Silvia Roca, Elena Santamarina i Antonio Chumillas formen l'equip de restauració del Museu Arqueològic d'Alacant. Ells, amb dos becats de laboratori, s'encarreguen de tractar entre 150 i 250 peixos que aproximadament passen cada any pel seu departament. Una xifra que, segons explica Roca, depèn tant del tractament que cal fer, com si són per una de les exposicions que acullen. Això sí, «aquests són peixos finalitzats, els que entrin i ixen en suposan 150 més». Actualment el Marq té un conveni de col·laboració amb diferents museus, com ara el d'Agost, on estan fent un nou edifici per fer lloc als peixos que fins ara tenen nemmagatzemats. «Els volen posar en valor i no tenen els mitjans adequats per restaurar-los», comenten els experts sobre aquest cas. El problema d'aquests peixos, assenyalen, veu d'arrel perquè en fabricar-los s'afegia sal al fang. I, amb el temps i els canvis d'humitat, la sal acaba apareixent i trencant-los. Els que han portat el Marq eren les més problemàtiques. L'acció més urgent era dessalar-los perquè no és perdre la policromia. Es tracta d'un procés molt lent, que va variant segons la mida, la procedència, el material de cada peça, i que, com a mínim, implica que estan seis mesos a uns banys. Poden aplegar quedar-se fins a dos anys en el procés de bany descrit.
Aquest procediment és fonamental per als peixos que vénen del mar. No es poden assecar directament, han de passar per un procés de retirada salina, en què es mantenen dins d'aquests banyeres especials. De mica en mica es va canviant l'aigua seguint una metodologia molt concreta fins a arribar a la destil·lada ia la desionitzada que elimina tots els clorurs que pogueren conservar-se als peixos. La sal no aplega només pel mar. Si han estat desmoronades poden haver-ne adquirit molta, explica Roca. Per descomptat, la sal no és només enemiga de la ceràmica. També ho és del metall. El material amb què estan fets els peixos que apleguen és principalment ceràmica. «I la corrosió de què parlàvem fa que n'arriben menys», comenta Santamarina. Hi ha moltes peixos per sentir-se orgullosos. Dues especialment. Una d'elles era un fragment de pintura mural que va entrar procedent del terratrèmol de Llorca. «Era molt bonica», recorda Roca. El van restaurar, restituint allò que s'havia perdut i donant-li un suport rígid perquè es pogués exposar. Santamarina recorda l'altra peça especial, una que va arribar des de Pompeia, on un grup d'arqueòlegs valencians van estar excavant. Era una altra pintura mural, molt fragmentada, de grans dimensions i que es va exhibir a les sals del Marq. Van ser el primer centre a restaurar peixos del famós jaciment fora d'Itàlia.
