest motiu, la Diputació Provincial va nomenar una comissió perquè viatge a França a encarregar tots aquells objectes i tractaments ornamentals propis per a la recepció de la reina i que foren adequats per revestir aquelles zones de la ciutat que anaven a ser visitades per la família real.

En definitiva, l'arribada del ferrocarril a la ciutat d'Alacant suposarà l'obertura de les vies de comunicació a altres províncies i capital del país, així com l'eixample de la ciutat i la creació d'edificis monumentals.

Lorena Gomis, guia del MARQ

....

LA MODA FEMENINA AL SEGLE XIX

Hola a tots!

Al post de hui a #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos del canvi en la indumentària femenina a partir del segle XIX.

L'evolució de la moda durant el segle XIX va ser de gran importància, en la qual hem de destacar la varietat de tipologies i estils que es van desenvolupar, així com el rerefons social i estilístic que es poden intuir a través de la moda. En aquest sentit, hem de parlar, potser, de quatre períodes al món tèxtil femení.

Per explicar el primer dels períodes hem d'esmentar esdeveniments polítics que tindran lloc a principis del XIX. Durant aquest període assistim a la Guerra de la Independència enfront de França, encapçalada per Napoleó Bonaparte.

En aquest àmbit, la manera de vestir de les dons de l'alta societat, concretament de la burgesia, canviarà de manera radical, amb motiu d'aquelles idees polítiques i de les llibertats franceses.

El primer dels vestits que es donarà a conèixer serà el vestit Imperi, gràcies a Josefina Bonaparte, dona de Napoleó. Aquest vestit es caracteritzarà per ser d'una sola peça, inspirat en el Neoclassicisme, mancat de l'esclatador que donava volum de la falda i sense necessitat de l'ús del cosset, propi dels segles anteriors.

Aquest tipus de vestit estaven inspirats en l'Antiguitat Clàssica per la quantitat de plecs i forma que feia el teixit al cos. A més, aquest tipus d'indumentària estava adornada amb cintes, galons, llaços de seda i joies. En el cas de la noblesa, les dones solien portar també condecoracions.

El peinat també guardava aquell classicisme basat en rínxols al front i prop de les orelles, i lligat en un nus o rodet al clatell; també solien anar adornats amb cintes o diademes i ploms en vestits de cerimònia. A partir del 1820, canviarà la forma de recollit, usant l'estil del cabells partit en dos i bucles sobre les orelles, a més d'utilitzar un barret o bonet per sortir al carrer.

Durant el regnat de Ferran VII i Maria Cristina, el vestit torna a tenir cert tall que recorda el segle XVIII, en el qual es marca la cintura, les mànegues són engruixades, i es procedeix de nou a l'ús del xafarder, nombroses sinagües i mirinyacs, elements clarament reflectits pels pintors de l&època. Normalment, els vestits anaven acompanyats de certs xalets o echarpes de televisors molt fins i delicades.

Quant als tocats, solien utilitzar barrets amb cintes que es lligaven sota la barbeta, però el més freqüent va ser anomenat capota, que, en lligar-se de la mateixa manera que el de cintes, adquiria una forma de teula.

En el cas espanyol, va ser molt important també l'ús de mantellina i pinta, absents a altres països, però que adquirissin molta rellevància en moments puntuals com la Setmana Santa o els bous.

El següent pas al món de la moda anirà unit a un altre aspecte, el teatre. Durant aquest segle, es produeix una millora a l'art escènic amb la creació d'auditoris i teatres amb públic burgès i de classes populars, que buscaven al teatre una forma d'entreteniment i evasió. És en aquest àmbit, i favorable per a les altes classes socials, on sorgeixen s'observa un canvi a la vestimenta femenina: el vestit de societat.

Aquest model era imprescindible per assistir a qualsevol esdeveniment social, com ara el teatre, l'òpera o fins i tot, els balls, en els quals les dones mostraven les seves millors gales amb l'objectiu de garantir-se un bon espòs, o, si ja estava casada, el propòsit requeia sobre el marit, la intencionalitat del qual era la de fer gala de la seva esposa.

Es mantindrà el xafarder fins a mitjan segle XX, però el vestit estarà compost per dos peixos, d'una banda, el propi cosset i per l'altre la pròpia faldilla, composta d'estructures metàl·liques per donar-li volum, creant visualment, una imatge de dons tancats en una gàbia, sense oblidar, la idea que, des del punt de vista mèdic, tant el xafarder com els mirinyacs, proporcionaven deformitats i problemes de salut a les dons de l'època.

L'últim dels models per a la vestimenta femenina serà ben entrat el segle i coincidint amb el regnat d'Isabel II quan s'incorpori un canvi més. Aquest, estarà caracteritzat per la incorporació d'una mena de coixinet lligat a la cintura per donar-li major volum a la part posterior del vestit, proporcionant de nou, una modificació de la figura femenina.

Un dels pintors que reflectirà notablement els vestits d'època isabelina serà Federico de Madrazo, als seus llenços immortalitzarà als vestits brodats heràldics amb motius de flor de lis, castells i lleons.

Lorena Gomis, guia del Marq

...

EL VENTALL COM A REFERENT HISTÒRIC

Hola a tots i totes!

L'anàlisi dels objectes de caràcter quotidià ens aporta una valuosíssima informació que ens ajuda a comprendre millor la manera com va avançant i canviat la societat; instruments i objectes de temps passats que, a vegades, han arribat fins als nostres dies. És, per exemple, el cas del ventall, una bella peça que ens representa alguns dels aspectes més destacats de les elits, durant l&edat moderna i contemporània.

Una llegenda situa l'origen o la invenció del ventall al Llunyà Orient. Durant la festivitat de les torxes, la bella Kau-Si, filla d'un ric mandarí, es trobava tremendament sufocada per la intensa calor que desprenia la torxa que portava. Per això, molt audaçment, va decidir endur-se l'antifaç que preservava la seva intimitat i, amb gest nerviós, l'agitar davant seu nas arribant a formar una cortina que, a més d'aconseguir que el seu rostre continués invisible per als curiosos -per estar prohibida la seva visió als homes-, va refrescar l'aire que la circumdava. El gest atrevit però intel·ligent de la bella jove va ser imitat per la resta de les dames que l'acompanyaven.

A Europa es coneix des del segle XVI, en ser portat des d'Orient per navegants i comerciants portugueses, convertint-se en un accessori indispensable de l'abillament femení a partir del segle XVIII. Al principi, el ventall era un objecte estrany i bastant car, ja que solia elaborar-se amb materials de gran qualitat, com l'ivori o el carei -la closca d'una tortuga marina-, convertint-se en privilegi exclusiu de l'alta societat. En aquells moments, el seu ús era comú per a tots dos sexes; els models masculins solien faltar de paisatge -la part del abanic de tela-, és a dir, únicament constaven de varillatge i eren de grandària reduïda, exemplars de butxaca. Per contra, els models de dona eren molt més grans i elaborats, amb un paisatge profusament decorat.

A més, es podia triar entre una gran varietat i diversitat de abanics, ja que cada model s'adaptava a la perfecci a l'un o l'altre moment de les vinyes. Hi havia models tant de senyora casada com de soltera, altres per sortir a fer una passejada o per acudir a un funeral, n'hi havia també de noces… Fins i tot, es van dissenyar petits models perquè els portessin els xiquets de classe alta en determinades ocasions importants.

Al segle XVIII, va sorgir un complicat codi o “llenguatge del ventall”, donant-li un ús força curios a aquesta mena d'objectes. En aquells temps, estava mal vist que una dona fora sola a un ball, per la qual cosa havien d'anar sempre acompanyades de la seva mare o d'una senyoreta de companyia, amb la finalitat que aquestes vetlessin pel seu comportament. Al ball hi havia homes solters, però no es veia amb bons ulls que parlessin i, per això, va sorgir aquest codi que va convertir al avantatge en un important aliat amorós, utilitzat per comunicar-se amb els seus pretenents i passar desapercebuts . A la fi del segle XVIII, arribaren fins i tot a escriure manuals que instruïen les dones en aquell codi o “llenguatge del abanico”: vendar-se ràpidament mirant l'home als ulls significava que l'estimava amb locura , però si es feia lentament el seu significat era l'oposat; si el ventall era subjectat amb les dues mans significava “és millor que m&oacuten oblides”; si el secundava sobre el pit obert volia dir que l'estimava; si és cobria la cara amb el ventall obert “segueix-me quan em vaja”…

A la Sala d'Edat Moderna i Contemporània podem trobar diversos exemplars increïbles, però, personalment, considereu que la peça més excepcional és el “ventall de les cares aplicades” o de les “mil cares”, una tipologia que serà importada d'' orient. Concretament, la peça procede de
Filipines, té una cronologia de mitjan segle XIX i rep aquest nom perquè en ells se solien representar escenes de la vida quotidiana o mundana en què apareixien multitud de personatges; d'ací l'apel·latiu de les “mil cares”. Quant a les seves característiques, destaca l'exquisida aplicació de nacre als rostres dels personatges i de seda als seus vestits, la gran qualitat dels dibuixos i del barillatge…

Per tant, el ventall es converteix en un valuosíssim testimoniatge per a l'arqueologia i la història, ja que ens mostra certs usos i costums d'aristòcrates i burgesos, a través dels quals ens podem ficar al llit un poc més i comprendre millor els processos de canvi i transformació que va experimentar la societat a llarg de l&edat moderna i contemporània.

Espereu que us hagi resultat interessant l'article.

Salutacions.

Maripaz Gadea, guia del MARQ.

......

L'ORIGEN DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL A ALCOI

Hola a tots i totes!

En el post de hui en #quedateencasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos del procés d'industrialització a la Comunitat Valenciana, més concretament, a la ciutat d'Alcoi.

La industrialització, a grans trets, és un procés de canvi constant i creixement continu, en el qual intervinen tècniques a través de les màquines, descobriments teòrics, capitals i transformacions socials, acompanyat per una renovació de l'agricultura, que permet el desplaçament d'una part de les masses llauradores a les ciutats. Aquesta té lloc a la segona meitat del segle XVIII a Anglaterra, que més tard s'anirà difonent a altres nacions europees.

Però en quin moment es produeix la nostra entrada al món industrial? Espanya patirà un llarg període de canvis, que s'estiguen des de principis del segle XVIII fins als primers decennis del segle XIX. A aquesta qüestió hem d'afegir que, el creixement econòmic espanyol serà molt escàs a causa del seu caràcter agrari supeditat a la comercialització dels seus béns i la seva dependència amb les colònies americanes. Per tant, serà un procés molt lent.

L'economia nacional estava mancada de faltes de capitals per invertir i de fonts d'energia. No obstant això, es va aconseguir rellançar, encara que tardanament la construcció de ferrocarrils. El transport naval va incorporar els avanços tecnològics del vapor i es van fundar companyies. Tot i que la mineria passa gairebé tota a les mans del capital estranger, s'impulsa la indústria tèxtil, la química i l'elèctrica. En qualsevol cas, encara que tardana, l'impuls industrial va donar els seus fruits amb un auge econòmic generalitzat en el qual es van assentar les bases d'una indústria moderna.
Quant al tema que ens ocupa, Alcoi comptarà amb factors òptims, des de molt de temps enrere, perquè es donaran un procés industrial, sent la ribera del riu

Molinar una de les zones més favorables per fer-ho.

Des del segle XIV, l'ús de les aigües per a activitats manufactureres ja es veu constatant, sent el 1310 quan es comencen a construir molins destinats a batans (màquines tèxtils per transformar teixits), i en segles posteriors, també més de 50 molins fariners. Però, la gran transformació es produirà a la segona meitat del segle XVIII quan es transformin els molins batans en molins paperers, la qual cosa generarà la producció del 60% del Regne de València.

Durant aquest segle es convertirà també en una gran empresa tèxtil, d'això queda constància a partir de 1723 com a conseqüència de les polítiques reals de Nova Planta quan la Fàbrica de Paños, associació gremial, passi a ser Real Fàbrica de Panys a fabricar teixits per als uniformes militars de l'Exèrcit Real.

Els factors que afavoreixen aquest procés industrial són: les condicions preindustrials en gestió de les explotacions agràries, el factor humà, la innovació i la qualitat de la producció artesanal o manufacturera; i finalment, la disponibilitat de capital per invertir a la indústria, així com la transformació de molins fariners en instal·lacions tèxtils i papereres. Com a donació curiosa, serà a Alcoi on s'obtinguin tints durant el segle XV, que fins ara només controlaven els florentins, o l'obtenció de paper d'alta qualitat.

A aquests factors podem afegir una donació més, a nivell tecnològic, les vies de comunicació. Aquestes, tot i que ja eren relativament bons, milloraren amb l'arribada del ferrocarril i la construcció de carreteres nacionals, unint a Alcoi amb altres localitats i ciutats més importants, com serà València.

En períodes posteriors, la situació internacional de tots dos períodes bèl·lics (Primera i Segona Guerra Mundial) i l'aïllacionisme d'Espanya afavorirà que la indústria no és vera afectada, serà més endavant, a partir del 1960 quan la indústria tèxtil entre en declivi, moment en el qual, s'introdueixen nous materials tèxtils per als quals les màquines alcoians no estan preparades i a més, no es veu cap indici d'innovació a la indústria del Molinar.

La crisi del tèxtil alcoià es va aguditzar durant la dècada dels vuitanta i malgrat la poca ajuda que va rebre el sector, es va produir una adaptació del nou model industrial, permetent a aquesta ciutat continuar sent un nucli important del tèxtil a la Comunitat Valenciana.

Lorena Gomis, guia del MARQ

....

Hola a tots i totes!

Hui a #quedateencasaambelmarq m'agradaria parlar-vos sobre alguns aspectes rellevants relacionats amb l'agricultura i la indústria durant l'edat moderna i contemporània.

Fins ben entrat el segle XIX, l'economia de pràcticament la totalitat dels territoris de la província d'Alacant és fonamentava, principalment, en una agricultura de subsistència de tipus tradicional. Però, a poc a poc i al llarg d'aquest segle i del següent, la modernització va irrompre i va fer que l'agricultura experimentés una dràstica millora, canvis que van transformar radicalment l'aspecte del paisatge de les hortes. La invenció de les màquines no sols va millorar i va facilitar la realització de nombroses tasques de caràcter agrícola, sinó també en altres àmbits, com el tèxtil o el sabater. Però, d'altra banda, la industrialització també va generar un fort moviment social, el luddisme, que es fonamentava en l'oposició a la introducció de la maquinària moderna en el procés productiu, ja que el treball que realitzaven moltes persones va passar a ser realitzat per aquestes màquines quedant-se, per això, sense cap mitjà de subsistència.

Alacant va trigar força a començar la seva industrialització respecte a altres països, com Anglaterra o França, però, de mica en mica, va anar naixent i florint una indústria a diferents comarques i territoris alacantins, on destaca la indústria tèxtil i paperera a les comarques de l'Alcoià, la indústria del calçat a la vall del Vinalopó, la joguetera a Ibi, Dénia i Onil, la del xocolata a la Vila Joiosa o la torronera a Xixona.

TORRÓEn el cas del torró, aquest es va començar a elaborar al segle XVI, a Xixona. El costum de prendre torró per Nadal estava ja estès al segle XVII, al menys entre les classes acomodades. La indústria torronera va nàixer al segle XIX i va ser a principis del segle XX quan es va començar a exportar als mercats hispanoamericans. Antigament, la comercialització i venda del producte era a càrrec del propi fabricant; una vegada elaborat el producte, havia de transportar-lo mitjançant uns calaixos de fusta a ploms de mules als punts de venda. Solia desplaçar-se inicialment a poblacions properes a Xixona en dates molt senyalades, com a fires i romiatges, dies previs al Nadal, festes locals… i, finalment, els exposava en punts de venda mòbils coneguts com paraetes-.

ICE

Un altre tema curiós és aquell relacionat amb la producció del gel. Antigament, la neu de la muntanya es tenia en alta estima, ja que era habitualment utilitzada per a múltiples aplicacions, com baixar la fibre o inflamacions, tallar hemorràgies, conservar els aliments, elaborar gelat… El consum de neu es va popularitzar a Espanya a el segle XVI, però la seva màxima esplendor es va produir als segles XVIII i XIX. Abans de l'aparició de les fàbriques de gel i dels frigorífics, s'utilitzaven geleres artificials, uns pous excavats a la terra amb murs de contenció i, fins i tot, amb sostre, que disposaven d'obertures per a la introducció de la neu.

Encara que els geleres eren ja coneguts en temps dels romans, el seu gran desenvolupament es va produir entre els segles XVI i XIX. Els treballs a les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevats. En primer lloc, es tallava la neu amb pals i es transportava als pous, on la premsaven per convertir-la en gel. Ja a l'estiu, es tallava en blocs que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per evitar que és fonguera, fins als ports o nuclis urbans més propers on eren comercialitzats. L'emmagatzematge de la neu va donar lloc a l'ofici del “gelaor”, que repartia a l'estiu el gel per fer refrescos i conservar la carn, el peix, les fruites… Finalment, fa aproximadament cent anys, amb la revolució que a la indústria del gel estava suposant la producció artificial de fred, els dipòsits de neu van caure en desús i es van anar abandonant.

Al territori alacantí destaca la Cava Gran d'Agres, un bé cultural protegit, catalogat com a Bé de Rellevància Local per la Generalitat Valenciana, que se situa en un vessant dels cims de la Serra de Mariola, al bell mig del Parc Natural Sierra Mariola, sota la supervisió de la seva Junta Rectora i que va ser recentment consolidat, restaurat i museïtzat, amb la finalitat de donar-ho a conèixer i posar-ho en valor, inclòs a la xarxa de Jaciments i Monuments que gestiona el MARQ. És un dels gelers més grans i millor conservats dels situats a les serres de l'Aitana, la Carrasqueta i Mariola. Si voleu saber més sobre aquest curiós lloc podeu veure el vídeo que us indiqui a continuació:

CAVA D'AGRES from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Maripaz Gadea, guia del MARQ.

....

L'ANTIC HOSPITAL DE SANT JOAN DE DÉU

Hola a tots i totes!

Avui a #joemquedecasaambelMARQ escriuré un post sobre la història de l'edifici on es troba actualment el MARQ, l'Antic Hospital Provincial Sant Joan de Déu d'Alacant, projectat per l'arquitecte alacantí Joan Vidal gran part del patrimoni arquitectònic alacantí del segle XX.

La història de la institució hospitalària de Sant Joan de Déu és remonta al segle XIV, després de passar per diverses sedes al llarg de les centúries, a principis del segle XX la Diputació d'Alacant va aprovar un projecte per a la construcció d'#39 ;un nou centre hospitalari ja que la ciutat havia crescut a finals del segle XIX i es requeria d'un edifici i unes instal·lacions més àmplies i modernes per a la cura dels malalts. Els terrenys triats per a la construcció del nou hospital se situaven al barri del Pla del Bon Repós. Les obres es van iniciar a la dècada dels anys 20 i l'encarregat de projectar l'edifici va ser l'arquitecte Juan Vidal Ramos, autor d'altres importants edificis de la ciutat d'Alacant com la Casa Carbonell, el Mercat el mateix Palau de la Diputació Provincial d'Alacant. Encara que l'hospital venia funcionant parcialment des de l'any 1930, va ser inaugurat definitivament el 1931. Durant els anys de la Guerra Civil (1936 – 1939), gran part del centre va ser transformat a Hospital Militar. L'Hospital va funcionar com a tal fins a l'any 1991, va anar en aquell moment quan l'Hospital Sant Joan de Déu va tancar les portes pel fet que, progressivament, els recursos sanitaris públics es van integrar al Servei de Salut Valencià dependent de la Generalitat Valenciana amb les transferències en aquest àmbit des de l'Estat a les Comunitats Autònomes, apareixent nous hospitals, ambulatoris i clínics a zones més cèntriques de la ciutat.

Va ser ja a finals dels anys 90, quan es va iniciar un projecte expositiu per part de la Diputació d'Alacant per albergar la col·lecció del Museu Arqueològic Provincial, que es trobava en aquells moments a la planta baixa del Palau de la Diputació d'Alacant, a l'Antic edifici d'Hospital situat al barri del Plà. Aquest projecte va veure la llum l'any 2000, quan es va inaugurar parcialment el renovat Museu Arqueològic Provincial d'Alacant al #39;edifici de l'antic hospital, procés que va concloure definitivament el 28 de Maig de 2002 públic, tal com avui en dia el coneixem per SM. La Reina Sofia, esdevenint així un dels primers museus del segle XXI a apostar per la renovació del sistema expositiu tradicional, incorporant una gran varietat de recursos didàctics i audiovisuals per fer arribar a tothom el ric patrimoni arqueològic de les nostres terres.

A nivell arquitectònic, l'edifici té l'estructura clàssica de l'hospital de la primera meitat de la centúria passada. Seguint un esquema de rígida simetria axial, la planta de l'edifici s'estructura a l'entorn d'un eix principal amb vuit pavellons (quatre a cada costat) i dos caps situats als extrems de l'eix principal. Des del punt de vista ornamental, es va utilitzar un llenguatge clàssic, incorporant ballustrades, arcs de diversa procedència, escalinats i pinacles, sent un dels edificis més bells i emblemàtics de la ciutat d'Alacant.

Actualment, el museu està dividit en dos grans espais expositius, situats a la planta baixa de l'edifici. La col·lecció permanent està situada als pavellons del costat dret, on antigament estaven hospitalitzades les dones, i la zona d'exposició temporal al flanc esquerre, àrea reservada per als homes en temps de l'hospital. A l'eix central trobem les sals temàtiques destinades al mètode arqueològic, on antigament hi havia els quiròfans. A la part final de l'edifici, trobem la biblioteca del museu (antiga capella de l'hospital), una de les zones més belles i més espectaculars d'aquest edifici replet d'història i tradició per a la ciutat d'Alacant.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

....

EL PORT D'ALACANT

Hola a tots i totes!
Avui a #joemquedecasaambelmarq us parlaré sobre l'important paper que jugarà el port d'Alacant durant l'Edat Moderna i Contemporània. La seva activitat va ser decisiva en l'expansió de la ciutat i des de temps d'Alfons X el Savi, es va convertir en un dels ports més importants, gràcies a la seva activitat comercial, del Llevant espanyol.

Després de la concessió del títol de ciutat a la vila d'Alacant per part del Rei Ferran el Catòlic l'any 1490, el port d'Alacant va experimentar un creixement a l'activitat comercial que va ser clau per al desenvolupament urbà. i econòmic de la ciutat durant l'Edat Moderna com per exemple ens indica la crònica de Viciana (cronista del Regne de València) al segle XVI. A partir d'aquell moment, Alacant es va convertir en una gran ciutat comercial i portuària dins l'àmbit Mediterrani. Així durant segles, les exportacions consistien en productes propis de la regió com les panses, els fruits secs, l'espart, la sal i el vi. El port també rebia productes de diferents punts d'Europa, principalment d'Itàlia i Països Baixos. Ja en la segona meitat del segle XVIII i en les albors de l'inici de l'Edat Contemporània es permetrà al port d'Alacant comerciar directament amb Amèrica, convertint-se així en el port més important del Llevant espanyol en aquells moments.
A la sala Edat Moderna i Contemporània del MARQ podem trobar diversos objectes fruit d'aquesta activitat comercial que tindrà el port alacantí, entre els quals destaquen una pipa de fumar de procedència holandesa, diversos objectes de barca italiana (plats, copes, pitxers) i diversos abanics de diferents procedències, un d'ells de Filipines que data de finals del segle XVIII i principis del segle XIX i que posa de manifest el gust de la burgesia alacantina d'aquells moments per l'exòtic i l'oriental.

En definitiva, el port d'Alacant va ser un motor clau per al desenvolupament econòmic i urbà de la ciutat, i que per descomptat, avui continua sent una senyal d'identitat importantíssima per a Alacant ja que des dels albors de la història, el comerç ha estat un dels elements clau per al desenvolupament de totes les civilitzacions que han vingut succeint-se per les nostres terres.
Carlos Pérez, guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

SALA DE L'EDAT MITJANA

Hola a tots!

Avui vull parlar-vos d'una de les sals de l'exposició permanent del MARQ, la sala d'Edat mitjana. Aquesta sala està dividida en dues, a la meitat dreta podem trobar objectes del període musulmà i al costat esquerre restes de l'època cristiana. Això està precedit per la caiguda de l'imperi romà i els regnes visigots a l'anterior sala. Si ens fixem a les vitrinas veiem que d'aquest període fascinant, que comprin vora deu segles, ens trobarem amb objectes, costums i fins i tot construccions, que veiem els panells i audiovisuals, que ens resultin familiars, ja que han perdurat fins als els nostres dies. En les següents línies vull parlar d'això, d'algunes de les coses que han arribat fins a l'actualitat, però centrant-me en el període de l'ocupació musulmana de la península Ibèrica.

Primerament ens posarem en context. L'any 711 arribaren a la Península els àrabs-berbers des de l'Àfrica i van ocupant ràpidament part del territori, inclòs el regne de Teodomir, que ocupava part de l'actual província d'Alacant i part de Múrcia. La conquesta d'aquest regne es va realitzar mitjançant un pacte, ja que es va signar l'any 713 el tractat de Teodomir o Tudmir amb 'Abd al-'Azīz Ibn Mūsā. Fet que marcarà la seva incorporació a Al-Andalus.

Després de la conquesta dels musulmans i l'ocupació de la nova al-Andalus, van portar amb si nous costums, una nova fe, nous productes i per tant a causa d'aquests aspectes nous van canviar la vida de les persones que habitaven tot. el territori conquerit fent que molts d'ells perdurin fins als nostres dies.

Algunes d'aquestes novetats van ser els nous cultius, ja que van portar les palmeres datileres, cítrics com la taronja i la llima, el safrà i l'arròs, per comentar tan sols alguns productes que van arribar a la Península en aquests moments . Cultius no només importants per a l'economia d'aquest moment, sinó que ho continuen sent encara a l'actualitat, ja que no només són productes típics de la nostra terra, sinó que fins i tot s'han convertit en símbols gastronòmics, ja que amb productes com l'arròs i el safrà es realitza el plat mes conegut de la Comunitat Valenciana i d'Espanya, la Paella. Però per plantar els nous productes calien noves tècniques d'agricultura, que significaran tota una cultura: la de l'aigua i amb ella noves tècniques com la del regadiu, que consistia, de manera sintetitzada, a “domesticar” o “ manejar” l'aigua perquè arribés fins a la plantació, tècnica que continua sent utilitzada als nostres dies.

Un altre dels aspectes que li devem als musulmans és la fundació de moltes ciutats de l'actual Espanya i per tant també de la província d'Alacant, com per exemple el barri antic de la pròpia ciutat d'Alacant; i fins i tot el topònim d'aquesta prové del nom àrab al-Laqant. Fins i tot moltes de les construccions del nostre barri antic tenen el seu origen en aquest moment històric. Com el castell de Santa Bàrbara, la planificació dels carrers, estrets i en costanera, i fins i tot les estructures de moltes de les cases amb pati interior i enganxades els uns als altres.

Alguna cosa que revolucionin el territori va ser la fe que van portar amb si, l'Islam i això va ser una de les bases de la manera de vida d'aquestes persones, ja que es guien pel seu llibre sagrat, l'Alcorà. Per això a les ciutats que fundaven van construir mezquits; a Alacant la gran mezquita es va rehabilitar a l'època cristiana i es construïu sobre aquesta la que és l'actual Basílica de Santa Maria. Una altra de les construccions típics d'una ciutat musulmana és l'hamman, que solien estar enganxat a les mezquites, ja que aquests banys els utilitzen per poder-se purificar abans d'entrar al recinte sagrat. En un altre dels aspectes en què va influir aquesta religió és en els motius decoratius, i això el podem veure molt bé a les ceràmiques que trobem a la sala. On veiem diferents motius decoratius com epígrafs, utilitzant fragments de l'Alcorà, motius geomètrics, vegetals i fins i tot veiem la tècnica de vidriat, a moltes de les ceràmiques; però no trobem motius antropomorfs. Això és pel fet que l'islam proscriu els ídols, i al segle IX la teologia mutazilí va introduir la iconofòbia pel qual durant un llarg període de temps es proscriu la representació d'éssers animats, fins i tot als llibres i l'#39 ;art laics. Va prohibir que va acabar amb la tradició icònica omeia.

Moltes d'aquestes tradicions decoratives no només han embellit moltes de les ciutats espanyoles durant segles a la vista de les generacions posteriors, com per exemple ho ha fet a l'Alhambra de Granada, que es va utilitzar fins i tot per monarcs cristians. Sinó que en la tradició artesanal actual es continuen utilitzant els motius i el vidriat islàmics, i fins i tot ha perdurat la utilització dels taulells, que a moltes de les nostres cases tenen un paper fonamental.

Amb tot l'esmentat vem que molts dels objectes, productes i tradicions que utilitzem avui i fins i tot alguns de símbols de la nostra comunitat, provén d'aquest moment i van ser portats de terres llunyanes.

Si voleu més informació sobre Alacant recorda #queda'tacasaambelMARQ

Ens veiem prompte.

Davinia Llopis, guia del MARQ.

-------------------------Back to menu >>

LA MEDICINA A L'EDAT MITJANA

Hola a tots!

En la publicació de hui a #yomequedoencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos de la importància que tindrà la medicina i els seus avanços durant l'Edat mitjana.

Dins d'aquest període hauríem de parlar de dos tipus de medicina. D'una banda, la medicina popular basada en els vells sabers i remeis, i d'altra banda aquells coneixements estudiats i practicats a l'origen pels monjos i més tard, a les universitats.
Pel que fa al primer tipus, correspon a malalties derivades de les supersticions transmeses de generació en generació. Les afeccions en si anaven des de la més lleu com podia ser un estornut o la menstruació, fins a altres de major gravetat que podien acabar fins i tot amb la mort o deixar alguna marca a la persona com podia ser les deformacions físiques en nàixer.

Tal era la seva importància, que tractaven d'erradicar-se cost el que costi, qualsevol malaltia, ara ja catalogada, es deia que era conseqüència d'un mal d'ull, de càstigs divins, possessions o embruixaments. És el cas d'aquells dons considerats “bruixots” només pel fet de caminar encorbats o tindre berrugues, i que, només per això, ja eren considerades una amenaça per a la societat.
En el cas de la medicina científica té el seu origen a Grècia, concretament amb Galè i la seva “teoria de sobre els humors”, basada en la idea que el cos humà es compon de quatre substàncies bàsiques conegudes com a humors, que han de mantindreu en un perfecte equilibri per evitar tot tipus de malalties tant de cos com d'esperit.

L'Àrab va ser la primera cultura que va traduir i va interpretar els coneixements hel·lenístics entre els segles VIII i IX dC, i, a partir del segle X desenvoluparan la seva pròpia medicina sense perdre de vista les idees dels metges grecs.
En el cas dels cristians, seguiren també aquella influència grega i eren els monjos els encarregats de la pràctica curativa en què inclouen els seus coneixements de plantes medicinals.

Els monjos havien de tractar tot malalt que necessités la seva ajuda, especialment aquells més pobres, per la qual cosa la seva tasca era essencialment benèfica. Eren per tant els monestirs llocs on s'estudiava i transmetia els sabers clínics, fins a l'aparició de les universitats.
Al marge dels monestirs, tenim la constància d'hospitals d'època medieval, que cobraran la seva importància als segles finals de l'Edat mitjana quan van ser les cofraries les que es van encarregar de la seva gestió, en substitució del clergat , els quals comptaven amb escassos recursos econòmics. Però aquells hospitals van continuar amb aquella tasca caritativa i religiosa pel fet que, en la seva majoria, estaven replets de les persones més desfavorides.
Quant als avanços en medicina, tot i que són nombrosos els elements a destacar, alguns d'ells van arribar amb cert retard a Europa o fins i tot a Espanya. A part dels hospitals, en aquesta època trobarem, d'origen àrab tindrem les farmàcies, les nocions d'òptima i oftalmologia; d'origen europeu, les primeres universitats, la cesària, les ulleres, l'anatomia i dissecció, entre d'altres.

Però potser, un dels avanços més importants dins d'aquest marc seria la iniciativa de posar-se en quarantena. Aquesta última idea es va produir, com és ben sabut en aquesta època, arran de la forta Pesta Negra que es va produir el 1348.

Lorena Gomis, guia del MARQ

-------------------------Back to menu >>

SALA DE PREHISTÒRIA

....

Hola a tots i totes!

Avui a #QuedateencasaambelMarq m'agradaria parlar-vos de la importància que te, al meu parer, la sala de Prehistòria del MARQ.

La sala de Prehistòria és molt atractiva per a tots els públics; tot el coneixement que presenta, juntament amb la distribució dels peixos et posa en context traslladant-te a aquella època, i així entenent la manera de vida i els recursos dels nostres avantpassats.

En aquesta sala podem aprendre i conèixer informació molt interessant, com per exemple, els qui van ser els habitants que van constituir la primera ocupació humana a

Europa, així com quin era el seu hàbitat. També ens descobreix el model de subsistència de la població mitjançant la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits i vegetals.

Una peça que m'agradaria destacar de la sala és el Got Cardial trobat a la Cova de l'Or (Beniarrés, Alcant), situada a la façana mediterrània on es van desenvolupar les primeres comunitats agrícoles i ramaders en el nostre àmbit. Em resulta molt cridanera la seva decoració, ja que representa la primera ceràmica que apareix a les nostres terres, associada a la nova economia de producció neolítica.

Espereu que prompte pugueu visitar-nos i gaudir d'aquesta Sala i de la magnífica col·lecció Permanent del MARQ.

Us esperem!

Cristina González, atenció al públic del MARQ.

....

Hola a tots!

A la publicació d'hui, m'agradaria parlar-vos del Paleolític, fent un recorregut pels aspectes més generals d'aquest període, però incidint també als troballes de les coves del Llevant de la Península Ibèrica.

L'evolució humana ha estat un llarg procés que es va iniciar a Àfrica fa uns cinc milions d'anys, amb els Australopithecus, que evolucionaran al gènere Homo, sent l'Ergaster el que fa una mica més d'1.500.000 anys ixquera per primera vegada d'Àfrica, per estendre's pel Pròxim Orient i Àsia.

A Europa, els primers homínids apareixen fa aproximadament un milió d'anys, estesos per les zones més meridionals del continent, entre elles la Península Ibèrica, ja que a les terres del nord les temperatures eren molt baixes i l'escassetat d'aliments la supervivència.

Encara que a nivell peninsular, tenim nombroses evidències de totes les etapes d'aquest període (Inferior, Mitjà i Superior), serà a partir de la segona etapa d'ara en avant, quan trobem presència de restes humanes i lítiques a la Comunitat Valenciana .

Els primers indicis d'activitat es troben a la Cova Bolomor (Tavernes de la Valldigna, València), Cova Negra (Xàtiva, València) i El Salt (Alcoi, Alacant), encara que el seu desenvolupament o evolució no es produeix a tots els emplaçaments per igual.

Potser, la Cova Negra (Xàtiva) és la més important pel seu ampli conjunt de material trobat al Jaciment deixant clar l'absolut control del treball sobre pedra i el contacte amb altres grups propers que habitaven a Cova Parpalló (Gandia) i Malladetes (Barx ), situats a 20 km de distància. A aquest emplaçament, és possible estudiar com es comportava el grup davant la seva principal font de recursos, la caça, fent seguiment dels ramats i una posterior selecció de la presa abans d'abatre-la.

Sabem també que l'ocupació va ser freqüent, però no continuada, igual que al Jaciment del Salt (Alcoi), encara que en aquest últim comptem amb la presència de restes humanes, concretament cinc peixos dentals corresponents a un home de neandertal relativament jove.

Respecte al Paleolític Superior, els nous habitants, grups d'Homo sapiens, coneixen bé el treball de l'ITP5T39;os, elaborant, preferentment en banya, punxons o atzagaies; i que, conforme vaja avançant aquest període, aniran perfeccionant la tècnica lítica. Quant a lloc d'assentament, l'elecció de l'hàbitat no serà fruit de la casualitat, sinó que estarà condicionada per la facilitat d'obtenció de recursos i la seva permanència en el mateix ha d'entendre'l,; societat nòmada, com una possibilitat d'aprofitament d'ells. A més, és ara quan comencen a desenvolupar les primeres manifestacions d'art rupestre, ja esmentat en alguna publicació anterior, i que fa dels Jaciments esmentats, veritables santuaris.

Són més nombroses, en aquesta etapa, les evidències arqueològiques que podem trobar a terres alacantines i valencianes, sobretot, a les comarques de la Marina Alta i la Safor, respectivament, sent zones molt habitades a causa d'índexs alts de pluviositat, ecosistemes variats, cous i plans litorals que afavoreixen la transhumància i l'existència d'animals com el cavall. Clars exemples són llocs com Cova dels Cendres (Moraira, Alacant), amb testimonis d'ocupació humana de vora 25.000 anys durant el Paleolític i Neolític, com ho acrediten les peixos trobades a aquest Jaciment exposades al MARQ, des de ceràmiques a arpons de sílex .

Però, dins de les darreres investigacions sobre la manera de vida d'aquest període, m'agradaria parlar de la Cova del Comte (Pedreguer, Alacant), ja que permet, assegurar, una vegada més la riquesa natural que la nostra província oferia per als seus primers habitants. Fent una breu menció a l'art del moment, aquest Jaciment, dit per arqueòlegs i investigadors, és l'únic que combina gravats amb pintures anteriors a l'art macroesquemàtic, declarat juntament amb el conjunt d'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani Patrimoni de la Humanitat des del 1998.

Al marge de la pintura, s'han trobat projectils, eines per treballar la piel i per al desballestament de la carn, així com una gran quantitat d'ossos de fauna. Elements que permeten determinar que portaven una vida equilibrada dedicada a la caça i recol·lecció, així com la capacitat d'adaptar-se al medi.

Com a conclusió, caldria dir que, durant aquest llarg període, no es van desenvolupar grans llocs d'assentament a causa de la seva manera de vida nòmada i, per tant, estaven condicionats a factors climàtics i l'escassetat de mitjans, però malgrat això , van saber aprofitar els recursos naturals i perfeccionar-los al màxim, establint, en molts casos, tallers d'indústria lítica.

Lorena Gomis, guia del MARQ.
....

Hola!

Al post d'avui m'agradaria parlar-vos de l'enfocament didàctic de les sals del MARQ, més concretament, de la Sala de Prehistòria.

Són molts els col·legis i associacions que al llarg de l'any ens visiten i la franja d'edat és molt àmplia, per tant, el nivell d'atenció i la curiositat de cadascú varia segons anem avançant al recorregut de cada sala.

Així i en general, per a aquesta etapa històrica, la sala compta amb una sèrie de panells que marquin l'evolució de la Prehistòria al nostre territori, des del Paleolític fins a l'Edat dels Metalls. D'ells podem destacar la forma de vida, els costums, les activitats que realitzaven, per tant, permeten acompanyar, d'una millor forma, les explicacions que com a guia donem als visitants, així com, entendre les peixos que poden contemplar els vitrins de la sala. A més, comptem amb dos audiovisuals, un sobre pintures rupestres i un altre sobre tecnologies i ceràmica que ens ajudin a completar la informació.

Centrant-me en la meva experiència com a guia, resulta molt complicat realitzar una visita estàndard per a tots els visitants ja que hi ha molta varietat en els grups, en edats i en maneres d'enfocar els coneixements, és per això, que hem d'adaptar les nostres explicacions a les necessitats de cada col·lectiu.

Per això a l'article de hui, m'agradaria centrar-me en els més petits de la casa, els escolars, que ens visitin diàriament per fer-los l'experiència més interactiva i entretinguda. En el meu cas, sempre, intenti centrar-me en aquells aspectes que permetin, dit col·loquialment, donar més joc, afavorint la seva participació. Per això, m'agradaria destacar dos moments en la visita en els quals ells, tant els de menor edat com els adolescents, posen a prova els seus coneixements i fins i tot la seva imaginació. És el cas de la recreació de la pintura macroesquemàtica del jaciment de Pla de Petracos a la localitat alacantina de Castell de Castells, i que es pot veure a l'absis de la sala, inclòs el catàleg de Bens Patrimoni de la Humanitat per l' UNESCO des del 1998, juntament amb el conjunt d'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani.

Després d'unes pautes prèvies, són ells els que van descrivint la representació, el material utilitzat i, fins i tot, són capaces de donar una interpretació, a vegades aproximada, altres vegades no tant, del significat d'aquesta magnifica pintura rupestre.

El segon moment que mà destacar, i que els crida molt l&atenció, són els enterraments. Potser, és un dels aspectes amb els quals més es quedin quan han acabat la visita de la Sala a més de ser també un recurs didàctic, permet explicar-los altres conceptes com el dipòsit funerari i la seva funcionalitat al món de la prehistòria. Per tant, estimi que el MARQ, i en concret aquesta sala, permet que els més petits es posin a la pell dels nostres avantpassats.

Altre dels recursos que el museu ens ofereix són les reproduccions de peixos arqueològics que podem trobar al corredor d'accés a les sals d'exposició permanents. En ser “tocables” tenen una funció molt important, l'accessibilitat, és a dir, la d'anar a dormir la història a aquelles persones amb alguna mena de singularitat especial i capacitat diferent, ja sigui auditiva o visual, entre d'altres.

L'accessibilitat, ès molt rellevant al MARQ, permet que qualsevol visitant tingui accés a les exposicions i tallers que programa. No sols comptem amb les taules de rèpliques, sinó també amb codis QR, intèrpret en llengua de signes, així com guies didàctiques en braille i textos de lectura fàcil. Un gran treball realitzat per la Unitat de Didàctica de la Fundació MARQ, fent possible programes adaptats a l'abast de qualsevol persona.
Espereu que hàgeu gaudit amb aquest article, ens veiem prompte pel MARQ. Mentrestant, #quedateencasaambelMARQ.

...

Hola a tots!

Hui vinc a parlar-vos de les tècniques i dels pigments que utilitzaven les societats prehistòriques per a la realització de les pintures rupestres, analitzant els diferents estils utilitzats.
Les primeres manifestacions artístiques daten del Paleolític englobades dins l'anomenat Art Paleolítics amb diverses tècniques: el gravat: realitzat mitjançant el picat amb un percutor o la incisió o ratllat de la superfície amb instruments tallants de pedra (burins de silex); i la pintura aplicada mitjançant un pinzell, les pròpies mans o mitjançant aerografia (bufant la pintura amb tubs com si fos un aerògraf, obtenint així figures en negatiu). Els colors que prevalen a la pintura paleolítica són el roig i el negre. A la província d'Alacant coneixem 4 llocs amb art Paleolític, així i tot trobem exemples de figures gravades i pintades. Un exemple és la Cova Fosca (Vall d'Ebo), un santuari paleolític, on hi trobem diferents figures realitzades mitjançant el gravat, de fet al

MARQ comptem amb la rèplica d'un panell amb les figures gravades que s'hi troben. Per contra un exemple, de pintura d'aquesta mena d'art, el trobem a Cova de Reinós, també a la Vall d'Ebo, on hi ha un sol motiu pintat, una Cabra de vientre inflat.
Al període Paleolític el va seguir el Neolític, període marcat per una sèrie de canvis, que va fer que la vida de les persones canviés per complet, gràcies a l'agricultura i la ramaderia. Ara ens trobem també amb un canvi a les pintures rupestres i s'originen diversos estils artístics que enumerarem a continuació.

L'art Macroesquemàtic, és l&155T39;art dels primers agricultors que arribaven a les terres alacantines a mitjan VI mil·lennia. C. És un Art exclusiu de l'àrea muntanyenca del nord de la província d'Alacant, encara que en els darrers anys també s'han registrat presència a les àrees limítrofes de la província de València. La tècnica utilitzada és la pintura amb pigments de color roig fosc, densa i espessa, i s'aplicava amb gruixuts pinzells o amb els dits, donant com a resultat traços gruixuts. Un exemple magnífic d'art Macroesquemàtic és el que trobem a Pla de Petracos (Castell de Castell), on es localitza un extraordinari conjunt de pintures repartides en sis abrics formant un retaule natural sobre l'espectacular paret rocosa. A la sala de prehistòria del MARQ comptem amb una rèplica de l'abric Vé. d'aquest Jaciment.

L'art Llevantí és un altre dels estils i és contemporani a l'art Macroesquemàtic i de l'esquemàtic. A diferència de l'estil esmentat anteriorment, té una major difusió geogràfica ja que s'estiguen per la fachada oriental de la península ibèrica, des dels Pirineus fins a Almeria i Jaén. L'art llevantí es pot definir com un estil narratiu i naturalista. La tècnica utilitzada és la pintura vermella aplicada amb pinzell, de traç molt fi. Primer es realitza el contorn i la silueta de la figura i després s'emplena totalment o parcialment. El lloc més representatiu a la província d'Alacant d'aquest art potser és la Sarga (Alcoi). On trobem a l'abric I sobre unes figures macroesquemàtiques una escena de caça llevantina amb diversos arquers i cèrvols.
Finalment, però no menys important, trobem dins d'aquest període l'art esquemàtic. El seu origen es remonta a les nostres terres al Neolític Antic i perdura fins a l'Edat del Bronze (II mil·lenni aC). Abasta tota la península ibèrica i algunes zones d'Europa occidental. Com el propi terme suggereix, l'art esquemàtic és caracteritza per la simplificació de les figures. La tècnica que es farà servir és la pintura de color roig, ocre-groguenc i negre, amb un traç de vora irregulars i, només en alguns casos, amb el contorn ben perfilat. Un exemple significatiu de l'art Esquemàtic és el conjunt del Capçal d'Or (Relleu) on es poden observar tres ídols oculats amb ulls radiats i tatuatges facials, braços en dos casos en creu amb els dits marcats i en l'altre en forma d&ansa, recolzats a la cintura.

Per obtenir els colors blancs, poc utilitzats, però que es troba sobretot a pintures trobades en context funerari, com al tholos de Montelirio (Sevilla), es realitzaven a base de mica i caolí. El color negre s'obtenia gràcies al carbó mineral i vegetal. Finalment per aconseguir les tonalitats roges, groguenques i marrons, es realitzaven mitjançant compostos generalment d'oxide i hidroxids de ferro (hematites, goethita, llimononita, manganès, cinabri, etc). Es tractaven de materials, que a vegades es podien trobar en forma de pols a la naturalesa però en la majoria dels casos se solien triturar en pedres (molins i morters) dels quals hem trobat exemples, com Altamira o un fragment de molí recobert de colorant i dos matxacadors a la Cova de l'Or (Beniarrés). Obtingut la pols era necessària crear una pasta per aplicar-la a la paret, per al qual se li afegeix l'aglutinant, que pot ser grassa d'animal, resina o clara d'ou, sembla que la matèria més utilitzada en aquest cas era el greix animal. Una vegada obtinguda la pasta es col·locava en una paleta, s'han trobat en diferents llocs mol·luscs, amb restes de pigments, com per exemple a la Cova de la Sarsa (Bocairent) oa la Cova de l'Or (Beniarrés ). A més també s'han trobat tonellets o ceràmiques amb restes de colorants, per la qual cosa també servirien per poder introduir la mescla, el primer cas molt útil per poder portar-la ja que compta amb dues petites anses que servirien per poder colgar-ho.

Conèixer els diferents suports on s'introduïen els pigments, les tècniques i com realitzaven els colorants aquestes societats, ens ajuda a conèixer millor aquestes societats caçadors-recol·lectors del Paleolític, i les societats agricultors i ramaderes del Neolític, vint una unitat en les tècniques, materials i suports per poder plasmar les seves creences i pensaments mitjançant l'art.
Si desitgeu saber més sobre l'&art a la Prehistòria aquí us deixeu el link d'alguns articles i vídeos relacionats:

https://arqueologiaalicante.blogspot.com/2011/02/santuario-prehistorico-de-cova-fosca.html.
https://www.marqalicante.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#yumiq/
https://www.marqalicante.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#orantes_de_petracos

I recorda #QuedateencasaambelMarq.

Davinia Llopis, guia del MARQ.

...............

Un món de pedra

Sens dubte, un dels primers materials que acudeixen al nostre pensament quan evoquem com era la vida durant la Prehistòria és la pedra. La seva importància al llarg del temps és inqüestionable. De fet, disposem d´abundants testimonis sobre el seu ús com a suport fonamental en la construcció i l´elaboració de ferramentes d´ús quotidià, però també de paral·lels que ens demostren el seu aprofitament en època contemporània.

Dins la sala 1 del MARQ, podem gaudir d´exemples de registre arqueològic fabricats sobre pedra, destacant el sílex sobre qualsevol altre suport lític. Es tracta d´un tipus de pedra molt dura formada principalment per sílice. A diferència d´altres, és trenca amb relativa facilitat, generant amb la seva fractura voreres esmolades que permeten punxar, tallar superfícies i fins i tot encendre el foc.

La cabanya de la Illeta dels Banyets, documentada dins d´un poblat de l´IV mil·lenni a. C., vaig explicar clares evidències de talla de sílex. A aquests exemples caldria sumar la troballa d´una mena de resclosa associada a nombrosos fragments dels quals s´extraurien puntes de fletxa.

La troballa te lògica en un espai que també inclou ceràmica (dos gots de fang sense coure) i malacofauna; objectes que ens confirmarien el caràcter suposadament estacional de l'assentament.

La pedra mai passa de moda!

#joemquedealmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

............

Hola a tots i totes!

Hui, a #quedateencasaambelMARQ m'agradaria parlar-vos de l'evolució de les formes d'enterraments al llarg de la Prehistòria.

Amb certesa, no sabem exactament, quan es van produir aquells primers enterraments o al menys la preocupació dels nostres avantpassats pel mes enllà dels seus éssers estimats. Al llarg de les etapes històriques, les societats han anat elaborant creences i pràctiques funeràries molt diverses i, cada cop, més complexes, en relació amb les seves estructures socials i mentals. En el cas de la Prehistòria, és un període tan ampli, que permet la possibilitat d'observar una successió d'importants transformacions en el comportament social davant dels morts.

Les primeres evidències que tenim pertanyen al Paleolític Mitjà al Pròxim Orient i algunes zones d'Europa, tant a coves com a l'aire lliure. Són pràctiques funeràries mitjançant el ritu de la inhumació, les quals aconseguiran major importància durant el Paleolític Superior (32.000 – 9.000 a. C.), pel fet que durant aquest primer període resulta molt complicat d'afirmar que els enterraments es produïssin sota alguna mena de cerimònia o ritual simbòlic. En qualsevol cas, les sepultures oposades, la majoria a coves, suposen un nombre molt baix en relació amb tota la població existent en aquells moments, la qual cosa sembla indicar que l'enterrament més comú era un altre, segurament a l'aire lliure , que a penes ha deixat rastres.

Al Neolític, gràcies als canvis en la manera de vida, fomenten el creixement demogràfic i amb ell, la creació dels primers llogarets importants i els grans cementiris, situats a l'exterior dels poblats. Solen ser conjunts de fosses d'inhumació individual, on els esquelets es disposen flexionats ritualment. Al final d'aquest període, apareix un nou ritual funerari al pla europeu, principalment a les cultures assentades a la zona atlàntica. Es tracta de la inhumació col·lectiva de cadàvers, assentada a la societat durant prop de 2.000 anys. Aquests sepultures col·lectives es dipositen tant en construccions megalítiques com en coves, seguint en ambdues, el mateix patró ritual.

Els cadàvers d'homes i dons de totes les edats s'hi van acumulant al llarg del temps, a vegades fins a reunir un nombrós grup de persones (100 o més individus), acompanyats d'un dipòsit funerari compost per tota mena d'objectes , des de ceràmica fins a elements de metall i adorns, que suggereixen creences al més enllà. I és que, a través de les restes materials que trobem en una sepultura, podem conèixer com era la vida del passat.

A mitjan Edat del Bronze, es registra un retorn a les inhumacions individuals. Les necròpolis d'alguns importants poblats de l'època, com els existents al sud-est peninsular, mostren esquelets situats separadament a l'interior de cistes de pedra o grans recipients de ceràmica.

Situació que dura fins a l'arribada de l'Edat del Ferro amb l'arribada de pobles indoeuropeus, que aportin al nostre territori el ritual funerari de la cremació. La incineració dels cadàvers implica un rerefons mental diferent del de la inhumació, ja que no es tracta de retornar el cos a la Terra com a les creences de les societats agrícolas neolitiques (cicle agrari), sinó que, es planteja com un retorn de l&#39 ànima a les altures, embolicada en el fum que s'elevava de les cendres del cos mortal, com plantegen les religions celestes europees que comencen a sorgir en aquest moment.

En el cas del sud-est peninsular, concretament amb la Cultura de l'Argar, les pràctiques mitjançant el ritu de cremació no són encara dutes a terme. Així hem de destacar els enterraments adults i infantils, a l'interior de les cases, al subsòl, o al seu exterior immediat. Tots ells, mitjançant la pràctica de la inhumació, i col·locats a urnes, cistes o fosses.

L'ésser humà ha estat en constant evolució, encara que no podem parlar de grans canvis radicals o ruptures amb períodes anteriors com ho demostren les constants pervivències culturals que podem trobar a les restes arqueològiques. No obstant això, hi ha varietat en la manera d'enterrament a les societats prehistòriques, reflectit en un dipòsit funerari de major o menor riquesa, en molts casos a causa dels recursos naturals de la zona geogràfica o la presència d'una elit socioeconòmica, política o religiosa, ja esmentat en altres articles anteriors. Malgrat això, existeix una idea clara, els rituals funeraris permeten que es formalitzin les ideologies i marquin una identitat pròpia en els grups socials d'època prehistòrica.
Lorena Gomis, guia del MARQ

..............

Hola amics!
Hui, a #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos sobre la major revolució que, juntament amb la revolució industrial, ha experimentat la nostra espècie al llarg de la seva història: el Neolític. Però, com sorgeix? quins van ser els seus principals característiques? Com va canviar el pensament dels nostres avantpassats, les relacions socials, l'organització dels col·lectius humans, determinant els assentaments poblacionals, la naturalesa i l'entorn?

Per poder donar resposta a aquests interrogants primer hem d'entendre com vivia la nostra espècie al Paleolític. L'Homo sapiens a dalt a la Península Ibèrica fa aproximadament 40.000 anys, al Paleolític Superior, període que s'estiguin al nostre territori fins fa uns 7.500 anys. Es tracta d'un període en el qual encara no hem après a domesticar la naturalesa, per la qual cosa la nostra subsistència es basava en la caça d'animals salvatges i la recol·lecció de fruits silvestres i llavors. Quan s'esgotaven els recursos al lloc on vivien es veien obligats a triar entre quedar-se i morir o marxar i tindre alguna possibilitat de sobreviure. Per això, estaven en constant moviment, vivint com a nòmades i ocupant coves de manera estacional. La cova, refugi ancestral, era un lloc perfecte per arreplegar-se tant dels animals com de l'intens fred al qual havien de fer front, ja que ens trobem als temps de la glaciació Würm, una època força complicada des del punt de vista de la supervivència, per la qual cosa no érem gaires i l'esperança de vida era baixíssima.

La nostra espècie va viure d'aquesta manera durant diverses desenes de milers d'anys, fins que es va produir un fet que ho canviaria tot: un gran canvi climàtic. Fa uns 12.000 anys comença a calentar-se de manera gradual el nostre planeta, finalitzant l'última gran era glacial. Com a conseqüència d'això, diferents llocs es van veure especialment afavorits com, per exemple, el Creixent Fèrtil, una regió situada al Pròxim Orient asiàtic amb forma de mitja luna creixent (d'aquí el seu nom), on per primera vegada l'#39 ;ésser humà aprendrà a domesticar tant plantes com animals. Amb l'alimentació assegurada ja no era necessari vagar d'un lloc a un altre a la recerca de manteniment, amb l'Agricultura la nostra espècie comença a assentar-se a determinats llocs, prop de les zones de cultiu i, per tant, de rius i llacs, sorgint els primers assentaments permanents. Amb això, van aparèixer noves necessitats a les quals haurien de donar resposta creant nous utensilis, com les destrals i aixes de pedra polida per desforestar i treballar la terra i la fusta. I la Ceràmica, i amb ella els recipients per emmagatzemar allò que es produïa, la cullera per consumir nous tipus d'aliments com els “farinets” realitzades a base de cereals…

Amb aquesta nova forma de vida es produeix una explosió demogràfica pel que, de mica en mica, farà que els nostres avantpassats ocupin nous territoris, iniciant un viatge que els portarà a llocs tan llunyans com, per exemple, el territori alacantí, al qual van arribar fa uns 7.500 anys, situant-se principalment a valls i conques fluvials, com la Vall de la Gallinera o el Canal Ibi-Alcoi (destaca la Cova de l'Or a Beniarrés), i jalonant el seu territori amb pintures i gravats: santuaris en els quals contemplaven i veneraven imatges sagrades, en els quals van realitzar cerimònies per reforçar la cohesió del grup, però també en els quals van manifestar de manera simbòlica el seu domini sobre el territori davant d'altres grups, sol·licitant protecció i fertilitat. Destaquen jaciments tan importants com La Sarga (Alcoi) o el Pla de Petracos (Castell de Castells).

Per tant, el Neolític va marcar una fita històrica, un abans i un després a la concepció per part de la nostra espècie del territori que li envolta, iniciant-se un intens procés d'apropiació i transformació del mateix que arriba fins als nostres dies .
Espereu que us hagi resultat interessant.Salutacions!

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

COCENTAINA

Arqueologia i museu

Hola a tots ia totes!

Seguim amb més articles i amb més arqueologia! En aquesta ocasió m'agradaria recordar una de les exposicions que més he gaudit guiant, Cocentaina: Arqueologia i Museu, una mostra que permetrà portar al nostre museu el ric patrimoni d'aquesta localitat, una magnífica oportunitat per conèixer la riquesa arqueològica i artística de la capital del Comtat. Aquesta exposició va tenir lloc l'any 2015 i va formar part del Cicle expositiu de Museus Locals i Municipals que organitza el MARQ.

La primera sala de l'exposició abastava els períodes de la Prehistòria, l'Edat Antiga i el període islàmic de l'Edat mitjana. La primera secció de l'exposició, que estava dedicada a les primeres etapes de la història de la humanitat, recollia restes arqueològiques pertanyents a les tres etapes de la Prehistòria: Paleolític, Neolític i Edat dels Metalls, totes aquestes restes arqueològiques procedien dels principals jaciments prehistòrics de la comarca del Comtat. Pel que fa a l'època ibèrica, l'exposició ens oferia tres vitrins amb armament del guerrer ibèric, exvots religiosos i recipients ceràmics, destacant el Vas del Guerrer, una de les peixos ceràmiques més excepcionals de la cultura ibèrica procedent de l&1TP5 jaciment de la Serreta (Alcoi – Cocentaina – Penàguila). Pel que fa a l'època romana, l'exposició ens oferia un mapa detallat amb les principals vil·les rurals romanes a la comarca del Comtat, ia la part de l'absis de la sala es posava l'accent a la necròpoli de Polisixt, un cementiri Tardorromà – Visigotic que va ser descobert pel Centre d'Estudis Contestans als anys 80. Als panells es recreaven les diferents tipologies d'enterrament existents a la necròpoli ia les vitrinas hi havia exposats diversos elements d'#39; i pasta vítria que acompanyaven els difunts a les sepultures. La secció final de la primera sala es va destinar al període islàmic; a principis del segle VIII els musulmans van iniciar la conquesta de la Península Ibèrica, això va donar lloc a noves formes de vida després de l'arribada dels nous pobladors. Serà en aquests moments quan es fon Qustantaniya (germen de l'actual localitat de Cocentaina); d'aquesta part de l'exposició destacaria el recipient ceràmic que es va trobar a la plaça de Sant Miquel treballat amb la tècnica de la corda seca, objecte fascinant de la cultura material islàmica que data de finals del segle XII i principis del segle XIII.

La segona sala anava des de la conquesta cristiana del territori islàmic de Qustantaniya fins a l'Edat Contemporània. La primera secció estava dedicada al Castell de Cocentaina, construït per la Casa de Llúria (senyors de Cocentaina) a la part alta de la muntanya (Cerro de Sant Cristòfol) que dominava la vila cristiana. Aquest castell és considerat com un dels poc exemplars de gòtic militar de tota la Comunitat Valenciana. Pel que fa a l'Edat Moderna, la vila de Cocentaina va passar a les mans dels Corella (noblesa de Navarra) i serà en aquest moment quan es construïsca una de les joies del patrimoni arquitectònic de la localitat, el Palau Comtal, seu dels nous comtes de Cocentaina. D'aquesta secció de la mostra, destacaven l'escut d'armes amb motius heràldics de la família dels Corella, una maqueta del Palau Comtal i el retaule de Santa Bàrbara, una de les joies del gòtic a les nostres terres. La part final de l'exposició estava dedicada al procés d'industrialització que va patir la localitat al llarg de l'Edat Contemporània, principalment durant la segona meitat del segle XIX. Al pre-absis i l'absis de la segona i última sala de l'exposició, es feia un homenatge al fantàstic patrimoni immaterial i folklòric de la capital del Comtat, centrant-se en les festes de Moros i Cristians, el célebre pasdoble de “Paquito el Xocolater” compost pel contestà Gustavo Pascual Falcó i la Fira de Tots Sants, una de les fires medievals més antigues de tota Espanya.

En definitiva, l'exposició de Cocentaina: Arqueologia i Museu va ser una oportunitat única perquè tot el que visités el MARQ conegués el ric patrimoni històric, arqueològic i artístic d'aquesta maravillosa localitat.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ

-------------------------tornar al menú >>

PETRER

Arqueologia i Museu

PETRER, ARQUEOLÒGIA I MUSEU AL MARQ

Hola a tots ia totes!

Avui us porteu un escrit sobre una de les exposicions temporals que més he gaudit a l'hora de guiar, es tracta de l'exposició que va organitzar el MARQ en col·laboració amb el Museu Dàmaso Navarro de Petrer l'any 2018. Petrer , Arqueologia i Museu va ser la tretzena proposta del programa expositiu “Museus locals i municipals al MARQ”. L'exhibició tindrà com a objectiu estirar l'arribada arqueològic i patrimonial (tant material com immaterial) d'aquesta localitat del Mitjà Vinalopó a tots els visitants. També cal destacar que aquesta va ser la primera exposició a tenir panells de “Lectura Fàcil” per ajudar així les persones amb dificultats lectors en la seva visita a l'exposició.

L&155T39;exposició tenia un recorregut cronològic que anava des de la Prehistòria fins a la Guerra Civil; a la part final de l'exposició també es van exposar elements vinculats a les tradicions artesanals de la localitat com l'agricultura, la terrisseria o el calçat i es va reservar una part de la segona sala per exposar el patrimoni immaterial destacant així els les seves festes i tradicions com les festes de Moros i Cristians, les Carasses o la Cavalcada dels Reis Mags.

La primera sala de l'exposició estava dedicada a la Prehistòria, l'Edat Antiga i part de l'Edat mitjana sota dominació musulmana. A la primera secció de la sala es van exposar vestigis arqueològics del Neolític i l'Edat dels Metalls procedents dels principals jaciments de la zona com ho són Chorrillo Xop, l'Almorxó o Catí-Foradà. Pel que fa a l'època ibèrica, es van exposar objectes arqueològics procedents dels quatre poblats ibèrics documentats en aquestes terres, aquests jaciments possiblement van estar vinculats a un assentament molt major que es trobaria a Elda, ens referim a la ciutat ibèrica del Monastil. D'època romana ens va arribar un dels vestigis més importants trobats al nucli urbà de Petrer, el mosaic de Vila Petraria que segurament decoraria una estada de la vila romana que va estar funcionant com a lloc de producció agrícola i industrial fins a l' època tarda-antiga. Pel que fa a la secció final de la primera sala, aquesta estava dedicada al primer període de l'època medieval sota dominació islàmica, moment clau en la gestació de la ciutat de Petrer, ja que l'origen d'aquesta localitat és a la Bitrir islàmica que es va assentar a la vessant meridional del turó del castell de Peter. A la part final d'aquesta secció hi havia una maqueta en 3D del castell de Petrer sota dominació islàmica, ideal perquè el visitant és fera una idea de l'aspecte primitiu d'aquesta fortalesa medieval.

Ja a la segona sala, trobàvem objectes arqueològics d'època medieval sota dominació cristiana a més d'una maqueta amb la recreació del castell amb les reformes realitzades pels nous pobladors cristians. De l'Edat Moderna, destacar l'expulsió dels moriscos l'any 1609, esdeveniment clau que va portar amb si importants conseqüències econòmiques i principalment demogràfiques ja que Petrer va ser despoblada i es va haver de realitzar una Carta de poblament per establir nous pobladors al territori. Finalment, es van establir a Petrer cent persones procedents d'altres poblacions de la província d'Alacant com Xixona, Sant Vicent, Castalla, Monforte, Agost o Biar. Pel que fa a l'Edat Contemporània, l'esdeveniment històric que es va tractar amb més èmfasi a l'exposició va ser el de la Guerra Civil ja que el govern republicà (que se situava a València) es va traslladar fins a la finca del Poblet (Petrer) i es va mantenir allà fins al final del conflicte. Entre els objectes exposats, destacar una sirena antiaèria i les fotografies d'una zona industrial de calçat anomenada “La ciutat sense llei” ja que es va transformar en una fàbrica d'armes per al bàndol republicà durant la guerra.

Com a guia del museu, és tot un plaer i un honor poder aprendre més coses sobre el patrimoni local de les principals localitats de les nostres terres i fer arribar als visitants l'increïble arribat arqueològic que tenim a la província d'Alacant.
Al següent enllaç, podeu gaudir del vídeo que es realitzarà a propòsit per a l'exposició:

https://www.youtube.com/watch?v=tl4wTupPPog

Carlos Pérez, guia del MARQ

PEIXOS:

Dama de Cabezo Estel

.....

Hola a tots i totes!

Seguim a #queda'tacasaambelMARQ amb més articles i més arqueologia. Avui és el torn per escriure sobre una de les peixos estrella de la sala de cultura ibèrica del MARQ, la Dama de Cabezo Lucero. Peça que presideix la sala dels ibers, cultura autòctona de la façana mediterrània del nostre territori que conviurà amb els pobles cèltics del centre – nord peninsular abans de l'arribada dels romans a la Península Ibèrica.

La Dama de Cabezo Lucero es va trobar a la necròpoli del jaciment homònim, situat al terme municipal de Guardamar del Segura l'any 1987. Segons estudis basats en datacions i comparatives amb altres exemples de busts funeraris d'aquesta cultura, data de finals del segle V a. C.- primer quart del segle IV a. C. L'escultura es va trobar fragmentada i posteriorment va ser reconstruïda per Vicente Bernabeu, restaurador de la Diputació d'Alacant al Museu Arqueològic Provincial d'Alacant. Gràcies a la perícia i habilitat de Vicente Bernabeu com a restaurador, l'escultura es va poder reconstruir a partir d'uns quants fragments originals, convertint-se així en un dels exemples d'estatuària ibèrica més importants de tota la Província d'1TP5 .

Es tracta d'un bust femení en posició frontal amb vestimenta i joies. Porta una túnica, una diadema, rodets laterals a la zona de les orelles i collarets de comptes que estarien fets de pasta vítria. Segons els estudis de recerca realitzats fins hui, podria representar una dona de l'aristocràcia relacionada amb el poder religiós o fins i tot podria tractar-se de la representació d'alguna divinitat femenina dins de l'heterogeni i orientalitzat panteó . Quant a la seva funció, queda patent que està vinculat al món funerari ja que es va trobar a la necròpoli reservada a l'aristocràcia del poblat ibèric de Cabezo Lucero. Si atenem altres paral·lels similars d'escultures femenines d'aquest tipus com la Dama d'Elx o la Dama de Basa, podria tractar-se d'una urna funerària per dipositar les cendres del difunt al costat escultura funerària per a senyalitzar una zona determinada de la necròpoli.

Les similituds estilístiques entre la Dama de Cabezo Estel i la famosíssima i excepcional Dama d'Elx ens fan pensar que possiblement existia un círcul escultòric definit a les zones del sud de la Província d'Alacant (Comarques del Baix Vinalopó i Baix Segura), que en definitiva seria una forma d'expressió artística d'un entorn cultural homogeni conegut per les fonts com la Contestània Ibèrica.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

PEIXOS:

Ídols d'os

Port Guia 0904 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar al menú>>

MONUMENTS

La Torre d'Almudaina

La recuperació i obertura al públic del monumental edifici que constitueix la Torre d'Almudaina, declarada Bé d'Interès Cultural-BIC amb categoria de Monument, és recent. Construïda a la primera meitat del segle XIII, és una de les moltes torres defensives d'alqueria erigides a la regió oriental d'Andalus poc abans de la conquista cristiana.

Port monu 0104 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

....

Hello everyone!

Amb el very beginning, l'Almudaina's Tower ha fet quatre nivells, on vostè pot accedir a l'hand-stairs. From XIX century, the tower was a dwelling so it had one more level.
When it was build, at the top levels – third and fourth levels – they put windows with small triangular shapes that people used like arrow-hole. Aquests mals windows, build for defending the tower, were sobre 8-10 centimetres size. It was so difficult to hit from the outside of the tower.

Moreover, la tower had battlemented terrace from they had great visibility and it was choice to contact with other defence towers or castles.

A XVI century, battlemented terrace was replaced for roof with 2 slopes because the humidity.

Enric Juan Vidal, guia i públic attendant al Almudaina's Tower.

....

Hola a tots!

Un dels detalls que més em va impresionar de la Torre d'Almudaina van ser dos fragments de ceràmica incrustats a la fachada interior de les parets formant part del tàpia ia la vegada donant-nos una pista importantíssima del segle en què va ser construïda (finals XII- principis XIII). Així mateix, al primer nivell, i concretament a una zona ben visible apareixen unes ratlles en diagonal molt enganxades, les quals ens indiquin que segurament s'utilitzaven per comptar gra, oli o fins i tot el temps (dies, setmanes... ).

A més, voldria destacar la gran semilla realitzada per la Diputació d'Alacant i el MARQ amb la rehabilitació i la posada en valor de la Torre, tot i convertir-la en un veritable Museu de Lloc, obert al públic des d'Agost de 2009 .

L'accés exterior pel segon nivell consta d'una escala d'acer formant una mena de mirador, des d'on podem gaudir d'unes vistes magnífiques. L'escala interior es va construir amb ferro, fusta i vidre sobre el lloc, tram a tram, donant accés als 4 nivells. Totes dues escales són independents sense estar ancorades sobre el monument.

Enric Juan Vidal, guia del MARQ a la torre d'Almudaina.

....

#Sabisque…

Les quatre cantonades de la Torre d'Almudaina es corresponen exactament amb els quatre punts cardinals?

A més, es creu que quan es va construir la torre es va utilitzar el seu primer nivell com a aljub per magatzematge d'aigua.

És importantíssim destacar la duresa del material de construcció aconseguint pressions de 25 KG/C2. entorn conformen les parets de la torre.

Enric Juan, guia del MARQ a la torre d'Almudaina.

....

#Sabisque… L'edició de "La Volta a Espanya 2019" passarà als peus de la Torre d'Almudaina?

Aquí tens una foto del "moment clau"

#quedateencasaambelmarq

-------------------------Tornar a menú >>

PEIXOS:

L'Estela de Crato

Hola amics!
Hui, a #quedateencasaambelMARQ, us parlaré sobre una de les peixos que podem trobar a la sala 2 de l'exposició temporal Ídols, Mirades Mil·lenàries que actualment acull el Museu Arqueològic Provincial d'Alacant (MARQ): L'Estela de Crato (Alt Alentejo, Portugal).

Es tracta d'una peça realitzada en granit i decorada en baix relleu, en la qual podem distingir dues àrees diferenciades: la meitat superior, en la qual es representa el rostre, amb indicació d'ulls -dos punts simples- i d'un nas -un solc vertical- i la meitat inferior, delimitada per una línia horitzontal sota el rostre, de la qual sorgeixen tres círcles concèntrics que han estat interpretats per un gran nom d'investigadors com a collarets o elements d'adorn. Tant als laterals com a la part superior de la peça, podem observar un entramat de línies que es creuen entre si, conformant un motiu reticulat que s'assembla a una xarxa.

L'Estela va ser trobada de manera casual a la finca de la localitat portuguesa de Crato (Portalegre), per la qual cosa està descontextualitzada, encara que existeixen nombrosos paral·lels al suroest de la Península Ibèrica (Alentejo portugués, Extremadura i Andalusia occidental) que sí que van aparèixer vinculats a un context arqueològic i que, per tant, ens ajudin a distingir el seu profund significat. Es tracta d'objectes estretament vinculats al megalitisme, amb una connotació predominantment funerària, en trobar-se generalment a l'interior de sepultures col·lectives (estructures dolmèniques i tipus tholos), en un punt específic de la cambra mortuòria, en el qual reben la llum del Sol naixent cada matí, projectant la seva gegantesca i imponent ombra sobre els difunts.

Encara que es tracta d'elements molt difícils d'interpretar i descodificar des d'una perspectiva actual, en tractar-se d'imatges i símbols relacionats amb estructures mentals de col·lectius prehistòrics, podem arribar a intuir el que pretenen representar mitjançant aquestes manifestacions artístiques que, en concret, semblan representar un ésser, humà o diví, profusament ornamentat amb collarets que penjaven sobre el seu pit i amb el cap adornat per un mantell que cobreix també part del cos. És possible que es tracti d'una mena de vestimenta vinculada a un col·lectiu amb un estatus social i/o espiritual destacat; de fet, aquells motius reticulats ens recorden a la vestimenta que portaven les “sacerdoteses” de Montelirio: unes luxoses i molestes vestidures (d'entre 8 i 10 kg.), confeccionades amb desens de milers de comptes de calcària o petxina enfilades , l'ús dels quals estaria vinculat amb la celebració de rituals de caràcter litúrgic. A més, a la part posterior de la peça es pot distingir un motiu serpentiforme, símbol connectat amb l'inframon des de temps ancestrals, que cal relacionar amb la creença en una realitat més enllà de la mort. Per tant, pot ser que a través d'aquells rituals en els quals els estels, sembla que jugaven un paper primordial, el que pretengueren era infondre de vida als difunts, els ànims dels quals estaven destinades a vagar entre la llum i les ombres, entre la vida i la mort fins al final dels temps.

No us resulta fascinant el poder ficar-nos al llit a un moment tan remot de la nostra Prehistòria recent mitjançant peixos tan significatius com la descrita? Perquè això és el que s'aconsegueix al MARQ, reviure la història i aprendre d'ella. I això és tot per hui. Molts ànims i força!

Ens veiem molt aviat el nostre estimat MARQ.

Maripaz Gadea, guia al MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

PEIXOS:

Ídols Antropomorfs

Port Guia 0804 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

...........

Hola a tots ia totes!

Avui a #joemquedecasaambelmarq us parlaré dels ídols antropomorfs, les seves característiques formals i la relació que guardin amb els canvis socials que es produeixen en la transició del Calcolític a l'Edat del Bronze. Aquests figures de mitjan el III mil·lenni a. C. es troben exposades a la part final del recorregut de la nostra exposició temporal Ídols: mirades mil·lenàries.

La producció d'ídols antropomorfs és generalitzarà a mitjans – finals de l'III mil·lennia. C. per tota la regió del Sud-oest peninsular (Part Occidental d'Andalusia, Extremadura i Portugal). Es realitzaven en diversos materials com ara la pedra, el fang cuit, l's o l'ivori; posant de manifest la importància del comerç existent entre llocs llunyans i evidenciïn la complexitat de les xarxes comercials existents al llarg d'aquest període. El nivell de detall i les proporcions simètriques de les figures posa de manifest la gran habilitat i l'elevat nivell de destresa i tècnica que hi havia entre la gent de les comunitats peninsulars de l'III mil·lennia. C. El cos sol apareix nu, representant amb un alt grau de detall els ulls, la nas, el cabells (realitzat a base de línies incises en ziga-zaga) i per sota de la cintura és marcat el sexe. Algun dels exemples més destacables d'aquesta variant d'1dols i que compleix a la perfecció amb el cànon clàssic estilístic d'aquesta tipologia és l'antropomorf en us del Turó del

Cap, jaciment localitzat a Valencina de la Concepció (Sevilla) i que pertany als fons del Museu Arqueològic de Sevilla i que actualment està exposat a la segona sala de la nostra exposició temporal Ídols: mirades mil·lenàries.

A nivell estadístic, trobem un major percentatge de figures antropomorfes masculines, mentre que la producció de figures femenines decreix en nom de manera gradual al llarg del tercer mil·lenni a. C., també s'ha documentat una reduïda quantitat de figures en què el sexe no ha pogut ser determinat. Els ídols antropomorfs s'han trobat tant en contextos habitacionals com en espais rituals - funeraris i estan associats a aquell canvi en les estructures socials que es va donar en la transició de l'Edat del Coure (Calcolític) a l'ETP53 desembocant en una desigualtat social molt marcada i habitual a les societats peninsulars de l&IITP5T39;II mil·lennia. C., curiosament serà en aquell moment quan la producció d'ídols desapareixerà, sent els ídols antropomorfs els més recents des del punt de vista cronològic.

En definitiva, els ídols antropomorfs són una de les darreres manifestacions artístiques de les societats peninsulars del Calcolític. Associats als líders tribals i als llinatges familiars, deixaran de produir-se a partir de l'Edat del Bronze, moment en el qual s'imposarà (a nivell artístic) ia causa dels canvis socials, la representació de la imatge del guerrer, tant en figures com en deixants.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ

-------------------------Tornar a menú >>

PEIXOS:

Cranis trepanat

Hola!

Al post d'avui m'agradaria parlar-vos d'una cosa que, des que vaig començar a guiar l'exposició permanent del MARQ, ha cridat profundament la meva atenció: els cranis trepanats a la Prehistòria.

La trepanació és una tècnica en la qual s'utilitza un instrument quirúrgic per foradar el crani, i es realitza des de l'antiguitat ia tot arreu del món. No obstant això, és curiós que avui encara no tinguem clar amb quina finalitat es realitzava.

Al llarg de l'Antiguitat Clàssica es servien d'aquestes pràctiques quirúrgiques per curar malalties com les migranyes severes (mentre inventavem paracetamol i ibuprofè) o diferents tipus de trastorns. En paraules d'Hipòcrates, s'obria <<.. un forat al cap i es procedia a retirar els fragments d'ossos dispersos>>.

Així doncs, durant molt de temps els investigadors i estudiosos apuntaven que les trepanacions es feien amb finalitats quirúrgiques i, probablement, en una part dels casos, així era. No obstant això, estudis recents indiquin que hi pot haver una cosa més enllà i vinculin les trepanacions a diferents rituals d'iniciació, per donar pas als esperits, per absorbir coneixements, etc. Teories que es nodreixen, entre altres, per la troballa a 1997 d'una sèrie de cranis trepanats en una de les tumbes col·lectives, datades a l'Edat del Coure, i excavades a Rússia, à prop de les costes de la Mar Negra.

Dins d'aquesta tomba, es van trobar les restes de cinc individus (dos homes i tres dons) en els cranis dels quals s'havia practicat la trepanació. Una trepanació, per cert, realitzada al mateix punt: l'anomenat “obel·lió”. Punt, situat a la part superior i posterior del crani (a la coroneta), és extremadament delicat ja que una mala operació pot provocar una hemorràgia greu. I, no obstant això, trobem que tots cinc individus van sobreviure a la trepanació, com també ho van fer aquells als quals corresponen els cranis que trobem a la segona sala de l'exposició Ídols, mirades mil·lenàries.

Hi ha diferents tipus de trepanació: per barrinat (fent girar una punta afilada sobre el crani) i per abrasió (raspant amb pedres granuloses). Tots dos buscaven arribar a la dura màter, mantenint els subjectes “operats” amb vida. Així mateix, trobem un percentatge molt xicotet de trepanacions realitzades post mortem. Això és alguna cosa amb caràcter general perquè una escassa quantitat de cranis, dins de la totalitat de trepanacions, no mostrin signes de regeneració pel que podem mantenir l'afirmació anterior, tant si aquesta pràctica buscava curar malalties, com si es tractava d'un ritual.

Als cranis trobats als jaciments alacantins de Cova de la Pastora i Cova d'en Pardo observem aquells signes de regeneració, sent en el cas de la segona molt més evident.

D'altra banda, per a la realització d'aquestes pràctiques es coneix l'ús de diferents herbes i plantes medicinals que podien portar els individus a un estat de sedació, indolència i fins i tot embriaguesa, com són la rosella, el cascall o la valeriana. Plants que podem trobar especialment a l'interior de la província d'Alacant, al subsector alcoià-diànic, sent més escasses a la zona sud de la nostra província. Als tres casos, una infusió o fermentació de les semelles i flors, fins i tot una barreja entre elles, va poder servir com a analgèsic per suportar el dolor i portar els subjectes a una mena de sedació similar a la que provoca l' anestèsia. Estat que també podrien obtenir mitjançant la proto-cervesa, molt diferent de la nostra beguda alcohòlica però amb efectes molt semblants a l'hora de calmar lleument el dolor.

Hem de dir que el consum d'aquestes substàncies és vincula, habitualment, a la celebració de diferents tipus de rituals, especialment dedicats a la mort ia honrar els ancestres, tot el que juntament amb el fet que les trepanacions es realitzin aproximadament al mateix punt i que es busqués la supervivència dels individus “operats” donin suport a la línia d'investigació que apunta a rituals.

Si això ha cridat la vostra atenció, no dubteu a visitar-nos i participar a les nostres visites guiades quan tot això passi perquè, com podeu veure/llegir al llarg dels nostres articles i vídeos, tenim moltíssim a contar i ensenyar a les nostres exposicions .

Mentrestant, seguiu-nos per xarxes socials i quedeu-vos a casa amb el MARQ.

Salutacions.

Henar Valor, guia al MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

PEIXOS:

Càntir de Costamar

Port Guia 3003 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------tornar a menú >>

MARQ:

Hola a tots i totes!

Avui vull parlar-vos d'una cosa que fa del MARQ un museu referent: la seva accessibilitat. Un espai que en facilita la inclusió.

Com a guia del MARQ és un privilegi treballar a un lloc que acosta tothom a la nostra història, i ho fa gràcies a una sèrie de professionals que dediquin el seu esforç a fer-ho possible, amb la col·laboració d'associacions que ens ajudin en aquesta tasca.

Si bé, és cert que el museu és totalment accessible en tots els sentits, amb l'adaptació del disseny del recinte, les seves entrades, el discurs expositiu de la mostra permanent, a més de tenir a la disposició del públic cadires de rodes, etc., avui farem referència a l'accessibilitat de les exposicions temporals.

Això és digne d'assenyalar pel fet que es dedica un gran esforç a aquestes exposicions, perquè són mostres que durin un període de temps concret i després es desmonten i es torna a dissenyar una altra mostra diferent. L'objectiu final és apropar a totes les persones la nostra història, per això compten amb diferents recursos per fer-ho possible. A continuació detallarem quins són aquests recursos basant-nos en l'exposició temporal que tenim actualment: Ídols, mirades mil·lenàries.

El primer recurs daccessibilitat el trobem després de passar la porta dentrada a les exposicions temporals. És un pla tàctil que facilita l'orientació al visitat i, a més, indica a Braille la disposició dels recursos accessibles.

Tant l'exposició permanent com les temporals disposen de guias a Braille realitzades en col·laboració amb el centre de recursos de l'ONCE a Alacant, que es poden obtenir a les taquilles del MARQ. També tenim a la disposició del públic altres recursos com el bucle magnètic, molt útil per visitar l'exposició ja que és una gran ajuda per a les persones que porten audiòfons. A més de lupes perquè les persones amb visió reduïda puguen llegir les cartells i panells.

Una cosa molt cridanera són les reproduccions d'algunes peixos destacades i les maquetes que es troben a les diferents sals, dipositats en taulers adaptats per a què capin les sillas de rodes i així fer-los accessibles per tots i totes.

A l'exposició Ídols, mirades mil·lenàries trobem diversos recursos d'aquest tipus. A la primera sala, trobem la reproducció en miniatura d'un dolmen, al costat de la cartella on es mostra amb una imatge, per comprendre el vincle que tenen els ídols amb el megalitisme. Aquesta mateixa sala compta amb altres reproduccions, com la Dama de Gavà, a la part dels precedents, o els exemples més significatius de cada una de les tipologies dels ídols, però entre aquestes dues trobem, segons la meva opinió, un dels majors encerts de l exposició: un mapa peninsular on estan organitzades per regions les diferents tipologies d'ídols.

Així tots podem entendre amb facilitat les diferencias entre les característiques dels ídols del vessant atlàntic en contraposició a la mediterrània.

A la segona sala, on es parla dels diferents jaciments on s'han trobat les peixos, també hi trobem replics de les peixos més representatives, com per exemple el crani trepanat de la Cova d'en Pardo (Plans). A més, hi trobem una maqueta d'un dels jaciments més impressionants de la Península Ibèrica: Los Millares, a Almeria. Aquesta maqueta mostra la part de vivendes d'aquest poblat. Cal destacar que aquesta maqueta és única, s'ha fet per a lexposició. Però aquestes reproduccions no estan soles, totes i cada una d'elles estan acompanyades d'altres recursos d'accessibilitat amb els panells explicatius a Braille, codis QR per escortar l'explicació o veure-la signada amb LSE.

També cal destacar els audiovisuals que trobem a les sals subtitulats, fent que el missatge que volem transmetre arribi a tots i totes.

Els panells de l'exposició i les guies didàctiques editades compten amb una part de lectura fàcil, per fer més accessible el discurs expositiu i els continguts didàctics.

Pel que fa a les visites guiades, també adaptin els seus recorreguts i continguts en funció dels usuaris del grup.

A més, l'exposició compta amb punts d'intèrpret que facilitin les visites signades a LSE i que es poden concertar amb antelació. Punts assenyalats i il·luminats especialment per permetre que les mans dels intèrprets signin totalment visibles als grups.

Els guies del museu realitzem visites guiades per a persones amb diferents capacitats, i és una gran sort tindre aquest material per poder transmetre el nostre patrimoni, treball i passió, a tots els visitants. També els companys de didàctica fan el mateix, adaptant els tallers en forma i contingut als diferents usuaris segons les seves necessitats. Així, entre tots fem del MARQ, un museu per tots.

Per a més informació, us deixem el link a la web del MARQ accessible:

>> http://accessibilitat.marqalicante.com

#quedatacasaambelmarq

Davinia Llopis, guia al MARQ.

-------------------------tornar a menú >>

PEIXOS:

ÍDOLS PLACA

Hola a tots ia totes!

En aquesta publicació volia parlar-vos d'una peça que podeu trobar a la nostra exposició temporal “Ídols. Mirades Mil·lenàries”. Estic parlant-vos concretament, dels Ídols placa. Vos anime a descobrir diferents curiositats sobre ells, des del material amb el qual s'elaborin, els diferents tipus que podem trobar-vos, i fins i tot, el seu significat per als grups socials que habitaven a la nostra península durant el Neolític Final i Calcolític.

Els Ídols placa, característics del sud-oest peninsular, està realitzats en fang o pedra (pizarra o esquist) i solen tenir decoració al menys, a una de les dues cares, gravada de manera esquemàtica i geomètrica, a base de bandes superposades farcides de triangles que semblin simbolitzar marques d'identitat o, en alguns casos, representacions del cos humà.

Aquests peixos estan vinculats als individus d'un clan o grup tribal, pel fet que apareixen al costat d'ells en tumbes o cambres funeràries i, eren visitades de manera periòdica per ser consultades quan s'havia de prendre una decisió important dins del grup, com per exemple un enterrament. Per tant, podríem dir que servien per controlar, a manera de registre, els membres que ocupaven el clan, o, amb altres paraules, informació genealògica dels seus difunts.

Com acabem de comentar, els Ídols-Placa simbolitzen la pertinença a un grup social, però hem de parlar d'una altra representació ja esmentada abans, l'antropomòrfica, on el cos humà apareix reflectit de formes molt variades, bé de manera esquemàtica o , representant els ulls, les extremitats i fins i tot el sexe. Un dels exemples que podem trobar dins de la nostra exposició és la Placa d´Antat do Espanal del Museu Nacional d´Arqueologia de Portugal a Lisboa. A aquesta Placa, com es pot veure a la imatge, apareixen esculpits en baix relleu els ulls perforats amb tatuatges facials sota ells i uns grans braços, les mans dels quals es recolzen sobre el baix ventre, representant el pubis.

També podem observar exemples en els quals el cap, en forma rectangular o triangular, està separat de la pròpia placa a manera d'apèndix, donant a comprendre l'evocació d'un cos alçat, ia la part superior, dues perforacions amb la funcionalitat de ser transportada pel coll. És el cas de la placa de Cavaleiros també procedent del mateix museu portuguès que a l'exemple anterior.

Espereu que us hagi estat d'utilitat per conèixer les primeres manifestacions de relacions socials i de pertinença a un col·lectiu. Continueu atents a les nostres xarxes socials perquè…”JO EM QUEDI A CASA CON EL MARQ”.

Lorena Gomis, guia al MARQ.

......

Hola a tots ia totes!

Seguint amb la sèrie d'articles i vídeos sobre l'exposició temporal “Ídols, Mirades Mil·lenàries”, avui us parlaré de dues de les peixos que trobem a l'exposició, els anomenats Ídols Espàtula que els podem trobar exposats a la primera sala.

Abans d'entrar en matèria recordem el tema central de l'exposició, els ídols; són representacions antropomorfes que es van realitzar a la part meridional de la península ibèrica durant el 3.500 aC i el 2.500 aC (final del Neolític - principi del Calcolític). Recordat això comentar-vos que aquests peixos anomenats Idols-espàtula no formin part d'aquestes representacions tan concretes, ja que datin d'un període anterior, entre el V i IV mil·lenni a. C. Haver aclarit això ens fa formular-nos algunes preguntes com... per què parlem d'aquests peixos si no formen part del tema central de l'exposició? I per què si no, es diuen ídols-espàtula?

Començarem contestant la primera pregunta. El fet que formin part de l'exposició és que són de vital importància per a la millor comprensió dels posteriors ídols, ja que la investigació dels precedents ens ajuda a arribar a entendre d'on prové la necessitat i costum d'aquestes representacions i així veure l'origen d&aquells pensaments. A més el fet que a la majoria d'aquests espàtules s'han trobat representacions humanes, algunes molt explícites i realistes, com la peça de la Velilla i altres més esquemàtiques, però amb representacions sexuals de dona, ens ajuden a comprendre tot això. I tant mateix respon a la segona pregunta, ja que és la causa de la seva nomenclatura amb la qual coneixem aquestes representacions antropomorfes, característiques dels ídols, i així ha perdurat el seu nom fins als nostres dies.

Resolts les dubtes passarem a les característiques formals dels ídols-espàtula del tipus Sant Martí-el Miradero, anomenat així per haver estat identificats originalment en el nivell inferior d'aquell dolmen alabe, encara que posteriorment s'han trobat en altres llocs de l'#39; interior peninsular, com a les valls del Duero Mitjà, Tajo Mitjà i Ebre. Peixos realitzats sobre tíbies d'ovicàprids, exceptuant un cas particular realitzat sobre un radi humà trobat al sepulcre megalític dels Zumales, Simancas (Valladolid). amplària de la qual augmenta conforme s'aproxima a l'extrem. Al mànec és on trobem les figures humanes incises, com les comentades i en altres s'han trobat fins i tot restes de decoració en ocre.

Aquests peixos estan relacionades amb contextos sepulcrals formant part del dipòsit funerari de les persones inhumades a l'interior de les estructures d'enterrament. Però a més de servir com a objectes que acompanyarien el difunt a l'altra vida després de la mort, segurament tindrien altres usos, com el de menjar o ingerir substàncies relacionades amb cerimònies rituals o el d'elements o símbols de prestigi ja que s' associïn individus concrets.

Si voleu conèixer més aspectes sobre l'exposició d'Ídols, Mirades Mil·lenàries, us recomaneu fer una ullada als vídeos i articles que anem publicant, metres tant, mireu el vídeo de l'exposició. Aquí us deixeu el link

Espereu que la pugueu visitar prompte in situ, de moment #quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis, guia al MARQ.

-------------------------tornar a menú >>

PEIXOS:

VENUS DE GAVÀ

Hola a tots i totes!

Avui us parlaré sobre una de les peixos més excepcionals que tenim a la primera sala de l'exposició temporal: “Ídols: mirades mil·lenàries”.

Una mostra que recull més de 200 peixos de tot el territori peninsular per ficar al llit al públic les diferents formes de representació humana que es van realitzar durant la prehistòria, especialment durant el període calcolític (IV-III mil.lenni aC)

La peça que vaig a comentar, es troba al principi de la sala. Es tracta de la reproducció de la Venus de Gavà (Barcelona), procedent del museu d'aquesta localitat, una representació del neolític (etapa anterior al calcolític) que serveix com a precedent i punt de partida dels ídols de l'etapa calcolítica, protagonistes principals de l'exposició.

La Venus de Gavà és una figura humana femenina feta en ceràmica, es va trobar fragmentada i incompleta a finals de l'any 1994, en un pou de les mines de Gavà (Barcelona) que durant el neolític van ser utilitzades i explotades de manera intensiva. És una de les representacions humanes en ceràmica més antigues de tot el territori peninsular ja que data del V mil·lenni aC
Pel que fa a l'anàlisi formal de la peça, es poden reconèixer els ulls en forma de sol (representacions típics de la prehistòria peninsular), la nas, un penjoll en forma de pinta i els braços plegats disposats sobre el vientre inflat, recreant segurament a una dona embarassada. Segons les investigacions, aquesta magnífica i singular peça es podria relacionar amb el culte a la fertilitat a manera de diesa mare, una pràctica ritual molt habitual entre els agricultors i ramaders de les nostres terres durant el neolític.

A manera de conclusió, posar l'accent en la importància d'aquesta figura, ja que ens ha donat molta informació sobre les creences i les pràctiques rituals dels pobladors neolítics al llevant peninsular i sobre la mena de representacions antropomorfes que es realitzaven en aquest període .

Carlos Pérez, guia al MARQ.

-------------------------tornar a menú >>

ÍDOLS

MIRADES MIL·LENÀRIES

PODEU ACCEDIR DES D'AQUÍ AL MICROSIT DE L'EXPOSICIÓ >> https://www.marqalicante.com/idolos

VERO from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Ídols Museu 2403 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

Port guia 3103 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

....

Hola a tots!

Avui a #quedateencasaconelmarq us parlaré sobre els ídols trobats a la Província d'Alacant. Com ja hem comentat en articles i vídeos anteriors, els ídols són objectes antropomorfs realitzats en diferents materials (principalment us i pedra) datats entre el IV i III mil·lenni aC Són habituals de la meitat meridional del territori peninsular, existint dos grans focus geogràfics on trobem un abundant nom d'ídols; el focus atlàntic (Portugal, Extremadura i part d'Andalusia) i el focus mediterrani (Llevant peninsular, concretament Alacant i Múrcia).

A l'escrit d'hui, com ja he comentat al principi de l'article, toca parlar sobre els ídols trobats a terres alacantins. Primer de tot, hem de destacar que a la fachada portantina predominen els ídols realitzats en os (principalment falanges i ossos llargs de bòvids i càprids) i que la majoria d'aquests troballes s'han trobat en contextos funeraris, principalment en coves enterrament col·lectiu, encara que també s'han documentat un reduït nom d'ídols en contextos domèstics, vinculats als poblats de finals del Neolític i el Calcolític, com per exemple els trobats al jaciment del Niuet (L'Alqueria d&1TP5 ).

Pel que fa a tipologies, abunden els ídols oculats sobre vosaltres, els ídols tremuja, els triangulars i els excepcionals ídols ancoriformes. Tots ells representin siluets de cossos humans o trets anatòmics de manera parcial i molt esquemàtica.

A nivell geogràfic, els ídols alacantins es concentren a l'interior muntanyós del territori, principalment a la capçalera del riu Serpis i les seves muntanyes adjacents, destacant els ídols triangulars de Cova d'A Pardo (Plans), els ídols o els ídols Cova de la Pastora (Alcoi) i el maravellós ídol ancoriforme en us, trobat a la Cova de la Barcella (La Torre de les Maçanes) que es troba a la primera sala de l'exposició.

Tots ells s'han trobat en coves d'enterrament col·lectiu (model d'enterrament habitual a Alacant a la fi del Neolític i inicis del Calcolític), on també s'han trobat diferents tipus de gran varietat d'aixovar han aportat molta informació sobre els rituals funeraris i el món de les creences durant aquesta etapa.

En definitiva, el territori d'Alacant és molt prolífic en varietat de tipologies i nom d'ídols, sent un dels més importants de l'àrea mediterrània. Gràcies a totes les troballes ia les investigacions realitzades, podem portar en clar, que els d'objectes coneguts com a ídols tindrien una vinculació directa amb el món de la mort i els enterraments a les nostres terres.

Carlos Pérez, guia al MARQ.

...

Hola estimats amics i amigues!

Com ja han comentat alguns companys, podem trobar una gran varietat d'ídols pel que fa a la seva tipologia formal: ídols falange i sobre els llargs, bètils i cilindres petris, plaques i deixants… Les seves formes són adaptacions regionals d'un mateix concepte, el cos humà, representant des d'imatges reduïdes al seu simple contorn fins a representacions amb gran detall, en les quals podem distingir les extremitats, els atributs sexuals o, fins i tot, adorns personals.

Però si hi ha un element que unifica totes aquestes tipologies en un únic conjunt és la representació del rostre, un rostre de gran tamany, desproporcionat respecte al cos. La part més expressiva són els ulls, que es mostren permanentment oberts, contemplant-ho tot i normalment radiats, evocant l'astro (ulls-sols). En ells s'ha volgut observar des de la representació dels ulls mateixos -ja segueixen divins, humans o animals- fins a motius astrals, relacionats amb el cicle vital de la naturalesa. El que sí que podem afirmar amb rotunditat és l'estreta relació que hi ha entre la representació dels primers motius soliformes a la Península Ibèrica i l'arribada dels primers neolítics, fa uns 7.500 anys. Per a ells, la vida del qual es regia pel cicle agrícola, el Sol ocupava un lloc destacat dins de la seva cosmovisió, sent considerat com un “ens” màgic gràcies al qual sorgia la vida, tant de la terra com de la dona. De fet, nombrosos abrics amb pintures rupestres i enterraments en dolmen o tipus tholos, estan directament vinculats amb solsticis o equinoccis (per la seva orientació). Per tant, és molt probable que aquells ulls radiats representats als ídols oculats ferin al·lusió a aquell culte solar que sorgeix al Neolític antic i que continua existint al llarg de tot aquest període i durant el Calcolític o Edat del Coure.

D'altra banda, la majoria d'investigadors relacionin els ídols amb un culte als ancestres. La vinculació amb aquells que ja no hi eren i dels quals descendien era vital per poder legitimar la propietat sobre unes terres, el dret sobre un espai -és tracta de societats àgrafes, que desconeixen l'escriptura-. Hi ha un refrany que diu així: “els ulls són el reflex de l'ànima” i, de fet, pot ser que amb aquestes representacions oculades tractessin de plasmar l'ànima d'aquells que ja no hi eren, l'ànima dels seus avantpassats, per adorar-los i rendir-los culte allà on estigueren.

A més dels ulls, també podem trobar altres elements: una sèrie de línies corbades interpretades com a celles -sobre els ulls-, tatuatge facial -sota els ulls- o, fins i tot, com a màscares. Observar els “primitius” actuals (aborígens australians, boiximans, grups de l'Amazones…) ens permet aproximar-nos a la manera com pensaven o es comportaven els individus a la Prehistòria. Tots aquells grups utilitzen la pintura corporal o els adorns com a elements que donin informació sense la necessitat de parlar, indicant l'estatus, la pertinença a un grup… Per això, és molt possible que les línies que apareixen sota els ulls representin aquella pintura facial. Però, és tatuaven? El 1991, uns alpinistes alemanys van trobar un cos liofilitzat entre la neu ii gel del massís d'Otzal, als Alps italians; conegut com “Otzï, l'home de les neus”, el seu cos estava cobert de tatuatges consistents en punts, ratlles i creus. Gràcies a aquest troballa podem afirmar que els individus de la prehistòria sí que són tatuaven i és molt possible que aquelles línies que es representin als oculats segueixen tatuatges. A més, sabem que utilitzaven pintura corporal, tant ocre com cinabri, ja que s'han trobat nombroses restes en una gran quantitat de jaciments arqueològics.

En definitiva, el detall que presenten alguns ídols, així com la presència de trets únics, fa pensar que podien representar o evocar individus més que divinitats, seguint uns codis
reconeixibles en àmbits territorials concrets, convertint-se en representacions simbòliques dels ancestres.
Això és tot per hui. Fins prompte amics i amigues!

MªPaz Gadea, guia al MARQ.

....

Hola a tots/tots!

Hui a #QuedateencasaambelMARQ, vull compartir amb vosaltres la meva opinió sobre la sala inicial de l&exposicióTP temporal que actualment acull el MARQ: Ídols. Mirades Mil·lenàries.
En primer lloc, vull destacar que gràcies a la subtilesa emprada a harmonitzar la música d'ambient amb la il·luminació tenue de la sala, s'ha aconseguit crear una atmosfera que irradia misteri, despertant així la curiositat del visitant fent que s' aproximin als peixos exposats per gaudir-los i analitzar-los detingudament.

Personalment, soc una gran admiradora de la intriga ia l'Exposició els peixos juguen un paper fonamental ja que hi ha una gran diversitat entre elles ja segueixi per la forma, l'origen, el color, la textura, o alguna altra característica.

La procedència sobretot és de les coses que més em criden l'atenció. Qui de vosaltres no s'ha sorprès mai a contemplar una peça provinent del vostre poble o comarca? Qui no ha dit alguna vegada dins seu, Caram, però si és de la meva terra? Doncs sí, algunes d'aquestes figures hi porten més de 5.000 anys a les nostres terres i per a nosaltres és un veritable privilegi acollir-los al MARQ, un lloc reconegut per la seva estima per la Prehistòria i la Història.

Altra de les singularitats d'Ídols. Mirades Mil·lenàries més aclamades pels visitants, són les maquetes situades a la part central de l'Expo. On es troben reproduccions a escala del conjunt dels peixos exposats als vitrins, sent al meu parer, una manera enginyosa, atractiva i creativa de resumir el contingut de la sala.

Per concloure, m'agradaria subrayar que aquesta exposició té una segona sala que properament anirem analitzat, així que continueu atents a les nostres xarxes socials, perquè el viatge per la Prehistòria continua!.

Molt d'ànim!

Nerea Cuba, atenció al públic al MARQ.

....

Hola a tots ia totes!

Avui us parlaré una mica de la nova exposició d'ÍDOLS, MIRADES MIL·LENÀRIES i el que em transmet a mi.

Al meu entendre, l'exposició em sembla molt completa i farcida de detalls, perquè els seus comissaris i tècnics del MARQ no han passat res per alt. He de citar la magnífica disposició de les sals, la decoració, la música que l'acompanya…

Una de les coses que destacaria i que em va cridar moltíssim l'atenció quan la vaig poder visitar per primer cop van ser les 2 escultures que es troben al principi de l'itinerari. És tracta d'una dona i de la seva filla i només veure'ls, pots transportar-te a aquella època perquè són figures molt reals, amb uns magnífics tatuatges facials molt cridaners, tant com el maravellós fons que acompanya la mare i la filla, amb una expressió facial que fa que semblin de carns.

En conclusió, l'exposició mereix ser visitada i saber una mica més d'ella, ja que ens ajuda a conèixer la forma de vida dels nostres ancestres a la Península Ibèrica i així poder viatjar al temps i conèixer la nostra història.

Lidia Alcázar, atenció al públic al MARQ

-------------------------tornar al menú >>

PEIXOS:

ORANTS DE PETRACS

Hola a totes i tots!

Hui a #quedateencasaconelmarq us parlaré de la meva peça preferida de l'exposició permanent, no sense abans dir que em resulta molt difícil triar-ne una en concret perquè cada sala té peixos increïbles amb un valor arqueològic incalculable.

Per la seva espectacularitat i valor artístic, em quedaré amb la recreació de la pintura rupestre dels Orants del Pla de Petracos, situada a la part final de la sala de Prehistòria.
Aquesta pintura és una de les més característiques de l'Art Macroesquemàtic, un tipus d'art rupestre pertanyent al Neolític Antic que només el podem trobar a les terres de l'interior muntanyenc de la Província d'Alacant i el sud de la Província de València, vinculat als primers agricultors de les nostres terres.

L'escena dels Orants es troba a escassos quilòmetres de la localitat alacantina de Castell de Castells (Marina Alta), al Jaciment conegut com a Santuari del Pla de Petracos (inclòs a la llista de Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO des de 1998). La pintura està situada enmig d'un conjunt d'abrics en els quals també podem trobar diferents motius característics del més pur estil Macroesquemàtic. La representació que ens ocupa en aquest escrit, es compon de dues figures humanes en actitud orant (de prec o suplica) per demanar bones collites, representades pels artistes del neolític a través de motius serpentiformes, també molt habituals a totes les manifestacions d' art prehistòric. La representació té un caràcter simbòlic i religioso ja que es tracta d'una escena ritual vinculada amb la fertilitat de la terra, els cicles de les estacions i collites, i el món religioso i de les creences dels primers agricultors situats a la nostra terra al al voltant del VI mil·lenni a. C

En definitiva, el Santuari del Pla de Petracos és un dels jaciments amb pintures rupestres més importants de tota la Comunitat Valenciana. La seva visita és una magnífica oportunitat per conèixer i gaudir de la naturalesa i l'art prehistòric en un entorn paisatgístic i medi ambiental privilegiat.

Carlos Pérez, Guia del MARQ

-------------------------Tornar al menú >>

MAIES

L'enigma de les ciutats perdudes

Hola estimats amics i amigues!

Recordeu amb moltíssim afecte i fascinació una exposició temporal que tindrem al MARQ fa 2 anys: “Maies. L'enigma de les ciutats perdudes”, una gran mostra composada per més de dos-cents peixos procedents del Museu Nacional d'Arqueologia i Etnologia de Guatemala i de dues institucions d'aquest país que lluiten contra l'espoli per preservar la memòria d'aquesta cultura mil·lènaria que segueix impressionant a tots: La Fundació Ruta Maia i la Col·lecció Neria Herrera del Museu Juan Antonio Valdés.

He de donar les gràcies per haver tingut la fortuna de poder participar-hi, transportant i submergint els visitants a la selva, bressol d'aquesta increïble cultura i recorrent els seus mites, llegendes i història a través d'una col·lecció de peixos excepcional.
A més, a cada una de les sals podíem caminar entre temples i palaus monumentals per viatjar finalment a Xibalba, el món d'ultratomba, on es mostrava imponent l'home jaguar, l'escultura d'un home-felí sagrat postura d'aiguait, que ens permetia apropar-nos al món sobrenatural maia.

Visitar aquesta Exposició al MARQ realment es convertirà en una experiència totalment sensorial ja que, a més de l'impressionant muntatge expositiu i de la monumentalitat de moltes de les peixos, els visitants s'obrien pas per la selva i els temples escoltant el rugit del jaguar i dels micos aulladors marcant el seu territori, percebent l'olor de la vegetació salvatge i del cacau, (el diner que creixia als arbres...). En definitiva, venir al MARQ vol dir obrir una porta al passat, per trobar l'història del futur…

És temps de recordar la saviesa dels nostres avantpassats i, per això, us vol traslladar una reflexió:

“Que tots s'alcin, que ningú no es quedi enrere,
que no en segueixem un, ni dos de nosaltres, sinó tots”.

Mª Paz Gadea, guia al MARQ.
………………………………..
Hola a tots i totes!
Avui a #Queda'tacasaambelMARQ ens transportem en el temps per recordar una exposició, que no només enlluernarà per les seves magnífiques escultures, sinó també per la seva història i cultura.
Així és, estem parlant del “Maies. L'enigma de les ciutats perdudes”.
Podem veure com aquesta civilització precolombina establia una connexió màgica entre els cicles de la naturalesa i el seu món sagrat, a través d'alguns cultius com el cacau o la dacsa, convertits també en part dels seus déus.
Una valuosa va col·leixer de més de 200 peixos que adornaran les nostres vitrins a les sals temporals, on contemplavem la bellesa d'escultures com l'home amb atributs de jaguar, L'Estela 1 de l'Amelia o L'Estela 89 de Calakmul. Coneixerem el llenguatge jeroglífic a través de l'Estela 1 de Cancuén, incensaris de diferents estils o maravelles artístiques com la màscara de Jade. També cal destacar la perfecta i cridanera disposició de les sals, ja que podíem sentir la grandesa de les piràmides, la profunditat dels seus temples i el fred de l'inframon.
Encara que se la conegui com la civilització perduda, les seves ciutats encara guardin molts misteris, i gràcies a aquesta exposició, la seva memòria seguirà perdurant en el temps.
Ens veiem prompte!
Cristina González, atenció al públic.

-------------------------Tornar a menú >>

IRAN

BRESSOL DE CIVILITZACIONS

Hola!

Les exposicions temporals que alberga el Marq són una oportunitat per ficar al llit al visitant un trosset de la nostra història i fins i tot ens ajudin a conèixer cultures llunyanes sense haver de moure'ns d'Alacant. A més, per a nosaltres com a guia, és una oportunitat inigualable de poder aprofundir i fer-nos coneixedors de diferents cultures i civilitzacions i així poder ficar al llit les persones que van viure en altres temps i van realitzar i utilitzar les peixos que poden veure exposades a les nostres sals a tots els nostres visitants.

Per tant és cert que, totes les exposicions del Marq, pel seu muntatge expositiu i el seu contingut són espectaculars, però si he de triar tan sols d'una, sense cap dubte, em quedi amb l'exposició de l'Iran, Bressol de Civilitzacions, ja que per mi és molt especial, pel fet que va ser la primera exposició temporal que he guiat en aquest museu, i per tant li tinc un especial afecte. A més a més, va suposar que m'enfrontés a nous reptes, com aconseguir parlar d'un país tan extens i tan ric en història com és l'Iran, realitzant un recorregut des de la prehistòria fins al segle XVIII en tan sols una hora, i intentant que els visitants no quedessin totalment extasiats.

Però a més d'ajudar-me a superar aquests reptes, l'exposició ens feia endinsar-nos en un viatge en el temps en què podem entendre com sorgeixen invents tan importants per a la humanitat, com l'escriptura, ja que la primera sala albergava una Bulla. Les bullae són bols d'argila amb fitxes dins que servien com una mena de contracte, on deixar constancia d'una transacció comercial, i aquest sistema va suposar l'origen de l'escriptura. Una vegada conegut això, el nostre periple continuava amb els Imperis dels quals va formar part l'Iran o es van originar al seu territori, com l'imperi persa aquemenida, un imperi que entre el mite i la veritat va deixar constància de peixos, monuments i ciutats que ens fan veure el seu poder i la seva riquesa com el ritó d'or d'Hamadà. Un got en forma de lleó alat que va tenir un ús cerimonial i que trobàvem a l'abside de la segona sala.

Fins i tot ens va fer remontar-nos al naixement de l'Islam i com va arribar a estendre la fe a les terres perses, trobant-se a la tercera sala un Alcorà del segle XVI. I el nostre viatge acabava al segle XVIII quan la capital de l'Iran va canviar d'Isfahan a Teheran, l'actual capital de l'Iran. Tot fent repàs de les importants relacions de la Casa dels Àustria amb la dels Safavis, origen de les històriques relacions entre Espanya i Iran.

Perquè et quedis corprés d'aquesta exposició com jo, et deixeu el link al vídeo de l'Iran, Bressol de Civilitzacions: https://vimeo.com/323666071

Davinia Llopis, guia del MARQ.
Hola!

Perquè et quedis corprés d'aquesta exposició com jo, et deixeu el link al vídeo de l'Iran, Bressol de Civilitzacions: https://vimeo.com/323666071

Davinia Llopis, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS: LUCENTUM

VISIÓ GENERAL

Hola a tots i totes!

Un dia més, volem apropar-vos un trosset d´un dels llocs més extraordinaris que ens ofereix el MARQ, una de les visites que mes emocions desperta entre els nostres visitants: el jaciment arqueològic del Tossal de Manises, Lucentum, a Alacant.

Lucentum, es troba al barri de l'Albufereta, al nord-oest de l'actual ciutat d'Alacant. Tradicionalment, ha estat considerat el punt d´encontre de diferents cultures mediterrànies, les quals trobaran vora mar un destí idoni per assentar-se i desenvolupar la seva activitat comercial. Aquesta ubicació privilegiada justifica la gran quantitat de restes que s'han trobat a les cinc hectàrees que actualment ocupa el jaciment, extensió considerablement menor de la que hauria de tenir en origen a causa de la pressió urbanística exercida sobre l´entorn a mitjans del passat segle XX.

A grans trets, podem distingir dues ocupacions diferents (púnica i romana), a més de les restes d'un antic cementiri islàmic (maqbara) datat entre els segles VIII-X dC

Els primers coincideixen amb l'existència d'un destacament militar cartaginès, el qual va estar actiu entre els segles III-II a. C, és a dir, en el moment en què Cartago i Roma es van enfrontar al gran episodi històric conegut amb el nom de Guerres Púniques. D'aquesta etapa, destaquem algunes estructures projectades per defensar el poblat de l'artilleria romana. Gràcies a les campanyes arqueològiques realitzades, entre altres arqueòlegs, per Enrique Llobregat al sector oriental, ens consta l'existència d'un tram de muralla dotada d'un antemural, diverses torres i una porta. Tots aquests elements són indicadors de la presència cartaginesa i del contacte amb la cultura ibera de l'entorn, però també de les seqüeles que va deixar el conflicte. Així ho corrobora l'aparició de projectils de catapulta.

Amb la victòria de Roma després de la Segona Guerra Púnica, aquestes estructures van abandonar la seva funció original i van passar a tenir-ne una altra de tipus monumental. Amb ella naix la ciutat romana de Lucentum, un punt clau al portant peninsular, integrat perfectament dins la xarxa de camins i ramals de la via Augusta.

Des de finals de segle I a. C, la ciutat romana experimenta una transformació dràstica sota la dinastia Julio-Claudia. Es projecta la trama urbana i els carrers s'ocupen amb habitatges, edificis comercials i altres centres pensats per acollir la vida cívica i religiosa. Per la seva vinculació als grups més privilegiats, destacarem els termes i el fòrum, centre neuràlgic on es concentrava l'activitat política i religiosa del municipi. A l'actualitat, es coneixen dos banys: els termes de Popili (que reben aquest nom en honor a Marc Popili Onyx, el seu mecenes), i els termes de la muralla oriental. Com a curiositat, totes dues comptaven amb un complex sistema de calefacció.

El fòrum, per la seva banda, representa el cor del municipi romà. En ell es trobaven el govern local i el poder religioso (consagrat al culte imperial). La gran protagonista d'aquest espai és la coneguda com a Mà de Lucentum, una peça única al món, custodiada al MARQ des del seu descobriment l'any 2005, per l'equip d'arqueòlegs dirigit per Manuel Olcina, actual director del Museu Arqueològic Provincial dAlacant.

Per acabar, els visitants tenen la possibilitat d´ampliar la visita a través de l´exposició permanent de la sala de cultura romana del museu, on es mostren alguns objectes que ens ajudin a comprendre com era la vida quotidiana a la ciutat des de la ciutat. seva fundació fins al seu abandonament al segle III d. C.

Estigueu ben atents al nostre blog si voleu saber més sobre el nostre patrimoni! I...
#quedatacasaambelMARQ

Anabel Castro, guia de jaciments.

....

LA MUSEALITZACIÓ DE LUCENTUM

Hola a tots!

Avui us parlaré de com es va museïtzar Lucentum, i què feren els arqueòlegs i especialistes del MAQ i la Diputació d'Alacant per tal que avui tots puguem visitar-lo.
Per començar, us explicaré que conservar el jaciment suposarà una lluita força difícil, ja que molts promotors volien edificar tota la zona a causa del seu atractiu turístic. Però gràcies a les persones implicades i al decidit impuls de la Diputació es va aconseguir no només salvar el jaciment, a més de la seva posada en valor, tot i convertir-lo en visitable per a tot tipus de públic.

Als anys 90 es va iniciar un projecte per conservar les restes arqueològiques de la mà de l'arquitecte provincial Rafael Pérez Jiménez, actual director de l'àrea d'arquitectura de la Diputació i de l'arqueòleg Manuel Olcina Domènech, actual director del MARQ. Un llarg procés impulsat per la Diputació alacantina, que permetrà la seva obertura al públic al 1998, amb un esforç econòmic i de gestió continuada anualment des de llavors, reconegut pel Govern d'Espanya amb la cessió del

Jaciment del Tossal de Manises, Lucentum, a la Diputació Provincial d'Alacant el 2007.

El jaciment va ser preparat des de les primeres intervencions per permetre que tothom pogués visitar-lo, així entre altres mesures, es van construir rampes adaptades a persones en cadires de rodes i també a cotxets de xiquets, tot i això senyalant recorreguts adaptats a tot el jaciment.

Els objectes trobats al Jaciment (que segueix sent objecte d'excavacions continuades, tant mateix que publicades les seves investigacions i estudis constantment revisades i actualitzades) estan dipositats i exhibits al MARQ, com per exemple, la mà de bronze trobada a 2.007 i altres peixos, ceràmiques, etc.
Si voleu saber més coses estigueu ben atents a les nostres xarxes socials. Mentrestant, queda la casa gaudint del MARQ.

>> https://www.marqalicante.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#lucentum

#joemquedecasa

Alexis Becerro, atenció al públic del MARQ a Lucentum

....

VISITS GUIEATS I TALLERS

Als jaciments com el Tossal de Manises i la Illeta dels Banyets, durant tot l'any es realitzen visites guiades a tot tipus de grups, sobretot durant la temporada d'hivern, ja segueixen escolars, universitaris, com a diferents associacions, o famílies durant els caps de setmana als passes guiats, als horaris previstos; per la qual cosa tenim un públic molt variat i d'aquesta manera es realitzen visites guiades adaptades a qualsevol d'ells.

Alguna cosa interessant, és que per als més menuts, o grups escolars durant l'hivern es realitzen tallers d'excavació per mitjà d'un “calaix” de grandària mitjana, com li cridem nosaltres; on se situïn algunes peixos o exemples de materials trobats ia través d'una fitxa per emplenar i alguns utensilis facilitats als alumnes, aquests poden realitzar treballs d'excavació perquè puguin veure amb les seves pròpies mans, com és el treball de camp i puguin donar-se compte de l'important que és la conservació d'aquests troballes, el valor que tenen les restes arqueològiques, la història pròpiament dita, i la posterior conservació i posada en valor dels recursos que tenen a la seva ciutat.

Per als grups d'alumnes que acudeixen als jaciments de visita, aquest tipus d'activitats són molt interessants i divertides, ja que cada dia com a guia del jaciment, observeu sortir als alumnes molt contents per tot el que han après tant a les visites com al treball realitzat als tallers pels meus Companys.

Tot això realitzat a través del departament de didàctica del MARQ i els companys d'eix departament, que són els que s'encarreguen de realitzar els dits tallers educatius i de forma didàctica, mostrin als més petits un trosset molt important del que ha format i continua formant part d'alguna manera de la nostra ciutat, fent el treball més atractiu als més xicotets.

#JoemquedecasaambelMARQ

Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueològics.

....

IBERS A LUCENTUM

Hola!

Avui m'agradaria parlar-vos de la presència d'ibers à prop del Jaciment del Tossal de Manises a la ciutat iberoromana de Lucentum.

Després de diversos estudis realitzats pel MARQ i les excavacions dirigides sota la supervisió d'En Manuel Olcina Domenech, director del museu arqueològic provincial d´Alacant, ens desvetllen que prop del Tossal de Manises va poder haver-se assentat un poblament iber, situat al Tossal de les Basses.

El Tossal de les Basses és un jaciment arqueològic situat a uns 300 metres del Tossal de Manises i la seva extensió és d´unes 3,5 hectàrees. A ell s´han trobat restes de les tribus més antigues i prehistòriques de la ciutat d´Alacant, desenvolupades durant l´edat del Bronze, al´etapa Neolítica.

Temps després, ocuparien aquesta mateixa zona, un poblament Iber, desenrotllat durant els segles IV i V aC.

L´interior de la zona fortificada es troba dividit en àrees, la distribució de les quals es troba delimitada per carrers.
En algunes d´elles s´han trobat restes d´edificis destinats al´emmagatzemament de productes. Al sud d´aquests sectors de magatzematge, s´ha pogut comprovar l´existència d´embarcacions primitives d´època Ibera.

Un altre dels descobriments, en aquesta zona, serà la Necròpolis Ibera, on es trobaran gairebé un miler de tombes.

Als círcles de la muralla s´han trobat restes de zones dedicades a treballs artesanals, vinculats amb la terrisseria i la metal·lúrgia de la plata.

Una troballa veritablement interessant en una de les estades properes a l´Albufereta, varen els fragments de barcs de guerra de terracota ja que segons alguns historiadors ens indiquin una clara evidència de l´existència d´un santuari naval.

També es van trobar restes d´alguns peixos d´usos agrícolas, ja que segons pareix aquest enclavament haguera estat destinat al´explotació de recursos de l´entorn i també a la importació d´altres productes.

Elena Noguera, guia del MARQ als jaciments arqueològics.
....

MAQBARA

Hola a tots i totes!

Hui m'agradaria parlar-vos sobre el jaciment arqueològic del Tossal de Manises (Alacant) i, concretament, sobre la maqbara o necròpoli islàmica que va ser creada sobre les restes i ruïnes de la ciutat romana de Lucentum. La necròpoli va ser excavada en diferents campanys d'excavació, com les realitzades per Lafuente Vidal el 1931 i 1932, o les efectuades per Figueras Pacheco entre els anys 1934 i 1935. Aquestes primeres campanyes arqueològiques es van veure completament truncades; esclat de la Guerra Civil, el 1936, i no tornarien a reprendre's fins als anys 50 del segle passat i ja més recentment, durant el projecte d'investigació, consolidació i posada en valor del jaciment.

Des del segle II dC C., Lucentum va iniciar un lent procés de decadència que culminaria amb el seu abandó definitiu al segle III d. C. Es tracta d'un moment en el qual es va produir un important procés de ruralització a la zona, és a dir, molta gent es va desplaçar a viure al camp però, d'altra banda, un elevat contingent poblacional es va assentar en altres ciutats més pròsperes, com Ilici (Colònia Iulia Ilici Augusta, Elx), que era una colònia i, per tant, pagava menys impostos a Roma. A més, estava molt ben connectada tant per terra -ja que per ella passava la Via Augusta, considerada com “l'autopista del Mediterrani” de l'antiguitat- com per mar, en comptar amb un gran port obert a la mar Mediterrània, situat a l'actual Santa Pola-.

Encara que s'ha documentat una recurrent freqüència de la zona en època altimperial/tardoantiga, no serà fins als primers moments de la dominació musulmana quan es produeixi una nova ocupació del lloc, però no pels vius sinó per difunts, ja que es va crear una maqbara o necròpoli islàmica que estarà en funcionament des del segle VIII fins al segle X d. C., segons les dades obtingudes.

L'emplaçament de la maqbara en aquest precís lloc no és fruit de l'atzar, sinó que obeeix a una sèrie de trets comuns en la majoria d'elles; aquesta es localitza en un vessant i es relaciona amb punts d'aigua encara que, a l'actualitat, la relació visual entre la maqbara i la línia de costa es troba desvirtuada, a causa de l'enorme pressió urbanística patida a la zona, principalment a causa del boom immobiliari derivat de l'eclosió del turisme de sol i platja. Òbviament, un altre punt relacionat amb la ubicació és la necessària proximitat a algun nucli d'hàbitat, a les seves proximitats o al costat dels camins d'accés, qüestió no ressolta de moment, ja que no ha aparegut cap nucli de població als voltants . És possible que es tractés dels habitants d'un petit assentament rural o, fins i tot, d'una alqueria propera. Respecte a aquest tema, podem obtenir certa informació a partir de l'anàlisi antropològica de les restes òssies que, en aquest cas, indiquin que aquests individus probablement treballaven al camp i vivien d'ell.

D'altra banda, el nom total de tombes localitzades ascendeix a cent huit individus inhumats seguint el ritus musulmà i un altre, curiosament, associat al ritu cristià. Els anàlisis antropològics han revelat que es tracta d'una dona adulta i, encara que no s'ajusta totalment al reticle, les sepultures islàmiques no només respecten aquesta inhumació sinó que, a més, aquesta es troba envoltada per enterraments infantils musulmans. Es mengen hipòtesi com el parentiu o la tradició mortuòria a la zona, encara que no disposem de dades suficients per explicar aquest fenomen.

Aquest tipus de necròpoli solen trobar-se completament parcel·lades, amb una disposició de les tombes en reticle i una orientació dominant de les tumbes sud-oest/nord-est, establint-se una mena de carrers o camins -en sentit longitudinal i transversal- concebuts no sols per facilitar el tràfec d'aquells que acudien a visitar les tombes dels seus éssers estimats, sinó també per facilitar el pas de les festes fúnebres.

Si desitgeu obtenir més informació us recomaneu el llibre “La Maqbara del Tossal de Manises”, una publicació del nostre company Enric Verdú Parra, tècnic del MARQ.

https://www.marqalicante.com/Publicaciones/es/LA-MAQBARA-DEL-TOSSAL-DE-MANISES-ALICANTE-P64.html

Espereu que us hagi resultat interessant l'article i us enviï una enorme salutació.

Fins aviat.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ

....

JACIMENTS QUE ENAMORIN

#Saviesque…

El jaciment del Tossal de Manises i la Illeta dels Banyets són dos dels atractius turístics més importants i visitats, no sols de la província sinó de tota la Comunitat Valenciana.

Aquests jaciments estan replets d´històries i llegendes des de temps de la Prehistòria, passant per la cultura Ibera, Romana i destacant molt especialment els intercamvis comercials a través del MARE NOSTRUM amb altres cultures com els fenicis, grecs, cartaginesos i també pobles indígenes i tribus, adoptant d´aquesta manera no sols objectes de subsistència i decoratius o de luxe, sinó cultures i altres costums.

Per aquesta mateixa raó, ambdós jaciments, es converteixen en llocs emblemàtics però no sols a nivell turístic i històric pels alacantins o turistes interessats en l´evolució de les nostres terres, sinó també pels enclavaments en què se situen, convertint-se així en llocs màgics per fotografiar o on poden gaudir, ja no sols en grup, de forma individual, en família, o també en parella.

Nosaltres, els treballadors dels jaciments, tant els guies, com el personal d´atenció al públic i els companys de seguretat, hem estat testimonis en diverses ocasions, fins de peticions de mà dins dels nostres jaciments, fotografiant aquests llocs tan iconogràfics de la nostra província, per la qual cosa indirectament les parelles ens han fet participes de la seva pròpia celebració.

És per això que veiem que aquests jaciments històrics també enamorin i per aquesta raó, ens sentim feliços i satisfets perquè el públic sàpia apreciar aquests llocs tan maravillosos de la nostra ciutat.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA

#Saviesque… La civilització de l´època romana va ser pionera a la construcció i creació de camins i vies de comunicació entre vils, ciutat i l´accés a aquests. S´estima una creació de més de 140.000km de calçada que connectin els uns amb els altres tenint l´epicentre i punt cultural, comercial i centre polític a Roma. D´aquí el dita tan popular que diu: “tots els camins duen a Roma”.

Aquest tipus de construccions a més permetria el control polític i el desenvolupament comercial de les ciutats, convertint i entenent Roma com a estat.

Una de les principals calçades d´època romana, que recorren Espanya és la coneguda Via Augusta, degut quasi amb tota seguretat a les intervencions i modificacions que es van realitzar a la via en època de l´emperador August. Aquesta té una longitud de 1.500km aproximadament, que recorre

tota la Península des dels Pirineus fins a Cadisi vorejant el Mediterrani, passant molt a prop de l'antiga ciutat de Lucentum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

LA VIA PRINCIPAL DE LUCENTUM

#SabIeuque… L´any 2017, durant la campanya d´excavacions realitzades cada mes de juliol, es va localitzar la principal via d´un assentament cartaginès, és a dir, del primer poblat habitat al jaciment arqueològic de Lucentum, posteriorment ciutat romana enclavada al´Albufereta .

Aquest descobriment va suposar un aspecte important, ja que amb ell es revelava l´existència d´un entrament urbanístic corresponent a una primera ocupació. Arran de la trobada, es van contemplar diferents hipòtesis sobre si el nucli cartaginès era un poblat o un fortí, però tot semblava reforçar la idea que es tractava d´un poblat púnic; que aquesta via seria la més gran i important de totes.

Segons Manuel Olcina, director del Museu Arqueològic (MARQ), Antonio Gilabert i Eva Tendero, membres de l´equip, sota aquesta via no es trobaria cap altre descobriment, constituïnt així un factor a tenir en compte per reconstruir la història i entendre-la dins del seu context. D´aquesta manera, també és confirmaria que la porta de l´etapa púnica, l´entrada de la primera fase de la muralla, es disposaria a la prolongació d´aquest carrer.

Com es va dir en un article anterior, la porta encara no ha estat excavada, tot i que es tenen previstes intervencions en un futur.

Per altra banda, aquesta via seria la més ampla, i connectaria amb altre eix responent, doncs, a un perfil de zona amb un urbanisme planificat. Sembla que les diferents capes de pavimentació localitzades podrien indicar certes reformes relacions amb la conservació amb el carrer principal.

Tot això ens revela que, any rere any, els jaciments de la província d´Alacant ens continuen brindant a través dels treballs d´excavació i de l´arqueologia en general, grans descobriments sobre la nostra història.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

ELS VILS ROMANS

#Saviesque… Les vil·les romanes també anomenades villae, es trobaven situades als anomenats barris suburbans oa la perifèria, és a dir, fora de les ciutats emmurallades però properes a aquestes i els camins o vies per estar ben connectats; eren similars a una casa de camp dels actuals, és a dir una àmplia habitatge amb terreny.

A Lucentum la major part de les viles properes a la ciutat desapareixen al llarg del segle III amb l'evident declivi de la pròpia ciutat. Apareixen malgrat això restes d'una vila al parc de les Nacions prop del nostre jaciment. Però igual que passa amb la resta de vestigis ibers i romans, amb les construccions realitzades a la zona de l'Albufereta, es van eliminant molts elements que formin part de la història i del context del jaciment, com per exemple: almàsseres, els instal·la lacions per a la producció del peix, premsa per al vi, les vil·les entre elles, la necròpoli, àrees de producció, etc.

Es tractava també de zones cultivades per a su posterior producció i comercialització o proveïment propi (pars rustica), per la qual cosa les viles comptaven amb un gran terreny i diferents estades o sals, vinculades a l'habitatge del propietari (pars urbana) .
Prop del Tossal de Manises i del Tossal dels Basses es van localitzar dos vils per a la producció d'oli i vi, això se sap per la presència d'un torcularium i a més del forn per a aquest ús.

Els amos d'aquells vils normalment eren els que pertanyien a les classes més riques de la població. Les seves riqueses venien de rendes que aconseguien de l'explotació de les extensions i àrees agrícoles. Els seus amos es traslladaven a elles per temporades per vigilar i controlar el treball i la producció que es realitzava en elles, a més de descansar i divertir-se però sense privar-se dels mateixos luxes dels quals tenien a les habitatges que tenien a les ciutats, per tant es podria dir que són com les segones residències de les quals disposen algunes persones a la nostra societat actual. És a dir podem fer-nos una idea de com serien aquells vils ja que s'assemblen molt a les nostres actuals cases de camp.

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta.

.....

ELS TERMES ROMANS

#Saviesque… Al jaciment del Tossal de Manises s´han trobat dues edificacions dedicades als banys i atenció de la higiene, és a dir podem veure dos termes romans.

Totes les ciutat romanes, encara que anessin humils i tingueren menor mesura, sempre comptaven amb aquest tipus d´edificacions degut a la importància que tenien per als romans i curiosament a Lucentum en trobem dos.

A uns se'ls ha anometat com els termes de la muralla, aquests són més amples i moderns i es troben molt a prop de la muralla defensiva, d´aquí el nom que si li ha posat. Les altres en canvi són les crides termes de Popili, a causa de la troballa del banc en forma de “T”, de Popili Onix, que es va localitzar a l'interior. Aquests finalment es tractarien dels termes més antics del jaciment, id´un menor grandària.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

ELS INSULAE ROMANS

#Saviesque…En època romana es denominava “insulae” als blocs de vivendes, normalment en règim de lloguer per a aquells ciutadans que no podien permetre's tindre una vivenda pròpia com eren els “Domus”.

Normalment a la part de baix és contruïen els locals comercials o tallers artesanals anomenats “taverna”.
Les insulae estaven construïdes amb rajoles i argamassa, si ho pensen bé, seria alguna cosa molt semblant als edificis actuals d´apartaments, o blocs d´habitatge a pomes urbans on trobem sota els locals comercials i dalt les vivendes.
Però al contrari que a l´actualitat, amb els àtics, en eixa època com més pobre i modest, més amunt de l´edifici estaven situats els ciutadans.

Al Tossal de Manises, l'antiga ciutat romana de Lucentum, hi ha alguns exemples d'insulae però on millor es conserven és a la ciutat de Roma, molt a prop del Capitoli.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

EL MIRADOR DE LUCENTUM

#Saviesque…Al jaciment del Tossal de Manises, al punt més alt de l´antiga ciutat romana de Lucentum, es troba un mirador, una mica més amunt del famoso mosaic romà.

Des del mirador de Lucentum, un dels punts més bonics a parer de molta gent que ens visita, es pot veure la geografia de tota la zona que va formant l´Albufereta i s´ha anat modificant al llarg dels anys.

Se situen uns panells als punts cardinals amb imatges del perfil geogràfic de l´època romana i posterior i la comparació amb l´actualitat.

A hores d'ara es poden veure les edificacions i part del Tossal de les Basses, eix altre jaciment de què ja hem parlat alguna vegada.

Des del més alt del preciós mirador, s´albira part de la costa, a dia d´avui coberta per grans edificacions que han anat amagant el jaciment entre elles.

Podem distingir i comparar gràcies als panells informatius, l´evolució del medi ambient i de la geografia del lloc que rodeja el jaciment del Tossal de Manises, fent-nos una idea de com seria en època romana o fins i tot en segles XVI i XVII que coincideixen amb l´expansió de l´horta alacantina, per la qual cosa a més com podem comprovar moltes de les torres defensives d´eixa època i el que formaria part de l´horta alacantina, encara es conserva malgrat els espolis a tota la zona de l´Albufereta.

Aquestes torres defensives, van ser construïdes per defensar-se dels atacs dels pirates barbarescos, algunes ja desaparegudes en la seva totalitat i altres conservades a zones com Santa Faç o la Condomina a més de les que podem veure des del mirador de Lucentum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

ORNATRIX

#Saviesque… La paraula ornatrix significa adornadora, e mai se es diriá tanben en masculí adornador coma ornator.

Eren persones designades com a esclaus o esclaus, existents tant en època romana com a grega. S´encarregaven de l´atenció i pentinant de seu amo a les vivendes de la població més rica.

A més de l´atenció del cabells i pentinats podien encarregar-se de l´adorn corporal, dissimulant d´aquesta manera alguns defectes, utilitzant perfums, joies i tints.

També arribaran a existir ornators per als propis criats d´algunes cases riques perquè també anessin elegants sobretot en el que es refereixi als cabells, ja que això era considerat un gran luxe.

També es va generalitzar el costum d'adornar les estàtues dels ídols arribant a cobrir-les amb joies.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

TESTIMONIS D'UN BON TREBALL

#Sabisque... Com bé saben, ja hem parlat en articles anteriors sobre els treballs realitzats i la posada en valor tan important que s´ha realitzat a prop dels jaciments, tant a Lucentum com a la Illeta dels Banyets.

Però avui els volia comentar alguna cosa curiosa i és que en visitar aquests jaciments, si us fixeu una mica, podeu trobar en algunes de les muralles o vivendes, entre les pluges de pedra, unes plaques identificatives amb unes fleixos i uns anys concrets.

Aquests placs són testimoni dels treballs d´intervenció realitzats on estan les plaques situades, matisant amb les fletxes i els anys, tot eixe treball realitzat i fins i tot diferenciant els diferents materials entre els del treball d´intervenció i els dels vestigis originàriament trobats, que serviran per a senyalar en futures intervencions tant el realitzat fins ara garantint la seva reversibilitat, com la necessitat de conservació i integritat dels elements originals.

Beatriz Bueno Redondo, guia del MARQ a Lucentum.
....

EL FÒRUM

#Ssabieuque… El fòrum romà es tracta d´un espai públic on s´albergen diferents edificacions públiques, amb entitats civils i religioses, és a dir edificacions dins del fòrum d´una gran importància per a la ciutadania en època romana.

Sabies que la paraula “fòrum”, també es pot traduir com a “plaça” i aquesta paraula “plaça”, prové del terme grec “plateia”, designant-la com un carrer molt ampli i un lloc de trobades i àmbit polític.

En aquest lloc es decideixen els assumptes de govern, també es realitzava part de la comercialització i intercanvis, per tant la plaça també s´utilitzaria com a zona de mercat (exactament igual que en l´actualitat), i com a lloc per impartir justícia, o alliberar esclaus.

En aquest mateix lloc, en tractar-se de l´eix central i punt neuràlgic de la ciutat, es podien realitzar a més actes i esdeveniments per a la resta de la població fins i tot a falta d´un anfiteatre a ciutat petits, com podria ser l´exemple de la ciutat de Lucentum. En aquests fòrums o places es construïen temples i fins i tot es podien decorar amb columnes que rodejaven el recinte i d'aquesta manera es fitava tot el fòrum, i com a l'exemple de la ciutat de Lucentum, es posaven estàtues de bronze de gran tamany representant a algú important de la ciutat., donant pas a la plaça perquè la població en passejar per la zona central i veure la dita estatua, recordés que la representació que es feia, era d´una persona amb un paper destacat a la ciutat romana.

Al fòrum de Lucentum, curiosament a part de les restes de bronze d´una estàtua, de la qual afortunadament es conserva un unicum arqueològic “La Ma Romana de Lucentum”, també es pensa que sobre uns pedestals podria haver existit un arc del triomf just a l´entrada de la dita plaça.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

ELS FESTIVALS A LUCENTUM

#Ssabieuque… Al jaciment del Tossal de Manises, LUCENTUM, es va convertir fa anys en un lloc cultural, no només per la possibilitat de visita accessible a les restes arqueològiques, si més no per les activitats que van arribar a realitzar-s'hi, promogudes per la Diputació Provincial dAlacant, sobretot a lestiu.

Entre les troballes i les restes de la ciutat de Lucentum, s'han arribat a realitzar concerts de Jazz, Zarzuela, Dansa, Teatre a l'Aire Lliure entre altres i festivals d'estiu, els quals han generat una enorme difusió i acceptació entre els ciutadans alacantins i els turistes que ens visitin.

No sols en aquell moment, sinó que a hores d'ara, fins i tot anys més tard encara acudeix gent al jaciment, preguntant pels concerts o les “famoses gales”, com van ser conegudes per molts; per al seu gaudi, projecte que a l'actualitat es treballa per les àrees de cultura i arquitectura de la Diputació d'Alacant juntament amb l'equip tècnic del MARQ per poder programar-los de nou, més enllà de les Jornades de Recreació Històrica Lucetum Reviviscit que anualment se celebren amb l'Associació Hispana Romana i que aquest any compliran la seva Quinta Edició i d'aquesta mateixa forma atraure la cultura en tots els sentits, en un enclavament espectacular i dels més importants jaciments a la Comunitat Valenciana.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

ELS PORTS DE LUCENTUM

#Ssabieuque… Al jaciment de Lucentum s´han trobat dues entrades, una d´elles es tracta de l´anomenada “porta oriental”, que donava a un camí secundari que arribava fins a la Via Augusta per comunicar amb la resta d´accessos a altres ciutats i vil·les romans. Aquesta via recorre per les nostres terres la vall del Riu Vinalopó. Des de la zona de Novelda i Aspe naixia un ramal que anava a través d´agost i Sant Vicent del Raspeig fins a arribar a l´antiga Lucentum. L´altra porta encara pendent dels treballs exhaustius d´excavació, donava a un port pesquer per l´aprovisionament, aprofitament dels recursos naturals propers a la ciutat i per a la posterior comercialització que comunicava amb la badia, encara que amb una gran competència com va ser el Portus Ilicitanus, per això, passats uns anys, l'ancoratge de Lucentum entrarà en crisi amb la desaparició de la ciutat.

Tot i això, es diu que en època Ibèrica ja existia en eixe mateix lloc un xicotet embarcador.
A l´època musulmana i davall medieval-cristiana, l´activitat portuària es traslladava a un nou enclavament on estaria situada la nova urbs, és a dir a les faldes de la muntanya Benacantil. A través de la via marítima es van intercanviar no sols productes alimentaris i productes ceràmics u altres materials, sinó que s´han intercanviat idees, costums, religions i cultures, al llarg de tota la història. De manera que la ciutat va creixent, també el cap al seu port. El Mediterrani i les necessitats van modificant i creant la ciutat i el seu port.

Al llarg de totes les etapes històriques per les quals ha anat passant la ciutat de Lucentum, es mostra a cada racó dels vestigis trobats, com aquesta ciutat costera sempre ha aprofitat i ha tingut una relació molt important amb el Mar Mediterrani. És a dir que la ciutat d´Alacant sempre ha estat, lligada al mar no sols per l´oci com es coneix avui dia, sinó per al seu aprofitament i enllaç clau amb altres ciutats i vils a través del Mare Nostrum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

XARXES DE CLAVEGUERAM

#sabiesque...

A l'antiga Roma es va construir la "cloaca màxima", una de les xarxes de clavegueram més antigues del món que s'utilitzava per drenar els aiguamolls locals i eliminar les restes residuals d'una de les ciutats més populars. Aquest sistema portava un afluent cap al riu Tíber, el qual fluïa al costat de la ciutat.

El nom significa, literalment, “el clavegueram major” i d'acord amb la tradició, la seva construcció hauria d'iniciar-se al voltant de l'any 600 aC per ordres del rei de Roma Tarquini Prisc.

A la ciutat romana de Lucentum, gràcies a les excavacions realitzades sota la supervisió del director del MARQ, Manuel Olcina Domenech, sabem que la xarxa de clavegueram era modesta i que circulava subterràniament pel centre d´alguns dels carrers més importants o cèntrics del jaciment. Només es coneix part del sistema de clavegueram, el qual discurre per la meitat del carrer de Popili i connecta amb el carrer que desemboca al fòrum. A més, té un branc transversal que recull les aigües pluvials i les restes residuals de la zona central: la plaça. També el recorregut final de la Domus del peristil i el carrer de la xambrana connecta amb un tram més ample, que ha rebut el nom de gran col·lector. Finalment, també es coneix una sortida d'aigües a la muralla al nord de la porta Oriental.

Les parets estaven fetes de maçoneria i morter de calç, amb recobriment de grans lloses amb formes irregulars. Aquests plujosos tenien forats circulars tapats amb una pedra encaixada que funcionava com a registre.

Un tret significatiu és que en reconstruir el sistema de clavegueram de Lucentum, es fa una modificació arquitectònica i urbanística en un tram situat davant dels termes de Popili. Per aquest motiu, es troben diferents altures que donin lloc a que algunes habitatges o tabernae haguessin de modificar els seus llindars, construint-se escales de pedra d'accés per poder accedir al nivell inferior. Mitjançant aquesta solució, no s'havia de modificar tot el pis després de l'elevació del carrer produïda per la construcció de la closca a la via principal.

Gaudeix del MARQ a casa:
>>#joemquedecasaambelmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

CALÇAT

#sabiesque... A època romana, no hi havia gran diferència entre el calçat masculí i femení? Tot i que els zapats de les dones estaven fets amb pèls més suaus, de colors variats i més adornats.

El calçat, com ara, s´utilitzava segons el clima i l´activitat que s´havia de fer, és a dir, hi havia una gran varietat al contrari del que es pensa, hi havia des de botes i zapats, fins a les famoses sandàlies.

Molts dels calçats utilitzats per part dels romans van ser en part adaptacions provinents d´altres cultures. Per exemple, els zapats calcei provenen de tribus etrusques i les sandàlies de pobles grecs. El material que més s'utilitzava era el cuir per la seva resistència i flexibilitat.

Igual que a la vestimenta, hi havia dissenys al calçat per a la quotidianitat i per al més extraordinari (mostrant l´elegància i classe social).

Era habitual veure les dones amb sandàlies decorades amb fins perles i ornaments d´or al llarg de tota la història de Roma.

TIPUS:

Les sandàlies soleae, es portaven a casa o quan feia bon temps o també per als soldats i treballadors.

Els socs, socci, quan plou.

Els zapats calcei, es reservaven per a grans ocasions (els ciutadans els havien de portar sempre amb la toga).

I les sandàlies per l´exèrcit anomenades “caligas”

Un alter tipus de calçat menor era el dels esclaus, una mena de soc, “soccus”.

El calçat era confeccionat pel calceolarius, el sabater. Depenent de l´habilitat del treball que realitzava i de la qualitat dels materials, s´establia el preu igual que hui, a major qualitat, major era el seu preu.

Com podem comprovar hi ha coses que no han canviat molt ja des d´època romana fins a l´actualitat.

Gaudeix del MARQ a casa a:

>> https://bit.ly/2vTfJekk

Beatriz Bueno Redondo, guia del MARQ a Lucentum.

....

MONETS

#sabieque...La circulació monetària al Tossal de Manises, a l'època de la ciutat romana de Lucentum, esta caracteritzat per la moneda de bronze pertanyent a l'imperi d'August entre els segles XIX – XV aC amb emissions de diferent valor:

Sestercis

Dupondis (valor de mig sesterci)

Agafades (valor de mig dupondi)

Semis (valor de mig As)

Quadrants (valor de mig semis)

També existien monedes de plata, el Denari (valia quatre sestercis) i monedes D´or com l´Auri, que tenia un valor equivalent a 25 denaris.

Aquest sistema monetari estarà vigent fins al segle III dC quan apareixerà la nova moneda, l´Antoninià, que substituirà els denaris i sestercis.

Gaudeix del MARQ des de casa a:
>> https://bit.ly/2vTfJek

Elena Noguera, guia del MARQ a Lucentum

............

TACS DE RECUPERACIÓ I REHABILITACIÓ

#Sabíeu que... A la dècada dels anys 90 del passat segle XX al Jaciment del Tossal de Manises a Alacant, antiga ciutat romana de Lucentum, s'iniciaren les tasques per a la seva recuperació i posada en valor, com anteriorment hem referit, tot convertint-lo d'ara en un dels jaciments més importants de la Comunitat Valenciana.

Tal com poder observar també la Illeta a Lucentum, es col·loquen greus de diferents colors per identificar àrees ja excavades i així protegir-los. Estratègia que permet diferenciar-los uns dels altres. No obstant això, els colors i els seus significats varien d´un jaciment respecte d´altre.

Els colors a Lucentum són:

- Groc per a la zona defensiva, és a dir, per representar la muralla i les torres.

- Blanc per distingir zones públiques, com ara les carrers i algunes tabernae.

- Blaus per identificar les cisternes i el sistema de clavegueram /claveguera.

- Grissos per a la Maqbara (necròpolis islàmica).

- Vermell per identificar les cases romanes.

- I marro o vermell fosc per representar la zona incendiada (habitatge preromà d'origen cartaginès).

Si comparem el codi de colors als jaciments esmentats, comprovarem que aquests coincideixen al blau per representar l'emmagatzematge d'aigua, mentre que la resta són diferents.

Gaudeix del MARQ a casa:

>>#joemquedecasaambelmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

.....

PAISATGE RURAL

#Sabíeu que... El paisatge rural en època romana que es trobava al voltant d'algunes ciutats presentava una divisió parcel·lària de trama ortogonal?

Les parcel·les estaven incloses en extensions quadrades anomenades centúries (d'aquí el nom genèric de centuriació) d' aproximadament 50,5 ha. Els límits es materialitzaven en camins o cunetes.

La centuriació va ser un instrument de repartiment de terres (deductio). Els eixos principals de tot l'espai dividit eren el Kardo (eix NS) i el decumanus (eix EO).

El sistema de coordenades que generava la quadrícula centuriada va ser utilitzat com a denominador de les possessions rústiques, constituïnt un document de gestió catastral de les propietats.

S'han localitzat centuriacions en diferents punts de la província d'Alacant, però la millor conservada se situa a les rodalies d'Ilici.

Gaudeix del MARQ a casa:

#joemquedecasaambelmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ al jaciment arqueològic de Lucentum

..........

RECREACIÓ HISÒRICA

#sabiesque... En Lucentum, una vegada al´any, fem les Jornades Lucentum Reviviscit. Una recreació històrica adreçada a tots els públics i molt especialment a la família.

A Lucentum Reviviscit, es fa una recreació històrica de la vida quotidiana dels romans que vivien a la ciutat de Lucentum. Els participants de l'Associació Cultural Hispània Romana, recreen escenes que realitzaven els romans a les seves ciutats i vils, d´una forma fidel a la realitat i molt didàctica, perquè els més menuts també en puguin gaudir. Normalment duren un cap de setmana, i els nostres romans d'Hispania Romana, munten el seu campament i dormen al jaciment.

Fan tallers, cerimònies religioses, judicis, etc., ensenyant els objectes que els romans utilitzaven al seu dia a dia. La part preferida dels més menuts sol ser la lluita de gladiadors, escena que agrada també als més majors.

I tu? Vols passar-ho igual de bé? Només has d'estar atent a les nostres xarxes socials per enterar-te de quan se celebraran aquest any, mentrestant: # queda encasa amb el marq.

Gaudeix del MARQ a Casa:

>> https://bit.ly/2vTfJek

Alexis Becerro, atenció al públic a Lucentum.

...

LLIBERTS

#sabieuque... A l'Antiga Roma un llibert era un esclau que havia estat alliberat però seguia lligat als seus antics amo. S'aconseguia la llibertat mitjançant l'anomenada manussió, açó era el procés d'entrega que l'amo donava a l'esclau.

Un esclau podia ser alliberat per afecte, per mèrits o favors realitzats, per la predisposició de l'amo o per la mort del seu propietari, el qual al testament solia alliberar el seu esclau com a mostra de generositat.

Com a dad curiosa al jaciment de Lucentum es troba en una de les excavaions, una inscripció en què diu que “Marco Popilio Onyx ho va fer dels seus diners”; (ampliant la reforma d'una de les termes i deixant-ne constància).

El seu cognom “Onyx” és d'origen Grec,i ens indica l'estatus social, açó no vol dir que fora Grec, sinó que era habitual que els propietaris donessin als seus esclaus un nom hel·lé ja que aço eels atorgava més vals.

Un donada molt curiosa oi?

Si us ha agradat, continueu amb nosaltres a les xarxes socials.

Gaudiu amb el MARQ des de casa: >> https://bit.ly/2vTfJek

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

...

COM ÉS SALVARÀ LUCENTUM

#sabiesque… Solveig Nordstrom és una arqueòloga sueca que va aconseguir que el jaciment arqueològic de Lucentum o també conegut com a Tossal de Manises (parcel·la d´uns 25.000 m2 aproximadament) se salvés de la seva destrucció.

Solveig es va tombar davant dels excavadors després d´avisar la premsa internacional de làtropell que s´estava a punt de cometre amb el patrimoni cultural més important d´Alacant, salvant-ho així de l´espoli.

Hi havia la possibilitat d´un gran projecte urbanistic, un complex hoteler als anys 60 en eix mateix enclavament.

Hi va haver d´intervenir una persona de fora de la nostra ciutat, per poder conservar part de la nostra història i patrimoni per donar-nos compte de l´important que era i és a hores d´ara aquest lloc.

Cinquanta anys més tard, al març de 2011 es va fer un homenatge inaugurant el parc que porta el seu nom.

Beatriz Bueno, guia a Lucentum

-------------------------Tornar a menú >>

-------------------------------------------------- --------------NEWS

EL MARQ AMB EL DÍAMUNDIAL DE LA SÍNDROME DE DOWN

El 21 de març se celebra el Dia Mundial de les persones amb Síndrome de Down. El MARQ s´uneix a aquesta iniciativa reafirmant la col·laboració que durant set anys mantenim amb l´Associació Alacantina Síndrome de Down.

Des d'aquí us animem a donar suport a aquesta magnífica campanya, amb l'optimisme i la força, que ens transmeten les persones amb síndrome de Down, com José Manuel i Jesús de l'IES Mediterrània de Benidorm, que s'han unit el nostre hastag #quedateencasaconelmarq.

Pots veure el contingut complet a:

https://www.marqalicante.com/Noticias/es/El-MARQ-con-el-Dia-Mundial-del-Sindrome-de-Down-N1199.html

tornar al menú >>

-------------------------------------------------- ---------------------------------------NEWS

SALA DE CULTURA ROMANA

LA DONA I LA RELIGIÀ A LA CULTURA ROMANA

Hola a tots!

Quan recorrem l'exposició permanent del MARQ, hi ha moltes peixos que ens fan reflexionar sobre el nostre passat i per tant sobre el nostre present i futur. A més, ens ajudin a imaginar com viuen els nostres avantpassats, gràcies als objectes que van utilitzar en el seu temps. Això ens succeeix quan visitem la sala de cultura romana i ens topem amb unes figuretes femenines que s'atribueixen a la diosa Venus, ja que en veure'ls ens fan pensar en el paper de la dona en la religió romana. A priori podríem pensar que el seu paper seria molt actiu en la religió, ja que el panteó romà compta amb nombroses deesses, però com veurà si continua llegint poc te de real aquest pensament.

Per entendre la posició de la dona al món religioso romà cal destacar que la religió romana té un caràcter públic i per tant és una religió dirigida, administrada i organitzada des de l'estat així que està fortament vinculada a la vida política i ciutadana . La vida política era una cosa exclusiva per als homes i per tant les dones quedaven excluses d'aquest poder. A causa d'això el cap de la religió romana sempre ha estat un home. En època monàrquica era el rex; a l'època republicana el Senat es va convertir en la màxima autoritat religiosa; i amb la instauració del sistema de govern unipersonal a les mans d'August, el poder religioso va ser ostentat per l'emperador, pontifex maximus de la religió publica romana i, al mateix temps es va convertir en una divinitat.

No era diferent a l'àmbit privat o domestique, ja que tant els membres de la família, com el culte domèstic estaven sota el màxim poder de la família, el pater famílies, que era el sacerdot del culte privat, i l'encarregat de dur a terme els ritus i fer-los respectar.

Malgrat tot el comentat, cal destacar que la dona va tenir un espai reservat per expressar el seu sentiment religioso, i fins i tot va arribar, en alguns casos, a ostentar el sacerdoci.

Un dels sacerdocis que podien exercir les dones era el sacerdoci a la diosa Vesta. Lo culte a Vesta requeia en seis dons de familhas nòblas que consagraven la siá virginitat, de fach la perdida de la virginitat suponiá un grèu crim, lo delit d'incestum, de contaminació, en essent las culpables condenades a èsser enterrades vives. Aquestes dons dedicaven la seva vida a la diosa des dels 6-10 anys fins als 36-40, durant els anys fèrtils. Aquestes dons podien exercir el sacerdoci perquè jurídicament eren considerades com a homes, ja que en ingressar al sacerdoci, la jove vestal eixia de la pàtria potestat del seu pare, i ja no necessitava un tutor per realitzar els actes derivats de l'activitat civil, i així deixava de ser considerada una menor, com la resta de les dones.

Al marge de les vestals trobem la presència femenina al sacerdoci, però en aquest cas com a complet dels seus marits; ja que les dones dels flamines maiores i del rex sacrum, tenien com a comesa ajudar-los en els actes sacerdotals, encara que no gaudien dels privilegis jurídics que tenien les vestals, sinó que estaven sota el poder dels seus marits. Aquestes dons representaven el model de llevadora romana a la qual se li podrien aplicar, els qualificatius de casta, púdica, lanifica, univira i unicuba.

A més d'aquests sacerdocis trobem la dona en un lloc destacat en el culte a l'emperador, en el qual es van establir funcions sacerdotals femenins i masculins. A més les esposes i mares dels emperadors es convertien en divar imperials i després de la seva mort es convertien en divinitats que simbolitzaven la maternitat, sent assimilades a les deesses-mare fecundes que portaven prosperitat a l'imperi i protegien els seus habitants.

Dins de la religió romana trobem déus estrangers a causa dels contactes romans amb el món grec i oriental, així sorgeixen a Roma altres sacerdocis femenins vinculats a divinitats orientals: Bacus-Dionis, Magna Mater-Cibeles, Isis i el culte hel·lenitzat de la deessa Ceres, Demeter. Els casos de Cibeles, Isis i Demeter representaven formes particulars de maternitats que van resultar atraients a les dones romanes al presentin elements comuns amb els tradicionals cultes matronals, encara que un culte que s'eixia d'aquesta percepció de la dona casta, és el culte mistèric a Bacus, al principi culte exclusivs de dons, encara que amb el temps es permetran homes, sobretot joves.

A més del sacerdoci femení, hem de destacar la participació d'aquestes en cultes i rituals, com per exemple els litúrgies matronals i cultes que practicarien futures comares com el Fortuna Virginalis, en aquest la noia que entrava a l'adolescència, normalment en tindre la primera menstruació, lliurava els seus robatoris infantils a la diosa fortuna i es col·locava l'estola pròpia de la llevadora. Era un ritu de transició que situava la jove romana a la posició de casadera, resultant evident als ulls de la gent a causa del canvi de vestimenta.

Però les dones no sols participaven en cultes relacionats amb la fertilitat, també, encara que en moments destacats, la dona participava en cultes a les advocacions més polítiques i guerrera de la diosa Juno, o fins i tot durant l'etapa republicana rendien culte a Hercules .

Per tant veiem que l'encara que participava en cultes i rituals, tenia un paper molt limitat al poder polític i per tant al poder religioso.

Recorda que si vols més informació sobre el passat queda a les nostres xarxes socials, i molt prompte ens veiem al MARQ.

Davinia Llopis, guia del MARQ.

..........

Hola a tots!

Avui us parlaré sobre la sala que més m'apassiona del MARQ. La veritat, us he de confessar que gaudisc molt en cada una d'elles, tant per la riquesa de peixos que contenen com per la forma com es mostren al públic. Però si m'hagués de quedar amb una, sense cap dubte, triaria la Sala de Cultura Romana.

Com a guia, gaudisc molt mostrant aquesta sala als visitants, ja que és molt fàcil d'entendre com es desenvolupava la vida diària dels habitants d'una ciutat romana. A la sala, tenim dues grans pantalles, que ens permeten “viatjar en el temps”, per conèixer com era la ciutat romana de Lucentum i on consistien els treballs que es realitzaven quotidianament en els diferents tipus de vila. Els visitants poden observar els peixos caminant per les carrers de la ciutat, entrant a l'interior dels termes de la muralla de Lucentum, veient com es batollen les olives a una vila agrícola o com criaven peix a la Illeta * dels Banyets”. Vilas en les quals produïen alguns dels productes estrella de l'Antiguitat, com l'oli d'oliva, el salat de peix o el famoso “garum”, una salsa de peix fermentat que, segons deien, tenia propietats curatives i afrodisíaques.

A més, aquesta sala acull una peça única al món: la mà de bronze de Lucentum. Que va ser trobada durant la campanya d'excavacions realitzada l'any 2005, dirigida pel nostre actual director del MARQ, a Manuel Olcina Domenèch. Es tracta del fragment d'una escultura feta en bronze, amb la tècnica de la cera perduda, que hauria de mesurar entre 2,20-2,30 m. d'alçada i que se situava al fòrum de la ciutat. La mà va sostenir l'empunyadura d'una espasa molt especial, un parazonium, símbol de poder militar i polític, que es caracteritza per la representació d'un cap doble d'àguila. Aquest detall converteix l'exemplar que tenim al museu en un “unicum”, en una peça completament insòlita i extraòrdinària.

Així que amics i amigues, només dir-vos una cosa… Amb un museu com el nostre, com no quedar-se amb aquest maravilloso continent de saviesa, catalogat fins i tot com un dels “IMPRESCINDIBLES” per part de National Geographic?

Això és tot per hui però ens veiem prompte. I, per descomptat… “Jo em quedi a casa amb el MARQ”!!

Mª Paz Gadea, guia.

....

EL CULTE DEL PEINAT

Hola a tots ia totes!

Avui vull parlar-vos de la quotidianitat a l'època romana, en concret d'un aspecte essencial per al dia de les classes més alts, ja que parlarem de modes, dels pentinats utilitzats per dones i homes des de l'època republicana fins a l'arribada del cristianisme; i és que a Roma realment va existir un gran culte al pentinat.

Partint de la base que els romans sempre han estat de portar els cabells llargs, la seva forma va anar variant segons l'època. Començarem parlant de l'època republicana, moment en què la tendencia va ser per als dons, la de pentinats senzills, generalitzant-se les trosses amb la ratlla al mitjà. Ja en aquest mateix període va aparèixer el tupé que, a partir de llavors, va estar molt present i va evolucionar progressivament.

En època imperial i, especialment amb el canvi d'era, es comença a deixar detrás la sobrietat del període anterior i comencen a ser comuns els pentinats més sofisticats, en els quals s'incorpora el trenat i es comença a jugar amb pelucs, volums i renyxols. Per aconseguir els rيnxols, s'utilitzava el calamistrum, un hierro candent que funcionava com una mena de tenaç. El pentinat més antic que es coneix als primers anys de l'Imperi és el “pentinat Octavia” que consistia en un copet sobre el front i una trena recollida en una trossa al clatell.

Durant la dinastia dels Flavis va sorgir una nova tendència, pentinats alts de diversos pisos; els cabells eren recollits formant un semicercle (orbis) i deixant-los caure en rيnxols (anuli), mantenint a cadascú en el seu lloc mitjançant una agulla gruixuda (acus). De fet a la sala cronològic cultural del MARQ dedicada a Roma podem veure mostres d'aquelles agulles i també agulles per sostenir els pentinats. Cada pentinat tenia un nom, com el tutulus que era el pentinat que reunia els cabells a la part alta del cap formant una mena de con i sobre ell es posava un vel. Aquests pentinats no es portaven diàriament, a causa de la seva complexitat, sense que es reservaven per a les grans festes, i moltes vegades era necessària l'ajuda de dons experts i fins i tot, a vegades, s'usaven postissos per augmentar el volum del pèl i també es posaven unes redencilles que mantingueren bé subjecte el pentinat.

Durant l'època de l'Imperi era molt comú de pelucs, postissos, tints i fins i tot ungüents de color per al tint del cabells eren d'allò més corrent. Utilitzant agulles i cintes de púrpura, als quals moltes vegades s'afegien flors per decorar-ho, aixي com polvors d'or, de rosa, i perfums.

Com a curiositat, una moda exclusivament femenina era la d'aparentar tindre el cabells; la dona romana solia tindre el cabells negres, i l'efecte ros s'aconseguia amb l'#39; rdics.

Però aquests pentinats tan elaborats van veure el seu declivi amb l'arribada del cristianisme influint també en la manera de pentinar-se a fomentar l'austeritat i la discreció femenina, tornant a la senzillesa, deixant enrere els tocats, pelucs i bucles i torn a posar de moda les trosses senzilles i baixes amb la ratlla al mig, com durant la República.

En el cas dels homes els talls de pèl i la manera de portar la barba, també va canviant amb el temps.

Fins al segle III aC C., els homes no s'afaitaven ni tallaven els seus cabells, però a partir d'aquest segle, es difon el costum d'afaitar-se, moda que perdura fins a la Segona Guerra Pònica, quan es va generalitzar el costum de emportar-se la barba passats els quaranta anys d'edat com a senyal de vellesa; quan començaven a notar-se els primers cabells blancs, els portaven amb les pinces i amb el temps optaven per afeitar-se el rostre definitivament. Durant aquest període els adolescents portaven els cabells curts i dret, és a dir, deixat a l'aire, el tallaven per pectinem o strictim, a rap.

A l'època d'Adriano torna la moda de la barba, que dura fins als primers decennis del segle IV quan arriba a poder Constantí, llavors es torna de nou al costum d'afeitar-se; encara que hi havia excepcions. Els homes que estaven de dol es deixaven créixer la barba, igual que el cabells. El mateix feien els que tenien pendent un procés penal per fer sentir compassi al jutge, presentant-se mal vestits, bruts i despentinats. També portaven una barba espessa els filòsofs, singularitat que és remonta al costum grec de l'edat hel·lenística, quan tots van començar a afeitar-se i, únicament els filòsofs, van mantenir l'antic de la barba llarga. Durant l'època de Constantí hi havia una altra varietat de pentinat masculí, que era característic de joves romans que es preocupaven per mantenir un bon aspecte, aquest pentinat consistia a arrissar els cabells amb el calamistrum.

En veure aquest desig per seguir les modes, i de cuidar el cabells, també per part dels homes, podem entendre que un greu problema per a ells era la calvície, i els causava grans preocupacions. Juli Cèsar va ser un dels quals va sentir aquella preocupaciَ, igual que Calيgula, els quals intentaven tapar la calvície amb pelucs, diademes i fins i tot corona de llorers, un altre dels mètodes per dissimular l'al·lopècia era pintar el cap, imputant cada pell.

Per tant, no hi ha dubte que Ovidio tenia raó en dir: “ni jo em sent capaç d'explicar tantes maneres diverses, nombre que augmenta amb altres cada dia que passa”, i és que la moda del peinat anava canviant constantment i coincidint amb els emperadors que estiguessin en el poder en aquell moment, a més influïa sobre manera també la família d'aquest.

#quedateencasaambelmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.

....

ELS RITUALS FUNERARIS A ROMA

Hola a tots!

Al nou post del nostre espai #queda'tacasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos dels rituals funeraris d'època romana.

Els costums i ritus funeraris a Roma tindran una llarga i variada evolució al llarg de la història. En els seus orígens, no existia una unificació de sistemes d'enterrament o tradicions a seguir, i serà, amb el pas del temps i fruit dels intercanvis culturals amb altres civilitzacions, quan desenvolupin els seus rituals fúnebres propis i reconeguts a nivell mundial.

Però, abans d'avançar, hem de plantejar una qüestió, què significa la mort per a la societat a Roma? Potser, la resposta es resumeix en una sola paraula: tot. La mort era un aspecte molt present i més encara, quan l'esperança de vida era molt curta. Per aquest motiu, des d'inicis de la República es va començar a creure en la permanència de l'ànima al cos del difunt i no en la seva separació, com passa en cultures anteriors.

D'aquesta manera, era necessari d'un lloc subterrani cobert de terra perquè ànima i cos romanguessin units. La perquè la seva ànima estiguera destinada a tornar al món terrenal per atemorir els seus éssers estimats per no haver seguit les cerimònies fúnebres estipulades de dol i enterrament va portar a qualsevol romà, amb capacitat econòmica, a deixar per escrit abans de morir els ritus funeraris que els seus familiars i hereus li havien de proporcionar, així com la ubicació de la tomba.
La preparació dels funerals de les altes classes socials se celebrava de dia i les famílies competien entre si per la grandeza de l'esdeveniment. Quant al trasllat del cadàver a la tomba, sempre era a la nit perquè la mort era impura a més de ser associada a la contaminació, per tant, havien de fer-se fora de les ciutats.

En el cas que no es tingueren el suficients diners per comprar un terreny destinat a la inhumació o un nínxol per a la cremació, existia la possibilitat d'integrar-se en el que es va anomenar collegia funeraticia, associació de caràcter gremial o religioso , que, mitjançant un pagament anual d'una quota, es comprometen a vetlar perquè els seus socis tingueren un funeral digne. Era l'única manera que les classes més empobrides poguessin tenir un lloc d'enterrament, excepte en els moments en què certs emperadors es van encarregar d'assegurar-los un funeral adequat.
Molt diferent era la situació per als més pobres, els quals eren recollits, a fosquejar, a les carrers, llençats en fosses comuns a les afores de les ciutats perquè els seus cossos es podriren i, posteriorment, ser incinerats en aqueixes mateixes fosses.
La preparació del cadàver, per a les classes adinerades requeria una sèrie de complexos processos que passaré a comentar a continuació. Quan una persona moria, el familiar més afí recollia en un got el seu darrer sospir per retenir el seu esperit abans d'abandonar el món terrenal; després, se li feia una besada, li tancava els ulls i se li portava els anells per evitar qualsevol tipus de robatori a la sepultura. Per confirmar que la persona havia mort, es nomenava, en veu alta, tres vegades amb la finalitat de retenir l'ànima fins al seu enterrament i per descomptat, per comprovar la mort real. Del següent pas s'encarregaven els esclaus, els quals rentaven, perfumaven i vestien amb els seus millors gal·les, el cos del difunt. En alguns casos, el difunt també podia anar acompanyat d'una màscara, que portaria posada el temps que durés el seu enterrament. Per contra, els seus familiars anaven abillats amb els seus pitjors vestits, com era el cas de les dones, que desgarraven i tacaven els seus vestits durant el ritu cerimonial com a demostració d'aflicció i pena.

L'esdeveniment següent, en el cas de poder costejar-lo, seria la pompa funerària o festeig fúnebre. Per això es contractaven músics encarregats d'entonar melodies fúnebres, a continuació, portadors de torxes i després d'ells, els planyívoles acompanyant al fèretre. Les famílies nobles fins i tot podrien incorporar les imatges dels avantpassats que havien ostentat càrrecs públics, mitjançant les màscares d'aquests familiars portades per homes. Després d'ells, arribava el taüt i els familiars vestits de dol.

Quant a la durada dels funerals, com és evident, també dependia de la classe social que aquella persona ocupés. En el cas dels pobres, eren sepultats el mateix dia o com a molt l'endemà per tant l'exposició del cadàver era més aviat nul·la; les classes mitjanes i altes durava de tres a seis dies, i, finalment, els emperadors, que, arribaven a estar exposats tota una setmana.

Una vegada que el difunt ja havia estat vetlat, segons el temps estipulat, ja només quedava el lloc d'enterrament: les necròpolis. Espais funeraris, col·locats extramurs però propers a les vies d'entrada i eixida de la ciutat, es van convertir en un lloc d'ostentació a través de la seva decoració als monuments funeraris. Però, per damunt de qualsevol cosa, l'objectiu primordial serà garantir la memòria i el prestigi social del difunt.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

....

L'ARRANJAMENT PERSONAL A L'ANTIGA ROMA

Hola a tots i totes!

Avui vull parlar-vos de la cura del cutis i dels productes de maquillatge que s'utilitzaven en època romana, i és que a la sala de cultura romana de l'exposició permanent del MARQ, trobem una vitrina dedicada a objectes utilitzats per a l'#39 ;arrenjament personal. Potser malgrat que la cultura romana és una de les més conegudes, encara avui és objecte de sorpresa per la seva arquitectura, pel seu vast imperi i sempre anem descobrint nous detalls sobre aquesta cultura fascinant, ja que hi ha temes, com el que tractarem hui que encara continuïn sent desconeguts per a molts.

L'arrenjament personal i l'aparença era una cosa molt important tant per a la dona com per a home a Roma i es donava encara més importància si cap al cutis. La cura de la pell va ser una autèntica obsessió per als romans de classe alta, i entorn d'ell es va desenvolupar un autèntic art del maquillatge no menys sofisticat i luxós que el de la nostra època.

La majoria de les dones es pintaven quan sortien de casa, sobretot els ulls, les celles i les parpelles seguint uns concrets i acurats cànons de bellesa. Cànons que aconsellaven a la dona una piel luminosa, rosada i, sobretot, blanca. Aconseguir una piel blanca va arribar a ser una autèntica obsessió, ja era un tret de distinció. Per tant, per aconseguir aquell efecte de blancor s'utilitzaven diverses substàncies, moltes d'elles poc recomanables, que s'aplicaven sobre el rostre a la manera del maquillatge actual. Per a això i per suavitzar la seva tonalitat s'utilitzaven cremes en les quals destacaven els ingredients com lanolina de la llana d'ovella sense desgreixar, mesurar i òxid d'estany. La lanolina servia de base per a la mescla; el mesuró suavitzava la piel, funció per a la qual continua usant-se hui dia en els productes cosmètics; l'estany era l'element que blanquejava la piel, i va començar a utilitzar-se durant l'Imperi en substitució de l'acetat de plom, que tenia efectes molt nocius. També s'utilitzava una base de maquillatge elaborada amb vinagre, mel i oli d'oliva, així com les raïls seques del meló aplicades com un cataplasma i els excrements de cocodril o estori. Altres ingredients utilitzats com a blanquejadors van ser la cera d'abella, l'oli d'oliva, l'aigua de roses, l'oli d'ametlla, el safrà, el, coll; l'rail del lliri i l'ou. Amb el mateix propòsit, es deia que els dons ingerien comins en gran quantitat. Per dotar a la pell d'una major lluminositat s'utilitzaven pols de mica.

Un cop aconseguit aquest color a la piel es passava al següent pas, colorir els pòmuls amb tons vermells molt vius, com a símbol de bona salut. Per això s'aplicaven terres roges, allenya o cinabri, encara que hi havia alternatives més econòmiques, com el suc de mora o els pòsits de vi. D'altra banda, per al roig de claus, també s'utilitzaven tons vermells molt vius, s'aconseguia amb l'ocre procedent de líquens o de mol·luscs, amb fruites podrides i fins i tot amb mini. A més, segons Propercio, estava molt difosa la moda que les dones es marcaren les venes de les temples a la cara en blau.

Segons l'ideal de bellesa romana, la dona havia de posseir grans ulls i llargues pestanyes. I per obtenir aquest efecte s'utilitzava un petit instrument arrodonit d'ivori, vidre, os o fusta, que prèviament se submergia en oli o en aigua, s'aplicava el perfilador d'ulls, que s'obtenien. amb el sutge o amb el pols d'antimoni. L'ombra d'ulls havia de ser vistosa i els colors preferits eren el negre o el blau, i per obtenir-los eren imprescindibles la cendra i la zurita. Així mateix, i per influència egípcia, existien les ombres verdes elaborades amb pols de malaquita. Les celles es perfilaven sense allargar-les i es retocaven amb pinces. En aquest sentit hi havia una preferència per les celles unides sobre la nas, efecte que s'aconseguia aplicant una mescla d'ous de formiga picats amb mosques seques, una barreja que també s'utilitzava com a màscara per a les pestanyes.

Tots els cosmètics utilitzats es podien comprar als mercats, i es podien trobar en diferents formats; els que eren líquids es col·locaven en xicotets recipients de terracota, en gots de vidre verd i blavós o en xicotets envasos realitzats amb diferents materials; el coll del recipient estava tancat de tal manera que el maquillatge podia abocar-se gota a gota. De fet, al MARQ podem trobar alguns recipients de vidre. Els cosmètics espessos es venien en xicotets cofres de fusta de talla egipcia, acompanyats amb petxines per mesclar, espàtules, llapis, pinzells o bastonets per aplicar el maquillatge.

Per maquillar-se era indispensable disposar d'un espill, com l'espill de bronze que trobem a la vitrina, trobat a Lucentum i que data dels segles I i II. Espills que podien tindre forma arrodonida, d'acord amb la tradició etrusca, o quadrada, model molt difós i comú durant tot l'Imperi. Tradicionalment, els espills es fabricaven en metall (ja fora de bronze, coure, plata o or) i tenien mancs finament treballats, tant en metall com en os o ivori.

Però per lluir un cutis perfecte no sols val el maquillatge, sinó que també ha de rebre curas i les romanes per estar lliures d'arrugues, enganxades o taques és valien de màscares que utilitzaven a la nit. Existeixen màscares de bellesa contra les taques, com una realitzada amb fenoll, mirra perfumada, pètals de rosa, incens, ix gemma i suc d'ordi. Per contrarestar les arrugues era molt comuna una màscara composta d'arròs i farina de faves; també es recorria a la llet de ruca, amb la qual hi havia dons que es llavaven fins a set vegades al dia, segons referia Plini el Vell.

El mateix autor recull un altre sorprenent remei contra les arrugues: l'astràgal (us del peu) d'una vedella blanca, bullit durant quaranta dies i quaranta nits, fins que es transformava en gelatina i s'aplicava posteriorment amb un drap. Per tractar les enganxades es recomanava l'aplicació de cendres de caragols. Per allisar la piel era molt comuna una màscara a base de nap silvestre i farina d'erb, ordi, blat i tramús. Així mateix, existien màscares facials per anul·lar l'acne, les ulceracions oculars i les ferides labials.

Pel que hem vist les romanes dedicaven molt de temps i recursos per embellir-se convertint-se això en una veritable obsessió fins al punt d'utilitzar fins i tot productes tòxics, repugnants i exòtics.

#quedateencasaambelmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.

....

ALS TERMES

Hola a tots!

Al post de hui en #quedateencasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos d'un dels llocs més freqüentats pels romans: els termes.

Abans d'entrar en matèria, hem de fer una distinció entre banys públics i privats. Els termes fan referència al primer tipus i és, per tant, el que analitzarem en aquesta publicació, mentre que, per al segon cas, són denominats balmes o balneum i són els banys que es trobaven a les antigues viles romanes.

El propi nom dels termes prové del grec thermos (calent). I és aquí, a Grècia, on té el seu origen, concretament del tradicional gimnàs, compost per una palestra, un bany i una exedra (construcció de planta circular amb seients), on els filòsofs grecs discuteixen amb els seus discípules. Després de la realització d'exercicis físics, passaven a banyar-se amb aigua calenta i posteriorment a l'exedra on es rebia educació filosòfica. Seguint aquest exemple, i tenint en compte que, a Roma, les activitats d'oci més importants eren l'esport i la pràctica col·lectiva del bany, la combinació d'ambdues donarà lloc a les anomenades termes.

Inicialment, es van crear en llocs on era possible utilitzar aigua calenta procedent dels brolladors naturals fins que, ja en època imperial comencessin a estendre's a les ciutats, gràcies als avanços tècnics que permetran calentar l'aigua. Posteriorment, l'aigua arribarà a través de construccions com ara els aqüeductes o les cisternes.

Tot i que els habitants de les ciutats ja començaven a fer servir petits balnearis situats als voltants de les cases, no serà fins a finals del segle I a. C. quan vegem les primeres grans termes amb l'emperador Agripa. Aquest serà el punt de partida, perquè, amb la successió d'emperadors vegem construccions molt més grandioses amb la finalitat de superar els seus predecessors.

Els termes o banys públics es van convertir en llocs de reunió de totes les classes socials i sexes. Eren un dels principals llocs per fer vida comunitària o fins i tot, tancar negocis de qualsevol tipus, fins i tot, les qüestions polítiques. Però, encara que homes i dones comparteixen en alguns moments certs espais, les hores de bany eren diferents per a uns i altres: les dones solien acudir a la matí, mentre que els homes ho feien al capvespre. No obstant això, amb l'arribada del cristianisme es va determinar que els dons no tingueren accés al bany als termes.

Un altre dels matics de l'ocupació de les Termes era el gaudi d'alguns serveis dins d'elles com per exemple massatges o l'ús d'ungüents i perfums, només aptas per als més privilegiats, perquè eren productes tant, no estaven a l'abast de qualsevol butxaca; o bé perquè era necessari disposar d'esclaus per al seu gaudi.

Quant a la construcció del lloc, sabem que, un conjunt termal havia de tindre al menys, tres estades bàsiques: frigidarium (sala d'aigua freda), tepidarium (sala temperada) i caldarium (sala d'aigua calenta), però va haver-hi hi altres, com les construïdes a la mateixa Roma, on podem trobar vestuaris, sauna, pati d'exercicis, biblioteca i fins i tot piscina.
Pel que fa a les sals principals, la persona que accedia als termes havia de començar el recorregut pel tepidarium fins a arribar al caldarium i repetir el procés al revés per donar per finalitzat el bany. En el cas dels termes de major extensió, es duplicaven el tepidarium i el frigidarium perquè el recorregut anava en una única direcció sense haver de retrocedir.

L'interior de les estades i piscines d'aigua calenta utilitzaven un sistema conegut com hypocaustum, que consistia a repartir la calor per sota dels sòls d'aquestes estades a través de túnels i tubs d'aigua calenta, per una sèrie als soterranis.

En definitiva, els termes van ser elements essencials a la vida romana quant a educació física, higiene i salut es refereix. Però també, podem dir que va ser un enriquiment de l'art, reflectit a les seves parets mitjançant la pintura al fresc i als seus sòls decorats amb mosaics. Desgraciadament, després de l'època romana, els termes perdran la seva esplendor, potser per l'excessiu cost que suposava mantenir-los o pels canvis als costums socials amb el cristianisme.

En qualsevol cas, malgrat el seu abandó de manera gradual, encara podem gaudir de la seva essència a través de les seves restes arqueològiques, a molts llocs de la nostra geografia espanyola, però especialment als nostres jaciments de la Illeta dels Banyets al Campello i de Lucentum a Alacant.

Lorena Gomis, guia al MARQ.

....

LA DONA A ROMA

Hola a tots!

Avui vull parlar-vos del paper de la dona a Roma dins l'àmbit privat, és a dir dins de la família a la societat romana. Cal destacar que el seu paper va canviant des de l'època dels reis fins a l'Imperi, evolucionant així fins a adquirir nous costums que mai no haguessin estat permesos en temps antics. Al post de hui ens centrarem en la vida de la dona romana a partir del final de la República, ja que a la sala de cultura romana del MARQ trobem restes d'aquest moment, després de la Segona Guerra Púnica moment en què els romans ampliaran el seu territori fins a la Península Ibèrica.

Abans de continuar aclarir que encara que des de l'inici ens estem referint de manera genèrica a la dona, per desgràcia parlarem dels drets de la dona privilegiada i de classe alta, ja que la majoria de la informació que ens ha arribat als nostres dies mitjançant les fonts contemporànies, ens parlen de la dona d'aquesta classe social.

La societat romana es caracteritza per una enorme desigualtat de classes, i també entre homes i dons, sobretot si la comparem amb altres societats com l'egipcia. Encara que si és cert que la societat romana, estava molt més avanzada que altres cultures com la grega, ja que el paper de la dona grega era quedar-se reclosa a casa seva.

Les lleis romanes dictaven que la dona era inferior a l'home i romania sempre com una menor o impuber, és a dir, jurídicament era igual que els xiquets. Per tant dependia de l'autoritat d'un pater famílies, que primerament seria el seu pare i, si contreia matrimoni seria el seu espòs. Així doncs, sota la direcció del pater famílies, el paper fonamental de la dona, dins la família, era el de la custòdia de manera formal de les claus de la casa i el de controlar la vida diària dels xiquets i esclaus, encara que és cert que les dones riques no tenien obligacions com a mestresses de casa.

No obstant això, cap al principi de la nostra era, van començar a canviar les coses i la dona va emprendre un procés d'emancipació gràcies als seus assoliments, encara que també cal destacar, que en part va ser gràcies a la influència de la societat egípcia, entre altres factors. Així les dones van superar el rol tradicional que els havia estat imposat i va començar a aconseguir certa llibertat respecte als vincles familiars; ja que va aconseguir la independència tant del pare i la pàtria potestes com de l'autoritat absoluta del marit sobre ella (in manu), la qual cosa va anar desapareixent gradualment. Encara que mai no va poder adquirir certs drets com els polítics, una cosa exclusiva per als homes, per la qual cosa mai va tenir dret al vot. En aquest moment ja veiem que els dons tenien llibertat de pensament i certa llibertat d'acció i fins i tot disposaven de llibertat econòmica, de fet trobem exemples de dons que van aconseguir grans fortunes, com va ser el cas de Livia i Mesalia. Malgrat els canvis, que s'obtenen amb el temps, el paper de la dona pertanyent a l'aristocràcia, continua sent gairebé en la seva majoria, el de supervisió de la casa i de les persones que formen part del llar, pel fet que el treball a l'antiga Roma no és veia com un dret o una prova d'alliberament. Encara que les cròniques ens parlin de dons de condició social més privilegiada que van ser poetesses com Melinno, que va escriure un poema sobre la grandeza de Roma (edat imperial); escriptors de triaves com Sulspicia (edat augustea); fins i tot advocades com Afrania o Carfania, una cosa sorprenent a causa de la prohibició expressa que per exercir aquest ofici o professió els ho impedia. A més hi havia dons de condició humil que van ser venedors, copistes, sastresses, pedagogues o metges, treballadors en llocs d'esplai o teatres, comerciants, entre moltes altres professions.

També veiem aquell canvi als drets de la dona a les activitats socials dins del llar, ja que encara que les dones podien participar dels banquets, veiem grans diferencias entre l'època Republicana i el període que va seguir a August. Ja que al principi la dona als banquets s'havia de quedar fora dels llits o lectus (triclinium) i havia d'estar retirada, sentada a cadires juntament amb els xiquets, en canvi a partir del segle I a. C. Ja es va començar a veure la dona com una part mes activa d'aquestes recepcions, ja que se li permetia recolzar-se als lectus com als homes que havien estat convidats als banquets, fet que veiem representat a la sala de cultura romana del MARQ, on trobem una imatge que recrea una escena d'un banquet dut a terme a l'habitació del triclinium on veiem dons reclinades al lectus.

Després d'aquest breu repàs sobre el paper de la dona dins del llar, podem veure una evolució des de ser considerada en termes legals com una impuber o una menor, malgrat aconseguir la majoria d'edat, fins a poder aconseguir certs drets com el de disposar del seu propi patrimoni conseqüència d'aconseguir que el pater família deixés de tindre dret absolut sobre ella.

Recorda que si vols més informació sobre la cultura romana, #quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.

...

El món del calçat en època romana és extens i pràcticament desconegut. Tot i que ja us he parlat sobre els tipus de calçat que s'utilitzaven per a cada ús a un post anterior, avui continuaré amb aquest tema aportant algunes dades molt curioses.

Les parts del calçat eren les següents:

- Vincul- equivaldrien a les nostres cordoneres actuals.
- Corriagi eren cordes utilitzades per sostenir també la peça al peu.
- Lingul era l'equivalent a les nostres llengüetes.
- Lunula eren bandes platejades al calçat d'alguns magistrats d'importància i antiguitat que indicaven el prestigi.

Un fet curioso és que quan els patricis i ciutadans d'un nivell econòmic elevat sortien al carrer, solien portar zapats de cuir. En canvi, si anaven de visita a un banquet o eren convidats per un anfitrió important, solien anar acompanyats d´un esclau que transportava les seves sandàlies. Quan arribaven al seu destí tornaven a calçar-se novament les sandàlies. Era habitual que per al menjar s'utilitzessin els zapats i una vegada acabat el banquet, ja asseguts a les seves butaques o als parcs i jardins de la vila, els esclaus s'encarregaven de canviar els uns per els altres.

D'altra banda, segueix existint la incògnita sobre l'ús o no dels mitjons de manera regular. Es sap que solien utilitzar-se tirs de cuir o de plana en temps de molt de fred amb l'objectiu de cobrir les articulacions i els dets dels peus. També les classes socials em pobres utilitzaven peixos de cuir però sense adobar amb l´objectiu de protegir els seus peus durant els difícils i durs treballs que realitzaven.

Alguns troballes arqueològiques fora d'Espanya confirmen que els legionaris romans utilitzaven mitjons en climes hivernals. No obstant, no serien com els actuals, sinó que probablement s'assemblarien més als que portaven els antics egipcis, amb separacions entre els dits dels peus per poder ubicar les cintes de les sandàlies d'una manera més còmoda.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.
....

L'ART DELS MOSAICS

Hola a tots!

A la publicació de hui a #joemquedecasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos dels mosaics en època romana.
La paraula mosaic prové etimològicament del grec “musa”. A la mitologia grega, les muses són, segons els escriptors més antics, les divinitats inspiradores de les arts. Per tant, un treball tan precís i de tanta magnificència, com és la realització d'un mosaic, havia d'estar inspirat per elles.

Els mosaics no són originaris dels romans, ja que s'han trobat en altres llocs com Creta o Mesopotàmia, però, serà amb la cultura romana on es convertiran en elements importants de tots els edificis, tant públics com privats. Tal serà la seva importància i el seu nivell artístic, que es promulgaran decrets per fixar el preu que els artistes podien donar a les seves obres, seguint un barem de qualificació per a cada una d'elles. El preu del mosaic dependia de la complicació del disseny, de la seva policromia i dels materials utilitzats (importats o locals). Per tant, la possibilitat de tenir un mosaic a casa, no estava a l'abast de qualsevol.

A nivell general, el mosaic era una obra composta per pedres de petit tamany, terracota o vidres de diversos colors, que, estrategicament col·locats, van formant diferents dibuixos i dissenys. La seva tècnica prové d'un perfeccionament del primitiu paviment que es feia amb cudols i es denominava amb el terme grec lithostrotos (“preparat amb pedres”), en la qual l'àrea a pavimentar s'excavava a una profunditat de dos metres. i és compactava; sobre ella s'estenien aquells cudols en tres caps, sent la més profunda els de major grandària fins a arribar a la capa superior la mescla de la qual seria pols de rajola i sorra fina per a una major fixació dels greus o cudols.

Aquesta pràctica va deixar d'utilitzar-se a partir del segle II aC. C., moment en què les greus, vidres o cudols donin pas a les tessel·les, facilitant l'aplicació dels materials, de forma més ràpida i fàcil, a més de tenir a l'abast una gamma de colors molt més amplia . Les tessel·les són petites pedres de manera cúbica, fetes de roques calcàries o material de vidre i ceràmica, tallades, amb especial cura, en diferents grandàries i depenent d'això, de les temàtiques triades o del lloc on anaren a ser col· locades, els mosaics adoptaran diferents noms.
Tant als paviments de mosaic com als murals, abans d'aplicar les tessel·les, es feien marques sobre l'espai a decorar, per indicar les àrees que havien de tenir un mateix color. Per a su col·locació, era necessari un disseny previ, realitzat a tamany natural i es pintava amb els colors reals que anaven a usar-se. Una vegada realitzat això, es passava a inserir les tessel·les i els espais que quedaven entre elles s'emplenava amb morter i és polia amb sorra.

Seguint aquestes pauts, són tres els tipus de mosaics més comuns. En primer lloc, el tesselatum a base de cubs de marbre o calcària que componen figures en blanc i negre o policromes, en segon lloc, el sectile que s'utilitzava per representar composicions geomètriques i està realitzat amb trossos de marbre de colors i, finalment, l'opus signinum el qual alterna, tessel·les incrustadas en morter amb trossos ceràmics formant figures geomètriques o animals. En alguns casos, podien aparèixer noms propis als mosaics que feien referència orgullosa a l'artèsà pel treball ben fet ia tot el grup que havia format part d'aquesta activitat artesanal, encara que no tots rebessin el mateix reconeixement.

Inicialment els mosaics es van utilitzar per decorar fonamentalment parets i sostres, amb el pas del temps i la millora de les tècniques, van començar a fer-se servir també per cobrir la superfície del sòl, elaborant així uns espectaculars paviments que proporcionaven als viles i palaus una majestuositat addicional, mostrant la posició social i econòmica dels seus inquilins. Amb l'arribada de l'època imperial el mosaic es va popularitzar i va començar a utilitzar-se també als temples, teatres, banys públics i fins i tot a les tendes.

Els temes representats als mosaics eren molt diversos, a més varien segons la destinació del seu lloc de col·locació i el context de la seva elaboració. Per als edificis públics eren més comuns els temes referents a successos històrics i jocs del circ o amfiteatre. En el cas dels termes, qualsevol imatge marina relacionada amb el déu Neptú, animals o escenes quotidianes entorn dels ports o les viles marineres. D'altra banda, als mosaics domèstics es triaven escenes quotidianes (representacions de caça i treballs agrícoles) i elements relatius a la prosperitat i protecció del llar. Finalment, a nivell decoratiu, es va recórrer a dos temes, que, encara que van ser més minoritaris, van cridar l'atenció igualment, l'obsessió pel temps, representat amb els signes zodiacals o les estacions, i la seva preocupació per la geografia amb mapes de diferents parts de l'Imperi Romà.

Amb el pas del temps l'art musivari es va desenvolupant i cada època va aportar un estil i uns materials diferents, encara que mantenint sempre l'essència original. Les cultures que continuaran aquella herència romana seran els bizantins o la cultura islàmica, grans amants del mosaic com a element decoratiu.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

....

L'AUGUR

#Sabisque… Els àugurs eren uns sacerdots de l´antiga Roma que practicaven l´endevinació. Els àugurs existien des de la fundació de Roma, exercint una pràctica presa de grecs i etruscs. La seva corporació constiüia un dels quatre prestigiosos col·legis sacerdotals de l´Antiga Roma. Era un càrrec oficial, encara que també hi havia àugurs particulars. Únicament els magistrats podien consultar els àugurs oficials, en recintes especials. El càrrec oficial era vitalici, compatible amb magistratures o amb altres càrrecs sacerdotals.

Disposaven per a la seva semilla de dos tipus de llibres: rituals, que contenien formules fixes; i de comentaris que recollien els resums de les seves actuacions.

Hi havia dues classes d'àugurs:

Els qui impetraven els déus i manifestaven la seva voluntat per mitjà de rituals.
Els qui desxifraven els signes de la voluntat dels déus, manifestada sense cap sol·licitud prèvia. Aquests van ser els més importants, fins al punt que només declarant que els auspicis eren desfavorables, podien anul·lar assemblees, eleccions o qualsevol resolució dels magistrats.

Aquest càrrec en principi estava reservat als patricis però a partir de la Lex Ogulnia va quedar accessible als plebeus. En els temps de la monarquia ets triats pel rei. Amb la República, al principi eren triats per cooptació al col·legi sacerdotal i més tard l´elecció d´aquests residia al poble, excepte durant el període de la dictadura de Sila, en què es va tornar al sistema primitiu.

Finalment, a l´imperi van ser anomenats per l´emperador. El càrrec va quedar suprimit per l´emperador Teodosi.
El bon àugur, se li representa sota la forma d´un jove àgil, templat, vestit amb una túnica verda, símbol de l´esperança i el cap cobert amb un vel blanc assegurat per mitjà d´una estrella. A la mà dreta te el bastó augural (litu), amb una forma retorçada i amb la mà esquerra podem veure-ho acariciant un cisne. El mal àugur, és la figura d´un home sever a l´aspecte i de siniestra mirada. La túnica que porta és de color de full seca.

Hi havia diferents tipus d'endevinació:

Senyals del cel. En el cas de llamps i rellamps, estimaven l´auguri favorable, si mirant al sud, caien a la seva esquerra (dreta de Júpiter).

Crits i vols d´aus. Analitzaven el grall de corbs, graus i òbils. També el vol d´àguiles, voltors i falcons.
Ingesta dels pollastres sagrats. S´estimava auspici favorable si tenien gana i desfavorable si estaven inapetents.
Posicions i actituds de mamífers i rèptils.
Esdeveniments imprevistos extraordinaris. En general considerats de mal auguri.
Endevinació a la disposició dels budells dels animals.

Elena Noguera, guia del MARQ a Lucentum.

-------------------------Tornar a menú >>

SALA DE CULTURA ÍBERA

....

Hola a tots i totes!:

Avui vull parlar-vos dels ibers i així introduir una de les sals més espectaculars del MARQ, la sala que ens parla d'aquesta cultura. Introducció que ens permetrà tindre un coneixement general sobre els ibers i així poder-los conèixer i comprendre d'una manera òptima les publicacions relacionades amb aquesta cultura que ja poden anomenar les nostres xarxes socials i que es aniran publicant en els propers dies.

El món iber constitueix un univers complex i molt ric que es va desenvolupar al segle VI aC perdurant fins al segle III a. C. La cultura ibera va veure la seva final amb la segona Guerra Púnica, entre romans i cartaginesos que va tenir com a escenari la Península Ibèrica. Així amb la victòria dels romans, la resistencia ibera va durar poc i el seu territori va quedar annexionat a l'imperi romà. Destacant que el segle V aC va ser el moment del seu major apogeu. Els ibers ocuparan diversos territoris de la Península
Ibèrica, els que s'estenien pel vessant mediterrani, incloent-hi també l'Occident d'Andalusia, fins a arribar a Càdis i fins i tot el sud de Huelva.

Després de conèixer el territori que ocuparen i el període cronològic de la seva implantació no podem retardar a resoldre la qüestió del sorgiment d'aquesta cultura i com va ocórrer. És clar que sorgeix amb l'arribada de diferents pobles com els fenicis vinguts de Tir a partir del segle IX aC, així com els grecs i els cartaginesos. Que arribessin amb aquest ordre a la nostra Península amb intenció d'estendre els seus assentaments al llarg del Mediterrani, aconseguint fundar ciutats com per exemple al cas dels Fenicis, al Càdis, i al cas dels grecs Emporion, a la costa de Girona. Tot i aprofitant els rics recursos de la península per explotar-los i enriquir els seus nous assentaments, així com ajudar els seus territoris d'origen. En el cas dels grecs aprofitaran la seva nova localització per comercialitzar amb tota la costa mediterrània amb la regió que ja podem dir ibera.

Aquests pobles van aconseguir marcar i influir els indígens i així van ajudar el naixement d'una cultura pròpia: els ibers. Influències que podem trobar a l'escultura, religió i escriptura, entre altres factors culturals. Tot i que a l'actualitat anomenem de manera global els pobles que habitaren els territoris esmentats anteriorment com a ibers, de fet, a l'escrit que ens ocupa els anomenats d'aquesta manera, malgrat que els seus contemporanis no els anomenaven així.

Els escrits cridaven 'ibers' a diferents rius de la península ibèrica, com el riu Ebre, el Negre i el Tajo i cridaven Iberia al territori que ocupa avui la península ibèrica que al món romà és traduiria com a Hispània. Però no cridaven amb aquesta nomenclatura, ibers, els grups humans que es trobaven de manera unificada, sinó que tal com comenten les fonts, els anomenaven de manera diferent segons on es troben, així podem observar-ho al mapa (figura 1).

Part del territori d'Alacant, segons els textos de Ptolemeu i Plinio i pel que fa a la part que s'estenia des del Segura, Xúquer i Vinalopó es denominava la Contestània. Per tant, no hi havia un nom que englobés tots els grups. Aleshores si aquesta nomenclatura no veu de l'antiguitat, per què els anomenem així, com a Ibers?. Perquè això veu de la investigació del segle XX, és un nom generat pels investigadors per englobar tots aquests pobles, perquè tenien elements en comú formant així part d'una cultura homogènia, com ara l'escultura, llengües no indoeuropees o la ceràmica pintada amb figures. Encara que si bé és cert que hi ha diferències entre territoris i aspectes propis, per exemple, a la Contestània veiem trets propis com la ceràmica d'estil Elx-archena (figura 2) o la utilització del signari grec jònic (figura 3).

Malgrat els estudis realitzats, encara avui desconeixem diferents aspectes dels ibers com el sistema d'escriptura i aquí ens trobem davant d'una gran problemàtica: els ibers van realitzar escrits en una llengua pròpia, però, encara que la sabem llegir, no la sabem traduir , perquè no hem trobat una mena de Pedra Roseta que ens ajudi a resoldre aquest enigma, però en canvi sí que la sabem llegir gràcies a que utilitzaven diferents signaris coneguts. Per conèixer com sonava aquesta llengua al MARQ, a la sala de cultura Ibera, comptem amb un àudio on es reprodueix la lectura d'un escrit realitzat en aquesta llengua que ens fa sorprendre'ns i així en visitar-la ens podem fer una idea de com sonava.

Per tant pel fet que no comptem amb fonts pròpies que puguem entendre, la investigació d'aquests pobles es basa en les fonts clàssiques (gregues i romanes), en les restes arqueològiques i en els dibuixos narratius que trobem a la ceràmica ibera, un recurs excepcional ja que trobem representacions que ens mostren escenes quotidianes, de treball al camp, de caça, o fins i tot guerres i rituals, i així mitjançant aquests relats, podem conèixer com era el dia a dia d'aquestes persones.
A la sala trobem un audiovisual que ens mostra escenes animades trobades a les ceràmiques, que s'han trobat a la província d'Alacant i així podem veure a manera d'introducció el que s'explica al llarg de la sala, a través de diferents restes arqueològiques entre els quals trobem algunes d'aquelles ceràmiques en les quals s'han trobat aqueixes representacions.

Un cop presentats els ibers aquí us deixeu el link del vídeo de la sala de cultura Ibera del MARQ, on trobem alguns detalls de la seva vida quotidiana, religió, societat o món funerari i també us recordeu que podeu trobar diferents publicacions sobre aquesta i la resta de sals del museu arqueològic provincial d'Alacant, a les nostres xarxes socials pel que recorda # queda enca amb el marq.

>> https://vimeo.com/4743114

Davinia Llopis Martínez, guia del MARQ.

....

Hola a tot el món!

Avui a #*QuedataEnCasaConElMARQ escriuré sobre què és la meva sala preferida de la col·lecció permanent del Museu.

Primer de tot, dir-vos que gaudiu molt guiant l'exposició permanent del MARQ, ja que ens ofereix una visió global sobre totes les cultures que han passat pel nostre territori al llarg dels temps, permetent-nos conèixer i valorar la riquesa històrica i arqueològica de la Província d'Alacant.

D'entre totes les sals del recorregut, em quedaria amb la dedicada a la cultura dels Ibers. Al meu parer, és una sala molt didàctica i atractiva; el muntatge expositiu és espectacular (audiovisuals, sons, interactius), i té unes peixos arqueològics magnífics (escultura funerària, ceràmica, objectes d'ús quotidià, armes…) que ens fiquin al llit perfectament a les diferents formes de vida d'aquesta cultura tan fascinant que va habitar la Península Ibèrica abans de l'arribada dels romans.

Si t'animes a viatjar en el temps per conèixer com van viure els ibers… Has de visitar aquesta sala! Vós esperem!

Carlos Pérez Soler, guia del MARQ

....

Hola a tots i totes!

Hui a #joemquedecasaambelMARQ us parlaré sobre l'escultura funerària al món ibèric, destacant tres exemples que es troben exposats a la Sala de la col·lecció permanent que el MARQ dedica a aquesta cultura, concretament a la zona final de la mateixa on es posa l&#39 ;accent al món funerari d'aquesta cultura.

Un dels aspectes més cridaners de la societat ibèrica és l'ús de l'escultura com a element de decoració a l'àmbit funerari. Gràcies als treballs arqueològics, s'han trobat moltíssims exemples d'esculturas de diferents tipologies a l'interior de les necròpolis dels principals poblats d'aquesta cultura; éssers humans, animals (bous, cavalls, ocells, etc.) o monstres fantàstics són representats amb una gran mastratge per aquesta cultura autòctona del Sud-est peninsular que ens apropa així, mitjançant la seva manera de fer art a l'escultura, amb el món del més enllà.

Moltes d'aquestes escultures flanquejarien els accessos als espais funeraris (necròpolis) de les poblacions amb l'objectiu de protegir els seus difunts i també per senyalitzar tombes a mode de pilars i monuments turriformes) pertanyents a individus de l'#39; que estem davant d'una societat molt jerarquitzada i perfectament estructurada. La immensa majoria d'aquestes escultures estan realitzades en pedra calcària, un material òptim per tallar però débil per sobreviure davant les inclemències del temps o davant els enfrontaments que segurament existiran entre els habitants dels diferents poblats d'aquesta cultura, tal i com l'arqueologia i la investigació ens ha demostrat. És per això que moltes d'aquestes escultures es troben fragmentades, dificultant així les tasques d'investigació.

A la zona final de la sala dedicada a la cultura ibèrica del MARQ, es troben exposats alguns exemplars d'estatuària funerària espectaculars. Trobem dos bous treballats en pedra calcària trobats a la Província d'Alacant. Totes dues escultures incomplets, però molt importants des del punt de vista iconogràfic i funerari ja que el bou és un animal molt representat a l'estatuària ibèrica, sent un animal associat al món funerari vinculat a la protecció dels difunts. Un dels bous va ser trobat a un pou de la necròpoli de l'Albufereta (Alacant) i l'altre es va documentar a la necròpoli ibèrica del Molar (Sant Fulgenci). A eixa mateixa zona de la sala, també trobem un altre magnífic exemple d'escultura ibèrica, el cap d'un grifó (animal fantàstic representat per moltes societats del Mediterrani durant l'Antiguitat, sobretot pels grecs) que es va trobar a la necròpoli de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) i que posa de manifest les influències gregues en l'escultura ibèrica, que es donaran gràcies a l'intens intercanvi comercial existent entre les dues cultures, facilitant així l'adopció de trets característics de l'#39; art grec a la societat ibèrica. Totes aquestes escultures tindrien una cronologia similar (S. V - IV a. C.), corresponent als moments de màxima esplendor cultural.

En definitiva, gràcies a l'arqueologia funerària hem pogut traure conclusions generals sobre la importància de la producció escultòrica destinada als espais d'enterrament, així com analitzar i estudiar les principals característiques de l'escultura funerària ibèrica.

A continuació, us deixeu un enllaç per descarregar una publicació dedicada a la necròpoli ibèrica del Molar (Sant Fulgenci) que forma part del Catàleg dels fons del Museu Arqueològic Provincial on s'explica el troballa i les característiques de l'escultura amb forma de bou esmentada a aquest article, així com, altres elements d'aixovar (joies, ceràmiques, cops gregues, àmfores, etc.) trobats en tombes:

https://www.marqalicante.com/Publicaciones/es/LA-NECROPOLIS-IBERICA-DE-EL-MOLAR-SAN-FULGENCIO-GUARDAMAR-DEL-SEGURA-P33.html

Carlos Pérez, guia del MARQ.

....

L'ESCRIPTURA IBERA

Hola a tots/tots!

Avui vull parlar-vos del que encara hores d'ara és un misteri, la llengua i l'escriptura dels ibers.

La cultura ibera deixa constància de la seva llengua en diferents escrits, plasmats en nombrosos suports, avui dia coneixem més de 2.300 textos ibèrics, encara que continuïn sent intraduïbles i per tant les paraules, que en un moment parlaven, avui callin als nostres ulls . Però cal destacar que, des del Renaixement, moment en què es comença a estudiar aquesta llengua, fins als nostres dies, s'han produït notables progressos en el seu coneixement.

Segons les restes trobades fins al moment, aquesta escriptura es va utilitzar entre finals del segle V aC i mitjan segle I dC, d'aquest moment s'ha trobat una inscripció ibera a un banc del teatre romà de Sagunt. Durant aquest ampli període de quasi 5 segles es va escriure a iber a un extens territori que va des de Rosselló (França) fins a Almeria, mesclant-se a Andalusia amb altres escriptures.
Tot l'estudiat fins ara sembla indicar que a tot aquell territori s'utilitzava una única llengua, encara que això suposa “un problema lingüístic”, ja que segons les fonts clàssiques i les restes arqueològiques tot aquell territori, que avui diem iber, va ser ocupat per pobles independents cadascú denominat amb un nom propi, per la qual cosa és estrany que tots tingueren una mateixa llengua, fins a dia de hui es desconeix el com i per què d'aquest fenomen. Així encara que pugui semblar que és tracte d'una mateixa llengua, es van utilitzar diferents sistemes d'escriptura, en concret tres: L'anomenat nord-oriental, utilitzat a la zona septentrional, el sud-oriental, usat a la zona meridional i finalment s'han trobat inscripcions amb un sistema que és l'adaptació a la llengua ibera de l'alfabet grec-jònic (Figura 1). Escritura anomenada grec-ibèrica va ser utilitzada des del segle IV aC al territori comprès entre el Comtat-Alcoià (Alacant) i Mula (Múrcia), és a dir, a la Contestània, que excepcionalment utilitzava per escriure el propi alfabet grec i el llatí.

Un dels avanços més extraordinaris i dels primers que es van realitzar va ser el que va tenir lloc el 1940 per Gómez-Moreno. Qui va establir els valors fonètics del conjunt dels signes d'escriptura, i gràcies a això avui sabem com es pronuncia aquesta llengua, és a dir, com és lleig. Això és gràcies a l'estudi que va dur a terme, tant aquest investigador com els col·legues que li precediran, de les inscripcions greco-ibèriques i de l'estudi de les llegendes ibèriques que procedien de monedas de la mateixa seca que altres monedes amb llegendes llatines, que presentaven el mateix tipus d'imatges. Això va ser un grandiós avanç en la investigació de la llengua i escriptura dels ibers, encara que encara avui hi ha moltes incògnites per respondre, algunes de les respostes a aquestes qüestions estan començant a veure la llum, com per exemple la funció de la llengua Ibera, i que guarda relació amb els diferents suports emprats per transcriure-la, en ceràmica, en escultures (mostrant-nos la possible funció de narració de la història que hi ha darrere) en fusaioles, en aixovars funeraris (tot i que apareixen a una època tardana i per influència romana) i als suports més comuns, sobretot de l'escriptura greco-Ibèrica, les plaques de plom. Per tant, tot i tenir un caràcter narratiu, també tindria una funció comercial.

Moltes de les coses que es saben sobre aquesta llengua li els devem a escrits o documents externs, com per exemple la inscripció romana en bronze escrita l'any 89 aC, on Neo Pompeu, després d'una victòria bèl·lica, llicència a uns tropes que han lluitat a les seves ordres i enumera els personatges que formaven part de la tropa, per sort es tractaven de personatges ibers i així s'ha pogut veure una sèrie de noms propis i com estan formats, la majoria compostos i amb formacions comunes , això és un gran avanç ja que ara als escrits ibers ja podem identificar, els noms propis. Per comentar un altre avanç recent a la investigació, dir que també se sap el nom de tres déus, que molt possiblement són ibers, i també es coneixen gràcies a textos en llatí, ja que, en tres llocs diferents, Jaén, Cartagena i Girona s'han trobat inscripcions sol·licitant el favor o invocant un diu local, en cada una d'aquests se cita el nom d'un diu diferent, Betatvun, Salaeco i Sertundu.

A més, s'estan tantejant traduccions per a algunes de les paraules més oposades a les inscripcions iberes, això és gràcies a les comparacions al llatí, ja que van acompanyades de noms propis o topònims que es coneixen gràcies als cronistes i historiadors romans . El que resulta clar és que l'iber no és una llengua indoeuropea i que encara estem a l'espera de trobar una “pedra roseta” que ens ajudi a traduir-la i així conèixer millor aquesta cultura que encara avui està plena d'enigmes .

Si t'ha agradat aquest article, pots trobar més publicacions relacionades amb les investigacions i excavacions recents dels jaciments més importants de la cultura ibera a les terres alacantines, a la nostra web i les xarxes socials, així que #quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis Martínez, guia del MARQ.

......

Hola, amics i amigues. Voleu aprendre alguna cosa més sobre les característiques de l'escriptura Ibera? Anem allà.

El tret més característic de la Contestània és l'adopció de l'alfabet grec-jònic per escriure la llengua Ibèrica, es coneix com a escriptura Greco-Ibèrica i és una de les tres variants d'escriptura.

L'alfabet Greco-ibèric que es desenvolupa durant els segles VI i III aC apareix només al territori de la Contestània i únicament en punts molt concrets a la província d'Alacant. S'han trobat als jaciments de la Serreta d'Alcoi, la Illeta dels Banyets al Campello de la nostra província i en altres llocs de la regió de Múrcia.

Vull destacar que els Ibers escriuen amb un punxó de metall sobre una placa de plom, ja que és mes bla que el hierro i els seria menys costoso per poder gravar-hi.
Aquest alfabet s'ha documentat en forma de breus inscripcions sobre ceràmica a la Illeta dels Banyets i en forma de textos sobre làmines de plom a la Serreta d'Alcoi, que eren documents comercials.

La Contestània és com se'l denomina avui al territori de la província d'Alacant que va ser ocupada pels contestans, ells van ser la tribu que van ocupar les nostres terres en època ibera.

Gràcies, amics i amigues, espereu que us hagi agradat.

Ens veiem prompte!

Verónica Gregorio, atenció al públic del MARQ.

....

RELIGIAR ÍBERA

Hola a tots!

Avui vull parlar-vos de la religió a la cultura ibera.

La Illeta dels Banyets va ser un veritable mosaic de cultures Les empremtes de la religió ibèrica no són tan nombroses si els comparem amb les que van deixar altres pobles del passat. Malgrat tot, gràcies a les excavacions realitzades en diferents jaciments de la província d'Alacant (L'Albufereta a Alacant, el Tossal de la Cala a Benidorm...), ha estat possible recopilar alguns testimonis fonamentals per a la seva comprensió, major part dels quals s'exposen a la sala que el MARQ dedica a la cultura ibèrica.

La religió a la cultura ibèrica tenia una funció social indiscutible, actuant sovint com a nexe d'unir dins de la pròpia comunitat. Molts dels objectes sagrats que han arribat a nosaltres procedeixen d'espais religiosos i funeraris documentats tant a l'aire lliure com a coves-santuari. Tots plegats, ens ajudin a entendre les creences i els rituals de quants habitaren i vireu a aquests terres des de finals del segle VI a. C fins al canvi d'era.

A la Illeta (El Campello) s'han trobat unes figures de terracota buides per dins conegudes com a peveters. Tots guardin relació amb altres peixos trobats en diferents àmbits del mediterrani.
Aquests elements tenen forma de cap femení i recorden una deïtat associada a la fecunditat (probablement Demèter o Tànit). Cal afegir que alguns presentin restes de policromia (tonalitats clars per a la piel, marrons per a les pestanyes i les celles, i tons rogencs per als llavis), encara que els que han arribat a nosaltres, lamentablement, a penes si conserven els pigments originals.

El procés mitjançant el qual diferents religions es reconeixen en un culte comú s'anomena sincretisme religioso. D'aquesta manera, els navegants que arribarien a la Illeta veurien representades les seves creences per mitjà d'aquest procés d'assimilació i coexistència pacífica entre creences i cultes. Els peveters i exvots recuperats són el millor testimoni d'això.

A més, a la Illeta es conserva un petit altar de pedra procedent del temple B que recorda altres figures semblants localitzades al món púnic i que demostra, una vegada més, que la Illeta va formar part d'eix mosaic de cultures que va ser el mar mediterrani al llarg de la història.

#joemquedecasaambelMARQ

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

....

Hola a tots i totes!

Al post de hui a #queda'tacasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos de la dona en època ibera. Per poder estudiar aquest tema, ens podem basar en tres possibles fonts complementaries entre si. En primer lloc, els textos d'historiadors grecs i llatins, que, davant de la manca de poder traduir textos ibèrics per desconeixement de la llengua, són els únics en els quals ens podem basar per extraure informació. En segon lloc, tenim les representacions de la dona a escultures i decoracions a ceràmica, i finalment, els objectes femenins trobats als dipòsits funeraris.

Un bon punt de partida seria la infància i l'adolescència, però tant les fonts com les restes arqueològiques donen molt poca informació sobre aquests moments vitals. Això és degut al percentatge tan alt de mortalitat infantil que hi havia durant el període iber a causa de problemes al part i als dies posteriors, malnutrició i, fins i tot, malalties. Tot i així, ha quedat constància d'un moment clau per a qualsevol individu: els ritus d'iniciació. I, és que, com és habitual, tant a la cultura ibera com a tants altres, se celebraven qualsevol tipus de cerimònies, i, en aquest cas, durant l'adolescència, els joves (del sexe masculí i femení) eren sotmesos a ritus d'iniciació per donar-los la benvinguda a la comunitat o entrada a la vida social activa. Al cap ia la fi, ells eren els que anaven a garantir la successió de generacions futures.

Quant a l'edat adulta, són moltes més les evidències que manifesten un gran protagonisme de la dona i, per tant, un dels pilars més fonamentals per a la cultura ibera. Potser, hauríem de començar pel seu paper a la vida domèstica. La funció principal de la dona era la protecció del llar i en situació de guerra, elles havien de prendre a càrrec seu tota la casa, fins i tot l'agricultura i la ramaderia, independentment de la seva condició social. És possible, que les freqüents situacions bèl·liques, afavorissin la importància social de la dona, que vetlla per la família i el poblat mentre l'home està combatent. També van formar part del món del comerç i la producció de teixits, ja que les activitats com la costura constituien una taverna exclusivament femenina. Fruit d'aquelles tasques, dins dels dipòsits funeraris s'han trobat objectes com agulles, plaques d'ossos o fusaioles, entre altres instruments.

Quant al matrimoni, l'edat mitjana per casar-se era de 15 anys. Fins aquell moment, la dona ibera dependia del pare de família, i, una vegada que s'havia produït la cerimònia matrimonial, passava a dependre del marit, però, malgrat aquella dependència, les dones podien conservar, administrar i transmitir la seva dot . Al cap ia la fi, eren elles, els qui rebien les herències i planejaven els matrimonis dels seus fills.
La vida de les dones dependia molt del seu estatus social, en la majoria dels casos, la seva funció era purament domèstica. Però, a les classes socials altes, la dona era associada a la participació al món religioso, deixant constància de la seva actuació com a sacerdoteses i fins i tot, en alguns casos la prostitució sagrada, pràctica consentida a l'època, i aquelles dons que l'efectuaven tenien un gran prestigi social.
D'altra banda, gràcies a les escultures trobades, podem conèixer la vestimenta de les dones d'elit. Sempre anaven amb el cap cobert amb un vel que li arribava fins a la cintura, on a vegades podien anar complementats amb adorns, diademes o fins i tot capells. El vestit solia ser llis i sempre acompanyat d'alguna túnica superposada o un mantell brodat; i els seus complements més comuns eren els collarets, anells, pendents i rodets per recollir els cabells trenats. Exemples d'aquests importants dons els trobem a la Dama de Basa, Dama d'Elx o la Dama Cabeço Lucero, aquesta última es troba exposada al MARQ.
Dins del món religioso, sembla que els dons adoptaran diversos papers: fidels, sacerdotesses o fins i tot divinitats. Als santuaris, apareixen exvots amb forma de dona en actitud suplicant o d'oferent, embarassades, vinculades a la maternitat i representacions de pits o fal·lus. Al Turó dels Sants (Albacete) es van trobar grans escultures de dames que semblen sacerdotes realitzant algun ritual de libació.
A aquests llocs, considerats sagrats, s'han associat a divinitats femenines relacionades amb la fertilitat i la naturalesa, assimilant-la, en el nostre cas més proper, a la diosa Tanit fenícia. Amb la imatge d'aquesta diosa, es fabricaran peixos de terracota per cremar perfums o per col·locar les primeres mostres de la collita, com espigues de blat.
En definitiva, la dona era un element imprescindible a l'estructura familiar, transmetent-s'hi el llinatge i el vincle sanguini de generació en generació. La seva funció a la societat no era tant una qüestió de gènere sinó d'estatus, és a dir, si la dona pertenia a l'aristocràcia o posseïa suficient riquesa, el seu poder i influència als àmbits sociopolítics i econòmics igualava al de l'#39; home.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

....

L'ORANT

#sabiesque…

Al món religioso de la cultura ibera, l'orant intenta ficar-se al llit als déus a través de ritus que impliquin reverència, adoració i agraïment?.

En la majoria d'ells, es realitzen ofrenes i sacrificis de major o menor índole. Ambdós fan possible la comunicació entre els homes i els déus.

Aquest gest d'Ofrena de Got també s'ha relacionat amb el ritual de la libació del Mediterrani antic (realitzat per Fenicis, grecs, ibers). La libació consistia en una “Ofrena Liquida” vessada sobre el sòl, foc, al final d'un sacrifici, o sobre un difunt.

L'exemple més representatiu de la nostra Península Ibèrica quant a gots i libacions, és la “Dama de Galera” de Granada, una figureta fenícia que apareixerà a una tomba, d'una persona d'un rang alt de l'#39; sacerdotal, a la necròpolis de Tútugi. Es tracta d'una figureta femenina antropomorfa que va sostenir entre les seves mans una bandeja d'ofrenes, il·lustrant un ritual de libació sobre un tron flanquejat per esfinxs. Aquesta peça tot i ser molt prestigiosa és diferència de les altres, perquè podem observar com brolla i lliba al mateix temps. Aquest exvot oferent formaria part d'un aixovar funerari.

El Santuari Turó de Sants (Montealegre del Castell-Albacete) ofereix els millors i més abundants exemplars on s'han trobat exvots oferents amb gots de cultura ibera, la major part dels figures femenins amb braços estesos; ocults sota el mantell; mans rígides subjectant el got oferent amb els dets de les mans en paral·lel. Els peus quasi sempre separats i les cames ocultes sota els vestits.

En el cas de les figures masculines, podem observar com els exvots porten un bol amb la mà dreta i amb l'esquerra sostenien el bord del mantell.

També s'ha trobat un exvot de Parella; encara que normalment aquestes ofrenes eren privades, en aquest cas, l'home i la dona apareixen units a través de l'ofrena conjunta del got.

A causa de la qualitat i la quantitat d'aquests exvots amb gots oferents estaríem parlant del santuari de Turó de Sants, com un dels llocs de culte i pelegrinatge més importants de la cultura ibera.

Aquests gots caliciformes (en forma de calze) són representats amb un gest, en què són acuradament i cerimonialment portats i protegits pels exvots, segons sembla aquests gots pertanyerien a una barca molt fina, no destinada a l'ús domèstic sinó més aïna per a un ús cultural i de culte (gots per a ofrenes).

La “Ofrena de gots” pot tindre múltiples significats que dependran del contingut del got; com llet, hidromel, vi o aigua (molt comuns a la cultura ibera); del material del got oferent (pedra, bronze o terracota) i el gest de l'exvot. En els peixos femenins s'ha pogut observar que la majoria presentin el got als déus, però no realitzen l'acció d'abocar el líquid que contenien, gest representatiu de la libació. Encara que això, podria definir-se com una doble ofrena als déus.

#joemquedecasaambelMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ al Jaciment de La Illeta.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS: ILLETA

......

VISIÓ GENERAL

Hola a totes i tots!

A la publicació de hui volem, a nivell general, presentar-vos un dels jaciments més emblemàtics que tenim a la província d'Alacant. Parlem, concretament, de la Illeta dels Banyets, al Campello.

El nom d'aquest jaciment fa referència a dos factors. En primer lloc, a la seva morfologia, ja que es tracta d'una petita illa, unida a la costa mitjançant un istme artificial, que la converteix en península. I, en segon lloc, a les piscifactories d'època romana, localment conegudes com “Els Banys de la Reina”, a causa d'una llegenda local.

Aquesta illa, tot i ser esmentada ja des del segle XVII, romandrà intacta fins que, Figueres Pacheco, il·lustre cronista i prohom de la ciutat d'Alacant, dirigia les primeres excavacions a La Illeta als anys 30' del passat segle XX. Però, no serà fins als anys 70' quan, el valencià, arqueòleg i investigador Enric Llobregat, director del Museu Arqueològic Provincial d'Alacant a les hores, va emprendre una sèrie de campanyes arqueològiques per a la preservació del jaciment, origen de la seva compra per la Diputació d'Alacant el 1999 i de la seva posada en valor continuada des de llavors, amb la seva obertura al públic el 2003. El 2016 el Ministeri de Cultura la declara Paisatge Cultural d'Espanya, juntament amb altres 100 llocs a tot el país.

La Illeta dels Banyets va ser un important port comercial, de més de 5.000 anys d'antiguitat, que controlava no sols les vies marítimes, sinó també el comerç amb l'interior de la província. En ell podem fer un recorregut per tres cultures essencials per entendre els nostres orígens. Començant per una cabanya circular neolítica i unes cisternes argàriques, arribarem a tot un assentament iber, en el qual es desenvoluparà la major part de l'activitat productiva de vi, oli, espart i ceràmica. I, per acabar, podrem contemplar uns vivers d'època romana dedicats a l'elaboració de peix salat.

Finalment, vull dir que, el jaciment acull diverses activitats per a visitants, escolars i famílies, entre les quals cal destacar els tallers didàctics per fer entendre l'arqueologia als més xicotets i visites teatralitzades que acostin la manera de vida dels nostres avantpassats als homes i dons del segle XXI.

Espereu que aquest article us hagi servit per conèixer un poc mes aquest emplaçament únic i vingueu a visitar-nos properament, però, encara no, perquè “JO EM QUEDI A CASA”.

Lorena Gomis, guia a la Illeta dels Banyets.

....

L'ILLETA I EL SEU EMPLAÇAMENT

Un dels majors inconvenients i reptes que presenta l´Illeta dels Banyets per als arqueòlegs i conservadors de MARQ, és la seva composició geomorfològica. Nombrosos estudis realitzats a la costa del Campello, revelen que el relleu experimenta una sèrie de canvis no només en les seves formes, molt més abruptes, sinó també degut a la presència de certs materials vulnerables al vent, l'erosió marina i la intervenció de l´ésser humà.

Tal com es veu a la imatge, la Illeta es troba formada per tres nivells de roques diferents. Un primer estrat de roques calc-arenoses, caracteritzat per una tonalitat marró-grisenca; un segon grup, format per arenera molt degradable; una tercera crosta calcària sobre la qual es recolzen els estrats de terra solta i els nivells pròpiament arqueològics.

Aquest tipus de formació geològica favoreix l'erosió i contribueix a que poc a poc l'antic illot és vaja enfonsant. El nivell que més es veu afectat és l'intermedi, fàcilment reconeixible durant la visita tant per la textura porosa com pel color ocre-groguenc.

Les continues modificacions realitzades per la mà humana juntament amb les tasques dels arqueòlegs, han accelerat aquest procés de degradació, sense que hi hagi de moment una solució efectiva capaç de frenar els despreniments.

Per tot l'esmentat, tots els esforços es dediquen a la seva conservació. Cuidem-la. Cuidem-la.

Gaudeix del MARQ a casa
>> #joemquedecasaambelmarq
Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta.

....

Hola a tots,

Amb l´article de hui vull parlar-vos de l´experiència que suposa per als visitants conèixer un jaciment arqueològic com La Illeta, i quina és la impressió s´emportin quan acabin el seu recorregut.

Potser, resulta un poc complicat focalitzar-ho des d'un aspecte concret, ja que qualsevol que desitge passar per aquest indret pot fer-ho de manera lliure o, si ho prefereix, sol·licitant les nostres explicacions guiades. És per això que les reaccions finals són completament diverses, però sempre positives.

Entrant en matèria, són nombrosos els racons que fan d´aquest entorn cultural un espai sorprenent, començant pel seu propi emplaçament. Aquesta illa, unida artificialment a la península en diferents períodes, ens permet gaudir de vistes úniques a la Mediterrània, alhora que en ajuda a comprendre la importància comercial que tindrà en el passat.

Seguint aquest passeig per les zones més sorprenents del nostre jaciment, arribaríem a la zona enjardinada. En aquesta àrea s'han plantat diverses espècies autòctons que absorbeixen la sal de l'aigua marina, contribuint així a protegir les restes arqueològiques pendents d'excavar que es troben al subsòl. Algunes d´aquestes plantes són el raïm de pastor (molt útil per fer licors i infusions) i el fenol marí (que s´utilitzava per evitar l´escorbut, malaltia que ataca l´organisme degut a la deficiència de vitamina C ).

A continuació, arribem al mirador, on podem trobar el que possiblement és el punt més visitat per tots: les piscifactories d'època romana. Aquestes basses van ser excavades a la pròpia roca formant compartiments separats amb ports de plom, els quals permetien l'entrada de l'aigua que havia d'oxigenar l'habitacle on es trobaven els peces. Pels veins de Campello aquest indret també és conegut com els Banys de la Reina, una llegenda d'època islàmica.

Per acabar, a nivell informatiu són molts els visitants que es sorprenen amb l'evolució que aquest paratge ha sofert al llarg de la nostra història més recent. Parlem, per descomptat, de la construcció de restaurants i altres edificacions que provocaren temporalment la transformació de l´illa. No obstant això, gràcies a les campanyes arqueològiques portades a terme, entre altres, per part d'Enric Llobregat, i, posteriorment, per la compra i valorització projectada des de la Diputació d'Alacant, ha estat possible protegir aquest enclavament únic i imprescindible per conèixer la nostra història.

Estigueu ben atents a les nostres xarxes socials perquè “JO, TAMBÈ, EM QUEDI A CASA CON EL MARQ”

Lorena Gomis Asín, guia a l'Illeta dels Banyets.

....

Hola a tots i totes!

Seguim a #joemquedecasaambelMARQ! Avui us parlaré sobre la producció ceràmica a la Illeta dels Banyets (El Campello). La zona de la terrisseria d'aquest jaciment va produir grans quantitats de recipients ceràmics que es distribuiran pels diferents poblats ibèrics a través d'una intensa xarxa comercial. A un dels panells de la sala de cultura ibèrica del MARQ dedicats a la ceràmica ibèrica, apareix una imatge de la recreació de la zona de la terrisseria de la Illeta dels Banyets. Al costat d'aquest panell, es troben exposades una infinitat de tipologies ceràmiques procedents dels jaciments ibèrics més importants de la Província d'Alacant.

La Illeta dels Banyets és un dels jaciments que millor conserva les estructures dels forns de producció ceràmica de tota la zona ibèrica de la Província d'Alacant. La zona de la terrisseria se situa a terra ferma, al costat de la torre guaita del segle XVIII (coneguda com la Torre de la Illeta), així que la zona de forns per a la producció ceràmica es troba allunyada del que seria el centre neuràlgic del jaciment.

La primera publicació que parla sobre la zona de la terrisseria i els forns de producció ceràmica del jaciment és de Francisco Figueras Pacheco l'any 1943. També s'ha publicat un treball de Nuria Álvarez en el qual es tracten les àmfores de la terrisseria del Campello a propòsit de les oposades al magatzem del tremp A de la Illeta. Per descomptat, Manuel Olcina (Director del MARQ) ha realitzat diferents excavacions i treballs en relació a les zones de producció ceràmica. A principis del segle XXI es van publicar treballs referents a la distribució ceràmica que posaven de manifest la importància que degué tenir aquest enclavament com a punt d'importació i exportació de ceràmica a la Península Ibèrica.

La producció ceràmica dels forns de la Illeta dels Banyets va ser molt prolífica ia través de l'activitat comercial es van distribuir un gran nom d'àmfores per tot el territori circumdant entre el segle V a. C. i l'III a. C. La Illeta no sols exportarà la seva pròpia producció ceràmica, sinó que també importà ceràmica grega, com ens indiquin les troballes arqueològiques que s'han realitzat al jaciment.

Molts exemplars ceràmics procedents de l'àmbit grec trobats a la Illeta dels Banyets es troben exposats a la sala de cultura ibèrica del nostre museu. Per descomptat, cal destacar l'activitat comercial entre grecs i ibers en els moments previs a l'arribada dels romans al territori peninsular.

En conclusió, cal destacar que el nivell d'ocupació ibèric de l'Illeta s'ha interpretat com un gran emporium coster, és a dir, un destacat lloc de producció i intercanvi comercial, i és que el comerç ha estat, al llarg de tota la seva història, una de les senyals d'identitat del territori alacantí.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

....

L'EDAT DEL BRONZE A LA PENINSULA IBERICA

L'Edat del Bronze és un període de la Prehistòria o de la Protohistòria que s'estiguin, segons les zones, entre el 1700 i el 800 a. C. Es denomina així perquè es comencen a fabricar armes i utensilis amb l'aliatge del coure i l'estany, resultant un metall més dur que el coure.

El trànsit entre el Calcolític i el Bronze és manifesta a través d'uns signes de crisi que es produeixen durant la segona meitat de l'III mil·lennia. C. i que són, entre altres:

- Abandonar d'assentaments i construcció d'altres nous. Els Millars (assentament prehistòric de l'Edat del bronze) van entrar en clara decadència, recloent ha petita població a la part més alta de la fortificació.
- Substitució dels enterraments col·lectius per altres individuals, que passaran a situar-se a l'interior dels poblats.
- Augment de la riquesa i de la diferenciació social.

El Bronze antic (2250-1900 a. C.) és constata inicialment al sud-est peninsular: Almeria, Múrcia, altiplà de Granada i alt Guadalquivir, àrees en les quals comença a desenvolupar-se la denominada cultura argàrica, una de les que van aconseguir major rellevància a Europa durant l'Edat del Bronze.

Al jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets, s'han trobat tombes de la cultura argàica, una excepció excepcional en aquesta zona d'Alacant. Que ens mostra clars indicis que aquesta cultura es va estendre fins a les nostres terres, malgrat que els estudis arqueològics ens parlin que aquesta cultura tan sols es desenvolupava al sud peninsular.

Tot això prova l'existència d'un alt grau d'especialització laboral i d'una complexa organització de la distribució de la producció, unides a un accés desigual a la riquesa, constatat als dipòsits funeraris.

La utilització del got campaniforme (el seu nom és la conseqüència de les especials característiques d'aquests atuells o gots) amb forma de campana invertida i profusament decorades, com a objecte de luxe i lligat al món funerari perdura durant aquests moments inicials del Bronze encara que el seu ús és més freqüent al nord que al sud de la península.

#JoemquedealMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

....

Enterraments argàrics a la Illeta dels Banyets

Hola amics i amigues!

En aquesta ocasió, parlaré d'un dels grans protagonistes del jaciment arqueològic de la Illeta. Es tracta del dipòsit funerari trobat a l'interior d'un de les habitatges prehistòrics, concretament en aquella fase pertanyent a l'època argàrica.

Com hem vist en altres post, l'anomenada cultura de l'Argar es va desenvolupar al portant peninsular entre el 2300-1500 aC, principalment al sud de la província d'Alacant, Múrcia i part d'Andalusia. Els habitants d'aquestes terres són fonamentalment de l'agricultura i la ramaderia. Així mateix, van desenvolupar el seu propi univers funerari, creient als ancestres ia la vida després de la mort.

La pèrdua d'un membre de la comunitat era considerada un moment de màxima importància. Solia acompanyar-se d'una sèrie de ritus que no han pogut documentar-se, però que s'intueixen a través de diversos indicis que ens brinda el registre arqueològic.

Les primeres fosses es van localitzar durant les excavacions realitzades als anys trenta per Figueras Pacheco. Temps després, es van ampliar amb nous descobriments a les rodalies, revelant l'existència d'una zona amb una vintena d'enterraments, simples i dobles.

Normalment, els difunts eren soterrats en cistes o gerres sota el sòl de les cases amb alguns dels seus objectes personals. De fet, el model ideal d'enterrament argàric es compon d'armes, adorns i peixos ceràmiques amb ofrenes comestibles a l'interior.

En una d'aquestes obertures al sòl es van introduir dos cossos (una àvia i un xiquet) acompanyats de dos gots, un punyal de coure i quatre botons d'ivori, símbols, ambdós, de riquesa i estatus social.

A la sala de Prehistòria del MARQ, disposem d'una recreació parcial d'un enterrament argàric trobat al jaciment arqueològic del Tabayà, a Asp. Tot i que es troba en un espai diferent, comparteix trets culturals amb les restes arqueològiques de la Illeta, la qual és considerada l'expressió més septentrional d'aquesta cultura mil·lenària.

#joemquedealmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

....

Els Bessons idèntics de la Illeta dels Banyets

Quan pensem al museu i als seus jaciments, automàticament ens vénen a la ment algunes de les peixos més importants. No obstant això, i degut a les mesures de conservació d'algunes d'elles, no sempre tenim la possibilitat de veure'ls al mateix lloc on van ser trobades. A causa de diferents factors naturals i humans, molts dels objectes recuperats ni tan sols poden ser exposats al públic general a les vitrins de les sals temàtiques; de fer-ho és farien malbé i mai més podríem gaudir d'ells.

Aquest és el cas dels dos grans contenedors o sitges trobats a l'interior de la coneguda com a cabanya 3, datats al sector més antic de la Illeta dels Banyets.

Ambdós estaven fets de fang no cuit i s'alçaven directament sobre el paviment de l'habitacle. D'ells es recuperaran diversos fragments sobre la superfície excavada, els quals posteriorment foren units per un equip de restauradors als laboratoris del MARQ com si formessin part d´un trencaclosques. Entre les seves funcions, probablement es trobaria la d'emmagatzemar vivers i aliments.

Actualment, al mateix lloc on es van documentar els originals, s'han instal·lat dues rèpliques com si de bessons idèntics es tractés.

Així doncs, els jaciments arqueològics del MARQ en realitat són una prolongació del propi museu, però també un complement essencial per conèixer millor com era la vida de les persones al passat a través dels seus objectes.

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets

....

LES CASES DURANT L'ÈPOCA IBÈRICA

La majoria de les cases ibèriques eren d'una sola planta, encara que la presència d'escals en un bon nom d'assentaments ens podria indicar l'existència d'un segon pis o, fins i tot, la presència de terrasses. De fet, en altres espais s'han trobat soterranis o semisoterranis.

La seva mida podia variar, així com el nom d'habitacions. Normalment estaven formades per dues dependències. En una es faria la major part de la vida quotidiana, mentre que a l'altra s'emmagatzemarien els vivers.

A l´Illeta dels Banyets trobem un cas de casa complexa. Aquesta habitatge es relaciona amb els cups. En ell distingiríem les restes d'una escala dins d'un pati interior que conduiria a un segon pis. La planta baixa s'utilitzaria per realitzar tasques quotidianes, mentre que al pis superior s'habitària.

El teler normalment s'utilitzava en vertical, i solia recolzar-se sobre un mur. Els objectes més importants que s'hi associen són dos: els pesos i les fusaioles. Les fusaioles són petits peixos de ceràmica o pedra perforades per la part central. S'usaven per passar una vareta i servien de contrapès al filat per torsió. Algunes d'elles tenien decoracions o fins i tot inscripcions en llengua ibera. Els pesos de teler o ponderals, tenien una o més perforacions transversals i servien per mantenir tensos els brins de fil. Generalment, aquest treball era desenvolupat per dons i xiquetes.
Probablement estudiarien la posició i el lloc idoni on col·locar el teler, amb l´objectiu d´aprofitar millor la llum exterior que entrava per l´accés a la casa.

Tanmateix, també es van trobar altres materials, com per exemple molins giratoris de pedra, els quals servirien per moldre cereals o elaborar farina de peix. Per altra banda, també s'han registrat objectes de ceràmica d'ús domèstic (gots o bols).
Aquesta habitatge és coneguda popularment com la "Casa del Capellà" ja que a l'interior es van localitzar peveters de la diosa Tanit. Aquests troballes ens permeten deduir que aquest edifici pertenia a un membre de l'alta societat constestana.

Gaudeix del museu a casa

#joemquedecasaambelmarq

Elena Noguera. Guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

....

LA MERAVELLOSA EXPERIÈNCIA D'UNA VISITA GUIADA

Sabíeu que....Quan visitem els jaciments del Tossal de Manises a l'Albufereta, la Illeta dels Banyets al Campello, o el propi MARQ, podem fer un recorregut de forma circular al llarg d'un camí prèviament senyalitzat.

El públic pot veure com durant les visites guiades, nosaltres, els guies, seguim un ordre cronològic amb l´objectiu que tot aquell que ens visiti pugui posar-se en situació i entendre tota la història que ens acompanya, els vestigis, totes les peces trobades i l'entorn arqueològic d´aquestes troballes.

D'aquesta manera és més senzill que qualsevol persona pugui comprendre millor tant la situació geogràfica del lloc, com el perquè d'una construcció o altra, així com el motiu dels diferents salts a la història que s'han vingut succeint al llarg del temps. Així mateix, els panells ens donen la informació de manera específica sobre cada construcció. Juntament amb els guies, tot aquell que ens visiti, podrà gaudir amb una mica d'imaginació d'una explicació més detallada i completa.

D´aquesta manera, amb aquesta imaginació i una animada i agradable explicació dels guies acreditats i en constant formació, s´aconsegueix que “un grapat de pedres o peixos”, es transformin en una cosa grandiosa i espectacular a ulls de tot aquell que pari atenció durant la visita. Al capdavall, aquestes restes han format part de la història de la nostra ciutat fins als nostres dies.

Aquestes visites, a més, poden acompanyar-se amb fullets informatius, sol·licitant-los prèviament a l'oficina. Per exemple, podem demanar un mapa del recorregut amb els punts més importants que es transitaran durant la visita.

Però el més important de tot, és que quan es visitin els museus de la nostra ciutat, tant el MARQ com els jaciments, tot aquell que vingui, ha d'estar predisposat a gaudir d'un recorregut ple d'història i llegendes complementat amb una agradable companyia.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

#Sabisque... La majoria de les cases ibèriques eren d'una sola planta, encara que la presència d'escals en un bon nom d'assentaments ens podria indicar l'existència d'un segon pis o, fins i tot, la presència de terrasses. De fet, en altres espais s'han trobat soterranis o semisoterranis.

La seva mida podia variar, així com el nom d'habitacions. Normalment estaven formades per dues dependències. En una es faria la major part de la vida quotidiana, mentre que a l'altra s'emmagatzemarien els vivers.

A l´Illeta dels Banyets trobem un cas de casa complexa. Aquesta habitatge es relaciona amb els cups. En ell distingiríem les restes d'una escala dins d'un pati interior que conduiria a un segon pis. La planta baixa s'utilitzaria per realitzar tasques quotidianes, mentre que al pis superior s'habitària.

El teler normalment s'utilitzava en vertical, i solia recolzar-se sobre un mur. Els objectes més importants que s'hi associen són dos: els pesos i les fusaioles. Les fusaioles són petits peixos de ceràmica o pedra perforades per la part central. S'usaven per passar una vareta i servien de contrapès al filat per torsió. Algunes d'elles tenien decoracions o fins i tot inscripcions en llengua ibera. Els pesos de teler o ponderals, tenien una o més perforacions transversals i servien per mantenir tensos els brins de fil. Generalment, aquest treball era desenvolupat per dons i xiquetes.

Probablement estudiarien la posició i el lloc idoni on col·locar el teler, amb l´objectiu d´aprofitar millor la llum exterior que entrava per l´accés a la casa.

Tanmateix, també es van trobar altres materials, com per exemple molins giratoris de pedra, els quals servirien per moldre cereals o elaborar farina de peix. Per altra banda, també s'han registrat objectes de ceràmica d'ús domèstic (gots o bols).

Aquesta habitatge és coneguda popularment com la "Casa del Capellà" ja que a l'interior es van localitzar peveters de la diosa Tanit. Aquests troballes ens permeten deduir que aquest edifici pertenia a un membre de l'alta societat constestana.

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta.

....

EL GARUM

#Sabisque... El Garum és un producte molt benvolgut pels romans, la fabricació dels quals va ser elaborada, entre altres llocs a la costa mediterrània, a les piscifactories de la Illeta dels Banyets, al Campello. El garum, és una salsa o pasta de peix, molt aixoplugada a l'època.

El garum, té el seu origen al segle III a. C. a Mesopotàmia, on va ser coneguda sota el nom de siqqu o shippu. Aquest condiment, de sabor i aroma extremadament fort, serà utilitzat a tot l'espai mediterrani durant l'Antiguitat i part de l'Edat mitjana, quan comenci a desaparèixer la seva elaboració i consum. A l'actualitat, es coneixen certes variacions d'aquesta salsa en llocs com Vietnam o Laos, encara que amb noms diferents.

Però, com arriba a les nostres despeses? Serà al primer mil·lenni a. C. quan tant els grecs com els fenicis iniciïn su expansió comercial pel Mediterrani, sent els propis fenicis els que introduïsquen a la Península Ibèrica la tècnica d'explotació de la sal, emprada per a les seves salaons i per a la fabricació de la salsa de peix, coneguda com garifles.

Aquest comerç va generar que, les salaons com les salses de peix ibèrics foren els més venuts i difundits durant prop de vuit segles, per tota la franja mediterrània.

Així doncs, durant l'assentament roman a les nostres despeses, aquests productes seran adquirits en la seva dieta convertint-los en part de la seva rutina industrial. Hi existiren diversos centres de producció de garum, però serà a Hispània on es desenvolupi el millor garum de l'Imperi.

El procés d'elaboració era mitjançant la barreja de diverses parts del peix com el fetge o els intestins amb sal. Alguns dels peces utilitzats per a la seva elaboració van ser l'espatlla, la sardina o la tonyina, entre d'altres. Pel que fa a la sal, permetia potenciar el sabor a més de prevenir qualsevol tipus de putrefacció, de manera que, es podia obtenir un producte per ser conservat durant llargs períodes de temps.

La mescla es realitzava normalment en un recipient de fusta o terracota i es deixava fermentar al sol durant mesos. El període de fermentació podia anar des d'uns pocs dies fins a molts mesos en funció del tipus i grandària dels trossos de peix emprats.

El resultat final era una mena de líquid que, abans de ser col·locat en àmfores per al seu transport i emmagatzematge, era filtrat, quedant un residu sec que no és dissolia a la salsa, similar a la pasta d'anxova que podem conèixer a l'actualitat i que també podia ser utilitzat per al seu consum i comerç, el qual, es llavava amb una solució d'aigua salada repetides vegades, obtenent-se una salsa similar al garum anomenada liquamen.

Si traslladem aquestes idees a l'època actual, podríem apuntar que el liquamen seria la salsa de peix utilitzada pels cociners com a adreç durant l'elaboració del menjar, mentre que el garum podria comparar-se a la salsa de soja, utilitzada com a condiment de taula. Encara que, amb el pas del temps, tots dos termes es van considerar sinònims sense cap mena de distinció.
El garum s'afegia a tot tipus de menjars com un substitutiu de la pròpia sal, pel fet que, com a salsa que era, aportava humitat als aliments a més de certes propietats com a minerals, proteínes o vitamines.

Però, el garum, no sols tenia una funció alimentària o culinària, també, segons certs estudis, era usat en medicina o en cosmètica. Dins de l'àmbit de la medicina resultava ser un bon remei per a úlcers o el restrenyiment, mentre que, en cosmètica s'usava per eliminar enganxades o el propi borrissol.

Tot i la seva importància comercial, el garum trobarà la seva decadència en els moments finals de l'època imperial romana, així entre altres motius, s'atribueix la seva desaparició a la introducció de forts impostos sobre la sal durant la caiguda de l'Imperi. romà, que potser, dificultaran l'enorme producció i per tant el seu encariment de forma continuada i, per tant, es reduïx el seu consum. A més, una vegada que els ports van deixar d'estar protegits pels romans, el transport i la distribució de mercaderies per via marítima es va tornar més complicat i insegur.

Lorena Gomis, guia del MARQ.

....

EL MON DE LES CREIXES A LA CONTESTÀNIA

#Sabisque… Dels déus ibers coneixem ben poc, encara que apareixen representats molts animals mitològics fantàstics a les ceràmiques. Un d'aquests animals són els aixetes.
L'aixeta és una criatura mitològica, la part frontal de la qual és la d'una àguila gegant, amb plomes daurades, esmolat pic i poderoses urpes. La part posterior és la d'un lleó, amb pelatge groc, musculosos pots i cola llarga. L'Àguila al cel ia Lleó a la terra.

Els guerrers ibers s'enfrontaven a ells passades les portes de la mort, segons la mitologia ibera. Apareixen aixetes en representacions, en tombes i en llocs sagrats per custodiar i cuidar.

Es creu que poden estar representant la voluntat o destí del guerrer, el que porta a la realització de les proves. És el protector i el guia, però també l'implacable jutge.

#JoemquedecasaambelMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ a La Illeta.

....

L'ILLETA UN JACIMENT ACCESSIBLE

#Sabíeuque… L´Illeta dels Banyets és un jaciment que es troba obert a tots els públics. Disposa de rampes que facilitin l´accés a aquelles persones amb mobilitat reduïda, a més de panells a Braille, Qr i audioguies.

Tanmateix, des del MARQ, en col·laboració amb el Departament de Didàctica de la seva Fundació, també es dissenyen visites pensades per aquells usuaris amb algun tipus de discapacitat intel·lectual.

Motiu pel qual es considera completament accessible, complint així amb els preceptes de la nova museografia inclusiva.

#joemquedecasaambelMARQ

Anabel Castro, guia del MARQ a La Illeta.

....

EL PA DE CADA DIA

#Sabíeu que... El pa és un dels aliments més importants de les cultures prehistòriques i antigues del Mediterrani i del Pròxim Orient. Va ser un dels primers productes processats de la humanitat, i juntament amb el vi i l'oli d´oliva va formar part de la famosa "triada mediterrània".

A la Illeta dels Banyets, s'han trobat diversos espais dedicats a l'elaboració i emmagatzematge d'aquest producte. Es tracta d'un hipotètic forn de pa situat entre l'almàssera i el Temple A, dins l'àmbit iber. Al seu interior, els arqueòlegs van trobar un forn de forma bovellada, molt semblant als actuals. Dins d´aquest espai, es va recuperar un segell de plom, probablement usat per marcar la propietat de la massa quan encara estava tendra. La funció productiva d'aquest edifici es veu reforzada per la proximitat d'altres dependències destinades a l'emmagatzematge i comercialització de cereals.

A més del seu valor nutricional, el pa també ha tingut un rol simbòlic al llarg de la història, trobant-se present a diferents cerimònies religioses i funeràries a través d'ofrenes alimentàries i donatius. Ibers, púnics, grecs i romans consumirien pans àzims i fermentats de manera habitual.

Gaudeix del MARQ a casa:
>> #joemquedecasaambelmarq
Anabel Castro, guia del MARQ al Jaciment de la Illeta dels Banyets.

....

#Sabíeu que... Tenim poques evidències del mobiliari que es trobava a l'interior dels termes a la Illeta mitjançant les restes d'objectes de fusta com ara seients, tamborets o cadires plegables.
Per mantenir la temperatura de les sals s´instal·laven brasers, tal com s´ha pogut confirmar mitjançant les restes arqueològiques trobades.

D'altra banda, caldria destacar l'existència de plors o llànties a l'interior de les estances. Articles que viatjaven per tota la Mediterrània juntament amb la càrrega habitual dels vaixells, i podien ser de ceràmica o de metall. De fet, una part de l'oli produït es destinava al seu funcionament, tot i que tampoc es descarta l'ús d'altres grasses combustibles.

Gaudeix del MARQ a casa:

>> #joemquedecasaambelmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta.

....

#sabiaisqué la major part dels elements que es poden veure al recorregut són rèpliques exactes dels originals que es troben a les Sales del MARQ?
Entre aquestes cal destacar:

Dos contenidors ceràmics trobats a l'interior de la cabana neolítica.
Un petit altar documentat pels arqueòlegs dins del Temple B.
Una finestra romana utilitzada com a reixa de forn a les termes.

A més, tots els visitants tenen la possibilitat de conèixer millor cadascun d'aquests objectes amb la visita a les sales d'exposició permanent del MARQ, on es mostren contextualitzades en un acurat discurs museogràfic que ens permet conèixer diferents aspectes de la vida quotidiana dels nostres avantpassats a cada període de la Història.

Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueològics.

....

#sabiesque… Des que es van iniciar les obres de consolidació, restauració i posada en valor de La Illeta, el jaciment no ha deixat de ser excavat i estudiat per part de l'equip d'arqueòlegs i conservadors del MARQ.
Les tasques que anualment es realitzen la Illeta s'anomenen campanyes arqueològiques. Hi participen des de l'equip tècnic del MARQ a estudiants en formació. Gràcies a elles ha sigut possible documentar nous espais que no es coneguin fins a la data (productius, d'emmagatzemament, religiosos o d'hàbitat). Entre els sectors pendents d'estudiar, es troba l'ampli solar enjardinat que s'estiga A l'#39;Est.

Durant la campanya de l'any passat, es va excavar parcialment la zona situada al costat de la zona on veiem l'única vivenda coneguda al jaciment (per ara). Els materials rescatats estan sent analitzats als laboratoris del MARQ, i properament tindrem els primers resultats.
No deixeu de seguir-nos ni d'aprendre amb el MARQ.

#JoemquedeaCasaambelMARQ.

Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueològics.

....

#sabiesque… El paratge de La Illeta no sols ha estat escenari per al rodatge de diferents pel·lícules, també ha estat i continua sent un punt de trobada de molts fotògrafs i aficionats a la fotografia de la província. Així, no és estrany veure a parells de nuvis que trien els voltants del jaciment per recordar el seu gran dia. Compten els pescadors més assidus que algunes es van donar el “sí, vull” als també anomenats Banys de la Reina.
També és un lloc de meditació per a alguns veïns i visitants, que cerquin pau i tranquil·litat a un entorn privilegiat.
Per això, a la importància històrica i natural de La Illeta s'hi afegeix el valor emocional.
Gaudeix del MARQ a casa:
> > #joemquedecasa
Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueològics.

....

MUSEALITZACIÓ

#Sabisque...La museïtzació d´un jaciment arqueològic, és un treball prou elaborat, perquè consisteix a crear un espai on es pugui excavar, estudiar els seus restes, conservar el patrimoni, preparar-ho per poder-ho mostrar a les visites i acompanyar- el d´un circuit amb informació específica o personal qualificat per explicar-ho i que segueixi entengui correctament.

Al jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets es van realitzar diverses campanyes d´excavació, les més destacades van ser dirigides per Figueres Pacheco, una es va desenvolupar entre els anys 1931 i 1933, i la segona el 1935. Però va ser a partir de 1999 quan la Diputació d´Alacant va decidir adquirir aquest jaciment quan es va continuar de manera sistemàtica i continuada amb el treball d´excavacions, estudi, conservació i difusió d´aquest lloc.

Gaudeix del MARQ des de casa

>> https://bit.ly/2vTfJek

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

...

CONTESTÀNIA

#Sabisque...Contestania és el nom que li donen les fonts antigues (Estrabó, Plini i Ptolemeu) a aquesta regió. Els contestans va ser un dels pobles ibers amb la cultura més rica i variada de la Península, durant els segles VI i I aCen la província d´Alacant. Van viure organitzats en tribus dedicats al pasturatge ial´agricultura. La base de l´organització social era la gentilites, grup format per un conjunt de famílies unides per un llaç de parentiu religiós i de dret i eren grups tancats.

Les formes de govern variava d´unes tribus a altres (senats, aristocràtrics, cabdills). Les classes socials van ser dues (plebeus i nobles) i esclaus. La societat ja es trobava fortament jerarqitzada. Fora el que fos el representat, actuava com a cap militar i única autoritat representativa. Hi havia una classe noble formada per grans propietaris i la classe dels llauradors. La casta guerrera i noble era la que comptava amb més prestigi i poder.

A banda de posseïa armes i cavalls. Una altra de les castes era la dels artesans, apreciats perquè d'ells sortien les vestidures amb què es vesteixen i arreceraven del fred, els que elaboraven calçat, els que modelaven atuells on guardar aigua i aliments, i sobretot, per ser els que feien a mesura armes i armadures amb què es distingien de les altres castes més baixes.

Finalment hi havia ”el poble pla” gent de diferents oficis que es dedicaven als treballs més durs.

Elena Noguera, guia al jaciment de la Illeta dels Banyets

...

QUE ENS DIUEN LES GREUS DE COLORS

#Sabisque... les greus de colors repartides per tot el jaciment ens indiquin la funció que tindrà cada espai?
El codi és el següent

:
a) Groc per a les zones per excavar
b) Marró per a les dependències productives d´època ibèrica.
c) Roig per a usos domèstics.
d) Groc i roig per als dos temples.
e) Blau per a estructures destinades a emmagatzemar líquids i canalitzar aigües.
f) Negre per a les sepultures.

Aquí va una curiositat: saps que les greus blaves dels trepitjadors ens indiquin que s'emmagatzemava allà?

Gaudeix del museu a casa >> https://cut.ly/WtmQSIK

#joemquedecasa

Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS: Barranc dels Garrofers

Un altre interessant jaciment de la província d'Alacant és l'Abric II del Barranc dels Garrofers, on es va representar una figura humana de cos recte amb els braços en nansa. El cap, de grans dimensions porta un plomall de set plomes; per sota, dos traços paral·lels i corbs s'identifiquen amb adorns o exagerats tatuatges facials. Aquesta singular imatge, única a l'art esquemàtic, ha estat adoptada pel MARQ com a mascota en les seves activitats didàctiques, LLUMIQ, que a més dóna nom al Club dels seus Amics més joves, el Club Llumiq, que actualment compta amb més de 13.000 nens i nenes inscrits, fins als 16 anys.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

Cova de la Pastora

Port Guia 0604 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

Cova d'a Pardo

Port guia 1304 from MARQ Arqueològic d'Alacant on Vimeo.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

Penya Negra

Hola a tots i totes!

Hui a #emequedoencasaconelmarq us parlaré sobre la importància del Jaciment de Penya Negra (Crevillent, Alacant) a l'estudi dels moments finals de la Prehistòria al nostre territori i sobre algunes de les peixos que s'han trobat i que actualment, es troben exposades a la Sala de Prehistòria del MARQ.
El jaciment de Penya Negra se situa a la Serra de Crevillent, a la Comarca del Baix Vinalopó. Es tracta d'un dels jaciments més importants del nostre territori per extensió i pel valor de les restes arqueològiques trobades. Cronològicament, se situa en el trànsit entre l'Edat del Bronze i el Ferro I, també conegut com a període orientalitzant (S. IX – VII a. C.) ja que en aquests moments és quan els fenicis procedents del Mediterrani Oriental s' estan assentant als costos llevantins del territori peninsular i estan començant a comerciar amb les poblacions autòctones de la zona, com per exemple amb les gents de Penya Negra que vivien a la zona nord del territori crevillentí. A nivell cronològic ia manera de resum, estem en aquell període intermedi de transició entre la Prehistòria i la Història que rep el nom de Protohistòria, clau en la formació de la cultura ibèrica com després comentarem.

L'assentament va ser un gran centre urbà productor de metalls que, a més, tenia una gran activitat comercial tal com els troballes arqueològiques ens indiquin. La ciutat estava emmurallada i comptava amb una societat fortament jerarquitzada i perfectament organitzada. Els colonitzadors fenicis assentats a la zona litoral del Sud de la Província d'Alacant, prompte es van fixar en aquesta ciutat productora de metall per a complir els seus objectius comercials. Probablement a Penya Negra es van realitzar grans transaccions comercials entre autòctons i fenicis, és per això que s'han trobat articles i objectes orientals de luxe segurament portats pels fenicis des del Mediterrani Oriental. Entre els objectes més cridaners i exòtics trobats al jaciment, podem destacar anells, collarets, plata, escarabeigs egipcis i una espectacular làmina d'or decorada mitjançant la tècnica de repujat que posa de relleu aquella intensa activitat comercial entre els fenicis i les poblacions autòctons de les nostres terres. La majoria dels objectes trobats a Penya Negra estan exposats a la zona final de la sala de Prehistòria del MARQ, on es tracta aquella transició entre l'etapa orientalitzant que marca el final de la Prehistòria i la formació de la cultura ibèrica que marcarà l'#39; inici de l'Edat Antiga.

A partir d'aquells intercanvis comercials i culturals entre fenicis i poblacions autòctons sorgirà la cultura ibèrica entorn del segle VI aC. C., que es nodrirà en molts aspectes (social, artístic, religioso) de les cultures colonitzadores del nostre territori com la fenícia i posteriorment la grega. És per tot això que el jaciment de Penya Negra ens ofereix, a través de l'arqueologia, una radiografia perfecta d'aquells moments de transició entre l'etapa final de la Prehistòria i l'eclosió de la cultura ibèrica al territori ;actual Província d&Alacant, sent un dels assentaments protohistòrics de caràcter comercial més importants i millor coneguts des del punt de vista arqueològic al territori alacantí.

Carlos Pérez, guia del Marq

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

La Sagra

Hola amics!

Avui vull parlar-vos del jaciment arqueològic de La Sarga, a Alcoi.

El 19 d'agost de 1951, diversos membres del Centre Excursionista d'Alcoi aficionats a l'arqueologia, van visitar un lloc caracteritzat per la seva riquesa arqueològica, on anys enrere havien estat localitzats diversos enterraments: la Cova Foradada. Quan van arribar, ràpidament es van adonar de la grandiositat de l'entorn i de l'existència, a l'altre costat del barranc, de grans abrics rocosos, decidint aproximar-se per poder visualitzar-los de prop. En arribar, un crit inundarà el lloc…EUREKAAAAA!; acabaven de realitzar una de les troballes arqueològiques més destacades de la província d'Alacant, un excepcional conjunt de pintures rupestres.

El jaciment arqueològic de la Sarga (Alcoi) constitueix un conjunt únic d'art parietal, considerat pels arqueòlegs i investigadors com un enclavament excepcional pel seu bon estat de conservació, per la gran quantitat i diversitat d'imatges que acull i per l'entorn privilegiat on es troba. Hi estan representats els tres estils artístics del Neolític identificats a l'Arc Mediterrani: Macroesquemàtic, Llevantí i Esquemàtic, la qual cosa converteix aquest Jaciment en el “santuari” neolític més complet i complex de la fachada oriental de la Península Ibèrica, on diverses generacions d'agricultors i ramaders van deixar testimoniatge de les seves idees, creences i comprensió del món.

Per tot això, el jaciment va ser inclòs el 1998 per la UNESCO a la llista de Patrimoni Mundial, com a part del gran conjunt d'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, que inclou 705 conjunts, dels quals 305 són localitzen la Comunitat Valenciana.
Dels tres abrics que conformin el lloc arqueològic, potser el més destacat i paradigmàtic segueix l'Abric I, en aportar una valuosa informació sobre la seqüència cronològica de les diferents manifestacions pictòriques que es desenvolupin al llarg del Neolític al territori alacantí. Concretament, en aquest abric podem diferenciar entre motius macroesquemàtics i altres propis de l'Art Llevantí. La superposició dels segons sobre els primers ens permet confirmar la major antiguitat de l'horitzó macroesquemàtic.

Als motius macroesquemàtics de l'Abric I, destaquen els serpentiformes -motius sinuosos que pugen cap amunt-, així com la representació d'un orant -figura humana amb el cap circular, els braços alçats i els dits indicats-. A part de l'orant representat al santuari neolític del Pla de Petracs (Castell de Castells), altre Jaciment
alacantí extraordinari inclòs a la llista de l'UNESCO de Patrimoni de la Humanitat, hi ha un paral·lel moble que ha permès confirmar la datació de l'Art macroesquemàtic al Neolític Antic: el got de la Cova de l'Or (Beniarrés) , amb una cronologia d'entre el 5.600 i el 5.000 a. C., per la qual cosa les pintures han pogut ser datades a la mateixa cronologia. Per tant, ens trobem davant de manifestacions artístiques que ens permeten aproximar-nos a la mentalitat d'aquelles primeres comunitats d'agricultors i ramaders que es van assentar al nostre territori fa més de 7.000 anys. A l'orant del got de la Cova de l'Or es va indicar la vulva mitjançant la impressió sobre l'argila del natis d'una petxina d'escopinya (ceràmica cardial), la qual cosa ens fa pensar que es tracta de la representació d'una dona, potser una diosa de la fertilitat, divinitat que presideix el panteó en diferents cultures mediterrànies del Neolític, el culte de la qual sembla estar directament relacionat amb rituals de fecunditat de la terra, dels animals i de la dona.

Temps després, no podem precisar quant, encara que probablement estem parlant de diversos segles, un altre grup va arribar a aquell lloc que ja havia estat utilitzat pels seus avantpassats com a santuari, per pintar un altre tipus d'imatges completament diferents, molt més realistes i naturalistes, que ens mostrin escenes més mundanes relacionades amb la seva vida quotidiana: escenes de caça, de recol·lecció, amb xiquets…; estem parlant de l'Art Llevantí. A l'Abric I, representaren una escena de caça en la qual apareixen diversos cèrvols ferits per fletxes i amb sang, que semblan ser aigualits per un grup de caçadors que segueixen el rastre, portant arc i fletxes, i abillats amb un plomall de ploms sobre el cap. Es tracta també de pintures neolítiques, relacionades amb comunitats de pagesos i ramaders de l'entorn, però posteriors a aquelles que van realitzar els motius macroesquemàtics. És curiós comprovar com aquest lloc continuarà sent venerat com un lloc sagrat generació rere generació.

En conclusió, podem concloure afirmant rotundament la importància simbòlica, no sols religiosa sinó també social, que tindrà aquest singular lloc durant diverses generacions entre diferents col·lectius neolítics de l'entorn. Un gran santuari neolític, un lloc de cohesió i agregació social, al qual acudien periòdicament per celebrar activitats religioses però també per intercanviar coneixements, per cercar parella i evitar els problemes derivats de la consanguinitat, per realitzar intercanvis comercials… En definitiva i segons les paraules de la UNESCO, cal entendre La Sarga com “el major conjunt d'art rupestre que podem trobar a Europa”, el qual “ofereix un retrat excepcional de la vida de l'home en un període essencial de l'evolució cultural humana”.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

Cova del'Or

Hola a tots ia totes!

Seguim amb més articles a #ommequedoencasaconelmarq, avui us parlaré d'un Jaciment impressionant: la Cova de l'Or (Beniarrés, Alacant), un dels llocs del Neolític Antic (VI - V mil·lenni a. C.) més importants de tot el portant espanyol, tant per la seva rellevància arqueològica com per la riquesa i varietat dels objectes arqueològics documentats a la cueva. El jaciment guarda una estreta relació amb el nostre museu ja que el MARQ ha realitzat diverses campanyes d'excavació dirigides per Jorge Soler (Conservador de Prehistòria i arqueòleg del MARQ). Actualment, la majoria dels objectes trobats al jaciment es troben al Museu de Prehistòria de València, i en menor mesura al MARQ i al Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó d'Alcoi.

La cova es troba al terme municipal de Beniarrés, a l'alacantina comarca del Comtat i va ser descoberta per Rafael Pardo Ballester als anys 30 del passat segle XX. Entre les restes arqueològiques descobertes a la Cova de l'Or destaquen les culleres fetes en us, útils treballats en pedra polit, elements d'adorn personal, ceràmiques, molins de mà fets en pedra, restes de cereals carbonitzats i d'animals domèstics que documentin a la perfecció les pràctiques agrícoles i ramaders de les gents que ocuparan aquest jaciment situat a la Vall del Serpis. Els estudis de les troballes arqueològiques documentades a la zona han revelat la seva ocupació per part dels primers agricultors i ramaders que poblaren la façana mediterrània del territori peninsular entorn del VI mil·lenni a. C., procedents segurament de Pròxim Orient tal com indiquin les darreres investigacions i interpretacions sobre la difusió del Neolític a la nostra província.

Un dels aspectes a destacar del jaciment és la gran quantitat de ceràmiques trobades amb decoració impresa cardial. Aquesta tècnica consisteix a elaborar motius decoratius sobre la superfície ceràmica encara sense coure. Per a això, es realitzaven impressions amb el vora de la petxina dentada del cardium (escopinya). L'origen d'aquesta mena de ceràmica es documenta al Pròxim Orient (costos del Líban i Síria). Des d'eix àmbit del Mediterrani Oriental, la tècnica de la ceràmica cardial es difondrà per tot el Mediterrani, passant per la Península Itàlica i el Sud de França arribant fins a la façana llevantina de la Península Ibèrica. Estem davant un procés de difusió cultural llarg i complex que es va iniciar a l'àmbit oriental i va arribar fins a l'extrem occidental del continent europeu. Un altre aspecte fonamental de les gents que van habitar a la zona és l'avançada indústria òssia, visible als objectes treballats a partir d'aquest material. A la Cova de l'Or s'han documentat des de culleres, fins a comptes de collaret treballades en us amb un alt grau de sofisticació i una perfecció mil·limètrica.

La gran quantitat d'objectes i l'excepcionalitat del jaciment han donat lloc a nombroses interpretacions sobre la seva funcionalitat, la proposta més versemblant (segons investigacions) és que la cavitat fos utilitzada com un lloc de significació social que a més comptaria amb un espai reservat per emmagatzemar l'excedent de cereal de les gents que habitaren l'entorn més immediat de la cova.

En definitiva i com a conclusió, la Cova de l'Or és un jaciment emblemàtic del neolític antic del territori peninsular, cavitat que va assistir al desenvolupament de les primeres comunitats agrícoles i ramaderes al territori alacantí. El MARQ i l'Ajuntament de Beniarrés el 28 d'abril de 2007, dins de no res es complirà el seu 13è. Aniversari, inauguraren la Sala d'Interpretació del Jaciment, just al costat de la Casa Consistorial, que es pot visitar des de les hores, així com el Museu Municipal del Clima, a la planta superior del mateix edifici. Actualment l'Ajuntament i la Diputació d'Alacant mitjançant les àrees d'arquitectura i cultura, amb l'equip tècnic del MARQ, estan duent a terme la musealització i posada en valor de la cueva per tal de permetre en un futur proper la seva obertura al públic.

Carlos Pérez. Guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

l'Albir

IMATGE: http://comunitatvalenciana.com/

Hola a tots i totes!

Continuem parlant d'arqueologia i continuem parlant del nostre patrimoni arqueològic. Avui parlaré sobre el jaciment romà de l'Albir (Alfàs del Pi, Alacant). A la zona final de la sala d'època romana del MARQ, podem trobar dues recreacions d'enterraments (un adult enterrat sobre teules i un xiquet enterrat a l'interior d'#39; una àmfora de meitat amb africana) recipients litúrgics i un par de sols de sandàlies romans (caligae) que es van trobar a la zona de la necròpoli del jaciment.

Aquest assentament forma part d'un gran conjunt arqueològic del Baix Imperi (Segles IV dC – V dC). El jaciment es coneix a principis de la dècada dels anys 80 del segle passat i consta d'una vila de producció, els termes vinculats a la vila i una extensa necròpoli en la qual destaca un mausoleu privat on s'enterraria la família del domini (amo de la vila). Mausoleu molt singular dins l'arquitectura funerària romana a les nostres terres, existint només un exemple similar al Camí del Molí de Frares (Orriols, València). L'estudi de la necròpoli del jaciment ens aporta molta informació sobre els costums funeraris de l'etapa final de l'Imperi Romà, moment en el qual ja existia una transició entre els costums funeraris romans i els cristians.

A les excavacions realitzades l'any 2010 es va executar el projecte de posada en valor dels termes de la vila. Així el museu a l'aire lliure Vila Romana de l'Albir va obrir els seus ports a la primavera de 2011, després dels treballs de recuperació i posada en valor del jaciment duts a terme per l'Ajuntament de l'Alfàs del Pi i la Universitat d'Alacant, juntament amb l'entorn on es troba l'han convertit en un enclavament únic que potencia i dinamitza el turisme, el patrimoni i l'oferta cultural del municipi. Gràcies a l'àmplia varietat de recursos didàctics del jaciment (reconstruccions 3D, guia virtual amb realitat augmentada, maquets, panells), el visitant pot conèixer com funcionaven els termes d'una vila romana al Baix Imperi.

Actualment el jaciment segueix en procés d'excavació, per la qual cosa no es descarta que en un futur s'incloguin noves dependències de la vila al seu projecte de museïtzació. La vila romana de l'Albir és un dels jaciments d'època romana més importants de tota la Província d'Alacant, sent un assentament clau per a l'estudi de la població rural romana de les nostres terres. Gràcies a l'ampli conjunt d'aixovar que tenim exposat als vitrins del MARQ procedent d'aquest jaciment, podem oferir un poquet de la història rural en època romana d'aquesta preciosa localitat de la Marina Baixa.

Carlos Pérez Soler, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

La Pobla d'Ifac

IMATGE: http://www.calpe.es/ver/206/la-pobla-d-ifac.html

Hola a tots ia totes!

Hola a tots ia totes!

A l'article de hui us parlaré sobre la Pobla Medieval d'Ifac (Calp) i l'excepcional capitell gòtic que es trobarà a la campanya d'excavació de l'any 2016 dirigida pel Doctor José Luis Mené exposicions del MARQ i Arqueòleg – Director del Jaciment Medieval de la Pobla d'Ifac). Aquest capitell gòtic es va exposar de manera temporal per primera vegada al públic al vestíbul principal del MARQ durant l'any 2017. >> Ampliar informació

La Pobla d'Ifac va nàixer com a assentament de caràcter urbà a finals del segle XIII per iniciativa en aquell temps del Rei de la Corona d'Aragó Pere III. Uns anys després, serà l'Almirall de la Corona d'Aragó Roger de Llúria, qui rebi el privilegi regi (encarregat pel Rei Jaume II) de poblar aquest territori amb gent cristiana dels llogarets rurals circumdants. Roger de Llúria i, posteriorment la seva segona esposa, Saurina d'Entença van ser els encarregats d'administrar el territori i construir les diferents parts d'aquest enclavament urbà amb caràcter defensiu situat al Penó d'Ifach (tómbol rocós, declarat Parc Natural per la Generalitat Valenciana des del 19 de gener de 1987, situat davant de l'actual localitat de Calp). Aquest assentament va ser destruït parcialment en ple conflicte castellà-aragonès (1359) i, posteriorment (entorn del 1400), l'enclavament va ser abandonat.

Com s'ha esmentat amb anterioritat, a la campanya d'estiu de l'any 2016 per l'equip d'investigació dirigit per José Luis Menéndez Fueyo es descobrirà un capitol gòtic de palmes que estaria situat en un edifici de dues plantes destinat al poder feudal que allotjava a l'autoritat local ia l'administració de la Casa de Llúria, batejat per l'equip d'excavació del MARQ com a Domus Llúria. Aquest edifici de dues plantes també tindria una funció domèstica i d'allotjament per a les tropes al seu nivell inferior. Els capitells de palmes amb roseta són habituals a les construccions gòtiques vinculades al poder feudal de la Corona d'Aragó entre els segles XIII, XIV i XV. Capitells que s'han documentat en nombroses construccions gòtiques de l'actual Catalunya (principalment Girona i Barcelona), València, Mallorca i com ja hem comentat anteriorment a la Domus LLÚRIA d'Ifac a Calp, sent l'última i única troballa d'aquest tipus a les terres de l'actual Província d'Alacant.

El descobriment i estudi del capitell d'Ifac suposa una peça més dins del constant estudi d'investigació realitzat per l'equip d'excavacions del MARQ a la Pobla, un assentament únic i genuí que es troba emmarcat dins del procés de consolidació del Regne de València a finals del segle XIII.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

LA COVA DEL BARRANC DEL MIGDIA

Hola a tots i totes!

Avui a #joemquedecasaambelMARQ us parlaré sobre la Cova del Barranc del Migdia, una petita cavitat natural que se situa al Montgó (Marina Alta). L'any 2013, el MARQ va recollir a través d'una exposició els treballs i troballes més importants realitzats en aquesta cova prehistòrica entre els anys 2009 i 2012. En aquest article us parlaré sobre les característiques de la cavitat, els elements arqueològics trobats i les pintures rupestres que s'han documentat a l'interior d'aquesta.

La Cova del Barranc del Migdia es troba a certa altura, per la qual cosa el seu accés s'ha de fer realitzant una escalada d'uns 20 o 30 metres. La seva troballa va ser fortuïta i relativament recent ja que es va descobrir l'any 1989. Gràcies a les condicions excepcionals de conservació de la cova, estem davant d'un dels jaciments prehistòrics més importants de les nostres
terres.

La cova es va fer servir com a lloc d'enterrament per als habitants d'aquesta zona al llarg de l'III mil·lennia. C. (Edat del Coure) Posteriorment va ser abandonada fins que als segles III – IV de la nostra era va ser utilitzada com a lloc de refugi ocasional per als romans que practicaven el pasturatge en aquestes terres. També s'han documentat restes materials associats a l'edat mitjana, però ja no existirà un ús continuat de la cova en aquests temps.

Quant al seu ús funerari, la cova es va utilitzar com a lloc d'enterraments col·lectius que podrien indicar certs víncles familiars o de pertinença a un mateix clan. Pel que fa als materials arqueològics, s'han documentat innombrables elements d'aixovar que acompanyaven els difunts en les sepultures. Els materials arqueològics més abundants són les fletxes i les làmines de sílex, encara que també s'han documentat instruments de pedra polida, ceràmiques i algun objecte de metall. En les excavacions realitzades a l'interior de la cavitat, s'han recuperat restes de fusta cremada, aquests elements possiblement procedien de focs que es van realitzar a la cova per il·luminar-se mentre es realitzaven els enterraments.

Un altre aspecte important a destacar és que a la part més profunda i inaccessible de la cavitat hi ha una sèrie de pintures rupestres realitzades en roig i negre que pertanyen a l'estil esquemàtic, realitzades segurament a la fi del Neolític i inicis de l'' Edat del Coure. També hi ha un motiu incis en ziga-zaga en una de les seccions de la part final de la cavitat. Possiblement aquestes pintures tindrien un sentit religioso per a aquestes societats prehistòriques, encara que és complicat traure una conclusió clara perquè la majoria de motius són representacions abstractes, tenint un significat desconegut per a nosaltres.

Carlos Pérez, guia del MARQ

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

El Tossal de la Cala

EL JACIMENT IBÈRIC DEL TOSSAL DE LA CALA

Hola, amics i amigues del MARQ.

El Tossal de la Cala és un jaciment de cronologia ibèrica, un oppidum o poblat fortificat amb un període d'ocupació situat entre els segles IV i I a. C., que va ser triat per aquestes gents com a lloc d'hàbitat i punt de refugi per a la navegació, a causa de la seva posició estratègica. En aquest sentit, el jaciment s'alça en una ubicació privilegiada, concretament sobre un promontori situat a la cala de Finestrat o de Morals, flanquejat pel mar i per la desembocadura del barranc de la Cala, que constituïa una via de comunicació de primer ordre cap a l&interior, per on transitaven tant els productes que arribaven per mar com aquells de caràcter agropecuari procedents de les muntanyes de l&interior.

Desgraciadament, a l'actualitat el jaciment és pràcticament invisible, a causa de la voraç especulació immobiliària duta a terme a la zona, principalment a partir dels anys 60 i 70 del segle passat, que va provocar que quedés completament envoltat d'edificis i que fora mutilat, ja que gran part del jaciment ha desaparegut. A més, va quedar completament desconnectat de la seva raó de ser, la mar, per la qual cosa és molt difícil obtenir una visió general i objectiva sobre l'ocupació i funció d'aquest enclavament en el passat.

L'assentament va ser creat sobre la base d'una trama urbana organitzada, on les habitatges es disposaven seguint les corbes de nivell, mitjançant la creació de terrasses a diferents altures. L'accés al mateix es realitzava per una entrada a L situada en un dels laterals de la potent muralla, d'un metre de grossària, que envoltava i protegia l'assentament. La majoria de les habitatges documentats constaven de dues estades i sembla que estaven dotats d'una segona planta, donada la recurrent aparició de restes d'escales a l'interior d'aquestes. Totes elles, estaven construïdes mitjançant la creació d'un sòcol de pedra, sobre els quals s'alçaven parets de toves fets d'unes característiques argiles de color verdós; la sostrada estava composta per troncs i branques travades amb fang, i els sòls elaborats mitjançant una pavimentació de terra piconada.

Gran part de les restes arqueològiques que van ser trobades durant les diferents campanyes d'excavació es troben actualment depositats al MARQ: objectes de metall, recipients ceràmics, figures de terracota… L' ens ajuda a comprendre millor com era el seu dia a dia, en què es basava la seva economia, així com diferents aspectes relacionats amb el seu món espiritual i funerari.

Entre els diferents objectes recuperats i exposats al MARQ, destaca una gran serra de ferro que seria utilitzada molt probablement per dos individus, cadascú situat en un extrem, amb la finalitat de talar arbres, potser per a la fabricació de vaixells, donada la quantitat de claus que s'han trobat i de ploms que funcionaven possiblement com a pes en xarxes de pesca. També van aparèixer hams, llançadors o agulles per a xarxes que, de nou, ens remeten a la idea de l'existència de pescadors al lloc i que vinculin aquest jaciment amb una profunda vocació marinera.

Si voleu saber més sobre aquest jaciment us recomaneu el llibre “El jaciment ibèric del Tossal de la Cala”, que podeu trobar a la secció de publicacions de la nostra pàgina web.

https://www.marqalicante.com/Publicaciones/es/YACIMIENTO-IBERICO-DE-EL-TOSSAL-DE-LA-CALA-Nuevo-estudio-de-los-materiales-depositados-en-el-MARQ-correspondientes-a-las-excavaciones-de-Jose-Belda-y-Miquel-Tarradell-P84.html

Saluts.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

ORGANITZA LA TEUA VISITA

Què veure | Entrades | Horaris